Estudià política i dret a París. Retornat al seu país (1962), ocupà càrrecs en el Ministeri d’Educació i Cultura, fins que el 1968 fou nomenat ministre d’Estat i secretari general de la Presidència. Esdevingué primer ministre en crear-se aquest nou càrrec (1975), el qual, però, abandonà per assumir la presidència de l’Estat (1982). Un any després fou nomenat president de la Unió Nacional Camerunesa, únic partit legal a la república. Reforçà el seu poder personal en suprimir el càrrec de primer ministre el 1984. El 1985 fou nomenat president de l’Agrupació Democràtica dels Pobles del Camerun (RDPC, en la sigla en francès), el nou partit únic que substituí la Unió Nacional Camerunesa. Obligat a democratitzar el país a partir del 1990, acceptà el multipartidisme, però mitjançant la repressió i la manipulació electoral ha mantingut la presidència (1992, 1997, 2011 i 2018), a desgrat de les pressions internacionals i les protestes populars. L’abril del 2008 l’Assemblea Nacional votà esmenar la Constitució per eliminar els límits de mandat dels presidents. Gràcies a la majoria de l’RDPC a l’assemblea, el canvi, que també dona immunitat al president després d’abandonar el càrrec, s’aprovà per 157 vots a favor i només cinc en contra. Amb el suport d’una oligarquia enormement enriquida gràcies a les exportacions de petroli i altres matèries primeres, Biya es presenta com a garant de l’estabilitat i la unitat de l’Estat davant el secessionisme de la regió anglòfona de l’oest i l’amenaça de Boko Haram al nord. El 2018 era el segon cap d’estat africà amb més anys en el càrrec, després de Teodoro Obiang.