Iniciat amb la unificació de totes les tribus de l’actual Mongòlia (tàtars, karaits, kirguisos, etc.), s’estengué des de Corea fins a la mar Càspia durant el temps del seu fundador. A la mort d’aquest, el 1227, i segons la llei mongol, l’imperi fou dividit entre els fills. Jöči, que morí el mateix 1227, rebé els territoris de la confederació kiptxak i la Sibèria occidental, que passaren al seu fill Batu Kan, el kanat del qual, conegut com l’Horda d’Or, fou islamitzat a mitjan segle XIII i es mantingué fins el 1335.
Els emperadors mongols
Txagatai rebé el kanat de Karakitai i el Turquestan oriental. Ögödei rebé Karakoram i fou elegit gran kan dels mongols (1229-41), però els seus descendents perderen aviat l’hegemonia, i el títol passà a la branca de Tolui. Aquest, en fi, rebé la Mongòlia pròpiament dita i part del nord de la Xina.
El gran kan, elegit per l’assemblea mongol, fou l’autoritat que mantingué una relativa unitat entre les quatre branques de l’imperi fins a Khublai Kan, de la darrera d’aquestes, el qual es desentengué del tronc contrasiàtic, adoptà el budisme i encapçalà la dinastia sinomongòlica yuan.
Grans kans mongols
| Ögödei | 1229-1241 |
| la seva vídua | 1241-1246 |
| Güyük | 1246-1248 |
| la seva vídua | 1248-1251 |
| Möngke | 1251-1259 |
| Khublai Kan | 1259-1294 |