El 1541 Ignasi de Loiola en fou elegit general, i començà a redactar les Constitutiones (1558) que, amb els nombrosos privilegis pontificis, donen cos jurídic a l’orde, mentre els Exercicios espirituales n'alimenten l’espiritualitat. És un orde de clergues regulars amb un quart vot especial d’obediència al papa, sense hàbit ni cor, ni cap penitència imposada per regla. Té membres de diferents graus: professos, coadjutors espirituals i germans, dels quals nomes els professos de quart vot poden ésser provincials i generals. És governada per un general, elegit només pels professos, reunits en congregació general (la qual pot, a més, deposar-lo); i és alhora missionera i universalista.
Al començament, Ignasi pensà només en cases professes, per als ministeris purament religiosos, i en col·legis, on poguessin viure els qui —encara en formació— estudiaven a les universitats. Però ben aviat els col·legis es convertiren ells mateixos en centres d’estudis per als jesuïtes i per a tothom. A la mort d’Ignasi hi havia només dues cases professes (Roma i Coïmbra) i 48 col·legis. El col·legi romà (1551) —fundat, econòmicament, primer per Francesc de Borja i més tard per Gregori XIII— i el col·legi germànic (1552), tots dos a Roma, col·laboraren en la renovació teològica i científica de la Contrareforma. A mesura que es propagaren els col·legis amb facultats de filosofia i teologia, augmentà la producció escrita de jesuïtes. El primer llibre imprès fou l’edició llatina dels Exercicios espirituales (1548); seguí, a València, la de les obres de Francesc de Borja, encara duc de Gandia (1548). La intervenció dels jesuïtes a Trento fou destacada. En morir Ignasi (1556) hi havia un miler de jesuïtes, en dotze províncies.
El segle XVII fou el més esplendorós de l’orde, en els col·legis, la predicació i les missions. Des del 1688 els jesuïtes prengueren com a cosa pròpia la difusió de la devoció al Cor de Jesús. Les discussions teològiques, morals i missioneres enfrontaren la Companyia amb altres ordes religiosos i amb la Congregació de Propaganda Fide. Al segle XVIII llur força començà a minvar davant els canvis intel·lectuals i socials i el regalisme de les corts. Portugal els expulsà (1759), França dissolgué l’orde, i Espanya, Nàpols i Parma (1767) els exiliaren. Aquestes corts, a més, obtingueren la dissolució de l’orde, pel breu Dominus ac Redemptor (1773) de Climent XIV. Aquest any els jesuïtes eren, aproximadament, 23 000. Frederic II de Prússia i Caterina II de Rússia no permeteren, de moment, de publicar el breu, i allà la Companyia perdurà un quant temps. Fou restaurada universalment per Pius VII amb la butlla Sollicitudo omnium Ecclesiarum (1814).
En renéixer participà de l’esperit de la Restauració. Tot i haver defensat, abans de la dissolució, les doctrines polítiques més obertes en el terreny teològic i filosòfic en defensa de la llibertat humana i oposades a les doctrines absolutistes i regalistes, la Companyia al segle XIX es mostrà incondicional al papat en el seu enfrontament amb el liberalisme. Evolucionà sobretot durant el pontificat de Lleó XIII. A finals de la primera dècada del segle XXI dirigia més de 150 universitats i centres d'ensenyament superior i prop de 200 col·legis d’ensenyament mitjà. El 1964 tenia 35.968 membres, el 1974, 29.462, el 1986, 25.382 i el 2014, uns 17.000. Aquesta davallada de vocacions ha exigit reconversions de les seves obres a tot el món. Actualment cerca nous camins, com es manifestà ja a la Congregació General del 1975, on hom intentà, entre altres coses, la supressió de les diferències jurídiques entre els membres de l’orde. Per aquells anys començaren les tensions entre l’orde i elements de la cúria romana, que augmentaren amb motiu del suport donat per alguns dels seus membres a la teologia de l’alliberament i a algunes posicions avançades en el terreny de la moral, i per certes crítiques a la jerarquia. L'any 2013 Jorge Maria Bergoglio fou investit papa amb el nom de FrancescFrancesc, el primer jesuïta de la història en ocupar la dignitat. .
La Companyia entrà a la península Ibèrica per Barcelona. Antoni de Araoz (1539) i Pierre Favre (1451) tractaren amb el lloctinent de Catalunya Francesc de Borja i d’Aragó, que fundà posteriorment la Universitat de Gandia (1547), la primera de la Companyia. El primer col·legi dels Països Catalans fou el de València (1544), obra de Joan Jeroni Domènec. El 1545 fou fundat el col·legi de Betlem a Barcelona, on entraren els primers catalans del Principat: Joan Queralt, Montserrat Soler, Lluís Sisteró i Bernat Caselles. El 1547 hom creà la província d’Espanya, que el 1554 es dividí en les de Castella, Andalusia i Aragó (corona catalanoaragonesa), els límits de la qual (exceptuades Sardenya i Perpinyà) perduraren fins a l’expulsió. La gratuïtat de l’ensenyament exigia que els col·legis fossin fundats econòmicament amb rendes estables. Per això els inicis foren difícils al Principat i a Mallorca i més florents a València. El 1580 la província d’Aragó tenia només 200 membres, en contrast amb els 1 200 de la resta d’Espanya. En provenien, però, Francesc de Borja (tercer general), el mallorquí Jeroni Nadal (impulsor de la restauració catòlica a Alemanya), el valencià J.J. Domènec (provincial de Sicília) i el català del Principat Francesc Sunyer (ànima de la Contrareforma a Polònia). El règim centralista de l’orde coordinava esforços; així, les missions foren obra conjunta, no de províncies determinades: a les Filipines anà el català Ramon Prat (mort el 1605), viceprovincial i organitzador de la missió, i el mallorquí Francesc Colí (mort el 1660), historiador d’aquelles illes; al Paraguai, Joan Celoni (mort el 1599) i, sobretot, Pere Claver (mort el 1654), a Nova Granada; entre els valencians sobresurten Cosme de Torres (mort el 1570), company de Francesc Xavier a l’Orient, i el màrtir Rafael Ferrer (mort el 1610), al Perú.
Els professors més eminents ensenyaren a l’estranger, sobretot a Roma i publicaren llurs obres preferentment en llatí, com els dos valencians, durant un cert temps prou famosos, Pere Joan Perpinyà (mort el 1566) i Benet Perera (mort el 1610) i el català Jaume Puig (mort el 1646). Però Pere Gil (mort el 1622), Jeroni Vidal (mort el 1635) i Antoni Font (mort el 1610) publicaren obres en català. Les tensions entre aragonesos, valencians i catalans del Principat portà pràcticament a una divisió de la província. Hi hagué estudis superiors de teologia a les tres capitals (València, Barcelona i Saragossa) i de filosofia a Gandia, Palma, Girona i Calataiud. El noviciat de Tarragona (1575) era comú, però al segle XVIII en fou creat un de propi a València (a Torrent de l’Horta, el 1758), i els aragonesos intentaren de tenir-ne també un. Al començament de l’orde, sorgí a Gandia un moviment espiritualista de caire pseudomístic. Més transcendència tingué el místic olotí Antoni Cordeses (mort el 1601). Les missions populars que donaven els jesuïtes dels col·legis de Barcelona i de València feren conèixer la Companyia pertot, i mogueren alguns bisbes i amics a establir-ne d’altres, de primer com a petites residències, i després ja com a col·legis. Els privilegis de l’orde permetien als jesuïtes d’establir-se a qualsevol lloc de les ciutats, sense respectar el privilegi de les canes (espais reservats a altres ordes i parròquies). Això comportà plets i una posterior enemistat. L’ensenyament teològic suarista els enfrontà amb els tomistes, pràcticament a tot arreu. Les lluites tingueren un aspecte ciutadà, sense arribar mai, però, al nivell teològic de les discussions de Auxiliis de Castella i de Roma. Tampoc no participaren, els jesuïtes dels Països Catalans, en les lluites —típicament castellanes— de preeminències, que amenaçaren de dividir l’orde.
A la fi del segle XVII i durant el XVIII la situació econòmica canvià. Fou el moment de les grans construccions al Principat i a Mallorca: Betlem, Manresa i Montision. Amb els Borbó augmentà el barroquisme, ja prou esclatant en l’escriptor Francesc Guerau (mort el 1710). El col·legi de Cordelles es convertí en seminari de nobles el 1737, i València volgué tenir també el seu (~ 1754). Les cerimònies litúrgiques i les festes científiques tingueren molt de teatre i de buidor i poc d’autenticitat. Malgrat això, amb Josep Finestres, nasqué l’escola jesuítica cerverina amb el barceloní Antoni Codorniu (mort el 1770), l’olotí Pere Ferrussola (mort el 1771) i molts d’altres. En l’actualitat compta amb gairebé 20 000 membres arreu del món. A Catalunya hi ha 200 jesuïtes repartits en 20 comunitats. L’any 2001 en fou nomenat superior provincial Pere Borràs i Duran. Els darrers anys ha dedicat un esforç especial al fenomen de la immigració; l’any 2003 creà la Fundació Migra-Studium, orientada a facilitar la fluïdesa de relacions interculturals entre la població de diversos orígens i la població catalana. L’acció al Tercer Món es concreta amb una estreta col·laboració amb l’ONG Intermon Oxfam i en la tasca de missió i desenvolupament. Els jesuïtes també s’hi fan presents per mitjà del Servei Jesuïta als Refugiats, dirigit per Lluís Magriñà. Les seves àrees d’actuació són molt diverses, des de l’estudi i la reflexió de Cristianisme i Justícia fins a l’ensenyament mitjançant les seves escoles, l’Institut de Teologia Fonamental a Sant Cugat del Vallès i col·laborant amb l’Institut Químic de Sarrià, ESADE, l’Observatori de l’Ebre o la Facultat Eclesiàstica de Filosofia de Catalunya. D’igual manera, més de seixanta jesuïtes catalans estan vinculats al món de la teologia, les ciències socials i humanes i l’àmbit tecnològic com a especialistes investigadors, sense deixar de banda l’acompanyament espiritual tant en centres propis com en esglésies i parròquies que els han estat confiades. L’any 2002 els jesuïtes posaren en funcionament la web de pregària online.
Els jesuïtes catalans durant els anys d'expulsió (1767-1815)
L’expulsió dels jesuïtes d’Espanya, decretada el 1767, tingué com a conseqüència, als Països Catalans, d’una banda, la decadència dels estudis humanístics i filosòfics de la Universitat de Cervera i el tancament de molts col·legis, difícilment substituïts, que esdevingueren casernes o seminaris diocesans i, de l’altra, una renovació dels mètodes pedagògics (encara que el predomini que hom donà a la llengua vulgar afavorí una més ràpida castellanització del país). La immensa majoria dels jesuïtes s’exilià a Itàlia, fet que donà a aquest país una important presència cultural catalana, puix que els dos grups més elevats, culturalment, eren el catalanoaragonés i el mexicà. Així, el caire enciclopèdic del segle XVIII fou reflectit pels set volums de Joan Andrés Dell’origine, progressi e stato attuale d’ogni letteratura (1782-99) i pel Saggio storico-apologetico della letteratura spagnuola... (1778-81) de F.X. Llampilles, que defensaven els escriptors hispanollatins clàssics i tot el Renaixemen hispànic. Els feren costat Mateu Aimeric, Tomàs Serrano i Joan Francesc Masdeu, autor de la inacabada Historia crítica de España y de la cultura española. Alhora, Francesc Gustà historiava el cristianisme primitiu i polemitzava amb els jansenistes de Pistoia. A Ferrara s’interessaren per la filologia semítica Llucià Gallissà, bibliotecari de la universitat, Joaquim Pla (més tard catedràtic de caldeu a Bolonya) i Joan Company; com a hel·lenistes es destacaren Antoni Vila, catedràtic a Ferrara, i Bartomeu Pou, traductor d’Heròdot al castellà; com a llatinistes, ultra M. Aimeric i T. Serrano, Rafael Nuix de Perpinyà i Josep Pons i Massana, dedicat també a les ciències fisicomatemàtiques, que conrearen, igualment, Tomàs Cerdà i Antoni Ludenya. Baltasar Masdeu i Joan B. Gener cooperaren a la renovació de la filosofia cristiana i de la teologia positiva, respectivament. Dels valencians, Antoni Eiximeno fou un coratjós musicòleg; foren poetes en llatí, italià i castellà Antoni Pinazo, Manuel Lassala i Pere Montengon, més conegut, aquest, com a novel·lista moralitzant. El mateix Lassala, Joan B.Colomes i Bernat Garcia foren dramaturgs neoclàssics. Antoni Conca divulgà a Itàlia l’art hispànic, particularment el català, mentre que J.Andrés donà a conèixer als Països Catalans la cultura italiana amb les seves Cartas familiares. Americanistes notoris foren el mallorquí Ramon Diosdado Caballero (també bibliògraf), els valencians P. Montengon i Marià Llorente i, sobretot, els catalans del Principat Joan Nuix de Perpinyà, Manuel Josep Peramàs i J.Jolís. Aquests dos darrers i molts d’altres col·laboraren en l’obra lingüística d’Hervás y Panduro. Andreu Febrers, autor d’una gramàtica araucana, hagué de fugir a Sardenya per les seves polèmiques filojesuítiques, i hi estudià el dialecte sardocatalà de Càller.
Del retorn dels jesuïtes ençà
El 1815 Ferran VII aceptà als seus estats la Companyia restaurada i li'n restituí els béns. Bisbes i ajuntaments en demanaven la presència, però sovint els possessors dels antics edificis s’hi oposaven. Els jesuïtes pogueren recuperar-ne molt pocs, entre els quals la Cova de Sant Ignasi de Manresa, el col·legi de Montision de Mallorca i, en part, la casa professa de València. Els primers anys foren molt difícils, per les successives dissolucions (1820) i expulsions (1835, 1868). L’esperit antiliberal dels jesuïtes significà —a cada triomf polític dels liberals— una persecució. Al principi hi hagué una única província; el 1816, als Països Catalans hom pogué obrir cases a València, Palma, Manresa i Tortosa. La de Barcelona data del 1830. Les residències, de curta vida, se succeïren a la província. Aquesta inseguretat i dispersió queden paleses en el fet d’haver-hi, el 1870, residències amb un jesuïta a dotze localitats; amb dos a Saragossa, Igualada i Castellterçol; amb tres a Graus i Sogorb; amb cinc a Xàbia; amb deu a Manresa i València; amb quinze a Palma (Mallorca) i amb vint a Barcelona. El 1863 hom dividí la província en dues: Castella i Aragó, amb els límits anteriors, més les Canàries i les missions de les Filipines, Xile, el Paraguai, l’Uruguai i l’Argentina. Tenia 337 membres. De la insegura situació a la península Ibèrica s’aprofitaren les missions, on foren creades obres importants. Des de la Restauració, els jesuïtes es dedicaren alhora a les congregacions marianes, als exercicis i a les obres de caire social, sobretot els jesuïtes Pau Pastells, que fundà (1872-73) els centres catòlics d’obrers a Alcoi, Muro i Cocentaina, Antoni Vicent (mort el 1912), amb els seus cercles d’obrers a Vilareal i Tortosa (1880-81), i Gabriel Palau (mort el 1939). D’altres intervingueren en la fundació de noves congregacions religioses, com el P. Francesc Xavier Butinyà, que fundà (1874) les germanes josefines. A Tortosa nasqueren les noves facultats de filosofia i teologia (1864 i 1867); alguns bisbes retornaren les biblioteques —o una part d’aquestes— rebudes del govern; nasqué així, a Tortosa, la que havia de convertir-se en una de les primeres biblioteques teologicofilosòfiques de la península Ibèrica, avui a Sant Cugat del Vallès (350.000 volums). Vingueren, després, l’Observatori de l’Ebre (1904), l’Institut Biològic (1904), l’Institut Químic (1908), aquests dos traslladats després a Barcelona, i la revista Ibérica (1914), concebuda com a òrgan d’un centre de coordinació científica.
S'han interessat particularment per la història religiosa i cultural de Catalunya Fidel Fita (mort el 1918), Ignasi Casanovas (mort el 1936) i Miquel Batllori; per la de l’Índia, Enric Heras (mort el 1955); i per la filologia catalana, Jaume Nonell (mort el 1922) i Josep Calveras (mort el 1964). El mateix I.Casanovas promogué el Foment de Pietat Catalana i fundà la Biblioteca Balmes, amb la seva revista Analecta Sacra Tarraconensia (1925). La província deixà la missió de les Filipines i rebé la de Bombai (1921-56), i el 1950, Bolívia i el Paraguai. Uns quants anys després de la guerra civil de 1936-39, a causa de l’augment vocacional en tota la península Ibèrica, hom dividí la província d’Aragó i creà (1948) la Tarraconense (no resultà factible en aquell moment el qualificatiu de Catalana), que abraçà tots els Països Catalans; des del 1962 comprèn només el principat. El País Valencià, les Illes i Aragó integren una altra província que ha mantingut el nom d’Aragó. Ambdues han sofert la davallada de vocacions. La Tarraconense té (1986) 294 membres; la d’Aragó, 283. Durant els darrers anys s’han modificat les situacions jurídiques d’algunes de les seves institucions i llur direcció ha passat a mans seglars, mentre, paral·lelament, hom ha obert petites residències a barris i ciutats de l’àmbit barceloní: Cornellà (1967), l’Hospitalet de Llobregat (1968), Terrassa (1967), Esplugues de Llobregat (1972); altres residències duraren uns quants anys: Sabadell (1965-78) i Rubí (1969-77).
Cases de jesuïtes als Països Catalans
| des de l’origen fins a l’expulsió | ||
| València | Col·legi de Sant Pau | 1544-1767 |
| Barcelona | residència, Col·legi de Betlem | 1945-1767 |
| Gandia (Safor) | Col·legi de Sant Sebastià | 1546-1767 |
| Gandia (Safor) | universitat | 1547-1767 |
| Palma de Mallorca | Col·legi de Mont-sion | 1561-1767 |
| Tarragona | noviciat | 1575-1767 |
| València | casa professa | 1579-1767 |
| Girona | Col·legi de Sant Martí | 1581-1767 |
| Lleida | Col·legi de Sant Ignasi | 1597-1767 |
| la Seu d’Urgell (Alt Urgell) | Col·legi de Sant Andreu | 1601-1767 |
| Perpinyà | Col·legi de Sant Llorenç | 1601-1764** |
| Oriola (Baix Segura) | residència, Col·legi de la Immaculada Concepció | 1601 i 1695-1767 |
| Manresa (Bages) | Col·legi de Sant Ignasi | 1616-1767 |
| Vic (Osona) | Col·legi de Sant Andreu | 1622-1767 |
| Manresa (Bages) | Residència de la Cpva | 1627-1767 |
| Sogorb (Alt Palància) | Col·legi de Sant Pere | 1627-1767 |
| Alacant | residència; col·legi | 1629-1767 |
| Palma de Mallorca | Col·legi de Sant Martí | 1630-1767 |
| Barcelona | Col·legi de Cordelles | 1636-1767 |
| Tortosa (Baix Ebre) | Col·legi de la Concepció | 1636-1767 |
| Eivissa | residència | 1656-1767 |
| Pollença (Mallorca) | Col·legi de Mont-sion | 1688-1767 |
| Cervera (Segarra) | Col·legi de Sant Bernat | 1697-1767 |
| Ontinyent (Vall d’Albaida) | residència; col·legi | 1705-1767 |
| Sant Guim (Segarra) | residència | 1737-1767 |
| València | seminari de nobles | ∼ 1754-1767 |
| Torrent de l’Horta | noviciat | 1758-1767 |
| des del 1815 | ||
| Principat de Catalunya | ||
| Manresa (Bages) | Col·legi de Sant Ignasi |
1816-1820
1825-1835
1861-1868
1877-18921
|
| Manresa (Bages) | Residència El Rapte | 1893-1932 i des del 1939 |
| Manresa (Bages) | la Santa Cova |
1816-18202
1823-18352
1853-1868
1877-1932 i des del 1939
|
| Tortosa (Baix Ebre) | Col·legi de la Concepció | 1816-1820 |
| Barcelona | residència |
1823
1830-1835
1830-1835
1879-1881
|
| les Preses (Garrotxa) | residència; casa de formació | 1850-1854 |
| Santa Coloma de Farners (Selva) | residència; casa de formació | 1851-1868 |
| la Seu d’Urgell (Alt Urgell) | residència; casa de formació | 1852-1854 |
| Balaguer (Noguera) | residència; casa de formació | 1859-1868 |
| Jesús, Tortosa (Baix Ebre) | Col·legi Màxim; facultats | 1864-1868 i 1877-19141 |
| residència | 1915-1932 | |
| Tarragona | residència |
1665-1868
1876-1932
1939-1951
|
| Valls (Alt Camp) | col·legi | 18684 |
| Andorra | noviciat | 1870-1873 |
| Igualada | residència | 1870-1871 |
| Sant Gervasi (Barcelona) | col·legi | 1870-1873 |
| el Collell (Garrotxa) | casa de formació (filosofia) | 1870-1871 |
| Banyoles (Gironès) | casa de formació (teologia) | 1870-1874 |
| Vic (Osona) | en el seminari (filosofia) | 1870-1872 |
| Girona | en el seminari (filosofia) | 1871-1873 |
| residència | 1874-1932 i 1939-1951 | |
| Lleida | residència |
1872-1882
1925-1932 i des del 1939
|
| Barcelona | Col·legi de Sant Ignasi5 |
1839-1914
1927-1932
i des del 1939
|
| Roquetes (Baix Ebre) | Observatori de l’Ebre | 1904-1932 i des del 1939 |
| Roquetes (Baix Ebre) | Institut Químic | 1904-19141 |
| Roqutes (Baix Ebre) | Institut Biològic | 1908-19141 |
| Sarrià (Barcelona) | casa d’exercicis | 1908-1932 i des del 1939 |
| Roqutes (Baix Ebre) | facultat de filosofia | 1910-19161 |
| Roqutes (Baix Ebre) | Escola Apostòlica | 1916-1930 i 1942-19531 |
| Sarrià (Barcelona) | facultats de filosofia i teologia | 1914-1932 i 1939-1949 |
| Sarrià (Barcelona) | Institut Químic i Biològic | 1914-1932 i des del 1939 |
| Barcelona | Residència de la Victòria (Palau) | 1921-1932 i des del 1939 |
| Barcelona | Institut Comercial de la Immaculada (ICI) | 1927-1932 i 1939-19466 |
| Barcelona | Escola Tècnica de Clot | 1930-1932 i des del 1948 |
| Barcelona | parròquia de Sant Pere Claver | des del 1948 |
| Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental) | facultats de filosofia iteologia | des del 1949 |
| Barcelona | Col·legi Major Loiola | 1950-1971 |
| Sarrià (Barcelona) | Escola Apostòlica | 1953-1964 |
| Raïmat (Segrià) | casa de formació | 1953-1970 |
| Barcelona | Escola Superior d’Administració d’Empreses (ESADE) | des del 1959 |
| Torreforta (Tarragona) | parròquia de Sant Josep Obrer | des del 1965 |
| l’Hospitalet de Llobregat (Bellvitge) | centre Joan XXIII | des del 1968 |
| parròquia | des del 1969 | |
| Raïmat (Segrià) | Col·legi de Sant Pere Claver | des del 1970 |
| País Valencià | ||
| València | Seminari de Sant Ignasi | 1816-1820 i 1823-1835 |
| València | Col·legi de Sant Pau; residència i casa professa7 |
1816-1820
1823-1835
1858-1868
1870-1932 i des del 1939
|
| València | Patronat de la Joventut Obrera |
1863-1868
1870-1932 i des del 1939
|
| Oriola (Baix Segura) | Col·legi de Sant Domènec |
18688
1871-1932
1939-19569
|
| València | Col·legi de Sant Josep | 1870-1932 i des del 1939 |
| Alcoi | residència | 1870-1877 |
| Castelló de la Plana | residència | 1872-1874 |
| Sogorb (Alt Palància) | seminari | 1874 |
| Gandia (Safor) | residència | 1876-1880 |
| Palau dels Ducs de Gandia | 1889-1932 i des del 1939 | |
| Xàbia (Marina Alta) | residència | 1869-1878 |
| Xàtiva (Costera) | residència | 1876-1878 |
| Morella (Ports) | col·legi | 1883-1884 |
| Alaquàs (Horta) | cas d’exercicis | 1905-1932 i des del 1939 |
| Fontilles (Marina Alta) | sanatori, leproseria | 1909-1932 i des del 1939 |
| València | Escoles Professionals | des del 1946 |
| Alacant | Col·legi de la Immaculada | des del 1956 |
| residència universitària | des del 1967 | |
| residència | 1922-1932 i des del 1939 | |
| Escoles Natzaret | des del 1956 | |
| Centre d’Estudis Superiors | des del 1956 | |
| Elda (Alt Vinalopó) | residència-col·legi | des del 1966 |
| Benimàmet (València) | parròquia de la Cantereria | des del 1971 |
| Illes Balears | ||
| Palma de Mallorca | Col·legi de Monti-sion |
1816-1820
1824-1835
1844-1854
1857-1868 i des del 1937
|
| residència | 1869-1932 | |
| Maó (Menorca) | residència | 1875-1882 |
| Palma de Mallorca | Patronat Obrer | des del 1907 |
| casa d’exercicis | des del 1948 | |
| * pertanyents a la província d’Aragó, així com les cases de Sardenya (del 1559 al 1597) i de Múrcia (del 1555 al 1562, que passà a Toledo); ** passà a Françs al 1660; 1 passà a Sarrià (Barcelona); 2 únicament l’edifici; 3 continuen separats, col·legi i residència, des del 1940; 4 només uns quants mesos; 5 procedent de manresa; 6 el 1953 passaren a residir-hi les Congregacions Marianes i el Fòrum vergés; 7 des del 1858 continuà només la residència i casa professa; 8 només dos dies; 9 el 1956 passà a Alacant | ||