La conquesta de Mallorca, el 1229, afegí un nou territori a la corona catalanoaragonesa sota Jaume I de Catalunya-Aragó. En el seu testament, atorgat el 21 d’agost de 1262 i confirmat deu anys després, deixà al seu segon fill, Jaume, el regne de Mallorca, que comprenia Mallorca, Menorca (encara en mans dels sarraïns), la part reial d’Eivissa i les Balears menors, més els comtats de Rosselló, Cerdanya, Conflent i Cotlliure, Vallespir i Montpeller, amb el vescomtat de Carladès. El primogènit, Pere II, considerà excessives les donacions fetes al seu germà. Després de la mort de Jaume I, el 1276, a València, Pere II de Catalunya-Aragó arrencà del seu germà Jaume II una concòrdia (1279) per la qual aquest es reconeixia feudatari del rei de Catalunya-Aragó per a si i per als seus successors. Es comprometé a acudir cada any a les corts de Catalunya, a fer observar els Usatges de Barcelona dins el Rosselló i la Cerdanya i a no batre moneda pròpia ni admetre'n d’altra, en els seus dominis, que la de Barcelona. Després de la conquesta de Sicília, el papa Martí IV excomunicà Pere II i donà la investidura del seu regne a Carles de Valois, fill del rei de França. Malgrat el pacte del 1279, Jaume II no acudí en ajut del seu germà, ans al contrari, s’alià amb el rei de França. El rei de Catalunya-Aragó s’apoderà dels dos fills de Jaume II de Mallorca i els tingué presoners a Torroella de Montgrí, i Jaume mateix hagué d’escapar de Perpinyà per unes clavegueres. El rei de Mallorca autoritzà el pas dels francesos per les seves terres per a la invasió de Catalunya croada contra Catalunya. Però, al coll de Panissars, l’exèrcit francès fou destrossat per Pere II (1285). Aquest, que estava malalt, preparà una expedició, a càrrec del seu fill primogènit, Alfons, per castigar el rei de Mallorca. Pere II morí poc després, però Alfons II, el seu fill i successor, continuà el projecte d’invasió. El 19 de novembre de 1285 la ciutat de Mallorca es rendí sense combat. Poc després, no sense resistència, caigueren els castells d’Alaró, de Pollença i de Santueri. Eivissa seguí la mateixa sort. L’illa de Menorca encara era en mans dels sarraïns feudataris del rei de Mallorca; i, per impedir que Jaume II pogués anar-hi i intentar, des de Menorca, l’assalt a Mallorca, Alfons II de Catalunya-Aragó preparà una expedició, que arribà a Maó i prengué l’illa, després de derrotar l’exèrcit musulmà. Jaume II de Mallorca intentà diverses incursions a Catalunya; totes fracassaren. L’aliança del rei de Mallorca amb el papa i amb França no fou reconeguda pel tractat de Tarascó (1291), car la senyoria de Mallorca fou atribuïda al rei de Catalunya-Aragó. Després del tractat d’Anagni, però, i de noves negociacions, el regne de Mallorca fou tornat a Jaume II (1298), amb la condició de reconèixer-se feudatari del rei de Catalunya-Aragó. Jaume II morí el 28 de maig de 1311. El seu primogènit renuncià a la corona de Mallorca i es feu franciscà. El segon fill, Sanç, fou designat rei, i després de la coronació, a Mallorca, passà a Barcelona per a l’homenatge a Jaume II de Catalunya-Aragó. França continuà la seva política procurant l’enemistat entre Mallorca i Catalunya-Aragó; però Sanç I, amb prudència, desbaratà aquesta tàctica; el 1321 ajudà el rei de Catalunya-Aragó amb un estol de més de vint galeres, a les ordres de l’almirall Hug Totzo, per a la conquesta de Sardenya. Jaume II de Catalunya-Aragó, agraït, dispensà el rei de Mallorca de la visita anual de vassallatge per tota la vida, i posà, en suport seu, tot el pes de la seva força diplomàtica enfront del rei de França, que volia apoderar-se de Montpeller, pertanyent a Sanç de Mallorca. Aquest no tenia fills, i Jaume II de Catalunya-Aragó confiava que la successió a la corona de Mallorca resoldria, d’una manera incruenta, el problema creat per Jaume I, en separar aquest regne de la corona catalanoaragonesa. Però el rei de Mallorca designà hereu un seu nebot, Jaume, fill d’un germà, Ferran, príncep de Morea. El rei de Catalunya-Aragó estigué a punt de declarar-li la guerra, el 1319, però la intervenció del papa ho evità. Mort Sanç I el 1324, a Formiguera, el successor, Jaume III, que només tenia deu anys, regnà sota la tutela d’un altre oncle seu, Felip, fins el 1328. El rei de Catalunya-Aragó intentà la conquesta de Mallorca per les armes, però Roma ho tornà a evitar. El litigi dinàstic fou posat en mans de juristes eminents, que proclamaren els drets de Jaume III de Mallorca. Fou arranjat el seu matrimoni amb Constança d’Aragó, filla del futur Alfons III. El 1327 Jaume de Mallorca i el seu oncle regent, Felip, reconegueren el vassallatge de Jaume II de Catalunya-Aragó, i dos anys més tard (1329) Jaume III de Mallorca es presentà davant el seu sogre Alfons el Benigne com a vassall. El 1336 Pere III el Cerimoniós pujà al tron com a rei de Catalunya-Aragó, i exigí el reconeixement feudal de Jaume de Mallorca, a Barcelona. D’altra banda, el rei de França tornà a plantejar el problema de Montpeller. Jaume demanà ajut al rei de Catalunya-Aragó, que, per part seva, tenia la intenció d’apoderar-se del regne de Mallorca, i l’entretingué amb defugis i dilacions. Els dos cunyats, de caràcter impetuós, toparen. Pere III acusà el de Mallorca de diversos crims (entre altres, de batre moneda pròpia), començà un procés contra Jaume III, el declarà culpable de rebel·lió i armà un estol, que passà a Mallorca el 18 de maig de 1343 i s’apoderà de l’illa ràpidament. L’any següent atacà el Rosselló, Menorca i Eivissa, i els prengué. Jaume III s’escapà, anà a França i, amb l’ajuda de Felip IV, atacà els comtats de Conflent i Cerdanya, sense resultat, davant les forces de Pere IV. Poc després vengué Montpeller al rei de França, per 120.000 tàlers d’or, que havia de rebre en tres pagaments. Cobrat el primer, organitzà un estol i contractà mercenaris per a una expedició a Mallorca, per recuperar el regne. Fou derrotat i mort a la batalla de Llucmajor (1349). El fill de Jaume III el Dissortat s’intitulà rei de Mallorca Jaume de Mallorca , i no renuncià a la corona; però aquest regne restà definitivament unit a la corona de Catalunya-Aragó. No tingué corts pròpies, car, essent els seus sobirans vassalls de Catalunya-Aragó, assistiren a les corts generals de Catalunya. Durant el compromís de Casp, els seus síndics no intervingueren en la designació del nou rei. La residència normal dels reis de Mallorca era a Perpinyà, capital del Rosselló, o a la ciutat de Mallorca, on tenien el Palau Reial. Jaume III feu redactar, el 1337, les famoses Lleis palatines, monument jurídic que regulava les coses referents a la casa reial i als oficials majors de la cort (canceller, camarlenc, majordom i mestre racional), i també les funcions de tots els subalterns.
Reis de Mallorca
©