Principals càrrecs i dirigents
N’han ocupat el càrrec de primer secretari Joan Reventós i Carner (fins el 1983), Raimon Obiols i Germà (1983-96), Narcís Serra i Serra (1996-2000), Josep Montilla i Aguilera (2000-11), Pere Navarro i Morera (2011-14) i Miquel Iceta (2014-21). Des del 2021 ocupa el càrrec Salvador Illa. La presidència del partit ha recaigut en Joan Reventós i Carner (1983-96), Raimon Obiols (1996-2000), Pasqual Maragall i Mira (2000-07) i Isidre Molas (2008-11). Després d’uns anys vacant, el càrrec passà el 2014 a Àngel Ros i el 2021 a Miquel Iceta. Fins els anys noranta el seu òrgan de premsa fou L’Opinió Socialista.
Relacions amb el PSOE
Federat amb el PSOE (Partido Socialista Obrero Español) i estretament vinculat amb la UGT catalana, el partit hagué d’integrar una multiplicitat de tendències i des de bon començament restà sotmès a la tensió permanent entre la voluntat d’afirmar la sobirania del partit i el seu caràcter federalista, i la supeditació als imperatius de la política espanyola, marcada pel PSOE. Tot i això, també s’ha beneficiat de la projecció estatal d’aquest partit, fruit de la qual fou la seva condició de primera força de Catalunya fins l’any 2011 pel nombre de diputats, però no sempre pel de senadors, obtinguts en les eleccions generals, bé que al Senat sovint s’ha presentat en coalició amb altres partits d’esquerra i amb independents.
Al Congrés dels Diputats tingué grup parlamentari propi fins el 1984, que els seus diputats passaren a formar part sense distinció del grup del PSOE, el sentit del vot del quals sempre ha compartit. Narcís Serra, Ernest Lluch, Joan Majó, Jordi Solé i Tura, Josep Montilla, Carme Chacón, Celestí Corbacho i Meritxell Batet, tots ells membres destacats del PSC, han ocupat carteres ministerials en governs socialistes. Després de les eleccions anticipades del desembre del 2015 es produí el segon episodi públic de dissidència important, quan el 29 d’octubre de 2016 el PSC votà al Congrés dels Diputats en contra de la investidura del candidat del Partido Popular, Mariano Rajoy. El vot negatiu desobeïa l’abstenció decidida per la gestora sorgida del comitè federal que havia forçat la dimissió del secretari general Pedro Sánchez, a qui els socialistes catalans havien donat suport.
En les eleccions al Parlament Europeu, el PSC concorre conjuntament amb el PSOE, amb el qual forma un dels dos principals grups de la Cambra, el Partit dels Socialistes Europeus. Fins el 2014, fou el partit més votat a Catalunya en aquestes eleccions.
Trajectòria electoral
Àmbit espanyol
Des de l’aprovació de la Constitució espanyola del 1978, els resultats del PSC en les successives eleccions generals han donat la següent representació al Congrés i al Senat: 17 i 9 (1979); 25 i 9 (1982); 22 i 9 (1986); 20 i 7 (1989); 18 i 8 (1993); 19 i 10 (1996); 17 i 9 (2000); 20 i 10 (2004); 25 i 12 (2008); 14 i 8 (2011); 8 i 0 (2015); 7 i 0 (2016), i 12 i 3 (2019).
Àmbit municipal
Es disputà amb CiU fins el 2015 el primer lloc als ajuntaments de Catalunya, on des de les eleccions municipals del 1979 fins a les del 2011 controlà ininterrompudament l’alcaldia de Lleida (llevat del període 1987-91), ocupada per Antoni Siurana (del 1979 al 2003) i, posteriorment per Àngel Ros fins el 2019; la de Tarragona on, llevat del període 1989-2007, fins el 2019 l’ocuparen Josep Maria Recasens i Josep Fèlix Ballesteros; la de de Girona amb Joaquim Nadal i, des del 2003, Anna Pagans) fins el 2011; i la de Barcelona (Narcís Serra fins el 1982, el qual fou succeït per Pasqual Maragall fins el 1997, que passà a Joan Clos i el 2006 a Jordi Hereu). El 2011 perdé l’alcaldia de la capital de Catalunya, i no tornà a formar part novament del govern de la ciutat, com a soci de Barcelona en Comú, fins el maig del 2016, però el novembre del 2017 en fou expulsat i tornà a l’oposició. Després de les eleccions del 2019 (en les quals quedà en tercer lloc) torna a reeditar el govern de coalició amb Barcelona en Comú. En les eleccions municipals del 28 de maig de 2023 recuperà les alcaldies de Lleida, amb Fèlix Larrosa, de Tarragona, amb Rubén Viñuales, i de Barcelona, amb Jaume Collboni.
A banda, és el partit hegemònic a les ciutats del cinturó industrial de Barcelona, pes que disminuí en una certa mesura en les eleccions del 2015 i en les del 2019. Fins el 2011, d’altra banda, fou també el primer partit de Catalunya en nombre de vots.
Eleccions al Parlament de Catalunya
En contrast amb els resultats electorals al Parlament espanyol, en les eleccions al Parlament de Catalunya patí successives derrotes enfront de CiU, que el superà sempre en nombre d’escons, però no sempre de vots, que fou superior el 1999 i el 2003 gràcies a la coalició amb la plataforma Ciutadans pel Canvi i Iniciativa per Catalunya-Verds a les províncies de Lleida, Girona i Tarragona. Hom ha atribuït aquests resultats aparentment contradictoris tant a l’assentiment als dictats del PSOE com a la tradicional abstenció d’amplis sectors procedents de la immigració dels anys seixanta. Entre els anys 2003 i 2010 fou la força principal en els governs de coalició que, a més del PSC, incloïen Esquerra Republicana de Catalunya i Iniciativa per Catalunya-Verds. La legislatura 1995-99 fou presidida per Joan Reventós. Des del 1980, la representació de diputats socialistes al Parlament ha estat: 33 (1980), 41 (1984), 42 (1988), 40 (1992), 34 (1995), 52 (1999), 42 (2003), 37 (2006), 28 (2010), 20 (2012), any que passà de segona a tercera força i 16 (2015). En les eleccions convocades per al 21 de desembre de 2017 pel president del govern espanyol després de la intervenció de la Generalitat per l’aplicació de l’article 155 de la Constitució, el PSC obtingué 17 escons i baixà a quarta força. El 2021 esdevingué primera força, conjuntament amb ERC, en assolir 33 escons.
Els governs tripartits
En les eleccions del novembre del 2003, la coalició PSC-Ciutadans pel Canvi conservà encara la posició de força més votada, però obtingué 42 escons, quatre menys que CiU. No obstant això, un acord dels partits d’esquerra possibilità la formació d’un govern de coalició amb Esquerra Republicana de Catalunya i IC-V, encapçalat per Pasqual Maragall, el qual al desembre esdevingué president de la Generalitat de Catalunya.
En el Congrés del juliol del 2004, Pasqual Maragall fou reelegit president i Josep Montilla primer secretari. Miquel Iceta, reforçat com a home fort del partit, ocupà els càrrecs de vice-primer secretari i portaveu del partit i del grup parlamentari. Manuela de Madre fou designada vicepresidenta de la formació i Josep Zaragoza es consolidà en la secretaria d’organització. La legislatura estigué dominada per l’elaboració d’un nou Estatut d’Autonomia de Catalunya, fet que comportà grans tensions entre el PSC i el govern del PSOE, que ocupava el govern i era presidit per José Luis Rodríguez Zapatero. Finalment, Maragall convocà eleccions anticipades i fou apartat de la primera línia política.
En les eleccions al Parlament de Catalunya del novembre del 2006 el partit perdé la condició de força més votada i assolí 37 escons, però un nou acord amb Esquerra Republicana i Iniciativa per Catalunya-Verds possibilità la reedició del govern de coalició, ara encapçalat per Josep Montilla, que el mateix mes fou investit president del govern de la Generalitat. El juny del 2007, les dissensions entre Maragall, el PSC i el PSOE forçaren la seva dimissió de la presidència, càrrec que restà vacant fins al Congrés del juliol del 2008, en què en fou designat Isidre Molas. De Madre, Zaragoza i Iceta, per la seva banda, foren confirmats en els seus càrrecs, i es consolidaren com el nucli dur de l’equip de Josep Montilla, reelegit primer secretari.
Retorn a l’oposició i confrontació amb el sobiranisme
En les eleccions del 28 de novembre de 2010 al Parlament de Catalunya només aconseguí 28 escons, el nombre més baix de la seva història, resultat que el feu passar a l’oposició. Josep Montilla anuncià aleshores la renúncia al lideratge del partit. En les eleccions municipals del 22 de maig de 2011 continuà el cicle negatiu amb la pèrdua de la primera posició en el nombre de vots per primera vegada, superat per CiU, i perdé les alcaldies de Barcelona i de Girona. El mal moment tingué un tercer episodi en les eleccions generals del 2011, en què, novament superat per CiU, obtingué tan sols 14 diputats.
El desembre del 2011, en el dotzè Congrés, el partit elegí una nova executiva liderada per Pere Navarro, alcalde de Terrassa, que ocupà la primera secretaria. En la nova executiva ocuparen també un lloc destacat diversos alcaldes de l’àrea metropolitana, i també l’alcalde de Lleida Àngel Ros. Com a nous homes forts del partit s’incorporaren Antoni Balmón, alcalde de Cornellà, Daniel Fernández, secretari d’organització, i Joan Ignasi Elena, alcalde de Vilanova i la Geltrú. Es mantingueren també en l’executiva Josep Zaragoza i Miquel Iceta, i en sortiren Montserrat Tura i Ernest Maragall.
El setembre del 2012 la nova direcció del PSC rellevà, entre d’altres, alguns dels seus representants més destacats al Parlament de Catalunya: Joaquim Nadal fou substituït per Xavier Sabaté com a president del grup socialista a la cambra i, com a portaveu, Miquel Iceta ho fou per Jaume Collboni. D’altra banda, el vicepresident segon de la mesa del Parlament Higini Clotas fou rellevat per Joaquim Nadal.
Enmig del fort ascens del moviment partidari de l’autodeterminació de Catalunya i de l’independentisme des de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya del 2006 (juny del 2010), la posició del PSC cercà un tercer espai entre l’unionisme radical del PP i de Ciutadans i el sobiranisme majoritari en la resta del Parlament català, matisant inicialment l’oposició rotunda del PSOE a la celebració de la consulta i insistint que aquesta havia d’inscriure’s dins la legalitat espanyola. Reclamà, sobretot, una reforma de la Constitució com a alternativa al secessionisme i per a possibilitar l’encaix de Catalunya dins l’Estat espanyol. Tanmateix, la Declaració de Granada (juliol del 2013), en què el PSOE expressà la disposició a reformar la Constitució del 1978 en un sentit federal, fou rebuda amb crítiques des de sectors del PSC, que la consideraren insuficient. Aquestes diferències produïren alguns episodis de tensió amb el PSOE. El més visible fou el trencament de la disciplina de vot d’alguns diputats catalans en votacions al Congrés sobre el dret a decidir (febrer i octubre del 2013). Paral·lelament, emergiren dins del PSC corrents i veus crítics amb la posició oficial.
El més destacat d’aquests corrents fou el que encapçalà Ernest Maragall, el qual abandonà el partit l’octubre del 2012, poc després que ho fes el seu germà Pasqual Maragall, i creà una nova formació, Nova Esquerra Catalana. Altres militants històrics optaren per passar a segona línia, com l’exconseller Joaquim Nadal. El degoteig de càrrecs i militants que abandonaren el partit continuà al llarg dels mesos següents, i la crisi tingué una confirmació clara en els resultats de les eleccions al Parlament Europeu del maig del 2014, en les quals passà de la primera posició a la tercera. Aquest mes es constituí el corrent crític Avancem, liderat per Joan Ignasi Elena, i al juny es formà la plataforma crítica Moviment Catalunya, a l’entorn de Montserrat Tura, Antoni Castells i Marina Geli, els quals abandonaren el PSC. El novembre del 2014 la fusió de Nova Esquerra Catalana i Moviment Catalunya donà lloc al nou partit Moviment d’Esquerres (MES).
El maig del 2014 Pere Navarro dimití el càrrec de primer secretari, i Miquel Iceta fou escollit en primàries nou primer secretari. Com el seu predecessor, continuà amb la política d’oposició frontal a l’independentisme i de reivindicació del federalisme. Estret aliat de Pedro Sánchez, l’octubre del 2016 el PSC s’oposà al cop de part dels líders històrics i territorials del PSOE que en forçaren la dimissió de la secretaria general. Els diputats del PSC optaren també pel vot negatiu en la investidura del candidat del PP, Mariano Rajoy, a la presidència del govern, contràriament a l’abstenció prescrita per la gestora del PSOE que substituí la direcció encapçalada per Sánchez. Com a resultat, els socialistes catalans foren exclosos de la gestora (per primera vegada en un òrgan de direcció del partit) fins el març del 2017.
Confirmat com a primer secretari l’octubre del 2016, Iceta encapçalà una nova executiva al novembre amb Núria Marín (primera secretària adjunta) i Núria Parlon (responsable de política municipal i formació) com a membres de més pes. Àngel Ros continuà a la presidència del partit. Amb Ciutadans i el Partido Popular, després del referèndum de l’1 d’octubre el PSC donà ple suport a l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola pel qual es dissolgué la legislatura i s’intervingué la Generalitat de Catalunya, així com a l’empresonament preventiu de càrrecs electes i activistes independentistes. Un cop aixecat el 155 i constituït un nou govern de la Generalitat, el PSC, ara quarta força a la cambra i liderat per Miquel Iceta, defensà les polítiques de Pedro Sánchez a Catalunya, i mantingué una dura confrontació amb l’executiu sobiranista. El gener del 2019 Salvador Illa, membre i alt càrrec del PSC, fou nomenat ministre de Sanitat, fins el gener del 2021, quan fou designat candidat a la presidència de la Generalitat per a les eleccions del febrer. Aquest mateix mes Miquel Iceta fou nomenat ministre de Política Territorial i Funció Pública. En les eleccions, bé que el PSC se situà com a primera força (empatant, però, amb escons amb Esquerra Republicana de Catalunya) la majoria independentista en la composició del Parlament minvà les opcions de constituir un govern amb presidència socialista.