La seva infantesa de filla única transcorregué en una torreta del barri barceloní de Sant Gervasi de Cassoles, a recer del seu avi, Pere Gurguí, redactor de La Renaixença i persona amb vocació d’activista cultural, i dels seus pares, aficionats al teatre, ells mateixos actors amateurs. L’ambient familiar, procliu a la literatura, li proporcionà, de ben petita, un pòsit literari de caràcter popular, nodrit per les lectures de Verdaguer, Aribau, Carner i Ruyra, principalment. El món idíl·lic de la seva infantesa, emmarcat per un espai dominat per la casa i el jardí de vegetació exuberant i flors diverses, i per un món adult, benigne i entusiasta, encapçalat per la figura de l’avi que tant la influí, s’esfondrà a la mort d’aquest, quan ella tenia dotze anys.
Començà molt jove l’activitat literària amb col·laboracions en diaris i revistes (Mirador, La Rambla, La Publicitat, etc.) i novel·les de tipus psicològic (Sóc una dona honrada?, 1932; Del que hom no pot fugir, 1934; Un dia de la vida d’un home, 1934; Crim, 1936), producció que després rebutjà en bloc, a excepció d’Aloma (1938, premi Crexells 1937), novel·la ja plenament reeixida. En aquesta obra s’apunten ja algunes constants de tota la seva producció: temàtica essencialment femenina, protagonitzada per una noia, i acció centrada en unes relacions amoroses, expressada en forma poètica i a la vegada simbòlica amb un llenguatge senzill i planer, però altament elaborat. Aquesta novel·la, la primera acceptada per l’autora, fou revisada i reeditada el 1969.
Durant el període de 1936-39, continuà la seva activitat periodística col·laborant en publicacions com Meridià, Mirador, Companya i La Revista de Catalunya, a la ràdio, i treballà per a la Institució de les Lletres Catalanes. En acabar-se la Guerra Civil, pel gener del 1939 emprengué el camí de l’exili, juntament amb un grup d’intel·lectuals; es refugià a Roissy-en-Brie —on establí una relació sentimental, que durà tot l’exili, amb Armand Obiols (pseudònim de Joan Prat)—, i, més endavant a París (1940), Llemotges, Bordeus (on visqué fins el 1946) i de nou París, on residí des del 1946 fins al 1953, anys en què conreà la poesia. En el seu conte Orleans, tres quilòmetres explicà la seva fugida de París. Guanyà la flor natural als Jocs Florals de Londres (1947), de París (1948) i de Montevideo (1949), on fou proclamada mestre en gai saber. Durant l’any 1953 es dedicà a la pintura —seguint Klee i Miró, principalment— i continuà aquesta activitat al llarg del 1954, any en què es traslladà a viure a Ginebra, ciutat on es lliurà, de manera exclusiva, a escriure.
La seva primera obra de l’exili, Vint-i-dos contes (premi Víctor Català 1957), no aparegué fins el 1958; representa un lògic moment de crisi en la seva producció. La infelicitat i el fracàs presideixen aquesta obra en què els personatges, éssers erràtics i desenganyats, cerquen en el record o el somni el motiu de reconciliació amb les seves pròpies vides. Els autors que marcaren l’escriptora en el conreu d’aquest gènere, a més dels de la pròpia tradició, com Ruyra, foren Txékhov, Lawrence, i, sobretot, Steinbeck i Faulkner; per damunt de tots, però, les autores anglosaxones com Dorothy Parker i l’admirada Katherine Mansfield. Superada aquesta etapa, publicà la peça clau de la seva narrativa, La plaça del Diamant (1962), rebutjada pel jurat del premi Sant Jordi del 1960. La novel·la, només aparentment realista, psicològica i simbòlica, posseeix un poderós imaginari nodrit per símbols com els coloms, que esdevenen el veritable leitmotiv de l’obra. Les tècniques del monòleg interior i l’ús indistint de l’estil directe i indirecte donen com a resultat una prosa evocadora i poètica, amb predomini d’una oralitat sota de la qual hi ha subjacent una elaboració imperceptible al lector.
Després publicà El carrer de les Camèlies (1966, premi Sant Jordi) i Jardí vora el mar (1967), cronològicament la primera novel·la que l’autora escriví després de la guerra amb el títol Una mica d’història, abandonada durant un temps, represa i revisada, més tard, fins a publicar-la amb el nou títol. Ara bé, si totes aquestes novel·les poden denominar-se realistes, amb La meva Cristina i altres contes (1967) evolucionà vers una narració fantàstica o, més concretament, mítica. Efectivament, aquesta obra s’insereix plenament en un món d’arrels mítiques que fins ara no passava d’ésser una insinuació en la seva producció; desmitificar per posteriorment mitificar ha estat una evolució molt característica de l’autora.
A partir del 1973 retornà definitivament a Catalunya i s’instal·là a Romanyà de la Selva, on acabà Mirall trencat (1974), culminació d’aquesta evolució, car es tracta d’una novel·la psicològica encara, però ja mítica, en la qual els personatges principals d’aquest gran roman fresque assoleixen la immortalitat. Amb una simbologia que adquireix caràcter universal, l’obra esdevé, pel seu pròleg, un veritable corpus de teoria literària. El 1979 publicà Tots els contes, que incloïa el recull Semblava de seda i altres contes (1978), i el 1980 les proses Viatges i flors, premi Crítica Serra d’Or i premi Ciutat de Barcelona (1981). En la seva novel·la posterior, Quanta, quanta guerra... (1980, premi Crítica Serra d’Or), s’accentua encara més el caràcter mític i simbolista.
Pòstumament, es publicaren dues novel·les més, la inacabada La mort i la primavera (1986, premi Crítica Serra d’Or 1987), una obra plena de símbols inconscients i que posseeix una gran riquesa de llenguatge, on l’autora reflecteix tot el seu univers mental, i Isabel i Maria (1991), així com la recopilació del seu teatre a El torrent de les flors (1993).
El 1980 fou guardonada amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. L’any 2008 fou publicada la correspondència amb el seu editor, Joan Sales.
Bibliografia
- CASALS I COUTURIER, M.: Mercè Rodoreda. Contra la vida, la literatura, Edicions 62, Barcelona 1991.