Jean Bodel d’Arràs difongué aquesta denominació (entenent per Bretanya tant la continental com la insular) per tal de distingir aquest conjunt d’obres de les adaptacions vulgars de temes clàssics i de les cançons de gesta. Amb precedents en la literatura i el folklore dels pobles cèltics i seguint una línia de desfiguració i exaltació de la història dels bretons, fou constituïda per llibres destinats a la lectura d’un públic refinat i cortès que hi trobà una idealització del seu viure i dels seus afanys: aventures heroiques, fidelitat a l’honor i a l’amor i, ben aviat, uns ideals espirituals de concepció mística, tot plegat situat en un passat mític (vers el s VI) i, generalment, entorn de la figura i de la cort del fabulós rei Artús i dels seus cavallers de la Taula Rodona. Ja alguns lais de Maria de França són de tema arturià, però l’autor que caracteritzà la matèria i en creà els principals temes i personatges fou Chrétien de Troyes en les novel·les (romans), escrites entre el 1159 i el 1190, entre les quals cal destacar les protagonit zades per Lancelot (Li chevaliers de la Charrette) i Perceval (Li contes del Graal). Sembla que entre el 1150 i el 1160 fou escrita una novel·la sobre Tristany, avui perduda; les primeres manifestacions conservades d’aquest tema són els fragments de Bérould i de l’anglonormand Thomas, que hom situa entre el 1160 i el 1170, i, compilat al s XIII en el Tristany en prosa francès, fou traduït i imitat a tot Europa. Entre el 1215 i el 1230 fou redactat, també en prosa francesa, l’anomenat Lancelot-Graal o Vulgata, compost de cinc novel·les enllaçades (Història del Sant Graal, Merlí, Lancelot pròpiament dit, Questa del Graal i Mort del rei Artús), centrades en el tema del Graal, vas sagrat en el qual Jesucrist instituí l’Eucaristia, l’heroi de les quals és un fill de Lancelot, Galaaz. Enfront de Tristany, centrat en un amor humà més fort que la voluntat, el Lancelot-Graal principalment la Questa esdevingué una gran al·legoria cristiana, influïda pels ideals cistercencs en la seva comesa d’espiritualització de la cavalleria. Al costat d’aquests dos grans nuclis sorgiren d’altres narracions, com el Perlesvaus, una de les més belles mostres de la prosa francesa de tots els temps, i d’altres novel·les, sovint meravelloses, com La mule sans frein, Le bel inconnu, Le chevalier aux deux épées, Floriant et Florette, etc. Tot plegat desembocà en un tipus de novel·la cavalleresca més interessada en l’acció, com l'Amadís de Gaula castellà. Molt d’hora la matèria de Bretanya fou coneguda a Catalunya. A l'Ensenhamen de Guerau de Cabrera, escrit vers el 1150 (amb tota seguretat abans del 1170), sorprèn que hom citi llegendes arturianes, temes de Chrétien de Troyes i els amors de Tristany com a coses molt divulgades. El poema de Jaufré, escrit potser per un català, fou dedicat a un rei d’Aragó (possiblement Alfons el Trobador) i fou citat sovint per Ramon Muntaner. Són escrits per catalans els relats de tema bretó Blandín de Cornualla, d’autor anònim, i La faula, del mallorquí Guillem de Torroella. Hi ha fragments de versions del Tristany i del Lancelot pròpiament dit, traduïts al s XIV, i es conserva íntegrament la traducció de la Questa de Sant Graal, copiada l’any 1380, amb acusats dialectalismes mallorquins. Les citacions al tema foren constants en els escriptors dels ss XIV i XV, i Antoni Canals recriminà l’entusiasme per aquestes lectures. Joanot Martorell féu que el protagonista del Tirant lo Blanc fos bretó i del llinatge d’Uterpandragó, pare del rei Artús, i que aquest i la seva germana, la fada Morgana, apareguin en la novel·la. Mossèn Gras escriví, a la segona meitat del s XV, la breu Tragèdia de Lancelot, adaptació d’alguns capítols de la Mort del rei Artús francesa. Potser hi ha també influències de la matèria de Bretanya en el Blanquerna de Ramon Llull i en el Curial e Güelfa.