Jaume Vicens i Vives

(Girona, Gironès, 6 de juny de 1910 — Lió, 28 de juny de 1960)

Jaume Vicens i Vives

© Fototeca.cat

Historiador.

Vida

Fill d’una família menestral, patí la pèrdua prematura del pare i, després del trasllat a Barcelona, passà una època de dificultats econòmiques. Format a la Facultat de Lletres de la Universitat de Barcelona (1927-30), hi rebé la influència decisiva de l’historiador i arxiver Antonio de la Torre y del Cerro, que l’orientà en les seves primeres recerques i l’inicià en el treball d’arxiu. Fruit d’aquesta influència fou la seva tesi doctoral sobre l’acció del rei Ferran II al municipi de Barcelona, que llegí el febrer del 1936.

Durant la Segona República, inicià la seva promoció professional: nomenat professor d’ensenyament mitjà a l’Institut-Escola (1932-33), passà a encarregat de curs i ajudant a la Universitat Autònoma (1933-37), a la vegada que guanyava la càtedra de geografia i història de l’institut de Figueres (1935). El maig del 1936 promogué la creació d’un seminari d’història de Catalunya a la ja aleshores UAB, sota la direcció de Ferran Soldevila, del qual fou nomenat professor adscrit. Aquesta ascensió —que en l’ordre personal es veié complementada el 1937 amb el matrimoni amb Roser Rahola, filla d’una família burgesa, catalanista i liberal— quedà estroncada per la mobilització i per la fi de la Guerra Civil Espanyola.

Depurat, separat de la universitat, suspès de sou i feina durant dos anys i traslladat fora de Catalunya, en acabar la sanció el 1943 fou destinat a l’institut de batxillerat de Baeza i es dedicà a tasques de divulgació que l’estimularen a desenvolupar una gran capacitat de síntesi. A banda de la seva feina per a l’editorial Gallach, impulsà aleshores amb el seu cunyat Frederic Rahola la creació de l’editorial familiar, Teide (1942), cridada a tenir un paper important en la renovació dels llibres de text i que no solament li donà independència econòmica, sinó que també li serví de suport als seus projectes historiogràfics. Malgrat la depuració, ja des del 1939 col·laborà en la revista Destino amb articles sobre política internacional sota el pseudònim de Lorenzo Guillén.

El 1947 aconseguí finalment retornar a la universitat en obtenir per oposició una càtedra a la Universitat de Saragossa i, l’any següent, la d’història universal moderna i contemporània a la de Barcelona. La reintegració al món universitari anà acompanyada d’una renovació, expansió i explicitació dels projectes ideats en la preguerra amb la fundació del Centre d’Estudis Històrics Internacional (CEHI) el 1949 (no reconegut oficialment fins el 1955) i, a partir de la seva assistència al IX Congrés Internacional de Ciències Històriques de París (1950), el primer que se celebrava després de la Segona Guerra Mundial, sobretot pel contacte directe amb representants de l’escola dels Annales i la coneixença personal d’Arnold Toynbee. Una i l’altre tingueren una influència determinant en la seva obra i les seves concepcions com a historiador.

A la Universitat de Barcelona, fundà també els Estudios de Historia Moderna (1951-59) i Índice Histórico Español (1953), publicacions que afavoriren l’adequada recepció del nou realisme historiogràfic. Impulsà també els congressos d’història de la Corona d’Aragó (1952, 1955 i 1957) i participà de manera destacada en els congressos internacionals de ciències històriques del 1955 i el 1960 (aquest darrer, amb una comunicació pòstuma). El 1954 fou nomenat professor d’història econòmica a la nova Facultat d’Econòmiques de la Universitat de Barcelona. El 1956 ingressà a l’Acadèmia de Bones Lletres i el 1958 a l’Institut d’Estudis Catalans. Compaginà la dedicació universitària amb la divulgació, amb la publicació de dos títols d’ampli ressò, Aproximación a la historia de España (1952) i Notícia de Catalunya (1954), i amb la direcció de dues importants obres col·lectives, Biografies catalanes (1954-61, en 12 volums) i una Historia social y económica de España y América (1957-59, en 5 volums), en la qual col·laboraren sobretot els seus deixebles.

Des de l’autoritat que li conferia el seu prestigi intel·lectual, temptejà també la intervenció en política dins dels límits tolerats pel franquisme, i reuní entorn d’ell un grup de joves de la burgesia catalana amb inquietuds reformadores, nucli del qual sorgiria el Cercle d’Economia. Malgrat la seva capacitat de treball extraordinària, tingué tanmateix algunes crisis d’esgotament. Al principi del 1960 emmalaltí de manera irreversible d’un càncer de pulmó que en uns pocs mesos el portà a una mort prematura.

Posició historiogràfica i eixos de l’obra de Vicens

Des dels anys d’estudiant Vicens assimilà del seu mestre Antonio de la Torre la tècnica d’exploració documental, l’interès per la història interna —sistematitzada a l’Estat espanyol per l’escola institucionalista d’Eduardo de Hinojosa— i l’ideal d’una historiografia científica sostenible només des de la universitat. Els avenços de la seva tesi doctoral, publicats als Estudis Universitaris Catalans a partir del 1931, ja eren obertament crítics amb la tradició historiogràfica catalanista i provocaren el 1935 una dura reacció d’Antoni Rovira i Virgili. En la polèmica subsegüent, sostinguda a la premsa, Vicens explicità encara més la seva oposició a una historiografia a la qual retreia l’amateurisme i la politització. En el vessant estrictament metodològic, l’autor se situava aleshores en una posició positivista, associada a la tradició universitària, i rebutjava el presentisme romàntic com a falsejador del passat nacional.

En la proposició d’alternatives a la historiografia política d’arrel romàntica, que considerava ja tancada amb la síntesi de Ferran Soldevila, Vicens superà la fórmula positivista tardana de la història interna introduint els substrats geogràfic, econòmic i social dels esdeveniments a partir del concepte de la síntesi en història formulat el 1911 per Henri Berr i difós a través de la col·lecció “L’Évolution de l’Humanité”. Paral·lelament, Vicens havia desenvolupat un creixent interès per la geopolítica que readaptaria i ampliaria els anys següents. Els anys de bandejament universitari (1939-47) dedicats intensament a elaborar textos de síntesi i divulgació foren sens dubte decisius en la maduració de la seva concepció de la història com a estudi total de la humanitat.

Reincorporat a la universitat, aquesta li oferí l’oportunitat per a realitzar, renovats, els projectes concebuts abans del 1936. Un dels aspectes d’aquesta renovació fou el canvi d’actitud respecte de la tradició historiogràfica catalana: ja des del 1952 reivindicà una escola catalana d’història que anava de Pròsper de Bofarull a Ferran Soldevila, de la qual (escapçada, això sí, dels elements més progressistes) es declararà hereu i garant, mentre que traslladà la crítica cap a una historiografia espanyola que considerava irrealista i massa deutora de l’ensayismo filosòfic. La reincorporació a la universitat li possibilità també el contacte amb els grans corrents historiogràfics internacionals, especialment a partir de IX Congrés Internacional de Ciències Històriques de París (1950). La coincidència amb els Annales, i en particular amb el quantitativisme de Charles Morazé, el dugué a afirmar la importància dels fets econòmics i a subratllar l’eficàcia del mètode estadístic, tot propugnant una història econòmica, de la qual tanmateix presentà distanciada del marxisme.

Assajà, amb aquests nous elements una nova síntesi en el Tratado general de geopolítica (1950, reeditat el 1956), per a la qual se serví de la geopolítica i de les morfologies històriques, derivades aquestes de la seva sostinguda fascinació per l’obra d’Arnold Toynbee, amb el qual coincidí en el mateix congrés. El 1951, en ocasió de la presentació dels Estudios de historia moderna exposà un decàleg historiogràfic, en què afirmà a la manera de Lucien Febvre que “la història és la vida” i postulà, més aviat retòricament, una història de “l’home comú”, al mateix temps que criticà l’enfocament culturalista i ideològic de la historiografia castellana, crítica mal rebuda per la universitari espanyola de l’època. Davant la manca de resposta, Vicens assumí pel seu compte la tasca de renovació en la seva obra, especialment visible en els seus treballs sobre el segle XV en els quals incorporà cada vegada més una concepció material de la decadència catalana, que inseria dins una depressió econòmica més àmplia dels països mediterranis, negant l’origen polític i per tant el caràcter excepcional del cas català.

Un altre dels seus focus d’atenció, estretament vinculat a les seves inquietuds polítiques, fou la industrialització del segle XIX a Catalunya i els intents de reforma de l’Estat espanyol per part de la burgesia catalana. En la seva recerca Vicens constatava la impotència de la política regeneracionista i intervencionista d’una burgesia perifèrica en topar amb la “inautenticitat” d’un estat endarrerit i ineficaç. En aquest vessant, Industrials i polítics és la seva obra més influent i, sens dubte, la més original: un intent d’interpretar conjuntament els canvis demogràfics, econòmics, socials, polítics i culturals de la Catalunya del segle XIX, tot combinant l’estudi de la conjuntura —a la manera dels Annales— amb una sistematització dels fets superestructurals a través de la teoria de les generacions de filiació orteguiana. Tot i mancar d’una sòlida base empírica més enllà dels treballs de Jaume Carrera i Pujal, aconseguí, des d’una visió completament nova del segle XIX, una justificació completa de l’experiència de la Catalunya burgesa. Completava així una explicació cíclica de la història de Catalunya, en què la decadència del segle XV era el revers de la medalla de la Renaixença del segle XIX.

Obra

L’obra de Jaume Vicens Vives pot ser classificada entre els estudis historiogràfics pròpiament acadèmics, les síntesis i les obres de divulgació, amb límits molt sovint fluids entre unes i altres. Des de la seva tesi doctoral Ferran II i la ciutat de Barcelona (1936) i les polèmiques a les quals va donar lloc i a partir de la qual explicita els seus fonaments metodològics, la producció acadèmica de Vicens seguí un curs atzarós, dictat per les circumstàncies de la guerra i el franquisme. De l’etapa de preguerra cal esmentar una Historia general moderna, no publicada fins el 1942, fruit de les seves classes a la universitat els anys 1933-35, i que cobria l’època que va del Renaixement a la “crisi del segle XX”, entesa com un període unitari i coherent, caracteritzat per l’expansió del capitalisme, del catolicisme i de la civilització europea, i que s’acaba justament amb la crisi dels valors renaixentistes provocada per “l’adveniment de les masses”.

Durant la guerra escriví, per encàrrec del conseller Carles Pi i Sunyer, un llibre per als serveis de cultura al front sobre geopolítica de Catalunya i, ja en temps de la dictadura franquista, tot i que maldà per separar aquesta disciplina de l’ús que en feia la propaganda nazi i feixista, no s’estigué d’adoptar la retòrica del moment en els articles que escriví en la revista Destino en 1939-40 o en el seu llibre España. Geopolítica del Estado y del Imperio (1940). L’any 1945 publicà el primer treball de recerca posterior a la guerra: Historia de los remensas, reelaborat el 1954 en El gran sindicato remensa (1488-1508), que precedí en dos anys la seva reincorporació a la universitat (1947). Poc després publicà sengles esbossos historiogràfics referits a Espanya i Catalunya concebuts com a elements de reflexió política i d’orientació als historiadors de les noves generacions.

Escrits a consciència, salvant l’obstacle de la censura, els reelaborà poc abans de morir el 1960. El primer, Aproximación a la historia de España (1952), és un assaig que respon a “l’ideologisme” aleshores dominant, i hi plantejà els antagonismes entre centre i perifèria que creia inherents a la història d’Espanya. El segon, Notícia de Catalunya (1954), és una obra que reflexiona sobre els elements constitutius de la personalitat diferenciada dels catalans —en què la “voluntat d’ésser” n’és el principal tret característic—, amb la convicció que només des de l’autoconeixement es poden bastir projectes polítics consistents. Aquesta preocupació és ben present en la reflexió psicologista que impregna el llibre, coincident amb el plantejament de Josep Ferrater i Móra a Les formes de vida catalana, obres de perspectiva similar i que han tingut impacte en la imatge col·lectiva dels catalans fins avui. Als dos llibres de Vicens cal afegir-hi per la seva visió panoràmica i malgrat la seva repercussió molt menor España contemporánea (1814-1953) (1953), fruit d’un encàrrec editorial italià.

Al mateix temps, Vicens llançà, per mitjà de la seva editorial Teide, dues grans publicacions col·lectives. La primera fou una història de Catalunya, amb el títol, imposat per raons de censura, de Biografies catalanes (a partir del 1955), de la qual redactà els volums dedicats respectivament al segles XV i XIX (deixà sense escriure el que volia dedicar al segle XX), i en la qual sabé trobar la col·laboració d’un grup d’historiadors de generacions, capacitats i sensibilitats diferents (R. d’Abadal, F. Soldevila i J.E. Martínez i Ferrando; S. Sobrequés i E. Bagué; J. Reglà i J. Mercader). La sèrie inclou el seu llibre de més intencionalitat política, Industrials i polítics del segle XIX (1958). La segona, una Historia social y económica de España y América (1957-59, 5 vol.), volia presentar la història d’Espanya des de la perspectiva de “l’escola històrica catalana” i tenia un caràcter de “manifest generacional”, amb l’aportació del seu equip habitual de col·laboradors en feines editorials (L. Pericot, E. Bagué, S. Sobrequés, J. Reglà, J. Mercader, J. Nadal).

El 1959, en col·laboració amb el seu deixeble i ajudant Jordi Nadal i Oller, publicà el primer Manual de historia económica de España, que li exigí un treball molt sovint de primera mà i que confirmava al mateix temps l’orientació economicista de la seva escola. Entre les seves darreres aportacions, destaca la comunicació pòstuma al IX Congrés Internacional de Ciències Històriques, el 1960, que culminava l’especialització personal de Vicens en matèria d’institucions polítiques. A banda, de les seves publicacions cal esmentar El segle XV. Els Trastàmares (1956) i Obra dispersa (1967). Aquest darrer llibre, en 2 volums, és un recull pòstum d’articles erudits i de divulgació, entre els quals hi ha els corresponents a la polèmica amb Rovira, Coyuntura económica y reformismo burgués (1954), La economía de los países de la Corona de Aragón en la Baja Edad Media (1957), Estructura administrativa estatal en los siglos XVI y XVII (1960), La nova història (1960) i l’inèdit Revisionisme i conformisme històrics. La seva obra, pòstumament reeditada, ultrapassa entre articles i llibres els tres-cents cinquanta títols.

Jaume Vicens i la política

Malgrat la insistència de Vicens en la seva joventut a denunciar la interferència de la política com un dels grans llasts de la historiografia romàntica i a reivindicar una estricta separació entre una i altra activitat, una gran part de la seva recerca i producció acadèmica té motivacions de fons polítiques. Especialment, la que tracta de la identitat de Catalunya en sentit ampli —en el seu cas molt més centrada en la dinàmica econòmica i social que no pas en la política, la llengua o la cultura— i les seves relacions molt sovint conflictives amb Espanya. El vessant polític de la seva obra prové sobretot per la pròpia experiència vital de la Segona República, la Guerra Civil i la dictadura.

Des d’unes conviccions liberals però acomodatícies amb el règim per motius de supervivència i professionals, intentà des del seu prestigi intel·lectual influir en l’àmbit polític donant suport a un cert possibilisme. De la mà de Josep Benet, i ja des del 1949, inicià un acostament progressiu als sectors catalanistes i antifranquistes que abans l’havien mirat amb desconfiança, reticències vençudes amb el seu ingrés a l’IEC. Propicià, des de la seva posició, el contacte entre sectors oberturistes del règim, “comprensius” cap a la qüestió catalana, i l’oposició catalana. Entre les seves amistats madrilenyes de l’Opus Dei destacaven, a més de Rafael Calvo Serer, la de l’historiador americanista Florentino Pérez Embid, responsable de la censura governamental i que liderava el grup entorn de la revista Arbor, òrgan del CSIC, i l’editorial Rialp.

Vicens prengué part, encara que de manera perifèrica, en el diàleg entre intel·lectuals castellans i catalans (1952) i tingué un paper actiu en la vaga de tramvies del 1957 i en els fets del Paranimf. Raimon Galí el posà en contacte amb l’abat Escarré, amb el qual establí una bona relació. Els últims mesos de la seva vida conegué també, a través de Josep Pla, el president de la Generalitat a l’exili, Josep Tarradellas. Molt influït per les idees de Toynbee sobre el paper de les minories dirigents, des del final del 1953 Vicens liderà intel·lectualment un grup de joves de la burgesia industrial —que s’agrupaven, amb Carles Ferrer i Salat i Joan Mas i Canti, al Club Comodín, després Cercle d’Economia—, davant dels quals reivindicà l’exemple de la generació del 1901 (la de la Lliga i les eleccions dels Quatre Presidents). El nexe entre el Vicens historiador i polític es fa particularment visible en els seus darrers estudis: l’any 1954 publicà a Destino un article programàtic, “Hacia una nueva burguesía”, en què defensava el paper de la minoria burgesa com a agent del futur canvi polític a Espanya, pensant en la qual escriví el seu llibre militant i més polític, Industrials i polítics.

Valoracions de la figura i l’obra de Jaume Vicens

Josep Pla escriví que Vicens fou “un home de la postguerra, potser l’intel·lectual d’aquest país que se’n feu una idea més completa i directa”. No és estrany, doncs, que l’endemà de la seva mort, el mateix Pla afirmés que la desaparició de Vicens era “la més devastadora que el país ha sofert en els anys que anem, mediocrement, vivint”. Rafael Tasis sostenia al seu torn que “tant o més que la pèrdua de l’historiador que podia revisar els vells temes de la nostra història romàntica i donar-nos unes raons més sòlides per a la nostra fe i per a la nostra voluntat, ens cal plànyer avui la pèrdua d’aquest polític, d’aquest governant en potència”. L’erudit Jordi Rubió destacava l’optimisme de “l’home que munta una empresa perquè hi creu”, i afegia que Vicens “no va perdre massa temps planyent el retrocés després del gran desastre. Ni va voler lluitar contra els corrents històrics. Ja deia ell que això sol pagar-se car. I perquè no va voler lluitar des de trinxeres que li semblaven ineficients, Vicens i Vives fou molt mal comprès i fins i tot blasmat en alta o mitja veu moltes vegades” —particularment entre sectors resistencialistes i de l’exili—.

Quant al seu llegat, el seu deixeble Jordi Nadal afirmava que “la obra de Vicens será siempre una obra de juventud: quizá menos adquisiciones definitivas que hipótesis de trabajo, quizás, incluso, más intentos que logros”. També Miquel Batllori opinava que la feina de Vicens havia estat més aviat “abrir caminos nuevos a sus sucesores, que estabilizar construcciones perfectas”. La seva capacitat de fer comprendre en el passat i en el present, subratllada per Pierre Vilar, portà Alexandre Cirici a qualificar-lo de nou, encara que efímer, Xènius. Ernest Lluch en remarcava l’estret lligam, comú en la historiografia catalana del segle XX, entre treball científic i activitat política, i sostenia que “entendre l’aportació de Vicens és, de bell antuvi, explicar les conseqüències polítiques de la seva obra [...] però també és inserir l’activitat estrictament política de Vicens com a originadora d’hipòtesis de treball historiogràfic”. Raymond Carr resumeix l’aportació de Vicens quan escriu que era “l’únic historiador hispànic que escrivia història com ho feien els altres [historiadors]europeus”, i el defineix com una persona extraordinàriament “impressionant, físicament, intel·lectualment i moralment”.

John Elliott remarca que de Vicens l’impressionava “no només l’agudesa de la seva intel·ligència, sinó també la seva suprema confiança en si mateix o, com alguns dirien, l’arrogància”. I afegeix: “Home ben plantat, carismàtic i d’una gran capacitat expressiva, tenia un sentit molt ferm, com a historiador, d’on volia anar”. Jordi Pujol afirmava que “quan en Vicens entrava en un lloc, la gent o es posava dreta o, almenys, tenia la impressió que hauria hagut de posar-s’hi. No entrava un qualsevol, entrava un home que portava i irradiava una gran autoritat”. Eva Serra sosté que Vicens podria haver estat el Braudel de la historiografia catalana, i Vilar, comparant-lo també amb Braudel, l’ha definit com un empire builder.