De la litúrgia visigòtica, unificada el 633, es conserven uns vint còdexs amb música escrits a partir dels segles X i XI, en una notació neumàtica il·legible encara avui. El més important és l’antifonari de Lleó (segle X), amb neumes visigòtics de final del segle X i de començament del segle XI, gairebé totalment anotat. El ritu visigòtic es mantingué a Castella fins a mitjan segle XI (litúrgia visigòtica). Les formes tropades, les seqüències i els drames litúrgics foren conreats des dels primers temps, com ho demostren els còdexs de Silos (segle XI). Des del segle X es difongué el Cant de la Sibil·la. Castella transmeté la civilització musical de l’islam a Europa: la teoria musical àrab fou coneguda gràcies a l’escola de traductors de Toledo. La influència de la música àrab sobre la música castellana medieval és important, com ho mostren les formes líriques basades sobre model àrab (moaxakha), des de mitjan segle XI fins al XIII. L’existència d’una escola àrab de polifonia que irradiés des de Còrdova no ha estat mai demostrada.
Des del segle XI els joglars actuaren a la cort de Castella. Els trobadors provençals s’introduïren en la cort de Ferran III el Sant, la qual conegué el repertori dels Minnesänger germànics quan Ferran contragué matrimoni amb Beatriu de Suàbia. La lírica monòdica llatina en forma de planctus té diferents cants, dedicats a Alfons VIII, Sanç III, Ferran de Lleó i a una abadessa de Las Huelgas. A la cort d’Alfons X el Savi actuaven trobadors, joglars, cantants i instrumentistes cristians, jueus i àrabs.
El 1254 Alfons X, autor del recull de Cantigas de Santa María, obra d’una importància extraordinària en el camp de la música monòdica, reorganitzà els estudis de la Universitat de Salamanca. Decretà que en el quadrivium hi hagués ensenyament d’organum com a les universitats d’Oxford i de París. Un altre centre d’ensenyament musical fou l’estudi general de Palència. Del segle XIII daten obres polifòniques conservades a Lleó i Toledo. Egidio de Zamora fou un gran teòric de la segona meitat del segle XIV, i la catedral de Toledo fou en aquesta època un centre musical important. Hom conserva un còdex amb organa, motets, etc.
El document més important de la polifonia hispànica medieval és un còdex del monestir femení cistercenc de Las Huelgas, fundat el 1180. Conté obres a 2 o 3 veus per a l’Ordinarium, amb notació quadrada o mensural. No són coneguts centres castellans on fos conreada la música de l’Ars Nova. L’intercanvi entre les diferents corts europees fou constant, i així hom troba a Castella cantors i instrumentistes flamencs, anglesos, alemanys i francesos. En el camp de la música religiosa es feia sentir la influència de la capella d’Avinyó. La cort d’Isabel I fou una de les més importants d’Europa des del punt de vista musical. Hi era conreada la música profana i la religiosa, i a la mort de la reina la capella musical es fusionà amb la del seu marit. A la segona part del segle XV i a la primera meitat del XVI es formà un repertori profà (villancicos, romances i estrambotes), el precedent dels quals es troba en la cançó amatòria de la cort napolitana d’Alfons IV el Magnànim. Aquest repertori té trets italianitzants oposats a la complexa cançó borgonyona de l’època. És totalment independent de la tècnica franco-flamenca coneguda segurament pels músics de Castella que utilitzen, però, en llurs obres una escriptura simple que dóna primacia al lirisme. Els principals músics de l’època són Juan de Anchieta (1462-1523), Juan del Encina (1469-1529), Pedro de Escobar (mort vers el 1514), Pedro de Pastrana (mort vers el 1555) i Francisco de Peñalosa (~1470-1528). La música profana de l’època és conservada en diferents cançoners.
L’escola polifònica castellana del segle XVI arribà a un gran punt de perfecció amb Juan Escribano (mort el 1558), Bartolomé Escobedo (1509-63), Francisco Soto de Langa (1534-1619), etc. El seu màxim exponent és Tomás Luis de Victoria, un dels músics més eminents del renaixement musical europeu. Per manca d’una impremta musical autòctona, una gran part de la producció dels compositors polifònics hispànics d’aquest període s’ha perdut. Els principals teòrics de l’escola castellana, alguns dels quals ensenyaven a les universitats de Salamanca i d’Alcalá de Henares, són Juan Espinosa, Luis Venegas de Henestrosa, Gonzalo Venegas de Henestrosa, Francisco Salinas, Juan Bermudo i Tomás de Santa María. Paral·lelament a la polifonia vocal, la música instrumental té un període brillant en el camp de la música de tecla, especialment l’organística: Luis Venegas de Henestrosa (segle XVI), Juan Bermudo (~1510?), Bernardo Clavijo del Castillo (mort el 1616), Tomás de Santa María (~1510-70) amb el seu Arte de tañer fantasía (1565), i especialment Antonio de Cabezón (~1500-66), autor de la música de tecla més important de l’època i que tingué una gran influència en la producció dels virginalistes anglesos i en la dels compositors napolitans. D’aquest mateix període és la florida d’un conjunt de compositors de música per a viola de mà (vihuela) i per a guitarra: Luis de Narváez (primera meitat del segle XVI), Alonso Mudarra (mort vers el 1580), Enríquez de Valderrábano (~1500-~1580), Diego Pisador (mort vers el 1557), Miguel de Fuenllana (mort vers el 1759) i Esteban Daza (segle XVI). Una de les originalitats d’aquest repertori és la seva notació en xifra, més fàcil de llegir que no pas les tabulatures europees de l’època.
La música tingué un paper important en el teatre del Segle d’Or. Les representacions s’iniciaven sovint amb una cançó polifònica a quatre veus (cuatro de empezar); altres preludis (loas) introduïen el primer acte de les comèdies, i alguns fragments cantats s’intercalaven a la manera dels intermezzi. Al segle XVII tots els corrents musicals continuaren, sense tenir, però, la qualitat ni la coherència dels segles precedents. La polifonia religiosa fou conreada per Juan Esquivel, S. de Vivanco, J. Ruiz de Robledo, Mateo Romero, etc. Fou l’època d’esplendor del villancico. La música profana (tonos humanos, villancicos, madrigales, etc) és representada per Juan Blas de Castro, Gabriel Díaz, Juan de Palomares, i conservada també en cançoners. La primera òpera fou La selva sin amor (1629), de Lope de Vega, la música de la qual s’ha perdut. Celos aun del aire matan (1660), de Calderón amb música de Juan Hidalgo (mort el 1685), és el primer fragment d’òpera conservada. Aquestes obres eren representades a la residència de camp del rei, La Zarzuela, i d’aquí ve el nom del gènere escènic cantat, que als seus inicis fou un gènere minoritari. El creador de la sarsuela fou Calderón amb El Jardín de Falerina.
El segle XVIII és un llarg període de transició. La música instrumental, en una gran part desapareguda, fou dominada per Domenico Scarlatti i per Luigi Boccherini. En el camp de la polifonia sacra, nombrosos músics intentaren de conservar les característiques pròpies, mentre d’altres assimilaren la manera italiana. Destacaren en aquest període a Madrid tres grans capelles musicals: la de la Encarnación, la de les Descalzas Reales i la de la Capilla Real. A partir del 1703 es presentà a Madrid la primera companyia italiana d’òpera, afavorida per la cort. Malgrat l’actitud dels artistes per mantenir les tradicions del país, com José de Nebrija (final del segle XVII-1768), Literes i Antonio Rodríguez de Hita (1724-87), l’òpera italiana o d’influència italiana s’imposà. Altres gèneres teatrals conreats anteriorment a Castella es fusionaren en l’anomenada tonadilla escènica. El període més florent del gènere és el de 1757-90, amb Blas de Laserna, etc. Hom arribà a crear el càrrec de “compositor” dels teatres municipals, que obligava a escriure tonadillas. Al segle XIX hom assistí a una decadència, sota el rossinisme, que influí fins i tot sobre la música no teatral i portà a la desaparició de la tonadilla escènica. La música, tant la religiosa com la profana, té un nivell molt baix i al marge dels moviments musicals europeus (classicisme i Romanticisme).
Cap a mitjan segle renasqué la música autòctona amb les sarsueles de F.A. Barbieri (1823-94) i de E. Arrieta (1823-94), i d’altres que volien seguir la línia de les de Calderón. El 1850 fou inaugurat, a Madrid, el Teatro Real i, el 1856, el Teatro de la Zarzuela. Tomás Bretón (1850-1923) inicià el camí per aconseguir una òpera pròpia, el definidor de la qual fou el català Felip Pedrell, camí que seguí Ruperto Chapí (1851-1909). Als darrers anys del segle XIX nasqué el género chico amb Federico Chueca (1848-1909), autor d’un extens repertori, M. Fernández Caballero (1835-1906), etc. Els estudis musicològics foren fundats per Hilarión Eslava (1807-78) i seguits per Barbieri. El conservatori de Madrid fou fundat el 1830, i tingué mestres de qualitat, com Pedro Albéniz i Ramon Carnicer. Jesús de Monasterio (1836-1903) continuà l’orquestra de la Sociedad de Conciertos, fundada per Barbieri. El renaixement musical autòcton tingué en Conrado del Campo (1879-1953), no sols un compositor, sinó també el mestre de tota una generació. Cap al 1930 es formà a Madrid el Grupo de los Ocho, anomenat també generació de la República. Els components més destacats d’aquesta generació són Rodolfo i Ernesto Halffter (1900 i 1905), Julián Bautista (1901-61), Gustavo Pittaluga (1906) i Fernando Remacha (1898). Entre els compositors de les darreres generacions sobresurten Cristóbal Halffter (1930), Tomás Marco (1942), Ramón Barce (1928) i José Ramón Encinar (1954). Les agrupacions simfòniques més importants són la Orquesta Sinfónica de Madrid, la Orquesta Nacional i la Orquesta de la Radio y Televisión.
La música popular
La música tradicional castellana de caire popular conté molts d’estils, que revelen la diversitat de fonts i d’influències que al llarg del temps l’han anada elaborant. Les seves modalitats melòdiques són en bona part emparentades amb les dels cants gregorià i trobadoresc i amb un cert cromatisme oriental. Són freqüents els melismes, no necessàriament d’origen àrab, i les cadències finals sobre el cinquè i sobre el tercer grau de l’escala. Les cançons, segons llur destinació, poden ésser classificades en gèneres diversos (de llaurar, segar i batre, de molí, de festa, de ronda, d’amor, de bressol, de tema religiós, de dansa), gèneres als quals corresponen unes estructures melòdiques i rítmiques determinades quan ha convingut el sincronisme de ritme d’una acció i de la cançó que l’havia d’acompanyar, o ha convingut una ambientació expressa. Sovint la cançó castellana cerca un graciós desacord entre l’accentuació de la lletra i l’accentuació de la melodia, de manera que, per exemple, mots plans sonen com aguts.
Els instruments més popularitzats en l’acompanyament de cançons i de danses castellanes o en l’execució de música purament instrumental són els de la família de la guitarra i de la bandúrria, la caramella, el flabiol, el rabec, el sac de gemecs, les castanyoles, el pandero i el tamborí. Altres objectes sonors, no específicament musicals, i les mans mateixes tenen sovint la funció d’instruments de percussió d’acompanyament. Les danses tradicionals presenten formes diverses, de ball rodó, de ball de parelles, de ball de bastons, etc, i ritmes molt variats.