El més actiu és el de Palestina, que sorgí com una branca dels Germans Musulmans als territoris ocupats per Israel amb l’esclat de la primera intifada, durant la qual aconseguí un gran protagonisme. Té com a objectiu la destrucció de l’Estat d’Israel i l’establiment d’un règim islàmic a Palestina.
Aquests objectius foren formulats en la Carta Fundacional de l’organització (1988), en la qual es declara Palestina terra islàmica per dret diví amb Jerusalem com a capital, condició que obliga a tot musulmà a lluitar contra la “invasió sionista”. Els límits geogràfics d’aquesta entitat islàmica comprendrien l’antic Mandat britànic de Palestina. Subordinada a l’ordenament musulmà, s’hi toleraria la presència de població cristiana i jueva. El 2017 la Carta fou objecte d’una reformulació en la qual s’explicitaven els límits de la Palestina islàmica “des del riu” (Jordà) “fins al mar” (Mediterrani). Al mateix temps, el document considerava les fronteres establertes el 1967 per a l’establiment d’un estat palestí independent i plenament sobirà. Segons algunes interpretacions, aquesta apreciació representava un reconeixement indirecte de l’existència d’Israel.
L’organització és dirigida pel Majlis al-Šura, un Consell basat en el concepte alcorànic de la šura, similar al de l’assemblea popular. Anomenat també Consell General Consultiu, és format per membres procedents dels consells locals procedents de Gaza, Cisjordània i també de representants a l’exili i de les presons israelianes. El Consell elegeix un Politburó de 15 membres al qual s’encomana la presa de decisions. Fins a la caiguda del règim de la família Assad (2012) el Politburó tingué la seu a Damasc, i posteriorment es traslladà a Qatar. Des de l’octubre del 2023 és presidit per Muhammad Ismail Darwiš.
Contrari als acords de pau d’Oslo signats per Israel i l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP) el 1993, amb l’objectiu d’impedir-ne el desenvolupament dugué a terme atemptats contra objectius civils israelians, i a partir del 1996 començà a posar en pràctica els atemptats suïcides, que convertí en una pràctica habitual a partir de la segona intifada, iniciada l’any 2000. Foren atemptats perpetrats sobretot mitjançant les Brigades d’Al-Qasām, braç armat de Hamàs, i que comportaren represàlies israelianes en forma d’assassinats selectius (sovint amb un elevat nombre de víctimes civils) de líders de Hamàs, entre d’altres, el del fundador de l’organització i líder espiritual Aḥmad Yāsīn (març) de 2004) i, a l’abril, el del seu successor ‘Abd al-’Aziz al-Rantīsī.
Aquests anys, Hamàs assolí un protagonisme creixent, fins al punt de rivalitzar amb l’OAP i l’Autoritat Nacional Palestina en capacitat de mobilització i d’influència. Hi contribuí en bona part la xarxa assistencial de l’organització en forma d’hospitals, escoles i altres centres. Amb la mort del líder de l’OAP Yasser Arafat (novembre del 2004), el nou president palestí, Mahmūd ‘Abbās (d’Al-Fatah, la principal organització de les que integraven l’OAP), aconseguí el gener del 2005 un ambigu compromís de treva de Hamàs, però a l’octubre el grup es negà explícitament a renunciar a la lluita armada. En les eleccions del gener del 2006 al Consell Palestí, la cambra legislativa, Hamàs obtingué majoria absoluta. Dos mesos després fou aprovat el govern de Hamàs amb Īsmāʿīl Haniyya com a primer ministre, però la continuació dels atemptats i els atacs contra Israel comportaren represàlies i la imposició d’un boicot econòmic internacional a Palestina, sancionat per la inclusió de Hamàs en les llistes d’organitzacions terroristes dels Estats Units, la Unió Europea i altres Estats.
El creixent clima de tensió amb Al-Fatah (ara a l’oposició) precipitaren una crisi que el juny de 2007 desembocà en la presa de Gaza (d’on 2005 Israel s’havia retirat unilateralment) Hamàs i en l’expulsió d’Al-Fatah d’aquest territori. Es produí així la ruptura efectiva dels palestins, amb Gaza sota domini de Hamàs i Cisjordània del d’Al-Fatah. En 2014-2015 tingué lloc un intent de reconciliació amb la formació d’un govern d’unitat. El febrer del 2017 Jahia Sinwar, fundador de les Brigades d’Al-Qasām, succeí Haniyya com a líder de Hamàs i màxima autoritat a Gaza.
Els anys successius, Israel respongué al continu llançament de míssils des de Gaza amb tres operacions de càstig successives (“Plom Fos”, desembre del 2008; “Pilar de Defensa”, novembre del 2012, i “Marge Protector”, novembre del 2014) que deixaren l’organització malmesa però amb capacitat operativa. Un nou episodi d’enfrontaments tingué lloc el maig del 2021, al qual posà fi una treva.
En el món àrab i musulmà, l’Iran i el seu aliat, la Síria de la família Al-Assad, han estat suports importants de Hamàs malgrat la diferència de confessions: Hamàs és formalment sunnita mentre que l’Iran és oficialment xiïta i la família alauita –una branca del xiisme– d’al-Assad controlà Síria fins al 2012. Hamàs també rep suport polític i financer de Qatar i de Turquia. El president d’aquest país Recep Tayyip Erdogan ha negat públicament diverses vegades que Hamàs sigui una organització terrorista i l’ha qualificat de moviment d’alliberament del poble palestí. Turquia acull regularment líders de Hamàs en el rang diplomàtic més alt. Un cert distanciament respecte a Hamàs en diversos estats arabomusulmans començà a tenir lloc a partir de la dècada del 2000 arran de la creixent tensió entre els estats del Golf i l’Iran, que propicià una aproximació a Israel d’alguns d’aquests, i que tingué una fita en els anomenats Acords d’Abraham (2021).
El 7 d’octubre de 2023 militants de Hamàs i del seu aliat Jihad Islàmica Palestina atacaren des de Gaza diversos kibbutzim al Sud d’Israel i un festival de música a l’aire lliure, assassinant uns 1.200 civils. Uns 250 més foren segrestats i retinguts com a ostatges. Amb l’objectiu declarat d’eliminar Hamàs de soca-rel, el govern d’Israel ordenà una ofensiva a gran escala sobre Gaza (27 d’octubre). A les denúncies sobre el caràcter indiscriminat de la destrucció duta a terme per l’exèrcit, el govern israelià adduí que des de la seva presa del poder, Hamàs utilitzava les infraestructures civils amb finalitats bèl·liques contra Israel (emmagatzematge d’armament, preparació d’atemptats, trànsit de militants per una xarxa de túnels, etc.) i que els militants es confonien deliberadament amb la població civil. La mediació de Qatar aconseguí dues treves efímeres (novembre del 2023 i gener-març del 2025) durant les quals Hamàs alliberà alguns ostatges en canvi de centenars de presoners palestins per part d’Israel.
Al llarg de la guerra, la cúpula de Hamàs també fou delmada en assassinats selectius o en bombardeigs d’Israel. Entre d’altres, moriren en aquestes accions Osama Mazini, cap del Consell de Hamàs a Gaza (octubre del 2023), Īsmāʿīl Haniyya i Jahia Sinwar Israel (gener i octubre del 2024, respectivament). L’escala de destrucció i el nombre de morts causats per l’exèrcit israelià propicià algunes protestes de sectors de la població de Gaza contra la confrontació a ultrança de Hamàs, que, tanmateix, foren silenciades. El 9 de setembre de 2025 en una incursió aèria a Doha, capital de Qatar, l’exèrcit matà diversos membres de la delegació de Hamàs havia de negociar una proposta d’alto el foc avalada pels EUA.
El maig del 2024 el Tribunal Penal Internacional dictà ordres d’arrest contra el primer ministre i el cap de l’exèrcit israelians i diversos líders de Hamàs entre els quals Hanniya i Sinwar per crims de guerra i contra la humanitat.
El 10 d’octubre de 2025 entrà en vigor un alto el foc imposat pel president dels Estats Units Donald Trump, condicionat a l’acceptació d’un pla de pau de 20 punts que ambdues parts acceptaren amb reserves. Pel que fa a Hamàs, a més de l’alliberament immediat d’ostatges en canvi de presoners palestins, el pla exigia el desarmament total de l’organització i la prohibició d’exercir cap mena de funció en l’administració prevista per a dirigir la franja.