Joan Maragall i Gorina

(Barcelona, 10 d’octubre de 1860 — Barcelona, 20 de desembre de 1911)

Joan Maragall i Gorina

© Fototeca.cat

Escriptor.

A catorze anys, acabat el batxillerat, el seu pare volgué incorporar-lo a la indústria tèxtil familiar, però topà amb la seva resistència, i, finalment, li permeté d’ingressar, el 1879, a la facultat de dret. Aquest enfrontament amb el pare, fabricant, marcà profundament, segons ell mateix explicà en unes Notes autobiogràfiques (1885), la seva concepció de la literatura com a passió total i com a activitat rebel i socialment marginada. L’any 1881, influït per Goethe, guanyà el seu primer premi literari amb el poema Dins sa cambra, que posteriorment encapçalà el poemari Les disperses (1904).

L’acabament de la carrera (1884) fou l’inici d’una nova crisi: la de la contradicció entre les seves aspiracions romàntiques i la perspectiva d’una probable adaptació a una pacífica vida burgesa. Fou en aquests anys, durant la dècada dels vuitanta, que inicià les primeres reflexions sobre l’art i l’elaboració de la seva poètica personal. Vers el 1890 ja havia resolt la crisi, gràcies a una resignada acceptació de la seva pertinença a la mateixa classe, la qual, tanmateix, tot i que reconeixia com a seva, menyspreava, no tant per les seves característiques genèriques com per les seves peculiaritats locals: mediocritat, conservadorisme, manca de refinament. Dos fets coronaren aquest seu procés d’integració: l’ingrés al Diari de Barcelona (1890) i el casament (1891) amb Clara Noble, d’ascendència no catalana —de qui tingué 13 fills, entre els quals Josep (pintor), Joan Anton (polític), Ernest (escultor) i Jordi (filòsof)—. Alhora, però, se li anava consolidant la vocació literària a mesura que creixia la seva cotització entre un grup reduït —però molt prestigiós— d’intel·lectuals (entre els quals, Josep Yxart, Joan Sardà o Narcís Oller), que el 1891 li publicaren, com a present de noces, la seva primera plaquette, Poesies originals i traduccions.

La novetat de la seva poesia consistia en un rebuig molt conscient de la retòrica del Romanticisme autòcton i un retorn a l’expressió senzilla d’experiències afectives reals, feta, no pas en termes introspectius, sinó a través de visions de la natura. A la darreria del 1892 la seva vocació intel·lectual era ja fermament establerta. D’una banda, la seva condició d’hereu burgès, plenament assumida, li permetia de lliurar-se a la literatura amb una dedicació professional absoluta, sense, però, haver de dependre’n econòmicament. De l’altra, concebia i duia a la pràctica l’ambició d’esdevenir l’agitador de la burgesia empenyent-la cap a una ideologia dinàmica, cosmopolita i moderna.

La seva campanya periodística de 1892-93 és, en resum, un dels factors bàsics en l’aparició del Modernisme. En aquest interval de temps visqué en un estat d’exacerbada febre ideològica: rebutjà tota tradició, defensà l’aventurisme intel·lectual i professà un aristocratisme anarquitzant i nietzscheà. Durant la primera meitat dels anys noranta expressà aquesta actitud en poemes com Paternal i Excelsior, del seu llibre Poesies (1895), que s’obre amb L’oda infinita (1888), on Maragall exposa una doctrina poètica a la qual restà fidel sempre més. Dues idees hi són fonamentals: la del poeta com a visionari i mèdium d’una realitat transcendent que, tanmateix, només pot ésser copsada, en moments de gràcia, a través de les seves manifestacions naturals i mitjançant els sentits, i la de la inextricable identificació de poesia i vida. Aquesta poètica rep plasmació pràctica en les visions de paisatge de la secció Pirinenques, entre elles la del famós poema La vaca cega. El primer recull revela alhora unes inclinacions decadentistes típiques del moment inicial del Modernisme.

Maragall reaccionà aviat en contra, veient-hi un malaltís perill d’impotència, i tornà a defensar un vitalisme optimista, que considerà més adient amb la conjuntura històrica catalana i amb el que veia com a trets essencials de la “raça”, cosa que l’aproximava a l’evolució dels corrents poètics europeus —especialment francesos— durant la segona meitat dels anys noranta. En això coincideix amb un moviment més ampli, dins el Modernisme català, de rebuig del decadentisme i de recerca vitalista dels valors essencials d’una suposada ànima col·lectiva. Aquest moment reflecteix un punt dolç històric d’equilibri entre les vel·leïtats messiàniques i rebels dels joves intel·lectuals i els interessos d’una burgesia temptada pel nacionalisme com a opció política. En els poemes recollits el 1900 a Visions i Cants Maragall aportà a aquesta ideologia dos elements essencials: el mite, en les Visions —intents de reinterpretació vitalista del llegendari i de recerca de “las madres del alma catalana”—, i l’himne, en els Cants.

Els primers anys del segle XX, però, el nacionalisme es configurà sobretot en un corrent concret de caràcter conservador, catòlic i tradicionalista. Maragall s’identificà, no sense una certa resistència íntima, amb aquesta línia ideològica dominant. Els seus articles —Artículos (1904), edició d’homenatge— expressen sovint posicions idèntiques a les dels dirigents de la Lliga Regionalista, i es fa un costum de comentar els texts pastorals del bisbe Torras i Bages. La seva actitud, cívica, però independent, li feu rebutjar una candidatura política oferta per la Lliga. El llibre Les disperses (1904) aplega poemes originals i versions de Goethe, de qui havia publicat Ifigènia a Tàurida (1898).

En el nou recull Enllà (1906), la seva poesia perd el to més exaltat i la primacia de la intenció nacionalista i es centra sobretot en temes paisatgístics, sense que això signifiqui deixar de banda alguns dels components essencials del vitalisme. Maragall hi sotmet el mite del comte Arnau a una pregona i significativa revisió.

La seva concepció de la poesia —l’anomenada teoria de la paraula viva—, és exposada en l’Elogi de la paraula (1903) i ampliada en l’Elogi de la poesia (1909). Els dos textos denoten una influència de l’idealisme anglosaxó (Emerson i Carlyle), i, potser en menor mesura, de les posicions teòriques de Novalis. Revelen també una posició militant contra l’esteticisme i el cosmopolitisme tant d’una certa tendència modernista (Zanné, Alomar, etc.) com del naixent Noucentisme. Maragall esdevingué, així, el pontífex d’una nova onada de modernistes de procedència rural (Puig i Ferreter, Víctor Català, Bertrana, etc.), fortament individualistes, visionaris i anarquitzants, però també fomentà, involuntàriament, una reacció localista i tradicionalista (Via, Busquets i Punset, Ignasi Soler i Escofet, etc.).

A partir del 1906 es produí en ell un altre canvi de direcció, que esdevingué més obvi el 1909 arran de la crisi de la Setmana Tràgica, davant la qual —i gairebé sol entre els intel·lectuals— reaccionà insistint en la part de greu responsabilitat que hi pertocava a la burgesia catalana. Són famosos en aquest sentit els seus articles Ah, Barcelona..., La ciutat del perdó i L’església cremada, el primer i el darrer publicats en La Veu de Catalunya; a diferència del segon, que, per indicació expressa de Prat de la Riba, no s’arribà a publicar. La nova actitud és reflectida en els poemes del seu darrer llibre, Seqüències (1911), sota la forma del retorn a un to d’exaltació vitalista, a un individualisme agressiu, als aspectes més heterodoxos del seu pensament, atenuats els anys anteriors, i al desig d’inquietar i d’excitar el lector; en aquest llibre publicà l’Oda nova a Barcelona i el famós Cant espiritual.

Aquest segon nietzscheanisme fou matisat, però, per una nova idea, que constituí el tema bàsic de Nausica (1913) —una tragèdia en vers basada en el relat corresponent de l’Odissea d’Homer— i de la tercera i darrera versió del mite arnaldià: la de la redempció a través de la renunciació i l’assumpció del dolor. Aquesta actitud, que cal qualificar de messiànica, coincideix amb la de molts altres modernistes i reflecteix llur reacció defensiva, atiada per la conjuntura política i social, contra la disciplina ideològica del Noucentisme. La mort el sorprengué, plenament actiu, en aquesta crisi que, en un pla general, estava a punt de resoldre’s amb el triomf noucentista.

Fou membre fundador de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, mestre en gai saber, president de l’Ateneu Barcelonès i amic i noble contradictor d’Unamuno (l’Epistolari d’ambdós fou publicat el 1951). A més de la participació assídua a Diari de Barcelona, col·laborà sovint en La Renaixença, La Veu de Catalunya, L’Avenç i Catalònia, entre d’altres. Traduí Novalis, Goethe, Nietzsche, Homer, etc.

Fou processat a causa d’uns articles. Les principals edicions de les obres completes aparegueren en 1912-13, en 1929-30 (edició dels fills), el 1947 i el 1960.

Maragall i la música

Per la seva projecció pública, la seva obra poètica i la seva actitud cívica, Joan Maragall fou un dels intel·lectuals catalans més influents de tots els temps. Més enllà de la condició de melòman —com es comprova en el poema Havent sentit Beethoven (1905) dedicat al pianista polonès M. Horszwoski—, s’involucrà activament en la vida musical catalana. Divulgador de R. Wagner en conferències de l’Associació Wagneriana, traduí també l’Au die Freude (‘A la joia’) de la Simfonia número 9 ‘Coral’ de L. van Beethoven, que cantà per primer cop l’Orfeó Català —entitat que ell mateix impulsà— en l’estrena d’aquesta obra, que tingué lloc el 1900. La col·laboració de Maragall amb Lluís Millet i Felip Pedrell fou especialment fructífera. Per al primer, Maragall confegí la lletra d’El cant de la senyera, himne de l’Orfeó Català que amb el temps adquirí una gran popularitat. Per a Pedrell, Maragall escriví el llibret de l’òpera El comte Arnau (1904), anterior al poema homònim que publicà el 1906.

Bibliografia

  • Radigales i Babí, Jaume: El pensament musical de Joan Maragall, Fundació Joan Maragall; Claret, Barcelona 1995
  • Serra i Boldú, Valeri; Maragall, Joan: Cançons de pandero, L’Avenç, Barcelona 1907