Albert Manent i Segimon

(Premià de Dalt, Maresme, 23 de setembre de 1930 — Barcelona, 14 d’abril de 2014)

Albert Manent i Segimon

© Fototeca.cat

Escriptor i activista polític i cultural.

Activisme catalanista durant el franquisme

Fill de Marià Manent i Cisa, de molt jove mostrà interessos literaris i, mentre cursava estudis de dret (1948-51) publicà dos poemaris, Hoste del vent (1949) i La nostra nit (1951), i s’uní a l’aleshores clandestí catalanisme cultural universitari, del qual formaven part també Antoni Comas i Pujol, Joan-Ferran Cabestany i Fort, Joaquim Molas i Batllori i Miquel Porter i Moix, els quals el 1948 havien creat la revista literària Curial, i el 1949 preparà amb Josep Maria Ainaud i de Lasarte la primera Antologia poètica universitària. Aquests anys col·laborà també en revistes de l’exili (Pont Blau, Revista de Catalunya, de la qual seria iniciador d’una nova etapa el 1986, Vida Nova, Xaloc, etc.) amb articles de crítica i estudis literaris, i entrà també en contacte amb l’incipient catalanisme polític, especialment amb Jordi Pujol i Soley i Max Cahner i Garcia, pels quals fou molt influït.

Dedicat professionalment a tasques editorials des de mitjan anys cinquanta, continuà involucrat en iniciatives polítiques de la clandestinitat, d’entre les quals la segona vaga de tramvies (1957), la campanya de l’afer Galinsoga (1959) i la campanya “Volem bisbes catalans” (1966), però sobretot culturals: fou cofundador de la segona etapa de Serra d’Or (1959), editor, amb Rafael Tasis i Marca i Joaquim Molas i Batllori del número 106 de la Revista de Catalunya, publicat a Mèxic (1966), cofundador de les Edicions Catalanes de París (1967) i col·laborador de la Gran enciclopèdia catalana des del 1971, per a la qual redactà un gran nombre d’articles. El 1970 inicià estudis de filologia catalana a la Universitat de Barcelona.

Activitat institucional en l’etapa democràtica

Amb el restabliment de la Generalitat de Catalunya, l’any 1980 fou nomenat director general d’Activitats Artístiques i Literàries del Departament de Cultura de la Generalitat a les ordres de Max Cahner, càrrec que ocupà fins el 1988. Fou especialment destacada la seva participació en la creació de l’Arxiu Nacional de Catalunya (1980). De l’any 2001 fins al 2004 fou director del Centre d’Història Contemporània de Catalunya.

Obra

Poemaris de joventut a banda, la seva obra és bàsicament historiogràfica i assagística, sobretot centrada en la història contemporània de la literatura catalana, orientada sobretot a recuperar el llegat del Noucentisme, de la clandestinitat antifranquista, així com també, de l’Església catalana en el vessant més arrelat al país. Destaquen també els volums dedicats a biografies i retrats d’escriptors destacats, així com els memorialístics, i els estudis d’onomàstica (fou president de la Societat d’Onomàstica), toponímia i folklore. Fou també remarcable la seva tasca d’articulista, en primer lloc a Serra d’Or, i també als diaris La Vanguardia (des del 1968) i Avui (des del 1976).

Història i crítica literària 

  • Literatura catalana en debat (1969)
  • La literatura catalana a l’exili (1976, premi Alfons Bonay i Carbó de l’IEC, 1978)
  • Escriptors i editors del Nou-cents (1984)
  • Bibliografia catalana dels anys més difícils (1939-1943) (1988)
  • Bibliografia catalana: cap a la represa (1944-1946) (1989)
  • Del Noucentisme a l’exili (1997)
  • Tomàs Garcés, entre l’Avantguarda i el Noucentisme (2001)
  • Editor, amb Jaume Medina, de l’Epistolari de Josep Carner en sis volums (1994-2009) 

Història eclesiàstica

  • L’església clandestina a Catalunya durant la guerra civil (1936-1939) (1984)
  • Diccionari d’història eclesiàstica de Catalunya (2001, codirector, amb Joan Galtés i Ramon Cors), en tres volums

Biografies i retrats 

  • Carles Riba (1963)
  • Josep Carner i el Noucentisme (1969, premi Crítica Serra d’Or d’assaig i premi Alfons Bonay i Carbó de l’IEC 1970)
  • Jaume Bofill i Mates i Guerau de Liost (1979)
  • Tres escritores catalanes: Carner, Riba, Pla (1973)
  • Jaume Bofill i Mates - Guerau de Liost. L’home, el poeta, el polític (1979)
  • Solc de les hores: retrats d’escriptors i de polítics (1988, premi Josep Pla, 1987)
  • Semblances contra l’oblit. Retrats d’escriptors i de polítics (1990)
  • J. V. Foix (1992)
  • Retorn a abans d’ahir. Retrats d’escriptors i de polítics (1993)
  • Diccionari dels catalans d’Amèrica (3 volums, 1992-1993, director)
  • Marià Manent, biografia íntima i literària (1995, premi Ramon Llull)
  • En un replà del meu temps. Retrats d’escriptors i de polítics (1999)
  • Tomàs Garcés, entre l’avantguarda i el Noucentisme (2001)
  • Fèlix Millet i Maristany: líder cristià, financer i mecenes catalanista (2003, Premi Ramon Trias Fargas)

Onomàstica, folklore i història local   

  • Toponímia de l’Aleixar i el seu terme (1962, premi Eduard Brossa 1959 de la Societat Catalana de Geografia, filial de l’IEC)
  • Els noms de lloc del terme municipal de la Febró (1969, premi Eduard Brossa de l’IEC)
  • La vila de l’Aleixar i les ‘Ordinacions’ de 1791 (1978 premi Josep Massot i Palmés de l’IEC)
  • Els noms populars dels núvols i boires: Camp de Tarragona. El Priorat (1994)
  • Els noms populars de núvols i boires a la Conca de Barberà (1995)
  • Els noms populars de núvols, boires i vents del Maresme (1996)
  • Els noms populars dels núvols, boires i vents: Ribera d’Ebre i Terra Alta (1997)
  • Els noms populars de núvols, boires i vents del Penedès (Alt Penedès, Baix Penedès, Garraf) (1998)
  • Els noms populars de núvols, boires i vents del Barcelonès i Solsonès (1999)
  • Els noms populars de núvols, boires i vents del Baix Ebre i Baix Llobregat (2002)
  • La memòria del llop al camp de Tarragona (2000)
  • Els noms populars de núvols, boires i vents del Baix Ebre i Baix Llobregat (2002)
  • Llunari de noms i mots: qüestions d’onomàstica, dialectologia i despoblament (2003)
  • Els noms populars de núvols, boires i vents del Vallès Occidental (2004, amb Joan Cervera)
  • El llop a Catalunya (2004)
  • Els noms populars de núvols, boires i vents a l’Urgell  (2006, amb Joan Cervera)
  • La guerra civil i la repressió del 1939 a 62 pobles del Camp de Tarragona (2006)
  • Els noms populars de núvols, boires i vents al Vallès Oriental (2008, amb Joan Cervera)
  • Lèxic de meteorologia popular a les Garrigues (2008, amb Joan Prats i Joan Cervera)
  • Els noms populars dels núvols, boires i vents de la Segarra (2009, amb Joan Cervera)
  • Els noms de lloc, cognoms i renoms de Vinyols i els Arcs (2009, amb Laureà Pagarolas)
  • Els noms populars de núvols, boires i vents de la comarca de la Selva (2010, amb Joan Cervera)

Autobiografia, dietaris i memòries

  • El molí de l’ombra (1986)
  • Retorn a abans d’ahir (1993)
  • La represa. Memòria personal, crònica d’una generació (1946-1956) (2008)
  • Crònica política del Departament de Cultura (1980-1988) (2010)
  • Sota els estels de Ca l’Herbolari. Un infant a la Guerra Civil (2013)

Edicions de textos

  • Antologia poètica universitària (1949)
  • Poesia, de Guerau de Liost (1965)
  • Almanac Serra d’Or 1974 (1973, amb Francesc Castells i Xavier Fàbregas)
  • La vila de l’Aleixar i les “Ordinacions” de 1791 (1978, edició privada)
  • Fets de Premià de Dalt (1838-1869) de Pau Manent i Abril (1979)
  • Contribució a la història de l’església catalana. Homenatge a mossèn Joan Bonet i Baltà (1983, amb Josep Massot i Muntaner i Amadeu J. Soberanas)
  • Prosa d’exili (1939-1962), de Josep Carner (1985)
  • Miscel·lània Joan Gili (1988,amb Josep Massot i Muntaner)
  • Miscel·lània d’homenatge a Enric Moreu-Rey (1988, amb Joan Veny, en tres volums)
  • Pompeu Fabra. 31 cartes (1990)
  • Mossèn Antoni Batlle. Miscel·lània d’homenatge (1992, amb Genís Samper)
  • Miscel·lània Joan Triadú (1993, amb Ramon Pla i Arxé) 
  • Epistolari de Josep Carner (1994-2009, amb Jaume Medina, en sis volums)

Guardons

A més de les distincions atorgades individualment a llibres seus, la seva trajectòria rebé els següents reconeixements:

  • Títol de mestre en gai saber (1959)
  • Premi Prat de la Riba d’articles periodístics (1989) per l’article “Prat de la Riba i els intel·lectuals” publicat a El Temps l’agost del 1989
  • Premi Fundación Grupo El Correo Español - El Pueblo Vasco (1991) per l’article “Centenario de Manuel de Irujo” publicat a La Vanguardia el setembre de 1991
  • Premi Joan Baptista Cendrós d’Òmnium Cultural (1995) per l’article “Cataluña e idioma” publicat a El Mercurio de Santiago de Xile, l’abril del 1995
  • Medalla d’Or al mèrit cultural de l’Ajuntament de Barcelona (2003)
  • Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2011)

Albert Manent i la historiografia

La seva producció historiogràfica se centrà en l’anàlisi de la cultura catalana contemporània i en els condicionaments polítics que aquesta patí al llarg del segle XX, especialment en la recuperació de la memòria col·lectiva que el franquisme tractà d’anorrear amb una actuació genocida. Fou membre de l’anomenada “generació del 1951”, que ell mateix definí com la dels nascuts al final dels anys vint, que militaren en les files de l’antifranquisme i que no arribaren a conèixer la normalitat cultural del període de preguerra.

Entre els seus mestres destaquen Jaume Bofill i Ferro, Ferran Soldevila, Jaume Vicens i Vives i Joan Triadú. Destacat admirador de Jaume Vicens i Vives, tant en el seu vessant de renovador de la historiografia com en el de dirigent polític (un aspecte que ell mateix donà a conèixer al gran públic, gràcies al retrat “L’altra vocació de Jaume Vicens Vives”, inclòs dins El molí de l’ombra), mai no compartí la desautorització que l’historiador gironí feu dels historiadors i intel·lectuals de la preguerra (especialment de la figura de Ferran Soldevila) i refermà la idea de continuïtat cultural per damunt de tota adversitat política.

L’estudi històric de la literatura fou un dels camps que més desenvolupà, en què no tan sols manifestà un viu interès per biografiar un seguit d’autors de primer ordre (Carles Riba, Josep Carner, Marià Manent, Jaume Bofill i Mates, etc.), sinó que abordà la realització de síntesis de períodes ben poc estudiats —com en La literatura catalana a l’exili (1989)— i s’ocupà de gèneres que no havien estat prou atesos (com ara l’assaig, el periodisme i les memòries dels decennis anteriors a la Guerra Civil Espanyola).

Aquests mateixos centres d’interès es troben en els textos que tenen una dimensió històrica més general. Així, les biografies i les semblances de personatges contemporanis ocupen un gruix molt important del conjunt de la seva obra. El volum d’aquesta producció és quantitativament molt significatiu (només cal pensar en l’ingent nombre de veus referides a personatges signades per ell en la Gran enciclopèdia catalana), però també és molt important des d’una dimensió qualitativa. Cal remarcar especialment els seus retrats de personalitats que conegué o tractà (cosa que confereix a aquests textos un cert to memorialístic), aplegats en diversos llibres: El molí de l’ombra (1986), Solc de les hores (1988), Semblances contra l’oblit (1990), Retorn a l’abans d’ahir (1993) i En un replà del meu temps (1999). Aquesta és, potser, la part de la seva creació més coneguda i valorada. Cal dir que, al marge de la vàlua literària —que és molt considerable— són un document excepcional a l’hora d’historiar la segona meitat del segle XX.

A tot això encara caldria afegir-hi alguns llibres monogràfics consagrats a personatges destacats —com el dedicat a Cercós, un guerriller carlí del Baix Camp (1979), o el de qui fou conseller de la Mancomunitat i de la Generalitat republicana Josep M. Espanya (1998)—. L’alta valoració que concedeix a alguns dels seus biografiats el dugué sovint a tenir cura de l’edició de textos que escriviren, sigui l’aplec d’articles, la publicació de memòries personals (Abelard Tona i Nadalmai, Ramon Noguer i Comet) o la recopilació del seu epistolari (Josep Carner). També dirigí dues obres col·lectives estretament lligades al seu tema d’interès: Diccionari dels catalans d’Amèrica (1992-93) i Diccionari d’història eclesiàstica (2001, del qual és codirector).

La preocupació pel paper de l’Església catòlica en el desenvolupament contemporani de Catalunya fou la base de l’estudi L’església clandestina a Catalunya durant la guerra civil (1936-1939) (1984), realitzat conjuntament amb Josep Raventós i Giralt. Els textos que permeten parlar de la seva condició d’historiògraf són presents, però, en la seva immensa producció periodística, desenvolupada tant en la premsa diària —especialment a l’Avui i a La Vanguardia— com en l’especialitzada —significativament a Serra d’Or, revista que contribuí a fundar—. Ací és on apareix sovint el seu nervi de polemista i també on realitzà una meritòria funció de cronista o divulgador de la producció històrica del seu temps. Cal remarcar l’atenció que dispensà a la producció històrica local, cosa que el convertí en un pioner en la valoració d’un àmbit que fins fa relativament poc no ha tingut la consideració que es mereix. Un darrer aspecte de la seva multifacètica producció fou l’interès per realitzar aplecs bibliogràfics que poguessin ajudar a la recerca històrica, com és el cas dels dos que feu conjuntament amb Joan Crexell sobre la producció editorial en català durant el període 1939-46, els anys més foscos del franquisme.