Precedida d’una especulació religiosa, la filosofia pròpiament dita nasqué, en contacte amb l’Orient, a l’Àsia Menor, a Milet, el mercat més important del món antic. Bé que els poemes homèrics palesen ja un distanciament de l’home grec respecte als postulats magicoreligiosos (distanciament que encara és més inequívoc en el preracionalisme d’Hesíode), és en l’especulació cosmològica dels primers filòsofs jònics (Tales, Anaximandre, Anaxímenes) que cristal·litzà aquesta actitud d’investigació racional del món, al s VI aC. Els elements religiosos, però, perduraren en la filosofia grega fins a la seva absorció en el cristianisme. Xenòfanes i Pitàgores representaren la mixtura filosoficoreligiosa del període presocràtic. El darrer joni, Heràclit, tingué la intuïció del que després ha estat denominat el caràcter dialèctic de la realitat. L’especulació jònica, traslladada a la Magna Grècia a causa de les guerres mèdiques, donà lloc a l’ultimàtum metafísic de Parmènides d’Elea, que establí l’absoluta unicitat i immobilitat de l’ésser. El seu deixeble Zenó il·lustrà la teoria amb les seves famoses apories ( aporia), mentre que Empèdocles, Anaxàgores i Demòcrit (aquest ja a la fi del s V aC) proposaren diverses solucions al problema de la permanència i el canvi. Al s V aC la filosofia començà a florir a l’Àtica. La varietat i les contradiccions de l’especulació anterior donaren lloc a la sofística, moviment il·luminista, brillant i decadent. En aquest context, Sòcrates (470-399 aC) desvetllà l’interès per la reflexió sobre l’home i els costums. Hom posseeix, del seu deixeble Plató (429-348 aC), el primer corpus d’escrits filosòfics, quasi tots en forma de diàleg ( els Diàlegs). Plató creia sincerament en l’existència de la veritat, però per alliberar-la de les contradiccions del canvi l’establí en un món d’essències, no accessible als sentits, ans només a l’enteniment. D’altra banda, el seu esperit hipercrític donà un to marcadament escèptic al seu pensament. De fet, a partir d’Arcesilau i de Carnèades (s III aC) l’Acadèmia platònica desembocà en un escepticisme humanista. Aristòtil (384-322 aC) fou de bell antuvi un deixeble convençut de Plató, com ho testimonien els fragments conservats dels seus diàlegs. Després fundà escola pròpia, el Liceu. El corpus aristotèlic consistí majorment en notes d’ensenyament i resums dels seus oients, tot plegat i classificat i editat per Andrònic de Rodes (s I aC). Aristòtil investigà les lleis del pensament humà (lògica), però es limità a l’universal i abstracte (l’estudi del particular i concret restà per a ell fora de l’objecte de la ciència: en això continuà essent un platònic) i, afirmant el caràcter anàleg de l’ésser, resolgué l’equívoc més important de la filosofia presocràtica. Per explicar el món físic introduí la teoria de les quatre causes (formal, material, eficient i final), i sostingué que tot individu és compost de matèria i de forma ( hilemorfisme), i per explicar el canvi elaborà el concepte de potència, concebuda com a mediació entre l’ésser i el no-ésser; la metafísica aristotèlica permeté, així, d’afirmar racionalment la permanència i el canvi, que els eleàtics havien posat com a mútuament excloents. Després d’Aristòtil la filosofia grega arribà al zenit de l’antropocentrisme, endegat per Sòcrates. La crisi de la civilització de la polis comportà, però, una mutació de les motivacions del pensament: els intel·lectuals es dedicaren a la pura ciència (amb centres a Alexandria, Pèrgam, etc) o a una filosofia de resposta a les inquietuds de l’època; la metafísica d’Aristòtil, que responia a problemes de segles enrere, no fou refutada, però sí deixada de banda, i el Liceu peripatètic restà reduït a un cercle d’especialistes. El sistema que caracteritzà més bé els segles hel·lenístics fou la Stoa, o Pòrtic ( estoïcisme). En fou l’iniciador Zenó de Cítium (336-264 aC), d’origen fenici, profundament influït per les categories semítiques. El sistema estoic fou basat en el postulat de viure d’acord amb la natura, per a sustentar el qual calgué una explicació de la natura (física) i una teoria de la demostració pràctica (lògica inductiva), i tornà al concepte unitari de l’univers adés proposat pels jonis: el tot és el logos, identificat ara amb el foc, ara amb la providència, ara amb l’esperit (pneuma), i la realitat —l’home inclòs— és una variada manifestació d’aquest logos. Si l’estoïcisme cercava l’equilibri en la immersió en la realitat, l’epicureisme pretengué d’alliberar-ne l’home per l’allunyament. Epicur (341-270 aC) volgué eliminar les grans inquietuds que impedeixen la felicitat humana: la por dels déus, del dolor i de la mort. La seva ètica consistí en un hedonisme raonable, mentre que la física introduí ardidament la noció de llibertat dins l’atomisme democritià. L’estoïcisme arribà a ésser la filosofia popular dels segles imperials; per contra, l’epicureisme romangué minoritari. A partir del predomini de Roma en el món mediterrani, el pensament grec s’obrí a les influències religioses de l’Orient. Les filosofies tradicionals es renovaren i desenvoluparen unilateralment llur aspecte eticoreligiós: neopitagorisme, platonisme mitjà i estoïcisme tardà. Sorgiren corrents de pensament que incorporaven categories filosòfiques hel·lèniques a una actitud fonamentalment religiosa: gnosticisme, hermetisme, cristianisme, maniqueisme, etc. A mitjan s III, Plotí operà la síntesi de platonisme i nova religiositat en un sistema clos i total ( neoplatonisme), que exercí un gran influx en els pensadors cristians, tant orientals (Areopagita, Màxim), com occidentals (Agustí, Erígena). La filosofia grega, que florí en un idealisme ingenu, es clogué amb un idealisme total i reflexiu.
filosofia grega
f
Filosofia