Tercer fill de Carles II de Nàpols i de Maria d’Hongria. Passà la infantesa a Provença. Pels tractats d’Oloron i de Canfranc fou lliurat en ostatge, amb alguns germans seus, a Alfons II de Catalunya-Aragó (1288), el qual els retingué fins el 1295. Fou hereu del tron i duc de Calàbria en ésser fet rei d’Hongria el seu germà gran, Carles Martell, i dedicar-se Lluís, el segon, a l’Església. Actuà com a vicari general del regne. Lluità a Sicília, juntament amb el seu cunyat, el comte Carles de Valois, i fou entre els vencedors el cap d’Orlando (1299). Fou governador de Florència (1303).
Esdevingué rei en morir el seu pare (1309). Afavorí la política güelfa i defensà el dret de Nàpols al domini de Sicília. Fou vicari general dels estats de l’Església. Es negà a reconèixer l’emperador Enric VII quan aquest, en coronar-se, reclamà el vassallatge de Nàpols (1312). Dominà encara Florència durant sis anys. Guerrejà contra Frederic II de Sicília, fet almirall imperial, per les terres perdudes a Calàbria; el papa Joan XXI imposà la treva. Gènova es lliurà al partit güelf i volgué Robert com a senyor (1318). El rei organitzà l’armada per a la invasió de Sicília a càrrec del seu fill Carles: destruïren moltes ciutats i assetjaren Palerm (1325), però fracassaren davant la resistència dels sicilians, els quals, seguidament, devastaren les costes de Calàbria i arribaren fins a Roma, on seria coronat emperador el gibel·lí Lluís IV.
Mort Carles (1328), el fill de Carles Martell reclamà la successió de Nàpols. El papa mantingué el dret de Robert, el qual procurà el matrimoni de la seva neta Joana, futura hereva del regne, amb Andreu d’Hongria, fill del pretendent, que esdevingué duc de Calàbria. En morir Frederic II de Sicília (1337), Robert envià una nova armada contra el nou rei Pere II. Els napolitans ocuparen Lipari (1339) i, més tard, Milazzo.
Robert s’havia casat primerament amb Violant d’Aragó, germana de Jaume II (1297), de la qual tingué Carles, duc de Calàbria. Li sobrevisqué la segona muller, Sança de Mallorca i el succeí la seva neta Joana I. És enterrat en un magnífic sepulcre al monestir de Santa Clara de Nàpols, que ell mateix havia fundat.