Hom desconeix el mecanisme pel qual la Terra —únic planeta del sistema solar amb grans masses d’aigua— pot retenir tanta aigua i, en canvi, amb prou feines conté gas neó, d’un pes molecular semblant, tan abundant al Sol i als estels del mateix sistema. Una hipòtesi, no comprovada, explica que, mentre que hom no troba el neó formant composts —desaparegué, doncs, al moment de formar-se la primera acumulació de partícules en estat sòlid—, l’aigua pogué unir-se als silicats de les primitives partícules sòlides i, després, en un estadi evolutiu posterior, a causa de la gravetat se’n desprengué i restà concentrada com a líquid. Quant al volum dels oceans, sembla que és sempre el mateix. Hom en desconeix, també, el mecanisme, bé que hi ha indicis —antagònics— que hi podrien influir: el creixement constant de les mars gràcies a l’aigua expulsada gradualment de l’interior de la terra, contrarestat per la dissociació també constant de les molècules d’aigua en oxigen i hidrogen en l’atmosfera superior. Amb tot, hom no pot acabar d’explicar-ne l’equilibri.
Les màximes profunditats (fins a gairebé 11.000 m) no són al centre dels oceans, sinó a tocar dels continents: així, la fossa de les Filipines, la fossa de les Marianes, les fosses de la mar del Japó, al Pacífic, la fossa de Puerto Rico, a l’Atlàntic, etc. Quant al fons oceànic, és constituït per productes de l’erosió marina sobre les costes, els materials fluvials i les restes dels organismes marins. Les zones abissals (superiors als 5.000 m) són cobertes d’una argila roja d’origen desconegut. Quant a l’halobiont, hom distingeix una flora i una fauna corresponents a cadascun dels medis marins. El color normal de l’aigua és el blau o el verd blavenc, i la gradació d’intensitat és en relació amb la salabror, la temperatura, la profunditat, el contingut de plàncton, etc. La temperatura de l’aigua (des de -3,677°C fins a 32°C) disminueix amb la profunditat i varia per efecte de les radiacions solars, per l’evaporació o per la condensació del vapor atmosfèric, per la formació o fusió del glaç, etc. Comparativament, les aigües de l’hemisferi nord són més càlides que les meridionals. La salabror —proporcional a la densitat de l’aigua— sol augmentar gradualment cap a l’equador.
Quant a l’origen dels oceans, les explicacions són molt complexes. D’acord amb les modernes teories de la deriva dels continents i la tectònica de plaques que, d’altra banda, confirmen les teories d’A. Wegener, sembla que existí un únic oceà (Pantalassa) amb una mar (Tetis) situada entre Euràsia i Àfrica, i dos grans golfs (el Sinus Borealis i l’Australis), que, amb el fraccionament de la Terra (Pangea) i el moviment dels continents, formà els diversos oceans. Les repetides invasions de la mar als continents, les disminucions temporals del volum de les aigües a causa de les glaciacions (glaciació) i altres fenòmens constitueixen la trama d’una dinàmica que encara continua: actualment encara es formen nous oceans (la mar Roja en pot ésser un embrió). L’estudi d’aquesta dinàmica (geologia), que en permet una teoria unitària, és a la base d’una major localització dels recursos terrestres.