Pilar Rahola i Martínez

(Barcelona, 21 d’octubre de 1958)

Pilar Rahola i Martínez

Escriptora, periodista i política.

Estudià filologia catalana. Directora de l’editorial Pòrtic del 1987 al 1990, fou també directora de la Fundació Acta de pensament i debat fins el 1993. Exerceix el periodisme, amb una destacada presència als mitjans de comunicació, tant a través d’articles d’opinió a la premsa diària (especialment a l’Avui, El PaísEl Periódico de Catalunya i La Vanguardia), com en programes de ràdio i televisió de formats diversos, tant culturals i socials com tertúlies, en els quals manifesta un acusat esperit de polemista. Exercí també com a corresponsal en diversos conflictes internacionals del final de la dècada dels anys vuitanta i l’inici dels noranta del segle XX (guerres entre Etiòpia i Eritrea, dels Balcans i del Golf Pèrsic, reunificació alemanya, dissolució de l’URSS, etc.).

De l’any 1993 al 2000 fou diputada al Congrés per Esquerra Republicana de Catalunya, i del 1994 al 2000 fou tinent d’alcalde a l’Ajuntament de Barcelona. L’any 1997, arran d’una crisi que enfrontà diversos sectors del partit, amb Àngel Colom  protagonitzà una escissió dins ERC i fundà el Partit per la Independència, després del fracàs electoral del qual es retirà de la política professional. El març del 2013 fou nomenada membre del Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN).

La seva trajectòria com a narradora s’inicià amb la novel·la Aquell estiu color de vent (1983) i la continuà amb Aperitiu nocturn (1985), Els amants de Tània (2002), El carrer de l’Embut (2013) i Mariona (2014). L’any 2017 guanyà el premi Ramon Llull per la novel·la Rosa de cendra i el 2020 publicà L’espia del Ritz. No obstant això, sobresurt com a autora d’assaigs i de volums d’articles (generalment recopilacions dels apareguts a la premsa), centrats en qüestions controvertides d’actualitat: La qüestió catalana (1993); Dona alliberada, home emprenyat (2000); L’adopció: un acte d’amor (2001); 3x1. El món actual a través de tres generacions (2003), amb Teresa Pàmies i Margarita Rivière; Catalunya, any zero (2004); Historia de Ada. Los derechos pisoteados de los niños (2002), sobre l’adopció; Atrapados en la discordia (2009), sobre el conflicte de l’Orient Mitjà; La màscara del rei Artur (2010), retrat d’Artur Mas; La república islámica de España (2011); Prou! (2015), sobre la penetració de l’islam radical a l’Estat espanyol i crítica de certs discursos i actituds que considera excessivament permissius en aquesta qüestió, i S.O.S. cristians (2018), sobre la persecució dels cristians en alguns estats i zones del món.

Destacada defensora dels drets dels infants, de les dones i dels animals, la seva crítica a certs plantejaments de les esquerres, que vincula a diverses formes d’antisemitisme, la defensa del dret d’existir de l’Estat d’Israel, tema sobre el qual ha pronunciat conferències a Catalunya i a l’estranger, així com l’esmentada condemna de l’islam extremista, han estat motiu de polèmiques.

Ha rebut, entre d’altres, els premis de periodisme Josep Casanovas (1991) i APEI 2007 al millor articulista de premsa, atorgat per l’Associació Professional Espanyola d’Informadors de Premsa, Ràdio i Televisió. Per la defensa del comerç de barri ha rebut la Insígnia d’Or del Comerç (1999) i el premi Barcelona Comerç atorgat per la Fundació Barcelona Comerç (2005). Relacionats amb la lluita contra l’antisemitisme i la judeofòbia, li han estat atorgats els premis Menorà d’Or (2006), compartit amb S. Weil, de la comunitat jueva B’nai B’rith, el premi SCOPUS de la Universitat Hebrea de Jerusalem (2007), el premi Mass Media Award (2009) de l’American Jewish Committee i el premi Daniel Pearl (2010) de la Lliga Antidifamació Americana (ADL). L’any 2010 rebé el premi Atlàntida del Gremi d’Editors de Catalunya i el 2011 el premi Morris B. Abram de l’organització UN Watch.