De família catòlica treballadora i pobra, de molt jove visqué la violència entre les comunitats dividides d’Irlanda del Nord. Als quinze anys abandonà els estudis i poc després ingressà a l’Irish Republican Army (IRA), assumint plenament el terrorisme de l’organització, i aviat n’esdevingué un dels caps a la seva localitat natal. En 1973 i 1974 fou empresonat per possessió d’armes i pertinença a banda armada. Després de Gerry Adams, fou considerat el màxim líder de l’organització al final de la dècada. Aquests any i al llarg dels vuitanta fou acusat d’ordenar i planificar atemptats i assassinats.
Fou, amb Adams, el principal responsable del canvi d’estratègia de l’IRA que portà a la treva del 1994, al protagonisme del Sinn Féin (del qual, novament amb Adams, es convertí en el principal dirigent) i al desarmament. Després de la signatura dels acords de Divendres Sant (1997) i el restabliment de les institucions d’autogovern a Irlanda del Nord, en 1999-2002 fou ministre d’Educació del govern provisional. Diputat a la Cambra dels Comuns entre el 1997 i el 2013, seguint la norma del partit, no ocupà l’escó.
En les eleccions al parlament nord-irlandès del març del 2007, el Sinn Féin esdevingué el segon partit més votat i, d’acord amb el sistema establert en els acords de Divendres Sant, ocupà el càrrec de vice-primer ministre en el govern presidit per l’unionista Ian Paisley. Continuà en el càrrec després de les eleccions del 2011 i el 2016, al costat dels primers ministres unionistes Peter Robinson i Arlene Foster. Dimití al gener del 2017, acusant el govern d’un presumpte cas de corrupció, cosa que en precipità la caiguda i la convocatòria d’eleccions anticipades a les quals, greument malalt, no es presentà. Al juny del 2012 la seva trobada amb la reina Elisabet II fou considerada simbòlica del procés de pau nord-irlandès.