Vida i obra
Nascut en una antiga família rossellonesa originària de Corbera, no començà a escriure en català fins cap als dinou anys. Estudià a Perpinyà i a la seva vila —on ja escriví una comèdia en català—. Després estudià llengua i literatura espanyoles i el 1905 passà un any a Madrid, on es relacionà amb Unamuno, Machado i Quintero. Exercí primer de professor de lycée, i, entre el 1935 i el 1953, de catedràtic a la Universitat de Tolosa.
La seva tesi doctoral, publicada el 1929, es titula La littérature catalane en Roussillon au XVII et au XVIII siècles. Josep Bonafont (rector d’Illa) i Joan Amade estimularen i encaminaren el seu interès per la llengua i la cultura catalanes; gràcies a ells entrà en contacte amb els cercles catalanistes de la Revue Catalane i La Veu del Canigó. Com a historiador i investigador és autor d’estudis sobre Ramon Llull, Ramon de Perellós, Bernat Metge, Jacint Verdaguer, Aristides Maillol, Jaume Roig, Deodat de Severac i també sobre Garcilaso, Larra, Lope de Vega, Cervantes i l’Arcipreste de Hita. La seva obra es publicà i tingué ressò, fonamentalment, a Barcelona, de la mà del poeta i gran amic seu Tomàs Garcés, si bé aparegué en edicions bilingües a Tolosa i a París. Del 1924 al 1936 feu la crònica “Lettres catalanes” al Mercure de France. També fou membre corresponent de l’Institut d’Estudis Catalans.
La poesia de Pons desenvolupa i refina un seguit de constants que ja es troben en un primer recull, influït per Maragall i Verdaguer (Roses i xiprers, 1911): la contemplació de la natura (amb trets panteistes), el pas del temps (lligat al cicle de l’any) i la reflexió moral (de tendència estoica). Les formes mètriques derivades de la cançó popular són també usades recurrentment per Pons, de la mateixa manera que es manté fidel a un registre lingüístic que des de l’estandardització culta (en això confluí amb el programa noucentista) elaborava allò que hi havia de més genuí i col·loquial del rossellonès. Aquest primer recull, juntament amb El bon pedrís (1919) —en el qual introdueix el tema amorós dins els elements naturals i morals del primer recull— i amb L’estel i l’escamot (1921) —on poetitza la seva dura experiència com a soldat durant la Primera Guerra Mundial, seguida del retrobament de la pau—, foren revisats i publicats conjuntament el 1947 a Primeres poesies.
Pons assolí la maduresa poètica amb Canta perdiu (1925), on s’adreça a aquells elements permanents del seu entorn terrenal tant per comunicar-se amb el passat com per conservar-lo i fer-lo patrimoni per al futur. A L’aire i la fulla (1929), segueix explotant els mateixos temes i formes, però encarant la seva meditació cap a la tasca del poeta, que cerca fixar allò efímer i sap trobar la poesia en qualsevol imatge de la vida quotidiana, de la natura, per captar-la pura, senzilla, expressió d’ordre, amor i harmonia. Amb Cantilena (1939) arribà l’obra de Pons valorada unànimement com la més perfecta. En aquest poemari, el goig de la contemplació es matisa amb un sentiment de llunyania, de corrupció pel pas del temps, i hi apareix el dubte. No en va una part d’aquest llibre fou condicionada per la mort de l’esposa, l’absència de la qual difícilment pogué superar des de l’estoïcisme. El 1950, publicà un nou llibre, Conversa, en què l’acceptació del buit es fa present i s’hi reprèn la recerca del moment feliç, senzill i diari, però també del que quedà enrere en el passat. Contrapunt (1960) suposa un afegit a la segona edició refeta de Canta perdiu, de marcat to moral, en què desenvolupa gairebé un codi de conducta contemplatiu i estoic. Finalment, Cambra d’hivern, recull pòstum del 1966, reincideix en el retorn al passat i el record de la seva muller.
A més de poesia, escriví algunes peces teatrals, en les quals reelaborà en clau lírica motius populars i tradicionals: La font de l’Albera (1922), escrita amb Gustau Violet, musicada per Enric Morera i portada a l’escena per Adrià Gual; Amor de pardal (1923), basada en una cançó tradicional; El singlar (1930), sobre el tema de la malmaridada; el Misteri de Sant Pere Ursèol (1967), i, finalment, L’amor i el papagai (1956), que dramatitza una narració en vers del trobador Arnaud de Carcassès. Amb una temàtica en la mateixa línia que la del seu teatre, aplegà el 1956 el volum de narracions Llibre de les set sivelles.
A banda d’haver escrit alguna narració en francès, com Concert d’été (1950), també hi redactà les seves memòries, L’oiseau tranquil, que foren traduïdes al català el 1977 per Ramon Folch i Camarasa.
Des del punt de vista lingüístic tendí a elaborar una llengua que assumís les particularitats rosselloneses tot acostant-se al màxim al català normatiu; en aquest sentit és un dels grans forjadors de la llengua literària al Rosselló. Els seus temes són la vida humil i quotidiana, que transfigura, els animals, els pagesos, els llocs elaborats per l’activitat simple dels homes. Quan, després de la mort de la seva dona, el dolor impregna la seva poesia, és un dolor dominat, sense estridències, que no desdiu del to anterior de la seva poesia, de manera que hom pot parlar en conjunt d’un neoclassicisme. Seguit per tota una generació de poetes rossellonesos, tingué també un primeríssim paper en el naixement de la poesia moderna occitana.
Globalment, la seva obra és una peça cabdal de la llengua i la literatura catalanes al Rosselló. Queda ben encarrilada lingüísticament des dels seus orígens dins els paràmetres continuadors del model noucentista, i es troba en bona confluència amb les tendències neopopularistes i postsimbolistes de la poesia catalana de l’època. Tanmateix, la poesia de Pons no s’anà guanyant un reconeixement unànime fins més enllà de la meitat del segle XX, la qual cosa queda confirmada amb la publicació dels volums de Poesia completa (1988) —Obra poètica (1976)— Prosa completa (1991) i Teatre complet (1991).
Bibliografia
- Aulet, J. (1997): “Estudi introductori”, dins Aulet, J. (ed.): Antologia de la poesia noucentista. Barcelona, Edicions 62, p. 7-52.
- Bou, E. (1987): Riquer, M. de; Comas, A. i Molas, J. (dir.): Història de la Literatura Catalana. Vol. 9. Barcelona, Ariel, vol. 9, p. 230-240.
- Bou, E. (1989): Poesia i sistema. La revolució simbolista a Catalunya. Barcelona, Empúries, p. 163-179.
- Bover i Font, A. (1990): “Introducció”, dins Pons, J. S.: Teatre. Barcelona, Diputació de Barcelona, p. 7-28.
- Bover, A. i Valls, M. (1986): “Introducció”, dins Pons, J. S.: Antologia poètica. Barcelona, Universitat de Barcelona, p. 9-15.
- Camps, C. (2002): “Introducció”, dins Pons, J. S.: Cent poesies de Josep Sebastià Pons. Péronnas, Éditions de la Tour Gile, p. 1-18.
- Camps, C. i Petit, J. (1987): Josep Sebastià Pons: actes du colloque de Montpellier, 14 et 15 novembre 1986. Nimes, Centre d’Études Occitanes.
- Garcés, T. (1963): “Vida i poesia de Josep Sebastià Pons”. Sd’O, V, 4, p. 29-33.
- Garcés, T. (1976): “Notes sobre la poesia de Josep Sebastià Pons (1886-1962)”, dins Pons, J. S.: Obra poètica. Barcelona, Edicions 62, p. 7-44.
- Parcerisas, F. (1977): “Soledat i consol. Tot llegint l’Obra poètica de Josep Sebastià Pons”. Els Marges, 10, p. 107-116.
- Prat, E. i Vila, P. (1990): “Pròleg”, dins Pons, J. S.: Teatre complet. Barcelona, Columna.
- Prat, E. i Vila, P. (1991): “Pròleg”, dins Pons, J. S.: Prosa completa. Barcelona, Edicions 62, p. 1-10.
- Susanna, À. (1988): “Pròleg”, dins Pons, J. S.: Poesia completa. Barcelona, Columna, p. 9-18.