Però hom dubta encara de la situació del topònim que donà nom al llinatge i a la baronia. Els primers membres del llinatge dels quals hom té notícia són els germans Els PinósBernat (mort d 1063) i Miró Riculf (mort d 1069), fills d’Adelaida, que entre el 1050 i el 1068 prestaren plegats jurament de fidelitat al comte Ramon I de Cerdanya pel castell de Pinós. Reberen en comanda dels comtes de Barcelona els castells de Balsareny i Gaià i l’honor d’Oristà (1063), que després Miró Riculf, mort segurament ja el seu germà, canvià per rendes a Manresa (1064). Els mateixos comtes li encomanaren, poc després, el castell de Tàrrega (1069). La tradició familiar els fa descendir dels comtes de Cerdanya i Besalú. Del seu matrimoni amb Sicarda, Miró Riculf tingué un fill, Galceran (I) de Pinós (mort després del 1117), que prestà jurament de fidelitat pels castells de l’Espà, Gósol, Saldes, Quer Foradat i Vallmanya, primer al comte Guillem I (1068-95) i després a Bernat I de Cerdanya (1109-17). Del seu matrimoni amb Adelaida tingué tres fills: Galceran de Pinós, Ramon de Pinós i Hug de Bagà, i potser també ho era Ramon Guillem de Prujans, senyor del castell de Toló, fill també d’una Adelaida. Fills de Galceran (II) i d’Estefania fou Galceran (III) de Pinós, que prengué part en la conquesta de Lleida (1149), on li fou donada una casa (1154) i prestà jurament de fidelitat al comte rei Alfons I el Cast pels castellans de Pinós, l’Espà, Gósol, Saldes, Quer Foradat, Vallmanya i Llo (1162-96). Figurà sovint en el seguici d’aquest rei i fou àrbitre en un conveni entre el monarca i el comte Ramon de Tolosa (1194). Afavorí l’orde del Temple, a la qual donà una casa a Lleida (potser la mateixa que els templers li havien donat després de la conquesta de la ciutat) (1161) i la muntanya de Palomera i Sitjà (1170). També protegí el monestir de Santes Creus, on la seva família tenia la sepultura; li donà el dret de pasturatge a les valls del castell de Llo i a la d’Eina (1177), així com terres a Soses. Tingué un incident a Puigcerdà amb Ponç de Mataplana, que fou recollit pel trobador Guillem de Berguedà en una de les seves poesies contra aquest darrer noble. Es casà amb Berenguera (de Montcada?), de la qual tingué tres fills: Ramon Galceran (I) de Pinós (nascut abans del 1164 — mort després del 1211), que pertangué a la cúria d’Alfons I, almenys vers el 1194. Juntament amb el germà Berenguer de Pinós, empenyorà al monestir de Santes Creus la lleuda i el peatge de Puigcerdà (1185), que els havien estat concedits en remuneració de la guarda del camí que passava per Bagà. El 1211 donà al Temple els seus drets sobre els habitants del Berguedà, llevat dels drets militars. El dit Berenguer sembla que prengué part en la conquesta de Mallorca els anys 1229-30; el 1242 renuncià a favor de l’església de Mallorca part de les rendes que li havien estat concedides en el repartiment de l’illa. Un altre germà, Pere de Pinós, obtingué de Jaume I la confirmació de tinença del castell de Cervera, que els Pinós ja tenien des de temps d’Alfons el Cast. Pel que fa a l’altre germà, Bernat de Pinós, fou probablement el pare de Guillem de Pinós, que el 1276 fou empresonat per l’infant Pere quan, amb el comte Ramon Roger I de Pallars i altres nobles revoltats, atacava el castell de Montboló, del vescomte Guillem VI de Castellnou.
Els Pinós, barons de Pinós i de Mataplana
Fills de Ramon Galceran (I) foren Galceran de Pinós, el qual del seu matrimoni amb Esclarmunda de Canet tingué per fills Ramon de Saguàrdia, hereu matern, iniciador de la família dels Saguàrdia, Bord de Pinós, que era il·legítim i fou fundador de la línia dels senyors d’Ordet i Talltendre, i l’hereu Galceran (V) de Pinós i de Canet, que fou pare de Ramon Galceran de Pinós i de Montcada (el fill del qual, dit també Ramon de Pinós, senyor de Cellers, comprà més endavant [1370] el castell de Pinós al seu cosí germà Pere Galceran [II], i fou pare d’un altre Ramon de Pinós, senyor de Cellers, que el 1397 vengué Pinós a Arnau d’Alta-riba) i Pere Galceran (I) de Pinós i de Montcada (1312), que es casà amb Saura de Mallorca, filla il·legítima del rei Sanç I. A causa de l’atac que Pere Galceran i els seus homes portaren a terme contra el monestir de Sant Llorenç de Bagà, fou expulsat de pau i treva, i les tropes reials envaïren la baronia el 1307 i el 1308, mentre que els seus dominis eren embargats. El rei de Mallorca intervingué a favor seu i finalment fou absolt el 1309 pel rei. Morí jove i deixà un fill menor d’edat, Pere Galceran de Pinós i de Mallorca, que es casà més tard amb Marquesa de Fenollet, de la qual tingué nombrosos fills, tres dels quals, Galceran, Pere Galceran i Bernat Galceran, el succeïren successivament. El primogènit fou Galceran (VI) de Pinós i de Fenollet (? — Bagà 1354), que participà en la defensa del Rosselló el 1349, quan hom temia una entrada de Jaume III de Mallorca, i en l’expedició a Sardenya del 1354, destinada a sufocar la revolta dels Doria, aliats amb els genovesos. Morí de resultes de les ferides rebudes a l’illa. El succeí el seu germà Pere Galceran de Pinós i de Fenollet, que amplià molt els dominis familiars i determinà un canvi en la seva titulació i la dels seus successors, que s’anomenaren senyors de les “honors” o baronies de Pinós, Mataplana i la Portella i la vall de Ribes, possessions que, referint-se al seu germà i successor Bernat, l’anònim autor de La fi del comte d’Urgell, qualificava d’iguals a les d’un comte.
No tingué fills legítims i fou succeït pel seu germà Bernat Galceran de Pinós i de Fenollet. Aquest, d’un primer matrimoni amb Aldonça de Castre, senyora de les baronies de Castre i Peralta des de 1371, tingué el fill primogènit, Pere Galceran de Castre-Pinós, que succeí a les baronies de la mare i fou el fundador de la segona família dels Castre, amb la denominació de Castre-Pinós de So, de la qual sortí la línia dels Castre-Pinós de So, vescomtes d’Évol. A les del pare succeí el primer fill del segon matrimoni, amb Urraca Fernández de Ahones (amb la qual es casà abans del 1379), Bernat Galceran (II), que inicià la línia dels Pinós-Fenollet.
Els Castre-Pinós
El primer fill del tercer matrimoni, amb Sança de Milany (realitzat el 1386), Ramon Galceran de Pinós i de Milany —dit també Ramon Galceran de Milany— (mort el 1437), heretà les possessions de la mare (la baronia de Milany, amb Vallfogona i els castells de Cartellà i Tudela) i inicià la línia dels Pinós-Milany. Sembla que participà en la primera expedició a Itàlia d’Alfons el Magnànim (1420). Fou diputat de la generalitat de Catalunya pel braç militar en el trienni de 1434-37. Es casà amb la filla d’un ciutadà de Barcelona, Isabel Ballester, i tingué una filla, Beatriu de Pinós-Milany i Ballester, amb la qual s’extingí la línia. Bernat Galceran (II) de Pinós-Fenollet i Fernández de Ahones (mort el 1443) participà en la defensa de Catalunya contra les tropes del comte Mateu I de Foix, el 1396, i en l’expedició a Sardenya del 1409 destinada a sotmetre la rebel·lió dels Arborea. Fou diputat de la generalitat de Catalunya pel braç militar en el trienni de 1431-34. El 1423, en morir sense successió Pere (VIII) de Fenollet, heretà els vescomtats d’Illa i Canet, la possessió dels quals li fou reconeguda el 1425. Ja abans, però, el seu pare s’havia intitulat vescomte d’Illa i Canet, no se sap per quines raons, essent encara viu el dit Pere de Fenollet. Del seu matrimoni amb Aldonça de Mur i de Cervelló tingué fra Joan de Pinós-Fenollet i de Mur, hospitaler, que contribuí a la lluita contra el bandolerisme pirinenc a Lleida el 1475, el primogènit, Galceran (VII) (Galceran de Pinós-Fenollet i de Mur) i Francesc Galceran de Pinós-Fenollet i de Mur. Galceran (VII) només tingué descendència il·legítima, i, en morir, les baronies de Pinós i Mataplana foren ocupades pel seu parent Felip (VII) Galceran de Castre-Pinós del 1471 al 1472. Conclosa la guerra civil catalana, foren lliurades a la filla del seu germà Francesc Galceran, Joana Estefania de Pinós-Fenollet i de Pinós-Milany (morta vers el 1520), muller del capità navarrès Bertran d’Armendaris, com també li foren lliurats els vescomtats d’Illa i Canet i els dominis cerdans quan Joan II recuperà el Rosselló i la Cerdanya el 1473. Reconquerits novament aquests pels francesos el 1475, no se sap en mans de qui romangueren els vescomtats d’Illa i Canet. Pel que fa a les baronies de Pinós i Mataplana, mort Armendaris, foren ocupades per Felip (VII) Galceran de Castre-Pinós. El 1484 començà un plet que s’allargà anys i anys entre els seus descendents i els de Joana Estefania i el seu segon marit Joan Galceran de Castre-Pinós, intitulat vescomte d’Évol, i d’altres línies dels Pinós. Sembla que els vescomtats d’Illa i Canet foren finalment atribuïts a la línia dels vescomtes d’Évol, mentre que les baronies de Pinós i Mataplana, després de la mort sense descendència de Felip (VII) Galceran de Castre-Pinós (mort el 1509), passaren finalment a Aldonça de Cardona i Manrique, muller de Luis de Beaumont y Manrique, comte de Lerín (neboda de Guiomar Manrique, la vídua de Felip [VII] Galceran de Castre-Pinós), i d’aquesta a la seva filla Brianda de Beaumont y de Cardona, comtessa de Lerín, muller (1565) de Diego Álvarez de Toledo y Enríquez, segon fill del gran duc d’Alba de Tormes, i pares del cinquè duc. A la dita casa ducal restaren vinculades des de llavors.
A la línia de Puigmàger, Rajadell i la Molsosa pertangueren Arnau de Pinós, que testà el 1179 i era senyor de Puigmàger, de l’honor de Rajadell i del feu de la Molsosa, dominis que deixà al seu germà Guillem de Pinós, mentre que deixà altres béns, la seva armadura i el seu cos a l’orde del Temple. Potser fou aquest germà Guillem el que fou àrbitre delegat de Ramon Berenguer IV, el 1128, en una concòrdia entre el comte barceloní i el d’Empúries. Tenia un altre germà, Ramon de Pinós.
La línia il·legítima dels senyors d’Ordet i Talltendre fou originada per Bord de Pinós (mort després del 1292), fill il·legítim de Galceran (IV) de Pinós, i sembla que s’extingí amb el seu rebesnét Ramon de Pinós i de Santagustí.
La línia de l’escrivà fou iniciada per Bertran de Pinós, que fou escrivà, i després protonotari, des del 1375 almenys, del rei Pere III i de l’infant Joan. Era fill, segurament il·legítim, de Pere Galceran (II). El 1350 el rei li concedí l’escrivania de Perpinyà i li atorgà, el 1376, privilegi de cavaller en consideració a la seva ascendència i als serveis que li havia prestat, tant en l’administració civil com en fets d’armes: les guerres de Mallorca, Castella i Sardenya, on havia acompanyat el rei el 1354. Aquest li vengué el castell de Magallón (1378) i els castells i llocs de l’Arboç, Cambrils i Mont-roig en franc alou (1381) i censals morts sobre les rendes de Morella, sobre el dret de la quema de València i Aragó i sobre les rendes de Mallorca (1381-82). El seu fill Bernat de Pinós, doctor en lleis, comprà a l’infant Martí la vila de Pertusa amb el castell i les seves aldees (1395). Fill d’aquest fou Roger de Pinós. És possible que pertangués a aquesta línia Bernat de Pinós (mort el 1464), doctor en ambdós drets, que s’establí a Sicília des d’abans del 1441 i fou jutge de la Regia Gran Corte siciliana el 1444. Tingué un fill anomenat Bernadí de Pinós, que fou posat sota la tutela de Francesc Pinós, de Siracusa, en morir el seu pare.
La línia il·legítima dels barons de Gironella fou començada per Francesc Galceran de Pinós-Fenollet-Cardona (mort el 1540), fill il·legítim de Galceran (VII) i de la monja Gabriela (tal vegada del llinatge dels Perapertusa), que fou legitimat el 1469. Pledejà per les baronies de Pinós i Mataplana contra el seu parent el vescomte d’Évol i contra els comtes de Lerín, conestables de Navarra. El 1516 Guiomar Manrique li donà la possessió de la baronia de Gironella. Tingué també la baronia de Peguera. Per la seva muller Elisabet de Cardona i de Sacirera, la baronia de Lloberola passà llurs descendents, que s’extingiren el 1584; recolliren l’herència els Agulló.
Els Pinós-Fenollet, comtes de Vallfogona i Guimerà
La línia dels Pinós-Fenollet, comtes de Vallfogona i de Guimerà, anomenats també després de Pinós-Fenollet-Castre, fou constituïda per la descendència del matrimoni (1481) de Joan Galceran (I) de Castre-Pinós i de Cartellà amb Joana Estefania de Pinós-Fenollet i de Pinós-Milany. Llur fill Bernat Galceran (III) de Pinós-Fenollet (mort el 1550), que s’intitulava vescomte de Canet i d’Illa (vescomtats que tenia en plet) i baró de Milany i la Portella, fou pare de Jeroni, que formà la branca dels marquesos de Santa Maria de Barberà, i del successor Pere Galceran (IV) de Pinós-Fenollet i de Pau (mort el 1599), el qual, per un segon matrimoni (1573), incorporà la baronia de Peramola a la seva línia. Fou pare de Miquel Galceran (I) de Pinós-Fenollet i de Zurita (1607), que fou creat comte de Vallfogona el 1600, morí sense fills legítims i fou succeït pels seus germans Joan Galceran (II) de Pinós-Fenollet i de Zurita (mort sense fills el 1635) i Francesca de Pinós-Fenollet i de Zurita (morta vers el 1663), tercera comtessa de Vallfogona, segona comtessa de Guimerà i vescomtessa d’Évol (per herència del seu parent Gaspar Galceran de Castre Pinós de So i d’Aragó-Gurrea), vescomtessa de Canet i d’Illa (encara en plet), baronessa de Peramola, Milany i la Portella i senyora de molts més llocs i baronies en gran part discutits. Tot aquest conjunt passà a la seva descendència i del seu segon marit Joan (III) Ferrandis d’Híxar i Fernández de Heredia, duc d’Híxar.
Els Pinós, marquesos de Santa Maria de Barberà
La branca dels marquesos de Santa Maria de Barberà tingué per iniciador Jeroni de Pinós-Fenollet i Mai, dit també Jeroni de Pinós-Santcliment i Mai (mort vers el 1584), per una imposició a causa del seu matrimoni amb Maria Anna de Santcliment-Gualbes i de Santcliment. Fou cavaller de Sant Jaume i pare de Bernat Galceran de Pinós-Santcliment i de Santcliment (mort el 1626), autor d’una Historia o genealogía y descendencia de la casa de Pinós, manuscrita. El 1599 el rei li donà en feu honorat la senyoria i el castell de Santa Maria de Barberà i la castlania d’Arraona. El seu nét, Josep Galceran de Pinós i de Perarpertusa, fou pare de Joan de Pinós i de Rocabertí (mort el 1737), cavaller de Sant Joan, de Josep Galceran de Pinós i de Rocabertí i de Miquel de Pinós i de Rocabertí; aquests dos darrers casaren llurs respectius hereus, que foren pares de Josep Galceran de Pinós i de Pinós. Aquest tingué per fills Anastasi Francesc de Pinós i de Sureda de Santmartí i Josep Esteve Galceran de Pinós i Sureda de Santmartí (mort el 1813), que fou quart marquès de Santa Maria de Barberà, senyor de la possessió de Sant Martí, a Mallorca, i regidor perpetu de Barcelona (1792-1806). Es casà amb Maria Josepa de Copons i Despujol, marquesa de la Manresana, i la branca s’extingí amb llurs fills, el 1857. La successió passà als Sarriera, comtes de Solterra.