Amb Joan Oliver i Francesc Trabal formà un grup d’amistat literària, conegut com el Grup de Sabadell, i fundà l’editorial La Mirada (1925). Col·laborà a la revista sabadellenca Garba (1920), on aparegueren els seus primers poemes, de tall carnerià; a Vibracions (1921), de la qual fou codirector amb Esteve Serra, i esporàdicament a Revista de Sabadell. Participà també en la redacció del Diari de Sabadell, on publicà articles breus d’actualitat local i poemes influïts primer per models com Carner i les propostes estètiques dels primers simbolistes europeus, i a partir del 1926, per Riba, Mallarmé i Valéry. Fou redactor en cap de la Revista de Catalunya (1938 i 1947), tot i que no hi signà cap article, a la qual donà un estil ben europeu. Col·laborà a La Publicitat, La Veu de Catalunya, on signava White, i a La Nau, amb el pseudònim Buirac. S’exilià el 1939.
A causa del seu hipercriticisme, no publicà cap llibre en vida, tot i que exercí una forta influència en els ambients literaris del seu temps. El 1973 aparegué el recull Poemes —que representen el millor del Noucentisme—, format per una Oda a Catalunya, amb què el 1948 obtingué l’englantina d’or als Jocs Florals de París, i deu sonets de tall simbolista. El 1988, l’Ajuntament de Sabadell edità Mirall antic i altres poemes, que inclou els poemes anteriors al seu exili (1939), escrits entre el 1920 i el 1927, on es copsa la seva evolució des d’una poesia d’arrel noucentista, amb algun assaig avantguardista, fins que assimilà els models de la poesia pura. El 1996 també aparegué, amb el títol Buirac, una recopilació dels seus articles a La Nau.
Casat amb Montserrat Trabal, amb qui tingué una filla, des del 1939 fou parella de l’escriptora Mercè Rodoreda. L’any 2024 es publicà l’assaig Armand Obiols, d’una fredor que crema. L’intel·lectual que es va perdre, de Joaquim Torra.