Llicenciat (1968) i doctorat (1976) en ciències biològiques per la Universitat de Barcelona, on exercí la docència com a professor de botànica (1968-75). Entre els anys 1975 i 1982 dirigí els serveis ambientals de la Diputació de Barcelona i de la Generalitat de Catalunya. Fou secretari de redacció de Natura, ús o abús? Llibre blanc de la gestió de la natura als Països Catalans (1976), i ha estat un dels principals impulsors dels moviments d’opinió favorables a una adequada gestió del patrimoni natural català dels anys setanta, tant com a director de la campanya per a la salvaguarda del patrimoni natural del Congrés de Cultura Catalana (1976-77), com a través de múltiples escrits, un recull dels quals en versió castellana ha estat publicat amb el títol Sobre ecologismo y ecología aplicada (1977). Amb La vegetació dels Països Catalans (1981) oferí una síntesi reeixida dels coneixements fitocenològics aplegats sobre els Països Catalans els darrers cinquanta anys. Els seus estudis florístics i fitocenològics s’han centrat més particularment en les comarques meridionals del Principat (El paisatge vegetal del delta de l’Ebre, 1977, en col·laboració amb J.M. Camarasa, M. Masalles i E. Velasco; La flora de les comarques litorals compreses entre la riera d’Alforja i el riu Ebre, 1980) i en Andorra (direcció de l’estudi El patrimoni natural andorrà, 1979).
Dins del seu camp, ha tingut també una participació destacada en projectes editorials fonamentals per al redreç cultural del país, especialment vinculat a Enciclopèdia Catalana: fou adjunt de direcció de la Gran Enciclopèdia Catalana en l’àrea de ciències (1967-71), coordinador de la segona edició d’aquesta obra (1983-84) i director de la Història natural dels Països Catalans, en 16 volums (1983-92) i de Biosfera (1992-98), una descripció integrada dels ecosistemes de la Terra, amb una àmplia participació internacional.
Ha estat president de la junta administrativa de l’Hospital Clínic de Barcelona (1980-84), és membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans (1978), i tingué un paper molt rellevant en la reestructuració de la seva filial, la Institució Catalana d’Història Natural, de la qual fou secretari general (1972-77) i president (1986-90). Fundador (1975) de la Lliga per a la Defensa del Patrimoni Natural, ha estat també secretari general del comitè espanyol del Programa MaB/UNESCO (Madrid-París, 1982-94), membre del Comitè de la UNESCO per al Seguiment de la Conferència de Rio (París, 1992-97), consultor ambiental de la UNESCO i titular de la càtedra de metatècnia ambiental i socioecologia de l’Institut Català de Tecnologia (1996-98). L’any 1994 fundà ERF-Estudi Ramon Folch i Associats, des del qual ha impulsat nombrosos projectes en el camp de la reflexió estratègica socioambiental, la planificació sostenible, l’avaluació ambiental i l’edificació sostenible. Ha estat president del Consell Social de la Universitat Politècnica de Catalunya (2004-08) i és vicepresident del Consell d’Hàbitat Urbà de l’Ajuntament de Barcelona..
Entre altres projectes multimèdia, ha dirigit la sèrie televisiva Mediterrània (1987-88), en cinquanta capítols. Posteriorment publicà Diccionario de socioecología (1999); La dèria de mirar (2000), impressions de viatges des del punt de vista d’un naturalista; L’energia en l’horitzó del 2030 (2005); Suarem. El clima que ens espera (2008), sobre el canvi climàtic, i La quimera de créixer. Una reflexió sostenibilista en el tombant postindustrial (2011).
Ha rebut el premi Pius Font i Quer de botànica de l’IEC (1975), el Premi d’Honor Jaume I (1990), la Medalla Narcís Monturiol de la Generalitat de Catalunya (1991) i els premis Alzina del GOB (1992), Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya (1995), Ciutat de Barcelona (2005, per l’exposició“Habitar el món”, 2004) i el premi Nat del Museu de Ciències Naturals de Barcelona (2020).