Complementària de l'heràldica i auxiliar de la història i altres disciplines, l’interès per la genealogia es dóna en tots els pobles. A l’Índia, a Egipte, a Grècia, on els reis, els eupàtrides i els herois tenien arbres genealògics que els emparentaven amb els déus, i a Roma, els patricis portaven al dia llurs arbres genealògics. Entre els hebreus, la genealogia tenia un relleu especial, car el Messies havia de néixer d’entre ells. En la Bíblia, les llistes genealògiques constitueixen un gènere literari i tenen sovint un sentit simbòlic i àdhuc mnemotècnic. Entre els àrabs, ha estat d’una gran importància demostrar que hom descendeix del profeta Mahoma, principalment entre els sobirans. Els inques guardaven les genealogies reials al temple del déu del sol. La genealogia moderna aparegué al segle XVI, quan se'n generalitzà l’estudi. Els historiadors s’hi interessaren per provar drets de successió de llurs sobirans i, així, afalagar-los. Les genealogies dels llinatges nobles generalment eren escrites en forma de nobiliari. L’aparició dels mètodes crítics i l’estudi de les fonts històriques donà a la genealogia nous mitjans d’investigació, i tingué un moment culminant al segle XVII; però des del segle XVIII, i fins al XX, principalment a França i a Espanya, anà perdent prestigi quan els genealogistes i els reis d’armes es dedicaren a falsejar o a inventar ascendències.
Han conreat la genealogia, entre molts d’altres: els portuguesos Pere Affonso, comte de Barcelona (mort el 1354), el marquès de São Payo i Domingos de Araújo Affonso, el francès André François Borel d’Hauterive (1812-96), els alemanys i austríacs Otto Forst de Battaglia (1889-1965) i Ferdinand Justi (1813-1907), amb les edicions del famós Almanach de Gotha i del seu continuador, el Genealogisches Handbuch des Adels, els britànics sir John Burke (1814-92), sir Wilham Dugdale (1605-86), L.G. Pine i John Debrett, els italians Giovanni Battista Crollalanza (1819-92) i Francesco San Martino de Spucches, els castellans Gonzalo Argote de Molina (1549-96), Alberto i Arturo García Carraffa, Francisco Fernández i Béthencourt (1851-1916), Julio de Atienza y Navajas, baró de Cobos de Belchite, Alberto de Mestas i Vicente de Cadenas y Vicent, l’holandès A.M. Stokvis, els nord-americans John Farmer i James Savage i el suec Johann Gabriel Anrep (1821-1907).
Als Països Catalans, historiadors generals s’han ocupat de les genealogies de les cases reials i comtals sobiranes (P. Tomic, E. Diago, P. de Bofarull i Mascaró, F. Valls i Taverner, R. d’Abadal i de Vinyals, etc), uns altres han investigat concretament aquelles cases, les vescomtals i els grans llinatges (D. Montfar i Sorts, F. Monsalvatge i Fossas, J. Miret i Sans, J. Pella i Forgas, J. Botet i Sisó, F. Carreras i Candi, S. Sobrequés i Vidal, l’historiador del Rosselló Pere Ponsich, etc), i un gran nombre, encara, s’ha dedicat, especialment o no, a llinatges o a monografies locals; han d’ésser considerats especialistes en llinatges valencians Onofre Esquerdo, J. Caruana i Reig, L. Mas i Gil, Vicent Martínez i Morellà i Lluís Cerveró i Gomis; en llinatges mallorquins, J.M. Bover i de Rosselló, J. Ramis d’Ayreflor i Sureda, J. d’Oleza i d’España i Jaume Cirera i Prim; i en rossellonesos, J. Xaupí i Annie de Pons, etc.
fototeca.cat
©
La forma d’establir les genealogies pot ésser molt variada, i hom la fa mitjançant les anomenades taules genealògiques o arbres genealògics. Les taules d’ascendència comencen pel subjecte base i es remunten cap als ascendents. Hi ha cinc procediments per a establir-les: el vertical o de l'arbre genealògic tradicional, només per a l’ascendència paterna, la taula d’ascendència vertical ascendent, per a les línies paterna i materna, la taula circular, que pot ésser convergent (per a ascendència) o divergent (per a descendència), la taula d’ascendència de costat o horitzontal, també per a les línies paterna i materna, i la taula semicircular o de ventall, també per a les línies paterna i materna. Per a aquestes taules ascendents hi ha un sistema d’enumeració (mètodes Sousa-Stradonitz), inventat al s. XVII per Jerónimo de Sousa i adoptat i generalitzat per S.K. von Stradonitz al s. XIX, que consisteix a donar a cada individu un nombre, l’1 essent el del subjecte base, i el 2 i el 3, el del pare i el de la mare, respectivament. D’aquesta manera els ascendents masculins sempre tenen un nombre parell, i els femenins, un de senar. Aquest mètode permet de fer la llista dels avantpassats i de saber el lloc que pertany a cadascun d’ells en la taula genealògica i en les fitxes, malgrat que hom no en conegui els noms de tots. A més, permet també de posar-los en forma de llista; per exemple:
Taula d’ascendència horitzontal o de costat de Pere I de Catalunya-Aragó, el Gran
| I generació | II generació | III generació | IV generació | V generació |
|---|---|---|---|---|
| subjecte | pares | avis | besavis | rebesavis |
| 1 Pere II el Gran, rei de Catalunya-Aragó | 2 Jaume I el Conqueridor, rei de Catalunya-Aragó | 4 Pere I el Catòlic, rei de Catalunya-Aragó | 8 Alfons I el Cast, rei de Catalunya i Aragó | 16 Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona |
| 17 Peronella, reina d’Aragó | ||||
| 9 Sança de Castella | 18 Alfons VII, rei de Castella i Lleó | |||
| 19 Ricsa de Polònia | ||||
| 5 Maria I, senyora de Montpeller i Omelàs | 10 Guillem VIII, senyor de Montpeller i d’Omelàs | 20 Guillem VII, senyor de Montpeller i Omelàs | ||
| 21 Matilde de Borgonya | ||||
| 11 Eudòxia Comnè | 22 Isaac Comnè, sebastocràtor | |||
| 23 Teodora | ||||
| 3 Violant d'Hongria | 6 Andreu II, rei d’Hongria | 12 Bela III, rei d’Hongria | 24 Gueza II, rei d’Hongria | |
| 25 Eufrosina de Kiev | ||||
| 13 Anna de Châtillon | 26 Reinald de Châtillon, príncep d’Antioquia | |||
| 27 Constança I, princesa d’Antioquia | ||||
| 7 Violant de Courtenay | 14 Pere I, emperador de Constantinoble, senyor de Courtneray (Pere II) | 28 Pere de França, senyor de Courtenay (Pere I) | ||
| 29 Isabel de Courtenay, senyora de Courtenay | ||||
| 15 Violant de Flandes | 30 Balduí V, comte d’Hainaut, comte de Flandes (alduí VIII) | |||
| 31 Margarida I, comtessa de Flandes | ||||
| [AFE] | ||||
El nombre corresponent a l’ascendent de la línia paterna col·locat en el primer lloc de cada fila o generació (que sempre és una potència de 2) correspon al nombre de quarters (o d’ascendents) de tal generació. La fórmula que dóna el nombre d’ascendents de cada generació és la progressió geomètrica Gx = 2x -1, que hom formula dient que el nombre d’ascendents d’una generació determinada (Gx ) es compon de tants antecessors com el nombre que resulta de la potència de 2 l’exponent de la qual és el nombre que ocupa tal generació en el llinatge disminuït en una unitat. Així, la cinquena generació té G5 = 25-1 = 24 = 16 rebesavis. Cal tenir en compte que a vegades es produeix una disminució d’aquell nombre, com hom pot veure en la taula dels ascendents de Carles II de Catalunya-Aragó, o com en el cas del rei Alfons XIII d’Espanya, que a l’onzena generació en tenia només 111, en comptes de 1 024.
Les taules de descendència comencen pel subjecte base o genearca i davallen pels seus descendents. Hi ha dos procediments per a establir-les: la taula de descendència vertical, que imita l’arbre genealògic tradicional, i la taula de descendència horitzontal, per a la qual han estat establerts tres mètodes: el primer dóna la xifra romana I a la primera generació, la xifra II als membres de la segona, etc, i un exponent indica l’ordre de naixença (II1, II2, etc), el segon dóna la xifra romana per a cada generació i uns altres nombres per als descendents (I, 1, 1), (1), etc, separant les línies, les branques, les subbranques i els brancons, i el mètode d’Aboville dóna als descendents d’una persona una numeració segons l’ordre de naixença (1, 2, 3, 4), i fa semblantment a la generació següent, però aleshores cada membre d’aquesta va precedit pel nombre corresponent al seu pare (1/1, 1/2, 1/3, etc). Entre les taules genealògiques especials, hom empra l’anomenat descentori per a saber per on i quantes vegades un individu determinat descendeix d’un altre, la taula genealògica històrica per a resoldre qüestions de caràcter històric, com les pretensions a una corona, la taula genealògica geogràfica, que assenyala els llocs de naixement de les persones, per comprovar-ne els desplaçaments, les taules genealogicobiològiques i patològiques, que s’ocupen de les malalties i tares, dels anys de vida i dels caràcters fisonòmics, la taula juridicogenealògica per a provar el millor dret a una herència o títol nobiliari, i la taula genealogicosociològica, que mostra el desenvolupament cultural, professional i demogràfic o la posició social dels membres respectius.
Les fonts que permeten l’establiment d’una genealogia són diverses: documents d’arxius familiars i d’arxius públics, testimonis orals, que cal verificar, els llibres del registre civil i els registres dels cementiris, els llibres eclesiàstics de bateigs, confirmacions, esposalles, expedients matrimonials, expedients matrimonials de dispensa apostòlica, núpcies, òbits i enterraments, els llibres notarials de capitulacions matrimonials, testaments i codicils, els expedients de proves de noblesa o puresa de sang per a ingressar en ordes militars i religiosos, corporacions nobiliàries, reials col·legis o seminaris, inquisició, exèrcit i marina, quan aquelles eren exigides, els llibres d’investidures de feus, els padrons i cadastres, els del registre de la propietat i de l’antiga comptadoria d’hipoteques, etc.