S’hi adheriren també el Partido de Acción Socialista (PASOC), el Partido Comunista de los Pueblos de España (PCPE), Izquierda Republicana (IR) i altres grups, alguns dels quals l’abandonaren posteriorment. Es presenta amb un programa que proposa una alternativa de govern d’esquerra. Encapçalada per Julio Anguita i en coalició amb Iniciativa per Catalunya, ha concorregut a les eleccions generals espanyoles dels anys 1986, 1989, 1993 i 1996, en les quals obtingué 6, 17, 19 i 21 escons, respectivament.
Les tensions a l’interior de la federació s’intensificaren especialment a partir del 1996, que el corrent crític Nueva Izquierda qüestionà l’estratègia seguida per Anguita, el qual tingué també importants diferències amb Iniciativa per Catalunya i amb la federació d’IU a Galícia (Esquerda Galega). La crisi culminà el 1997, any en què es produí l’escissió de Nueva Izquierda, que formà un nou partit polític, i el trencament amb Esquerda Galega i Iniciativa per Catalunya fins a l’any 2000.
A les Illes Balears i al País Valencià, en canvi, les respectives federacions han continuat la vinculació orgànica amb l’organització d’àmbit estatal. El 1999, com a integrant del Pacte de Progrés, Esquerra Unida de les Illes Balears s’incorporà al govern balear, i novament l’any 2007, dins d’una coalició de govern molt semblant. En les convocatòries posteriors ha restat a l’oposició, formant part de coalicions diverses d’esquerra. Al País Valencià, Esquerra Unida ha restat a l’oposició en les successives consultes a les Corts Valencianes. El 2007 s’alià amb el Bloc Nacionalista Valencià i Iniciativa del Poble Valencià en la coalició Compromís pel País Valencià, amb la qual formà grup parlamentari, però de la qual sortí l’any següent. En les eleccions del 2011 obtingué 5 escons i en les del 2015 restà fora de les Corts Valencianes en no assolir el 5% dels vots establerts per la llei electoral valenciana.
El 1999, Anguita cedí la direcció d’IU a Francesc Frutos, el qual fou substituït l’any següent per Gaspar Llamazares. El setembre del 2001, IU-Esker Batua signà un pacte de govern tripartit amb el PNB i EA. En les eleccions generals del març del 2004 obtingué només 3 diputats, i en les del 9 de març del 2008, l’empitjorament dels resultats (2 diputats, dels quals un corresponia a Iniciativa per Catalunya-Verds) comportà la dimissió de Llamazares i l’enfrontament, en la VIII assemblea federal del desembre d’aquest any, de la direcció del partit i el sector més proper al PCE liderat per Enrique Santiago, tot i que finalment s’imposà la candidatura oficialista.
Aquest any IU donà suport a la investidura de José Luis Rodríguez Zapatero, al capdavant d’un govern del PSOE, sense negociar un acord de legislatura. En la IX Assemblea Federal (2008) es tornaren a reproduir les tensions entre els dos sectors, i finalment el nou coordinador general fou elegit pel Consell Polític, que elegí, amb el 55% dels vots, Cayo Lara, del PCE. En les eleccions generals del 20 de novembre de 2011 obtingué 11 escons al Congrés dels Diputats.
Després de les eleccions a la Junta d’Andalusia del març del 2012, el pacte de govern subscrit entre IU i el PSOE permeté la continuïtat del govern d’aquest partit a la comunitat autònoma fins a les eleccions del 2015, després de les quals restà en una posició marginal (5 diputats), que es reproduí en les eleccions generals espanyoles del 20 de desembre (2 diputats al Congrés), en bona part com a resultat de la irrupció en el panorama polític espanyol de la nova formació política d’esquerres Podemos, amb el qual formà coalició electoral en les següents eleccions generals celebrades el 26 de juny de 2016 (Unidos Podemos).
Arran de diverses crisis internes que es produïren durant el 2015, i pel fet de només haver aconseguit 2 diputats, 9 menys que als anteriors comicis, en les eleccions legislatives del 20 de desembre de 2015, el juny del 2016 Cayo Lara fou substituït en el càrrec de coordinador general en l’assemblea general de la formació per Alberto Garzón, cap de llista en les eleccions generals del 2015.
En les eleccions generals de l’abril del 2019, IU es presentà en coalició amb Podemos, amb el nom d’Unidas Podemos, que obtingué 33 diputats (6 d’IU). La impossibilitat de formar govern suposà la repetició d’eleccions al novembre del mateix any, en les quals Unidas Podemos obtingué 26 diputats. La coalició signà un pacte amb el líder del PSOE Pedro Sánchez, i s’establí un govern de coalició entre ambdues formacions, pel qual 5 ministeris dels 22 que conformaren el govern foren encapçalats per membres d’Unidas Podemos; el Ministeri de Consum fou assignat a Alberto Garzón, de manera que per primera vegada IU formava part d’un govern de l’Estat espanyol.
El juny del 2019, IU suspengué el seu pacte amb Esquerra Unida i Alternativa, després que membres d’aquest partit engegaren el projecte polític Sobiranistes.
En les eleccions generals del 23 de juliol de 2023, IU participà dins de la coalició electoral Sumar, liderada per Yolanda Díaz, que obtingué 31 diputats, 5 dels quals pertanyien a Izquierda Unida. El novembre del mateix any, Alberto Garzón anuncià la seva renúncia com a líder d’Izquierda Unida.
Al Parlament Europeu s’ha presentat en coalició amb ICV i altres partits, bé que no s’ha integrat en els mateixos grups. Hi ha obtingut successivament 4 (1989), 9 (1994), 4 (1999), 1 (2004), 2 (2009), 6 (2014) i 6 (2019) diputats.