Vida i obra
Germà de l’arquitecte Lluís Nadal, pertanyia a una família d’empresaris de la indústria tapera. Durant la Guerra civil Espanyola residí primer a Reims i després a Perpinyà. Posteriorment estudià dret i filosofia i lletres, en l’especialitat d’història, i es llicencià per la Universitat de Barcelona en les dues carreres l’any 1951. Fou un dels deixebles més destacats de Jaume Vicens i Vives, al costat de condeixebles com Josep Fontana, Emili Giralt, Joan Mercader i Joan Reglà. La fundació, per part de Vicens, de la revista Estudios de Historia Moderna i de l’Índice Histórico Español amb la contribució destacada d’aquest grup significà la consolidació d’una autèntica escola historiogràfica. L’any 1952 Nadal fou nomenat professor ajudant de l’assignatura d’història de la cultura.
Estimulat per Vicens inicià la tasca investigadora als fons documentals de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, on conjuntament amb E. Giralt identificà el cens dels francesos que vivien als pobles de la costa catalana el 1637, evidència d’un fet demogràfic de primera magnitud que havia passat inadvertit a l’anàlisi historiogràfica. L’explotació d’aquest fons donà lloc (en col·laboració amb Giralt) a l’“Ensayo metodológico para el estudio de la población catalana de 1553 a 1717”, publicat a Estudios de Historia Moderna (1953). L’estudi de la població catalana durant els segles XVI i XVII també constituí l’objecte de la seva tesi doctoral, que presentà el 1957, un treball de recerca que, amb alguns retocs, es publicà en francès el 1960 amb el títol La population catalane de 1553 à 1717. L’immigration française et les autres facteurs de son développement, en col·laboració amb Giralt (publicada en català el 2000, amb un pròleg de Jaume Torras). Aquesta tasca de recerca en el terreny de la demografia històrica propicià les relacions amb la historiografia francesa: el mateix any es desplaçà a Tolosa, on conegué Braudel, que l’invità a París, on visqué de prop les activitats de l’escola dels Annales i d’Alfred Sauvy i inicià la seva amistat amb Pierre Vilar i altres historiadors francesos.
En els anys posteriors, empès per Vicens, assistí a congressos internacionals (Roma, Nova York...). El 1955 feu una estada a la Università degli Studi de Pavia. Durant el curs 1958-59 exercí de lector de català i de castellà a la Universitat de Liverpool. Impartí l’assignatura d’història econòmica d’Espanya (1955-56) a la Facultat de Ciències Econòmiques de la UB, inaugurada el curs 1954-55, col·laborant amb Vicens en la preparació d’una assignatura bàsica per a la formació dels economistes, matèria aleshores sense precedent a l’Estat espanyol, d’on sorgí Manual de historia económica de España (1958), que influí en la formació de tota una generació d’economistes i d’historiadors. Orientat fins el 1966 envers la història demogràfica, una de les fites en aquest camp fou la publicació de “Demografía y economía en los orígenes de la Catalunya moderna. Un ejemplo local: Palamós, 1705-1839”, en Estudios de Historia Moderna (1956-59), estudi fonamentat en una recerca innovadora basada en els registres parroquials. Tot seguit, emprengué un estudi de gran abast: l’anàlisi de l’evolució històrica de la població catalana i espanyola. Els fruits d’aquesta recerca foren, entre d’altres, l’estudi El pensament demogràfic a Catalunya (1965) i la síntesi que culminà els seus treballs sobre demografia històrica: La población española, publicada (1966) alhora com a llibre independent i com a apèndix de la traducció al castellà de l’obra de M. Reinhart i A. Armengaud sobre la història de la població mundial. Fou també autor de l’article “La revolución de los precios españoles en el siglo XVI”, on qüestionà la interpretació d’E.J. Hamilton sobre la inflació espanyola i europea del cinc-cents (1959).
Després de la mort sobtada de Vicens (1960), continuà impartint l’assignatura d’història econòmica en qualitat d’encarregat provisional de curs, però el 1961 en les oposicions a la primera càtedra d’història econòmica de l’Estat espanyol no obtingué la plaça, cosa que l’obligà a subsistir precàriament durant un any en la docència universitària.Tanmateix, la seva obra científica, reconeguda internacionalment, li valgué finalment l’obtenció de la càtedra d’història econòmica de la Universitat de València (1967-69), malgrat no ser un candidat afí al règim. Aquests cursos inicià el decantament des de la demografia a l’estudi de la industrialització espanyola. Catedràtic d’història econòmica a la Universitat Autònoma de Barcelona (1970-80), juntament amb Joan Sardà i Antoni Serra i Ramoneda hi fundà i hi organitzà la Facultat d’Econòmiques, i ocupà un temps els càrrecs de vicerector i de director del Col·legi Universitari de Girona. Induït, segons confessió pròpia, per la identificació entre industrialització i desenvolupament propiciada per les circumstàncies econòmiques de l’Espanya del moment i el paper de Barcelona com a centre de la indústria a l’estat, hi tingué també un paper rellevant l’ajut rebut dels industrials cotoners ─gràcies a l’aval de Fabià Estapé i Josep Pla─ per a estudiar el desenvolupament històric de la indústria catalana i espanyola. En aquests treballs foren determinants dos encàrrecs: el del Banco de España per a participar en l’elaboració de dos volums, sobre l’economia espanyola de mitjan segle XIX, i sobre la trajectòria històrica del mateix banc, respectivament. El segon dels encàrrecs provingué de Carlo Maria Cipolla, el qual li encomanà la part corresponent a Espanya de la història econòmica d’Europa que tenia projectat publicar l’editorial britànica Collins. Un avenç important de les innovadores aportacions de la seva tasca investigadora fou la publicació (1972) d’“Industrialización y desindustrialización en el Sureste español”, que, en certa manera, culminà amb la publicació d’una altra obra, El fracaso de la Revolución industrial en España, 1814-1913 (1975), un clàssic en la historiografia espanyola.
L’etapa a la UAB culminà amb una nova estada a l’estranger durant el curs 1978-79, a l’Institute for Avanced Studies de Princeton, en qualitat de fellow. Posteriorment fou professor invitat del Collège de France (1985) i del European University Institute, de Florència (1990), entre d’altres. L’any 1980 es reincorporà a la Universitat de Barcelona, on exercí fins a la jubilació (1999). En aquesta darrera etapa tornà a les recerques demogràfiques amb dues aportacions de primer ordre: l’estudi “La població a Catalunya” (1983) i el suggeridor assaig Vandellós, Spengler i la decadència (1985). Paral·lelament, començà a repensar el procés d’industrialització català i espanyol i publicà treballs com Sant Martí de Provençals, pulmó industrial de Barcelona (1847-1992) (1992), amb X. Tafunell i La debilidad de la industria química española en el siglo XIX. Un problema de demanda (1986). Durant la dècada de 1980, estudià sectors “no líders” dels processos d’industrialització i de diferenciació i d’especialització regionals. Destacà en aquest vessant La formació de la indústria moderna a Catalunya, dins el catàleg de l’exposició “Catalunya, la fàbrica de España” (1985), a la qual s’afegí una dècada més tard La cara oculta de la industrialización española (1994). Impulsor i director de la Història econòmica de la Catalunya contemporània (1988-94), incorporà a aquest camp d’estudi l’anàlisi biogràfica d’alguns protagonistes de la primera industrialització, com ara Josep Bonaplata: capdavanter del primer “vapor” barceloní (1997) i adreçà els esforços a dirigir la Revista de Historia Industrial, que fundà el 1992; com a instrument complementari d’aquesta, el 1999 impulsà la publicació d’una col·lecció de “Monografías de Historia Industrial”. De les darreres aportacions cal esmentar España en su cenit (1516-1598) (2001) i la direcció de l’Atlas de la industrialización de España, 1750-2000 (2003).
L’enorme rellevància de la seva obra investigadora i de la seva tasca docent fou reconeguda per diverses institucions. Membre de l’Union Internationale pour l’Étude Scientifique de la Population des del 1961, de la Comission de Démographie Historique (1961-68), fou també membre de la comissió de les Nacions Unides per a l’elaboració del Diccionario demográfico multilingüe (1969-73). En l’àmbit espanyol, impulsà la formació ─conjuntament amb Gabriel Tortella─ de l’Asociación de Historia Económica (de la qual fou president del 1994 al 1997) i de l’Asociación de Demografía Histórica, que presidí entre el 1983 i el 1991. En reconeixença de la seva tasca científica i de la seva trajectòria professional, rebé el títol de cavaller de l’orde de les Palmes Acadèmiques (França), la Gran Creu d’Alfons X el Savi, la Medalla Narcís Monturiol al mèrit científic i tecnològic de la Generalitat de Catalunya (1983), el premi d’investigació de la Fundació Catalana per a la Recerca (1992), la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1997), la Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona al mèrit científic (1998), el Premio Nacional d’investigació Pascual Madoz (2004), i la Medalla d’Honor de la Universidad Internacional Menéndez y Pelayo, el premi a la trajectòria de l’Asociación Española de Historia Económica (2010), entre d’altres. Rebé també els doctorats honoris causa de la Université Paris 12-Val-de-Marne (2001), de la Universitat Pompeu Fabra (2010) i de la Universitat de Barcelona (2013).
Bibliografia
Fontana, J.: “Jordi Nadal i la historiografia de la industrialització espanyola”, a Gutiérrez, M. (coord.): Doctor Jordi Nadal. La industrialització i el desenvolupament econòmic a Espanya, vol. I, PUB, Barcelona 1999, p. 22-25.
Fuster, J.; Martín Ramos, J.L.: “Conversa amb Jordi Nadal”, L’Avenç, 241, 1999, p. 41-50.
García Delgado, J.L.: “Jordi Nadal: professor, historiador, universitari”, Revista Econòmica de Catalunya, 4, 1987, p. 38-46 [publicat també en Economistas, 25, 1987, p. 44-51].
“Jordi Nadal: un perfil”, a Gutiérrez, M. (coord.): Doctor Jordi Nadal. La industrialització i el desenvolupament econòmic a Espanya, vol. I, PUB, Barcelona 1999, p. 5-15.
Maluquer de Motes, J.: “La Revolució Industrial a Catalunya”, L’Avenç, 241, 1999.
Nadal i Farreras, J.: “Jordi Nadal: un magisteri particular”, a Gutiérrez, M. (coord.): Doctor Jordi Nadal. La industrialització i el desenvolupament econòmic a Espanya, vol. I, PUB, Barcelona 1999, p. 16-21.
Nicolau, R.: “Un punt de vista sobre els treballs d’en Jordi Nadal d’història de la població”, L’Avenç, 241, 1999.
Paniagua, J.; Piqueras, J.A.; Prats, J.: “Jordi Nadal, a propòsit de la història”, Aula. Història Social, 5, 2000, p. 4-13.
Pérez Moreda, V. i Reher, D.S.: “Presentación”, a Nadal, J.: Bautismos, desposorios y entierros, Ariel, Barcelona 1992, p. VII-XVII.
Sudrià, C.: “Jordi Nadal, historiador de la industrialització espanyola”, L’Avenç, 241, 1999.
“Presentación”, a Nadal, J.: Moler, tejer y fundir, Ariel, Barcelona 1992, p. IX-XIV.