l’Alcalatén

Comarca del País Valencià.

Cap de comarca, l’Alcora. Es troba situada al S de l’Alt Maestrat i a l’E de la ratlla d’Aragó; la rambla de la Viuda, afluent del Millars, la separa, a l’E, de la Plana Alta i la serra del Carbo i els serrats que divideixen les conques del riu de Vilamalefa, i del riu de Llucena, al S i a l’W. Aquests serrats són, a més, fronteres lingüístiques entre l’Alt Millars, zona de parla castellana, i l’Alcalatén, de parla catalana. L’eix de la comarca és el riu de Llucena. El terreny és secundari, llevat d’una part quaternària a l’Alcora, format principalment per roques calcàries i margues juràssiques i cretàcies, sobre les quals s’han modelat formes estructurals, fossilitzades en part per dipòsits terciaris. El relleu és molt abrupte i variat. Els rius han afaiçonat valls estretes i profundes damunt materials cretacis, mentre que la resta presenta aspres tossals i altiplans retallats a 900-1.000 m d’altitud. L’Alcora, situada a la zona de transició cap a la Plana, ocupa un pla quaternari (miocènic) molt més baix i fèrtil. El conjunt és presidit pel Penyagolosa, que culmina a 1.813 m i és la màxima altitud del País Valencià, prop de Xodos i Vistabella. La pluviositat es troba entre 400 i 600 mm, i arriba fins als 700 mm a Xodos i a Vistabella. La temperatura mitjana anual oscil·la entre 8 °C i 15 °C. Presenta una vegetació muntanyenca, en gran part submediterrània continental. Hi ha extensos boscs de pi roig i de pinassa. La part més baixa de la comarca és coberta de vegetació mediterrània (domini de l’alzinar de carrasca).

El Penyagolosa, a l’Alcalatén, massís de la serralada Ibèrica

© Fototeca.cat

La comarca experimentà un gran augment de població al segle XVIII i a la primera meitat del XIX, car passà de 865 focs el 1713 a 3.598 (16.191 h) al principi del segle XIX. L’augment fou motivat tant per la indústria ceràmica de l’Alcora com per l’agricultura. A partir del 1850 augmentà molt lentament a causa de la decadència de l’Alcora, i des del 1910 (22.076 h) l’emigració feu iniciar un descens de la població que es mantingué al llarg del segle XX, tot i que des del 1970 el descens ha estat més lent, a causa del ressorgiment de la indústria ceràmica de l’Alcora, que permeté de compensar en part el dèficit de la zona rural, en ràpid procés de despoblament. La població comarcal passà de 16.631 h (1960) a 14.800 h (1991), i no ha estat fins a l’actualitat que, després de quatre dècades de davallada, ha iniciat una tendència a l’increment (15.227 h el 2001, 15.693 h el 2003, 16.138 h el 2005). L’Alcora és l’únic municipi que no ha perdut població d’ençà del 1986, i la seva importància amb relació al conjunt de la comarca ha anat augmentant (9.508 h el 2001, 10.297 h el 2005).

El 1999 se censaren 2.865 ha de pastures permanents i les hectàrees dedicades al conreu foren 11.183, amb un predomini dels fruiters (4.601 ha), l’olivera i altres llenyosos (3.727 ha). La ramaderia és més important a les zones de muntanya —bestiar oví i cabrum—, però hi ha porcí a tota la comarca. El mateix any 1999 es comptabilitzaren 10.780 caps de bestiar oví i 37.876 de porcí. La indústria tèxtil tingué una certa importància a Llucena, però actualment és en decadència. La ceràmica ha estat la indústria tradicional de l’Alcora, probablement a causa de la qualitat de la terra. Actualment és representada per la indústria dels taulellets, que ha adquirit un gran impuls des del 1950, i ha convertit l’Alcora en un dels principals centres productors de la península Ibèrica i ha revifat l’economia de nombrosos pobles de l’Alcalatén i de les comarques veïnes. Figuerola i Llucena també són centres importants de producció. De fet, el subsector industrial dominant és el dels minerals i productes no metàl·lics, seguit de lluny pel de la fusta, el suro i els mobles. La comarca és, predominantment, industrial (prop del 60% de la població activa), però l’escàs desenvolupament dels serveis (25,9%), el manteniment d’una forta població agrària (9,5%) i una indústria amb poca mà d’obra expliquen l’escàs dinamisme demogràfic. La comarca de l’Alcalatén ha estat inclosa en el Programa d’Ordenació i Promoció de les Zones d’Agricultura de Muntanya (ZAM), condició que li permet de beneficiar-se de les ajudes regionals de la Unió Europea i del govern valencià.

La via principal de comunicacions és la carretera de Castelló a Terol, que utilitza la sortida natural a la Plana del riu de Llucena. La carretera passa per l’Alcora, Figueroles d’Alcalatén i Llucena. Hi ha una carretera comarcal en direcció al N, que passa per Costur, les Useres i Atzeneta del Maestrat. Xodos, Vistabella del Maestrat i Benafigos són molt mal comunicats. No hi passa cap línia de ferrocarril.

L’Alcalatén comprèn l’antiga tinença d’Alcalatén creada per Jaume I i mantinguda com a jurisdicció senyorial fins al segle XIX i tres localitats de l’antiga setena de Culla pertanyent a l’orde de Montesa: Atzeneta del Maestrat, Benafigos i Vistabella del Maestrat. Aquest territori depenia del sotsgovernador de Castelló i, en la divisió creada a partir del 1707, fou atribuït a la governació de Morella, excepte l’Alcora, que ho fou a la de Peníscola. Tot i les estretes relacions econòmiques entre l’Alt Millars, de llengua castellana, i l’Alcalatén, especialment amb Llucena, al mercat de la qual concorren molts dels seus pobles, el límit entre les dues comarques, que és, a la vegada, lingüístic, és de llarga tradició: correspon als límits entre l’antiga sotsgovernació de Castelló o de dellà Uixó i el territori governat directament des de València i al límit entre les diòcesis de València i de Tortosa. Judicialment pertanyia al partit de Llucena, però el 1968 fou inclòs en el de Castelló.

Des de l’octubre del 2022, la comarca de l’Alcalatén la conformen els municipis de l’AlcoraCosturFiguerolesLlucenales UseresXodos, després que els de l’Atzeneta del Maestrat, Benafigos i Vistabella del Maestrat passessin a la comarca de l’Alt Maestrat.