La geografia física
El N i l’W és format per una sèrie d’altiplans estèpics travessats per serralades muntanyoses: Altai (amb pics de més de 4.000 m), Khangaj i Tannu-Ola. En aquesta regió s’obren grans depressions lacustres i hi neixen els rius Ienissei, Selenge i Orkhon. La major part del S i de l’E és ocupada pel desert de Gobi. El clima hi és continental extrem, amb àmplia oscil·lació tèrmica diària i estacional, amb mitjanes de gener de -27°C, i a l’estiu arriba sovint als 40°C. Les precipitacions, escasses (257 mm anuals a Ulaanbaatar), disminueixen al S i a l’E. El bosc de coníferes apareix només a les altes muntanyes; la resta són estepes, i el S és desert.
La geografia econòmica
Dins l’economia socialitzada i planificada de Mongòlia, la ramaderia és la principal activitat (carn d’oví, boví, cabrum i cavallí, pells, llet i llana). Com a animal de transport hom empra el cavall, el camell i el iac. Bons caçadors, obtenen moltes pells de marmota, d’esquirol i de llop. Els principals conreus són el blat —que cobreix les necessitats de la població—, les patates, la civada, l’ordi, el farratge i les hortalisses. Hom conrea només el 0,8% del territori, poc més de la centèsima part de l’extensió dels magres pasturatges. En canvi, a les muntanyes del NW, el bosc permet una discreta explotació.
Cabana tradicional mongola, al bell mig de l’estepa
piccaya / Fotolia.com
El subsòl proporciona carbó, (principalment lignit), or, tungstè, manganès, zinc, plom, estany, molibdè i minerals no metàl·lics com alabastre, sal i sobretot fluorita. Pel que fa al sector industrial, s’orienta a la formació d’una indústria de base seguint el model soviètic de combinat a Ulaanbaatar (primer nucli industrial), Sükhbaatar, Čojbalsan i Darkhan. Les indústries més destacades són les tèxtils, metal·lúrgiques, del ciment, de la pell, de la llana, de material de construcció, de la fusta, del calçat, del sabó, alimentàries (farina, pastisseria, carn, mantega, peix en conserva) i de begudes (alcohol, cervesa, vodka). La producció d’electricitat és fornida per quatre tèrmiques de carbó. Però cal importar-ne de les hidroelèctriques de Rússia per mantenir el nivell de consum, relativament alt. El país rebé una gran ajuda financera i tècnica de l’URSS, l’Europa Oriental i la Xina, fins que el 1983 expulsà una part de la minoria xinesa. Mongòlia en sortí perjudicada perquè perdé mà d’obra qualificada i minvà el seu paper de país de trànsit entre la Xina i l’URSS. Exporta pells, llana, tèxtils, gra, fusta i carn, principalment als països de l’antiga URSS (80%), i a la Xina, amb els quals és ben enllaçat per ferrocarril (Moscou-Ulaanbaatar-Pequín, eix de relacions de Mongòlia). Les importacions, més valuoses i variades, consisteixen essencialment en maquinària i equipaments, petroli, metalls, manufactures de consum i primeres matèries, i procedeixen en la seva majoria dels antics països socialistes, amb Rússia al capdavant. El transport de mercaderies es realitza per ferrocarril en un 70%. Els camions que realitzen gairebé tota la resta, ho fan normalment per carreteres de terra o per pistes de caravanes. Hi ha 397 km de vies fluvials, amb servei de vapors al riu Selenge, i de càrrega al llac Khövsgöl. L’un i l’altre enllacen amb l’URSS, però només funcionen a l’estiu. Els passatgers viatgen més en autobús (77%) que no en ferrocarril (17%) i avió. En començar els plans quinquennals el 1951, Mongòlia era un dels estats més endarrerits del món. Els progressos han estat considerables i el ritme s’ha mantingut durant set plans consecutius, realitzats en bona part, i en alguns aspectes, amb escreix. El seu nivell actual de renda per habitant és més alt que la mitjana asiàtica i molt per damunt del xinès.
La geografia humana i la societat
Mongòlia és escassament poblada, però la seva taxa anual de creixement és elevada (26,4‰), com a conseqüència de l’alta natalitat (36,2‰) i la baixa mortalitat (9,8‰). Aquest elevat creixement ha comportat que la població cresqués un 50% entre els anys 1969 i 1984. Una mica més de la meitat de la població viu en nuclis urbans, dels quals destaca Ulaanbaatar, que acull la quarta part de la població del país. Ètnicament, la població és bastant homogènia, ja que el 88% és mongol; la resta és formada per petites minories de kazakhs (5%), buriats i xinesos, principalment. El khalkha és l’idioma oficial. Independent des del 1924, Mongòlia fou una república popular sotmesa a la influència soviètica entre 1945-90. La constitució promulgada el febrer del 1992 establia un sistema multipartidista. El govern, elegit per sufragi universal per cinc anys, és constituït per la cambra legislativa o gran hural del poble (76 membres), el qual elegeix el primer ministre. El president és també elegit per sufragi universal. Mongòlia és membre de l’ONU.
La història
Habitat des del s. III per diverses tribus nòmades turques i mongoles, el país fou unificat políticament (segles XII-XIII) pel conqueridor Genguis Kan, el qual dugué a terme una extraordinària expansió per Àsia i Europa i així contribuí a un gran intercanvi cultural entre Àsia i Occident imperi mongol. Des de l’inici del segle XIV Mongòlia fou dividida en dos kanats rivals: a l’oest, el dels mongols occidentals (o calmucs, o oirats), i a l’est, el dels mongols orientals, on els khalkhes constituïen el grup més nombrós. De bon principi els calmucs s’asseguraren la supremacia. Malgrat l’energia de Dayan Kan (1470-1543) i d’Altan Kan (1543-83), sobirans dels mongols orientals, aquests no aconseguiren d’eliminar l’amenaça de desordre feudal, ni tampoc completament el perill calmuc. Al segle XVI tingué lloc la conversió dels mongols orientals al budisme lamaista tibetà, religió que aviat s’estengué arreu del país. L’any 1602 fou instaurat el règim teocràtic (el clergat arribà a representar 1/4 de la població masculina), i el poder mongol s’afeblí i es fragmentà, i entre el 1635 i el 1691 les diverses tribus de l’est (čahar, ordos, khalkha) se someteren als manxús. Els calmucs, nogensmenys, no s’hi sotmeteren fins el 1757, després d’unes terribles matances. En el curs dels segles XIX i XX Mongòlia fou contínuament escenari de l’aspra rivalitat russoxinesa.
Amb l’esfondrament de l’imperi manxú, el 1911, una assemblea proclamà la independència de la Mongòlia Exterior sota la sobirania del khutukhtu, amb un règim socioeconòmic semifeudal (la Mongòlia Interior, en canvi, continuà unida a la Xina). El 1912 esdevingué un protectorat rus. Els xinesos intentaren novament d’annexar-se el país, però hagueren de retirar-se davant la resistència mongòlica. En 1920-21, durant la revolució bolxevic, el país fou ocupat per l’exèrcit rus blanc, i el 1921 les tropes japoneses ocuparen la capital i hi implantaren el règim monàrquic de Bogdo-Gegen-Khan. El mateix any les tropes soviètiques entraren al país i instal·laren un govern revolucionari provisional a Urga. A la mort del rei, el 1924, hom proclamà la República Popular de Mongòlia, sota el comandament de Khorlogijin Čojbalsan. Fins el 1929 el nou règim s’encarregà de liquidar les restes de feudalisme i de repartir les terres. Després de diversos intents japonesos d’envair Mongòlia en la guerra sinojaponesa (1937), el 1945, amb motiu de la desfeta del Japó, se celebrà un plebiscit que ratificà la independència de Mongòlia, i el Partit Revolucionari Popular (PRP) emprengué la transformació de les estructures socioeconòmiques, malgrat que l’existència d’un gran nombre de població nòmada dificultà i retardà la implantació del socialisme. La independència de Mongòlia fou reconeguda el 1946 per la Xina i per l’URSS, i fou admesa a l’ONU el 1961. En la tensió sovieticoxinesa Mongòlia feu costat a l’URSS (1962). Mantingué incidents fronterers amb la Xina durant la dècada dels setanta i, a la primeria dels anys vuitanta, expulsà milers d’immigrants xinesos. Això no obstant, el 1986 la Xina i Mongòlia signaren el primer tractat consular des que establiren relacions diplomàtiques. El 1972 morí J.Sambuu, cap d’estat des del 1954. El succeí (1974) Yumjaagiyn Tsedenbal fins a l’agost del 1984, en què fou retirat de la presidència del PRP de Mongòlia i de la presidència de l’estat, càrrecs en els quals fou substituït per Jambyn Batmönh. El 1987 Mongòlia i els EUA establiren relacions diplomàtiques. La perestroika soviètica tingué repercussions sobre les estructures governamentals mongòliques. Així, mentre el PRP renunciava al monopoli del poder el febrer del 1990, la Unió Democràtica, partit creat el desembre anterior, es convertia en el portaveu de les aspiracions democràtiques del país. La renúncia a la direcció política comportà alhora la renovació dels dirigents i, el març següent, Punsalmaagyn Otŝirbat substituïa Hambym Batmönh en la presidència de l’estat, mentre que Daŝyin Byambasuren substituïa, el setembre següent, Ŝavaryn Gungaadorji al capdavant de l’executiu. L’oposició entrà en el parlament com a resultat de les primeres eleccions multipartidistes celebrades el juliol. En les relacions amb l’exterior, Mongòlia signà tres acords monetaris amb els EUA —tot esperant de liquidar l’elevat deute que tenia amb Rússia — i altres acords amb Corea del Sud i el Japó sobre assistència tècnica. També intentà d’establir noves relacions amb la Xina el maig del 1990. El procés de democratització iniciat el 1989 continuà amb l’adopció d’una nova constitució al febrer del 1992, seguida de la celebració d’eleccions legislatives lliures al juny del mateix any, que donaren la victòria als excomunistes de l’antic partit únic, el PRP, i la reelecció per sufragi universal de Punsalmaangyn Otsirbat a les presidencials de juny del 1993.
Després de les manifestacions de l’oposició durant el 1994, que acusava el PRP de corrupció i abús de poder, la coalició de la Unió Democràtica guanyà per primer cop les eleccions legislatives de juny del 1996. Aquesta victòria no feu més que accelerar les transformacions socioeconòmiques que des del 1990 dugueren Mongòlia cap a una economia de mercat: privatitzacions, liberalització dels preus, reducció de la despesa pública, atracció d’inversions estrangeres, etc. Amb tot, la crisi econòmica persistí fins el 1994, any en què aparegueren els primers signes de recuperació. L’aïllament econòmic intentà ser superat amb l’adopció, a l’abril del 1997, d’una polèmica mesura governamental sense paral·lel a la resta del món: l’abolició total de barreres aranzelàries al comerç. Al maig del 1997 l’electorat castigà el govern en les eleccions presidencials, que guanyà un antic líder comunista, Natsagiyn Bagabandi, del PRP. La duresa de la crisi econòmica que patia el país, deguda als pèssims resultats de les polítiques de reforma estructural i liberalització de l’economia, continuà afectant el govern, que, a partir d’abril del 1998, passà per successives crisis i paralitzacions degudes al conflicte de poders amb el president. Al juliol del 2000, les eleccions legislatives tornaren a conferir tot el poder al PRP, que aconseguí 72 escons dels 76 que formen la cambra. Tot i no fer marxa enrere en el procés de liberalització i privatització, el ritme disminuí molt. Uns freds i unes sequeres excepcionals el 2000 i el 2001 afectaren greument la ramaderia, de la qual, al costat de la mineria (que les insuficients infraestructures no permeten explotar en tot el seu potencial), Mongòlia és molt dependent: d’un creixement del PIB del 3,1% el 1999, es passà a l’1,1% i l’1% els dos anys següents. Malgrat la recuperació posterior (4% el 2002, 4,7% el 2003 i 5% el 2004), la inestabilitat política i les resistències a liberalitzar l’economia retragueren la confiança de la inversió internacional, que el govern pretenia atreure per tal de superar la dependència de Rússia i la Xina. El 2002 el 23% de la població vivia en l’absoluta pobresa i, per tal d’evitar-ne els efectes més perniciosos, a l’octubre del 2001 l’FMI aprovà una sèrie d’ajuts, destinats, també, a impulsar el creixement. Al mateix temps, sorgí una elit de multimilionaris enriquida ràpidament gràcies als recursos naturals del país que contrastava agudament amb la pobresa general. Al maig del 2001, Natsagiyn Bagabandi guanyà les eleccions presidencials per tercera vegada.
Al juliol del 2003, una visita del dalai-lama tensà les relacions amb la Xina. Un any després (juny), les eleccions legislatives donaren un resultat molt ajustat entre el PRP i l’opositora Unió Democràtica. Després de dos mesos de negociacions, ambdues formacions pactaren compartir el govern. Aquest mateix mes fou nomenat primer ministre el líder de la Unió Democràtica Tsakhiagiin Elbegdorj. Les eleccions presidencials del març del 2005 foren guanyades per l’oficialista Nambaryn Enkhbayar. Les tensions dins del govern de coalició desembocaren al gener de 2006 en la retirada del PRP i en la dimissió del primer ministre Elbegdorj. Tanmateix, el PRP accedí a continuar al govern quan el parlament votà investir Miyeegombo Enkhbold (d’aquest partit) com a primer ministre, però la inestabilitat continuà i, al seu torn, Enkhbold cedí el càrrec al líder del PRP Sanj Bayar al novembre de 2007. Al juny del 2008 se celebraren eleccions, en les quals el PRP guanyà una clara majoria al parlament. No obstant això i que els observadors internacionals donaren en conjunt per bons els comicis, l’oposició denuncià un frau general i organitzà protestes que degeneraren en avalots, davant la magnitud dels quals el president decretà l’estat d’emergència al juliol. En el rerefons de les protestes hom assenyalà les creixents desigualtats entre una elit ràpidament enriquida gràcies a l’explotació dels recursos minerals i amplis segments de la població enfonsats en la pobresa que consideraven els seus dirigents com a bàsicament corruptes. En les eleccions presidencials del maig del 2009 el líder de l’opositor Partit Democràtic Tsakhuaguin Elbegdorj derrotà al candidat oficialista Nambaryu Eukhbayar.