Vida
Tercer fill dels onze que Antonín Ignatz Stamitz tingué amb Rozina Boërn, dugué a terme una tasca simfònica que impulsà de forma important el paper de la viola, el naixement del crescendo i el decrescendo orquestral i el desenvolupament del concepte de simfonia concertant. Rebé les primeres instruccions musicals del seu pare i dels jesuïtes de Bohèmia (1728-34). Posteriorment estudià a la Universitat de Praga, però no es tenen gaires notícies d’aquest període. Se sap que abandonà els estudis universitaris per dedicar-se al violí, i que el 1741 fou contractat a la cort de Mannheim. En l’orquestra d’aquesta cort feu ràpids progressos, i el 1743 en fou nomenat primer violinista. El 1744 es casà amb Maria Antonia Lüneborn, amb qui tingué cinc fills: els compositors Karl i Anton, Maria Francisca i dos infants que moriren de petits.
En 1745-46 fou nomenat konzertmeister o kapellmeister de la cort de Mannheim, i el 1750 passà a ocupar el càrrec de director de música instrumental, creat especialment per a ell, que l’obligava a compondre i interpretar música instrumental i de cambra per a la cort. Dirigir una de les orquestres més nodrides del seu temps li permeté d’experimentar nous efectes sonors (contrasts entre forte i piano, crescendo, ús de nous instruments, com el clarinet, i un ús major dels altres vents, abandó del baix continu, etc.), que aviat foren l’estil característic de l’anomenada escola de Mannheim, que exercí una influència decisiva al seu temps. Aconseguí elevar l’orquestra de Mannheim a la màxima esplendor: el conjunt arribà a ser la primera orquestra d’Europa, superior fins i tot a la de Viena. El 1754 viatjà a París, ciutat on aparegué en diversos concerts públics (Concert Spirituel, Concert Italien). A la tardor del 1755 retornà a Mannheim, on morí el 1757 a l’edat de trenta-nou anys.
Les seves composicions més importants són les gairebé seixanta simfonies, els deu trios orquestrals i els nombrosos concerts, molts dels quals eren per a instrument solista (clavicordi, flauta, oboè, clarinet —segurament el primer concert per a aquest instrument—). La seva principal aportació al gènere simfònic fou l’adopció de l’estructura en quatre moviments (així ho feu en la majoria de les seves composicions), amb minuet i trio en tercer lloc seguits d’un presto. A més d’aconseguir certa expansió de l’orquestra, l’alliberà del baix continu i tingué molt en compte l’organització tímbrica segons les famílies orquestrals. Amb el temps anà donant entitat distintiva a la secció de vent. També posà èmfasi en els efectes dinàmics i les intensitats (crescendo i decrescendo), canviant matisos i ritmes i assolint, en definitiva, un nou estil per a la simfonia concertant, diferent ja de l’estil barroc.
Aconseguí també una gradual expansió en les estructures melòdiques: els moviments de les seves simfonies i trios es basen en formes binàries, tendint a ampliar la secció final dels moviments amb material temàtic de la primera secció (algun cop amb variacions, normalment un crescendo). Cal destacar-ne així mateix una contribució important quant a la diferenciació melòdica, rítmica i dinàmica dels temes, especialment en els primers moviments (els segons, lents, són més homogenis), característica que es considera més aviat una influència de l’obertura d’òpera italiana i no pas una innovació del moment.
Obra
Orquestra
58 simfonies conservades (entre les quals: 6 publicades com a op. 2, 1757; Symphonie “périodique”, publ. 1760; 3 publicades com a op. 11, ~1771-72); 10 trios orquestrals (entre els quals: 6 sonates à 3 parties concertantes, 2 vl., b.c., op. 1, publ. 1755; 2 publicats en Six Symphonies, op. 4, 1758); 14 concerts per a vl. conservats; 2 concerts per a clvd.; 11 concerts per a fl.; 1 concert per a ob.; 1 concert per a cl.; nombroses obres dubtoses, entre les quals 4 concerts per a teclat
Cambra
6 sonate da camera, vl., b.c., op. 6 (publ. ~1759); 2 sonates per a vl. i b.c.; 6 sonates per a vlc. i b.c.; 6 duos per a fl.; 7 trios per a vl., fl. i b.c.; 4 trios per a 2 vl. i b.c.; 2 trios per a 2 fl. i b.c.; 1 trio per a ob., vl. i b.c.
Música vocal
8 obres vocals, entre les quals: 1 missa en re M per a 4 v., cor, orq., org.; Litanial Lauretanae, re M, 4 v., 2 vl., 2 clarins, b., org.; Offertorium de venerabili sacramento, 4 v., orq., org.