Fill del jurista Jaume Pau. Canonge de Vic i després de Barcelona. Visqué durant disset anys en el cercle del cardenal Roderic de Borja, però el 1492, essent aquest ja papa, retornà, malalt, a Barcelona. Com a jurista escriví una Practica cancelleriae apostolicae cum estilo et formis in romana curia usitatis (publicat a Lió el 1620). De jove escriví un tractat geogràfic, De fluminibus et montibus utriusque Hispaniae, que dedicà al cardenal Roderic de Borja. Autor d’epigrames i d’epístoles en llatí, sembla que sobre el nom i origen de Catalunya, del lloc dels pobles i ciutats de Catalunya, sobre la donació de Constantí el Gran a l’Església romana; però l’única conservada és Barcino (1491), —l’obra que li ha donat més fama, descripció i història de la ciutat—, d’un gran interès per la informació i pels judicis que dóna. Col·laborà amb l’humanista Pere Miquel Carbonell, nebot seu, en la redacció de les Cròniques de Catalunya fins a l’època de Pere el Cerimoniós. Ajudà Il Platina en el recull dels Instrumenta pertinentia ad statum Ecclesiae in temporalibus. Amb Paulo Pompilio treballà en la confecció d’un vocabulari de neologismes literaris llatins i de vulgarismes; durant molt de temps li fou atribuïda l'autoria de les Regles d'esquivar vocables o mots grossers o pagesívols, junt amb Pere Carbonell, el qual posteriorment (1999) n'ha estat considerat l'autor únic. El mateix Carbonell l’inclogué Pau en els seus De viris illustribus catalanis.