Vida i obra
Descendent de la nissaga iniciada al segle XVII pel seu avi, Marc Antoni Ortí i Ballester, era fill del poeta i comediògraf Josep Ortí i Moles. El 1705 fou nomenat secretari de la ciutat de València, estudià gramàtica, filosofia i jurisprudència, i ocupà, també, un càrrec burocràtic al servei de la municipalitat com a secretari de la Fàbrica del Riu. Les seves primeres manifestacions literàries estan vinculades a acadèmies poètiques com la de les Senyores (1698) i la de València (1701-07).
Durant la guerra de Successió, la família Ortí es declarà proborbònica, com gran part de la noblesa i la burgesia valencianes, i per això patiren certes persecucions, de manera que, en entrar el duc d’Anjou a València, els Ortí s’afanyaren a testimoniar-li la seva fidelitat, entre altres coses, amb “presents” literaris. El 1707, arran de la rendició de la ciutat a Felip IV, redactà una crida a la restauració dels furs, motiu pel qual fou empresonat a la torre de Serrans i transferit dos dies més tard a la ciutadella de Pamplona. Tanmateix, el 1711 escriví unes Demostraciones festivas per les victòries filipistes de Brihuega i Villaviciosa. El 1722 fou nomenat un dels clavaris de les cases de Sant Gregori de dones repenedides.
Ortí fou un polígraf i, en aquest sentit, deixà un gran nombre de poesies, oratoris i lletres per a mestres de capella –algunes de les quals en català–, al costat d’algunes obres dramàtiques destinades a ser representades en circumstàncies molt concretes –col·loquis, lloes, actes sagramentals–, i també un gran nombre d’obres de caràcter espiritual i hagiografies diverses que, en alguns casos, en narrar la vida de personatges relativament pròxims a l’autor, poden tenir alhora una vàlua innegable des del punt de vista historiogràfic. En un manuscrit titulat Poesias sacras es conserven inèdites diverses poesies, col·loquis i jeroglífics seus en valencià que generalment escriví per encàrrec. Participà en certàmens valencians entre el 1698 i el 1705 amb nombroses composicions en castellà.
Finalment, pel que fa a la seva producció històrica, convé ressaltar les seves relacions i un extens dietari on narrà els episodis de la guerra de Successió al País Valencià. Quant a les relacions d’esdeveniments, totes en un claríssim to laudatori, cal esmentar (algunes es publicaren anònimes): Demostraciones festivas que los leales afectos a su magestad hicieron día de los Reyes del año 1711 en la processión solemne que se hizo en gracias del feliz triunfo que ganó nuestro cathólico monarca Felipe V en la fortunada expedición de Brihuega y batalla de Villaviciosa (1711); Relación individual de la venida de sus magestades y sereníssimo príncipe don Luis a Valencia, y leales aclamaciones a su arribo (1719); Relación del festivo y obsequioso recibimiento que hizo la ciudad de Valencia al sereníssimo señor infante don Carlos quando transitó por ella para proseguir su viage a la Italia, domingo, 11 de noviembre del año 1731 (1731); Relación de las festivas aclamaciones con que celebró la ciudad de Valencia la noticia de los augustos desposorios del señor don Carlos Sebastián de Borbón y Farnese, infante de España y rey de las Dos Sicilias y Jerusalén con la sereníssima señora doña María Amelia Christina, princesa de Saxonia, hija de los reyes de Polonia (1738); Relación puntual de las fiestas con que la fidelíssima ciudad de Valencia acreditó nuevamente sus afectuosas demostraciones en la festiva proclamación de nuestro gran monarca el señor don Fernando VI de Castilla y III de Aragón, en los días 19, 20 y 21 de agosto de 1746 (1746) i, especialment, el volum intitulat Fiestas centenarias con que la insigne, noble, leal y coronada ciudad de Valencia celebró el día 9 de octubre de 1738 la quinta centuria de su christiana conquista (1740), on hi ha una «Descripción exacta del recinto de la ciudad de Valencia, con los nombres y situación de sus puertas al tiempo de la conquista por el señor rey don Jayme», en què, a més de seguir les indicacions ja donades per Beuter, hi ha una observació empírica. També deixà manuscrita una Relación de la festiva translación del Santíssimo Sacramento al nuevo templo de la Congregación de San Felipe Neri. Són igualment interessants les obres següents: Historia de la milagrosa imagen del santo Christo de San Salvador de Valencia, que vino por los años 1250 desde Berito a esta dichosa ciudad contra las corrientes del río Turia (1709); Fundación del real monasterio de Nuestra Señora de Ara-Christi, de monges cartuxos, en el reyno de Valencia (1732); Vida del venerable hermano Pedro Muñoz, y descubrimiento de la milagrosa imagen de Nuestra Señora del Pie de la Cruz, venerada en la iglesia parroquial de la villa de Puzol (1747), i una Historia de la fundación del recogimiento y monasterio de San Gregorio papa, en la ciudad de Valencia, para mugeres arrepentidas, erigidos por el venerable hermano fray Francisco del Niño Jesús, religioso carmelita descalzo, que quedà manuscrita.
Passen de la vintena els textos –impresos i manuscrits– que redactà sobre monges, frares i altres personatges eclesiàstics o no, les virtuts dels quals feren que fossin vistos com a “venerables”. Majoritàriament, són valencians, però també d’altres llocs, i alguns són tan curiosos com l’intitulat Teresica de Jesús, niña de cinco años, un mes y diez y siete días, natural de San Lúcar la Mayor, en Andalucía, en la qual es contenia un Epítome de otros a quien se les adelantó el uso de la razón, i que ben bé indica com estaven d’ancorats els homes del segle XVIII en les tradicions culturals del Barroc.
Deixà també manuscrit un Tratado de armas y blasones, i un Diario de lo sucedido en la ciudad de Valencia desde el día 3 del mes de octubre del año de 1700 hasta el día 1º del mes de setiembre de año de 1715, que es conserva a la Biblioteca Universitària de València (núm. 1 714 del catàleg de Gutiérrez del Caño) i que, segurament, és la seva millor obra historiogràfica, ja que narra de primera mà els esdeveniments que s’hi inclouen. Entre altres, es comenten els moviments de les tropes borbòniques i el seu triomf sobre els austriacistes i, tot, des de l’òptica d’un home que se sentia clarament vinculat a l’opció del francès duc d’Anjou.
Bibliografia
- Escartí, V.J. (2007): El Diario (1700-1715) de Josep Vicent Ortí i Major. Estudi i edició. València, Bancaixa.
- Furió Vayà, J.M. (2001): “Els poemes valencians de Josep Vicent Ortí Mayor”. Caplletra, 31, p. 115-150.