La capital és Gaza. Situada en una petita franja planera al litoral mediterrani, De clima mediterrani, els musulmans hi són majoritaris. La ciutat de Gaza fou un centre comercial i, sobretot, estratègic cananeu. Constituïa el terme de la ruta militar que la lligava amb Egipte a través de Rafah i era la porta d’entrada a Palestina, raó per la qual els faraons la mantingueren sota llur domini des del segle XV aC fins al XIII aC. Ocupada pels filisteus (segle XII aC), esdevingué una ciutat de la pentàpolis filistea. Fou conquerida per Tiglath-Pileser III, pel faraó Nekao (608 a 605 aC), per Cambises (529 aC) i per Alexandre el Gran (322 aC). Des del 40 aC fins al 4 aC formà part del regne d’Herodes i, més tard, fou ciutat independent. Presa als bizantins pels àrabs (632), esdevingué plaça forta dels templers (1152). Posteriorment passà als otomans, i el 1917, als britànics dins del mandat de Palestina. En declarar-se la independència d’Israel (1948), fou ocupada per Egipte i es convertí en un focus d’incursions contra Israel. Durant la crisi de Suez (1956-57), l’ONU hi desplegà forces d’interposició. Després de l’anomenada guerra dels Sis Dies, es convertí des del 1967 en un dels territoris ocupats, conjuntament amb Cisjordània. Israel hi construí assentaments, tot i que continuà com un nucli antiisraelià. Des del 1987 fou un dels principals focus de la intifada.
Pels acords de pau d'Oslo signats entre Israel i l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (com a representant dels palestins) el setembre del 1993, que atorgaven l’autogovern als territoris ocupats, Gaza fou, després de Jericó, el primer d’aquests territoris on entrà en vigor l’autonomia palestina (18 de maig de 1994). En desencadenar-se la segona intifada, Gaza fou objecte de les represàlies de l’exèrcit israelià després dels atemptats palestins perpetrats entre la població civil d’Israel. Amb el mateix objectiu, el govern israelià clausurà diverses vegades la frontera del territori i hi dugué a terme assassinats selectius sobre dos destacats líders de Hamàs, organització amb una gran implantació a la franja. El 2004 el primer ministre d’Israel Ariel Sharon decidí emprendre la retirada unilateral de Gaza. El pla, que comportava la destrucció dels 21 assentaments israelians i l’evacuació de prop de 8.000 colons, despertà una gran polèmica però el setembre del 2005 fou completat, i l’administració del territori passà oficialment a l’Autoritat Nacional Palestina. Malgrat no cessar del tot els episodis de violència, al novembre, amb mediació nord-americana, el govern israelià i l’ANP acordaren la reobertura dels passos fronterers de Rafah (que comunicava amb Egipte) i de Karni, que donava accés a Israel, vitals per a la reactivació econòmica de Gaza.
En les eleccions del gener del 2006, Hamàs (contrari als acords de pau d’Oslo i al dret de l’Estat d’Israel a existir) fou la força més votada a Gaza, resultat que assenyalà una nova escalada de la tensió. Al llançament de míssils palestins contra Israel des de la franja (i les consegüents represàlies), s’hi afegí l’espiral d’enfrontaments intrapalestins entre Hamàs i Al-Fatah, que tingué un punt culminant el juny del 2007, quan Hamàs finalment prengué el control de Gaza. El territori restà aïllat quan la UE i els EUA renunciaren a tractar amb el govern de Hamàs i Israel endurí els controls a les fronteres dels territoris. Sotmesa a un blocatge d’intensitat variable, Gaza fou exclosa de la major part dels ajuts internacionals, concentrats a Cisjordània, on l’Autoritat Nacional Palestina controlada per Al-Fatah és reconeguda com a únic interlocutor dels palestins. No obstant aquest bloqueig, el llançament de míssils des de Gaza continuà i, en represàlia, Israel llançà el 2008, el 2012 i el 2014 tres campanyes militars de gran duresa sobre Gaza que disminuïren en gran manera la capacitat ofensiva de Hamàs, bé que el suport entre la població palestina augmentà. El 2010 vaixells de l’anomenada Flotilla de la Llibertat tripulats per activistes propalestins intentaren trencar per mar el bloqueig a Gaza. Interceptada per Israel, els incidents subsegüents (amb diversos morts) foren motiu de tensions internacionals, especialment entre Israel i Turquia, d’on procedien els vaixells. La Flotilla feu nous intents infructuosos el 2012 i el 2015.