La geografia física
El cor del país és constituït per la fèrtil plana del riu Chao Phraya, format per la confluència dels rius Ping i Yom, el qual desemboca en delta al golf de Siam, enmig d’una espessa vegetació de manglars. El N i el W del país són muntanyosos, formats per serralades granítiques paral·leles orientades en direcció S (formen part de la serralada que des del Tibet s’estén fins a Birmània i la península de Malaca), solcades per les valls, estretes i profundes, dels diversos afluents del Chao Phraya per la dreta i cobertes de bosc dens, on domina el tec. Cap al S, al llarg de la frontera amb Birmània, les serralades es converteixen en una de sola, que es prolonga a la península de Malaca i que a la part tailandesa és coberta d’un espès bosc equatorial. A l’E de la conca del Chao Phraya s’alcen els turons escarpats del Phaya Yen, entre els quals davalla en direcció N-S el Pa Sak; més a l’E s’estén l’altiplà del Nakhon Ratchasima, regió inhòspita, àrida i plana, coberta de sabanes i limitada al S per la serralada de Dongrak, que constitueix la frontera amb Cambodja, i a l’E i el N per la vall del Mekong, que forma la frontera amb Laos. L’altiplà és travessat per diversos afluents del Mekong, el més important dels quals és el Mun. El clima és monsònic, amb temperatures altes i relativament constants tot l’any (mitjanes de 25,6°C pel gener i 29,1°C pel juliol, a Bangkok); les mínimes es donen a l’hivern, a les muntanyes. Les precipitacions són altes de maig a octubre, a causa del monsó del SW, mentre que l’hivern, sotmès al monsó de l’interior, és sec. Les zones més humides són la costa, la plana del Chao Phraya (a Nakhon Sawan, 1.354 mm anuals) i sobretot la península de Malaca, regada per tots dos monsons (a Phuket, 2.279 mm l’any). La zona més seca és l’altiplà del Nakhon Ratchasima, protegit per les muntanyes, on les precipitacions no arriben a 500 mm anuals. A l’estiu el golf de Siam és devastat sovint pels tifons. Prop de la meitat del territori és cobert de bosc, selva pluvial a les terres occidentals, monsònic sec a les parts baixes del Nakhon Ratchasima i monsònic humit exuberant a les muntanyes del N.
La geografia econòmica i l’economia
El sector primari
Mercat de Bangkok
© Lluís Prats
El 1998, el conjunt del sector primari (principalment l’agricultura, a la qual cal afegir-hi la ramaderia, la pesca i l’explotació forestal) aportava el 14% del PIB i ocupava al voltant del 50% de la població activa. Amb el 40% de la superfície conreada, l’arròs és el conreu tradicional, base de la subsistència i, amb els excedents, primer producte agrícola d’exportació. La plana central és un vast camp d’arròs inundat anualment per les crescudes dels rius amb les pluges monsòniques. La producció d’arròs situa Tailàndia en setè lloc (1999) i en fa un dels primers exportadors mundials. Com a conreu comercial, actualment té una importància similar la canya de sucre (setè lloc mundial en la producció de sucre el 1999). Altres productes obtinguts en règim de plantació són el cautxú (primer productor mundial), el blat de moro, la soia, el cafè, el tabac, les bananes, els cítrics, la mandioca (exportada en forma de tapioca), etc. Alguns d’aquests conreus, juntament amb les hortalisses, els llegums, la melca i altres productes autòctons complementen l’arròs com a productes de subsistència i, en les àrees més remotes, són encara conreats de manera itinerant. El bosc ocupa un 26% del territori del país, i hi creixen algunes de les espècies de la fusta de més valor (tec, eben, sàndal). La tala abusiva, que ha comportat un retrocés molt substancial del bosc, amb un important augment de les inundacions per la consegüent pèrdua de capacitat de drenatge dels sols, portà el govern a imposar restriccions a l’explotació forestal el 1989. La ramaderia té una importància considerable; a més de l’aviram i el porcí, destaca especialment el boví (búfals i vaques), emprat per a l’obtenció de carn i de llet i com a força motriu en les feines agrícoles. Els elefants són encara emprats en l’explotació forestal. La pesca té una gran importància tant en l’alimentació com en el vessant comercial, i hom la practica en les modalitats marítima i fluvial. Bé que el 1999 Thailàndia ocupava el novè lloc mundial quant a nombre de captures, l’esgotament dels caladors ha estimulat l’aqüicultura, sector en el qual Tailàndia ha esdevingut un dels primers exportadors els anys noranta.
La mineria i la indústria
El subsol, ric en minerals, és explotat per companyies estrangeres. L’extracció d’estany és de les deu primeres del món. Els jaciments són als dipòsits al·luvials de la península de Malaca (Ko Phuket, Phangnga, Takua Pa, Songkhla, Nakhon Si Thammarat, Surat Thani), i el mineral és elaborat a Ko Phuket. Són també importants el ferro (Lop Buri i Kanchanaburi), lignit (Mae Moh), tungstè (Kanchanaburi, Nakhon Si Thammarat, Tak), petroli (Boh Ton Kham, Mae Soon Luang i golf de Siam) i el gas natural; altres minerals són el plom, el zinc, l’antimoni, el manganès, la fluorita, el coure, el guix, les margues, la barita, la sal, els fosfats i les pedres precioses (diamants, safirs, robins, topazis), les quals, d’una producció modesta han passat a constituir (en part elaborades com a articles de joieria) la primera exportació mineral pel seu valor. Al final dels anys noranta hom descobrí dipòsits de potassa de gran valor. L’energia prové sobretot de la combustió de petroli i de la hidroelectricitat. En ambdós casos la producció autòctona és insuficient i cal importar-ne, cosa que representa prop del 10% del valor de les importacions en petroli. Per pal·liar la insuficiència en la producció d’energia, el govern tailandès ha promogut la creació d’empreses per a la generació d’electricitat. La indústria representava el 1998 el 28% del PIB i ocupava el 15% de la població activa. Les branques més destacades, en les quals el país ha fonamentat la seva expansió des dels anys vuitanta, són el tèxtil (filats i teixits de cotó, teixits de fibres artificials i sintètiques, confecció) i la maquinària elèctrica i electrònica, especialment la fabricació de semiconductors i circuits electrònics. Té també importància l’agroalimentària, en la qual destaca molt especialment la producció de sucre, goma i derivats (a partir del cautxú), cigarrets i cervesa, així com farina de peix, olis diversos, copra, etc. D’implantació més recent són la petroquímica, amb refineries a Bangkok i a Ban si Racha, la siderúrgia, la indústria química (fertilitzants) i el muntatge d’automòbils. Ultra aquestes dues ciutats són centres industrials Nakhon Ratchasima, Chiang Mai i Lampang). En 1990-97 el PIB industrial cresqué a una mitjana anual del 9,3%.
Les comunicacions
Aspecte de la ciutat de Bangkok
© Lluís Prats
Malgrat que entre el 1970 i el 1990 gairebé se’n quadruplicà l’extensió, les comunicacions terrestres són encara insuficients, en gran part a causa de les condicions naturals i en part per les grans distàncies. La densitat més elevada de la xarxa es troba a la zona central, al voltant de la capital, que comunica el N (Chiang Mai i, a la frontera amb Laos, Nong Khai) i l’extrem S, a la frontera amb Malàisia. El 1996, Tailàndia tenia uns 64.600 km de carreteres, en gran part asfaltades, i uns 4.500 km de ferrocarril. Per al transport interior de mercaderies és molt important la navegació fluvial; a la qual, a més dels nombrosos trams navegables dels principals rius, cal afegir una extensa xarxa de canals especialment densa a Bangkok i l’àrea adjacent. El port d’aquesta ciutat és, amb diferència, el principal i un dels més importants del Sud-Est asiàtic. El primer aeroport internacional és a Bangkok, i dels 25 aeroports que hi ha són també internacionals els de Chiang Mai, Chiang Rai, Hat Yai i Surat Thani.
El comerç exterior i els serveis. L’economia
El comerç exterior presentà un saldo deficitari en 1990-97 (mitjana de —10,%), tendència que s’invertí el 1998 (20%) i el 1999 (29%) més per una gran frenada en les importacions que no pas per l’augment de les exportacions. Tailàndia importa (1996) en primer lloc maquinària (20%), a més de combustibles (8,6%), vehicles (7%), ferro i acer (6%) i plàstics (3,5%). Exporta maquinària elèctrica i electrònica (19%), equipament de transport (16%), tèxtils (6%), derivats del cautxú (6%), peix i marisc (4,5%), articles de joieria (4%) i arròs (4%). Els països del Sud-Est asiàtic (Singapur, Taiwan, Malàisia) i el Japó, la Xina i Corea del Sud són els principals socis comercials, al costat dels EUA. Molt per darrere se situen els estats de la UE. Els serveis representen (1998) prop del 45% del PIB i ocupen el 30% de la població activa. Fou el sector més afectat per la crisi financera del 1997, en què, després d’un creixement sostingut, el PIB caigué més d’un 15% el 1998. El turisme n’és la principal branca, i té com a principals atractius les costes de la península de Malaca, el patrimoni monumental budista i els parcs naturals. Els seus ingressos ajuden, en part, a compensar el dèficit comercial crònic. És també notable l’activitat financera i a Bangkok hi té la seu un mercat de valors (1975). El Banc de Tailàndia, fundat el 1942, controla l’emissió de moneda (baht). Amb Malàisia, Singapur i Indonèsia, Tailàndia és un dels estats asiàtics que, en optar per una economia de forta vocació exportadora i atracció d’inversions estrangeres que aprofiten l’abundància d’una mà d’obra barata i una posició estratègica han conegut un desenvolupament més accelerat al llarg del darrer terç del segle XX: en 1963-79 el creixement del PIB oscil·là entre el 4,2% i el 8% anual; en el septenni 1980-86, la mitjana minvà al 5,3%, en 1987-90 passà a l’11% i en 1990-97 al 7,4%. Tanmateix, el dèficit comercial acumulat —responsable d’un deute extern estimat en el 55% del PNB el 1998— i un sistema financer sobredimensionat —que afavorí una activitat especulativa sense control— conduïren a una greu crisi el 1997, que impulsà a l’adopció de mesures de control de l’activitat econòmica, l’abandonament de la paritat amb el dòlar EUA, la devaluació i posterior estabilització de la moneda, la reducció de la despesa pública i la privatització d’empreses estatals. Com a resultat de la crisi, els anys 1999 i 2000, el creixement mitjà del PIB fou del 4%. El 1998 la renda per habitant de Tailàndia era de 2.160 $, la més alta del Sud-Est asiàtic després de Singapur, Malàisia i Taiwan. El 1993 l’ASEAN, de la qual Tailàndia era un membre destacat, posà en pràctica una àrea de lliure comerç que implantà una progressiva reducció de les tarifes duaneres entre els estats membres.
La geografia humana i la societat
Bé que a la dècada del 1980 la població de Tailàndia presentà un alt creixement demogràfic (18,8‰ el 1985), aquest ritme ha anat alentint-se fins a assolir el 10,4‰ el 2000, a conseqüència d’un fort descens de la natalitat (del 26,4‰ al 16,3‰); alhora la mortalitat ha disminuït lleugerament (del 7,6‰ al 6‰). Un terç de la població té menys de trenta anys i l’esperança de vida és de 73,5 anys (2000).
Dones i nens de Chiang Rai
© Corel Professional Photos
Prop de dos terços de la població habita en pobles, alineats al llarg dels cursos d’aigua i formats per cabanes sobre pilars, excepte a les regions seques. Al delta del Chao Phraya, una gran part de la població habita en sampans. La densitat mitjana és de 118 h/km2 (1997), bé que molt desigualment repartida: la concentració és forta a la plana del Chao Phraya, amb densitats molt altes, especialment al curs inferior, prop de la desembocadura, on la megalòpolis de Bangkok (9 milions) concentra el 15% de la població en l’1,5% del territori. Llevat de la capital, però, cap de les altres ciutats més importants (Chiang Mai, Hat Yai i Nakhon Ratchasima) no supera el mig milió d’habitants. El 80% de la població pertany a l’ètnia tai, de la qual els laos formen un subgrup diferenciat. Els xinesos (12%) són la minoria més nombrosa, seguits dels malais (4%) i els khmers (3%). La llengua oficial és el tai; el budisme, religió oficial, és professada pel 90% de la població. Hi ha també musulmans (5%), la majoria malais. La constitució del 1997 estableix que Tailàndia és una monarquia constitucional. El cap d’estat és el monarca (des del 1946, Rama IX; Bhumibol Adulyadeh). El poder legislatiu el deté un parlament bicameral compost per la cambra de representants, de 500 membres, elegits cada quatre anys per sufragi universal, i el senat, de 200 membres, elegits també per sufragi universal cada sis anys. El govern deté el poder executiu, i proposa al rei el consell de ministres, a partir dels diputats elegits a la Cambra de Representants. Tailàndia és membre de l’ONU, del Pla Colombo, de l’ASEAN i de l’APEC.
La història
Del segle VIII a l’arribada dels europeus
El país era habitat pels mons i els khmers, però a partir del segle VIII començà la presència dels tais, que emigraren del Yunnan fugint de la pressió mongola, adoptaren el budisme i crearen els regnes de Sukhothai, Savankalok i Lop Buri (segle XIII). Rama Kameng (1283-1318) estengué el regne de Sukhothai, que esdevingué un estat fort a cavall entre el budisme singalès, la civilització khmer i l’estructura social i política dels mongols, i desenvolupà una civilització notable en els terrenys artístic, filosòfic i literari.
Temples budistes a la ciutat de Bangkok
© Corel Professional Photos
Entre el 1347 i el 1350, el príncep U’Tong fundà un regne al S de Lop Buri, amb capital a Ayutthaya, des d’on sotmeté el regne de Sukhothai (1350). U’Tong (Rāmadhipati I) fou un rei guerrer i estengué els seus dominis pel baix Mennan i la península de Malaca. El 1431 el rei Boromoraja II de Sukhothai anorreà l’imperi khmer.
La monarquia d’Ayutthaya s’enfortí i passà d’un sistema patriarcal i tribal a un altre d’essències feudals. Per influència dels khmers, el rei assolí un caràcter diví. El 1509 arribà una ambaixada del virrei portuguès Albuquerque, i els europeus foren autoritzats a residir a Siam. A mitjan segle XVI, els birmans ocuparen Ayutthaya, però el príncep Naresuen organitzà la resistència, vencé els birmans (1592) i els expulsà de Siam.
Naresuen estrenyé les relacions amb els europeus, que trobaren moltes facilitats als ports siamesos al llarg del segle XVII. El grec Constantine Faulcon fou primer ministre i establí relacions amb Lluís XIV de França (1659). El rei Phra Phetraja, en canvi, tancà el país als europeus (1688).
De l’establiment de la monarquia Xakri a la Segona Guerra Mundial
A la primera meitat del segle XVIII es produí un renaixement literari, que s’acabà quan els birmans tornaren a inquietar Siam, i el príncep birmà Hsinbyushin saquejà Ayutthaya (1767).
Cap al 1770, el general xinès Paya Tak reagrupà els tais i reconstruí el regne. El seu successor, el general Phraya Xakri, es proclamà rei i inaugurà l’actual dinastia Xakri amb el nom de Rama I, establí la capital a Bangkok, modernitzà la legislació i protegí la cultura. Els europeus tornaren a Siam sota el regnat de Rama II, que destacà també com a impulsor de l’art.
L’adaptació dels monarques siamesos al sistema occidental els permeté de resistir la pressió colonial (tractats del 1896 i el 1904). Rama IV i Rama V continuaren la modernització del regne, i el 1874 fou abolida l’esclavitud. L’occidentalització de Siam no afectà, tanmateix, les classes baixes, l’absolutisme de la monarquia i l’estructura social.
L’economia de subsistència es basava en una agricultura de caràcter tancat i les relacions socials eren dominades pel dualisme estat-llogarets. El dret del monarca a la terra s’equilibrava amb els drets de les comunitats rurals, però el sistema feudal es mantenia vigent. Els artesans urbans, agrupats en poderosos gremis, nodrien un comerç notable. Durant el regnat de Rama VII arribaren les influències revolucionàries vietnamites, xineses i índies, les quals incidiren sobre la burgesia intel·lectual que nodria els quadres de l’administració i de l’exèrcit, fortament nacionalistes.
A partir del 1930, la crisi econòmica feu cristal·litzar una revolució que transmeté el poder a la petita noblesa i a la classe mitjana del país, a través del cop d’estat del 1932 i de la nova constitució, que inspirà un jurista afrancesat, Pridi Phanomyong. Els militars conservadors aturaren les reformes socialitzants de Pridi, però ambdós sectors mantingueren llur aliança fins el 1940. El nacionalisme siamès s’accentuà amb l’arribada al poder del general Luang Pibul Songgram (1938) i el país se situà sota l’òrbita japonesa (1941) i entrà en guerra contra els aliats (1942).
La postguerra: alternança de cops d’estat i inestabilitat
Els sectors prooccidentals (Tais Lliures), encapçalats per Pridi, resistiren als japonesos i el 1945 tornaren al poder. La monarquia retornà de l’exili i fou restaurada en el rei Ananda Mahipol. La guerra de la Indoxina i la crisi econòmica potenciaren un cop d’estat (1948) que tornà Phibun Songgram al poder. El nom de Siam fou canviat pel de Tailàndia (1949) i, a partir del 1955, el règim es liberalitzà. El general Sarit Tharanat, però, enderrocà el govern Phibun i instaurà un règim dictatorial de dreta (1957).
Membre de l’Organització del Tractat del Sud-Est Asiàtic des del 1954 i de l’Associació de les Nacions del Sud-est Asiàtic des del 1967, Tailàndia esdevingué un dels més importants reductes de les potències occidentals al Sud-est asiàtic. Els EUA hi establiren nombroses bases militars, des d’on atacaven el Vietnam. A partir del 1965 sorgiren nuclis guerrillers a les fronteres amb Laos i Malàisia; aquest fet juntament amb la crisi econòmica, la corrupció i l’immobilisme del govern provocaren una revolta popular amb el suport de la burgesia, i el país tornà al sistema constitucional (1973).
Foren establertes relacions amb la Xina, Laos i el Vietnam, i les bases nord-americanes foren clausurades. Els enormes interessos nord-americans, tanmateix, romangueren intactes (el primer ministre mateix, Kukrit Pramoj, n’era el màxim representant). L’alça del preu de l’arròs provocà una revolta popular (1976) i, després d’unes eleccions guanyades per les forces democràtiques, es produí un sagnant cop d’estat: Tailàndia restà novament en mans d’una severa dictadura militar de dreta, que abolí la constitució del 1974, si bé conservà el règim monàrquic.
Un altre cop d’estat (1977) portà al poder els militars. El general Kriangsak Chomanan fou nomenat primer ministre i el 1978 promulgà una constitució (la dotzena des del 1932) que imposava fortes limitacions a la participació democràtica. Tot i que Kriangsak retingué el càrrec després de les eleccions del 1979, els seus intents d’atreure’s l’oposició forçaren la seva dimissió (1980) i la seva substitució pel general Prem Tinsulanonda, que formà governs inestables i convocà successives eleccions legislatives anticipades el 1983, el 1986 i el 1988.
Les relacions de Tailàndia amb Laos esdevingueren tenses el 1984 amb motiu de la disputa sobre territoris fronterers i causaren enfrontaments armats. Des de la invasió de Cambodja per part del Vietnam el 1978, Tailàndia protagonitzà nombrosos enfrontaments armats amb aquest país, especialment en el període 1984-85. El govern tailandès, que reconegué el govern cambodjà a l’exili, acollí un gran nombre de refugiats cambodjans i donà suport a la guerrilla. El 1989 el general Chatichai Chaonhaven substituí Tinsulanonda al capdavant del govern. Aquest any, però, l’estabilitat del règim augmentà gràcies a l’autodissolució del Partit Comunista de Malàisia, les milícies guerrilleres del qual actuaven a l’extrem sud del país: la pau fou signada a Pequín al desembre, i el febrer següent foren destruïdes totes les armes.
A instàncies d’alguns oficials per a introduir reformes, Chatichai es comprometé a una remodelació ministerial. Mancat, però, del suport popular, els generals Sunthorn i Suchinda el substituïren al febrer del 1991 al capdavant del govern i a continuació prohibiren els partits polítics i aboliren la constitució. Malgrat tot, davant les protestes de la població, Suchinda prometé un règim democràtic i la celebració d’eleccions. Hom nomenà un govern civil (març) i fou prohibit el sindicalisme en les empreses públiques. Al maig era derogada la llei marcial.
El nou període democràtic i la irrupció de Shinawatra
Al març del 1992 hom celebrà eleccions, les quals foren guanyades pels partits promilitars. L’home fort de la junta militar que protagonitzà el cop del 1991, Suchinda Kraprayoon, fou nomenat primer ministre. Aquest fet junt amb el comportament brutal de l’exèrcit cristal·litzaren al maig en la revolta més important a Tailàndia des del 1973. Hom aconseguí la dimissió de Suchinda i fou nomenat primer ministre interí Anand Panyarachun, alt funcionari conegut per la seva honradesa.
Després de la celebració de noves eleccions, al setembre, i de la victòria dels partits contraris als militars, fou substituït per Chuan Leekpai. Al gener del 1995 hom canvià la constitució per quinzena vegada des del 1932. Al maig Chuan dissolgué el parlament i convocà les eleccions en què seria derrotat. La major victòria fou per als homes d’afers (36% dels candidats). El nou govern de coalició presidit per Banharn Silpa Archa continuà la tònica d’inestabilitat: dimissió d’una quarta part dels ministres, lluites de clans, escàndols, etc.
Les dificultats polítiques internes foren temporalment oblidades durant la celebració, el 1996, del cinquantè aniversari de l’entronització del rei Bhumibol Adulyadej. El mateix any, noves eleccions donaren la victòria al partit de la Nova Acció, i el govern fou presidit per l’exgeneral Chavalit Yongchaiyudh. L’economia cresqué aquests anys a un fort ritme (8,7% el 1995), fins que el 1997 Tailàndia fou el centre de la crisi financera asiàtica que, amb repercussions mundials, afectà de manera especialment greu el país, amb l’enfonsament del sistema bancari. Aquest fet obligà les autoritats a abandonar la paritat amb el dòlar i passar d’una cotització de 25 baht el dòlar a 56 baht, al gener del 1998.
Les receptes per a superar la crisi foren imposades pel Fons Monetari Internacional, que a l’agost del 1997 concedí un préstec de 17.200 milions de dòlars en canvi d’estrictes mesures d’austeritat. Les pressions de l’oposició, que considerava que l’austeritat empitjorava la recessió, provocaren un canvi de govern al novembre del 1997, arran del qual Chuan Leekpai esdevingué primer ministre mitjançant una recomposició de la coalició governamental. La població hagué de patir successives reformes estructurals, que afectaren l’ocupació i comportaren la privatització del sistema bancari tailandès, que passà a mans estrangeres.
En un context d’agudització de la crisi, al principi del 1998, la nova constitució aprovada el 1997, que liberalitzava el sistema polític i creava un tribunal constitucional i una comissió electoral, començà a donar fruits. Per afrontar amb més legitimitat les reformes, el 5 d’octubre de 1998 el primer ministre reorganitzà el seu govern donant entrada a un altre partit de l’oposició i reforçant la coalició de govern, que quedava constituïda per 6 partits i 256 dels 388 escons a la cambra baixa.
En política exterior, les difícils relacions amb els veïns indoxinesos continuaren a la segona meitat dels anys noranta essent el centre de l’activitat diplomàtica tailandesa, i persistia la problemàtica que generen els nombrosos moviments subversius i els refugiats dels països veïns: el 1995 continuaven els enfrontaments fronterers amb els khmers rojos i l’exèrcit cambodjà, i a la frontera amb Myanmar eren freqüents les accions militars birmanes contra els camps de refugiats dels guerrillers karen.
A l’abril del 1994 el rei Bhumibol anà a Laos per inaugurar el “pont de l’amistat” sobre el riu Mekong per unir ambdós països, i al març del 1996, el primer ministre visità Myanmar (primera visita diplomàtica en 15 anys) i s’establiren vincles de cooperació econòmica, fets que obriren noves expectatives. A partir del 1999 la moneda s’estabilitzà i la inflació i el tipus d’interès començaren a baixar, la qual cosa donà lloc a una tímida recuperació que es consolidà fins als primers anys del segle XXI (el 1998 el PIB disminuí el 10%; el 1999 i el 2000 cresqué el 4%; el 2001, l’1,8%; el 2002, el 5,4%, i el 2003, el 6,7%), malgrat la conjuntura internacional adversa i la irrupció al país de l’epidèmia SARS (2002-03).
A l’octubre del 1999, el primer ministre anuncià eleccions per al final de l’any 2000, tot i que mesos més tard endarrerí la convocatòria per a solucionar qüestions pendents, com la lluita contra l’atur, la recapitalització del sector financer i la recuperació de la demanda interna, molt afectada per la prioritat donada a les exportacions com a mesura de sortida de la crisi. Les eleccions se celebraren al gener del 2001 i donarem com a vencedor el partit Patriotes de Tailàndia (TRT), del magnat de les telecomunicacions Thaksin Shinawatra, de caràcter populista. Shinawatra, encausat per la justícia per corrupció, fou elegit nou primer ministre d’un govern de coalició amb altres partits conservadors.
Al març del 2001 Shinawatra sortí il·lès d’un atemptat, i a l’agost fou absolt pel Tribunal Constitucional de les acusacions de malversació de fons. Shinawatra, confirmat en el càrrec el 2005, aplicà normes més estrictes sobre el sector financer, estimulant la demanda interna i al mateix temps la inversió estrangera i les exportacions. Al sud, les províncies de Songkhla, Pattani i Yala restaren al marge del creixement econòmic accelerat de gran part de la resta del país. El ressentiment que aquesta situació alimentà, el contrast religiós d’un territori musulmà en un país predominantment budista i el clima generat per la lluita antiterrorista global, en el qual Tailàndia es revelà com un dels aliats més incondicionals dels EUA, contribuïren a l’esclat d’una violenta rebel·lió, que enfrontà militants islàmics amb la policia en una sèrie d’episodis sagnants que causaren més d’un miler de morts al llarg del 2004. Sota la imposició de la llei marcial, l’actuació de la policia fou molt criticada.
La forta incidència de la sida (associada amb el negoci de la prostitució, que atreu un gran nombre de turistes) feu decidir el govern tailandès a distribuir medicaments genèrics contra la malaltia els primers anys del segle XXI. Les tensions recurrents amb la veïna Myanmar foren motiu d’intercanvi d’acusacions entre ambdós estats: Tailàndia retreia a Myanmar la connivència amb l’intens narcotràfic que té lloc en aquesta regió fronterera, mentre que el govern d’aquest país acusava Tailàndia de donar suport a la guerrilla separatista karen.
Tot i que el 2001 ambdós governs anunciaren el restabliment de relacions, l’any següent nous enfrontaments feren tancar la frontera entre el maig i l’octubre. Al maig del 2003 una ofensiva contra el narcotràfic provocà més de 200 morts a mans de la policia, que fou acusada d’actuar indiscriminadament. Al desembre del 2004, un tsunami amb l’epicentre a Aceh (Sumatra, Indonèsia) causà prop de 5.000 morts al territori tailandès de la península de Malaca.
La catàstrofe, a més, provocà grans danys a les infraestructures i a la important indústria turística de la zona. Un altre desastre natural que afectà Tailàndia (juntament amb altres països de la zona) fou l’epidèmia de grip aviària, els diversos brots de la qual se succeïren al llarg a mitjan primera dècada del segle XXI, i que, malgrat la mortalitat relativament reduïda, provocà grans pèrdues econòmiques.
L’ocultació de dades durant l’epidèmia, el creixent nombre de morts en la lluita contra la guerrilla musulmana i el descobriment de successius casos de corrupció en els quals el primer ministre i la seva família resultaren implicats comportaren un creixent descontentament envers del govern, que s’expressà en una sèrie de manifestacions massives. Shinawatra respongué a la impopularitat amb la convocatòria d’eleccions anticipades. El boicot de l’oposició a la consulta donà pas a un clima de desordre, que tingué com a manifestació més greu un atemptat que causà una seixantena de morts a Hat Yai, al sud del país, al setembre del 2006.
Un país dividit
Al novembre una junta militar enderrocà Shinawatra en un cop d’estat, imposa la llei marcial i establí un govern de transició presidit pel general retirat Surayud Chulanont. La junta militar feu aprovar al gener del 2007 un nou projecte de constitució. Després de la seva aprovació en referèndum a l’agost, al desembre se celebraren eleccions en les quals el Partit del Poder del Poble (PPP), malgrat ser considerat una rèplica del TRT de Shinawatra (prohibit pels militars), emergí com el més votat. Samak Sundaravej fou investit primer ministre del govern civil restaurat al febrer del 2008 al capdavant d’un executiu de coalició.
El retorn de Shinawatra de l’exili i l’inici d’un procés contra ell i contra membres de la seva família, acusats de corrupció, fou el motiu d’una nova crisi política, que es disparà quan milers de manifestants, agrupats en el moviment Aliança Popular per la Democràcia (APD), acusaren el govern i el PPP d’estar manipulats per Shinawatra després que, a l’agost, aquest i la seva família fugissin a Londres. El mes següent, davant la violència creixent desencadenada entre partidaris i contraris al govern fou declarat l’estat d’emergència a Bangkok. Finalment, el Tribunal Constitucional dictaminà la dimissió del primer ministre per haver violat la llei de conflicte d’interessos en assistir a dos programes de televisió d’entreteniment.
El mateix mes de setembre el parlament elegí Somchai Wongsawat nou primer ministre. Tanmateix, l’onada de protestes no cessà i el país se situà al caire del col·lapse arran dels violents enfrontaments. Enmig d’aquesta situació, en una sentència que fou interpretada com un intent de restablir l’ordre públic, al desembre el Tribunal Constitucional declarà fraudulentes les eleccions d’un any abans, i condemnà Wongsawat a dimitir, sentència que aquest acatà. El tribunal, a més, forçà el PPP a dissoldre’s i prohibí als seus líders l’exercici de la política activa per cinc anys.
El mateix mes el líder del Partit Demòcrata Abhisit Vejjajiva aconseguí formar amb altres partits opositors un govern de coalició del qual esdevingué primer ministre. Després d’un període de relativa calma el front antigovernamental es reorganitzà i tornà a insurgir-se, acusant d’il·legítim i antidemocràtic el govern presidit per Vejjavija, el qual decretà l’estat d’emergència a l’abril del 2010. Aquest mes les protestes aconseguiren l’anul·lació d’una cimera de l’ASEAN. Al març de l’any següent convocaren una manifestació massiva a Bangkok, en la qual exigiren la dimissió del govern.
Els camises vermelles (nom que rebien els rebels per la seva indumentària) aconseguiren entrar al parlament i ocupar la base d’un satèl·lit de comunicacions, i a l’abril s’enfrontaren amb la policia amb el resultat d’una vintena llarga de morts. Paral·lelament es mobilitzaren els anomenats camises grogues, partidaris del govern i contraris a Shinawatra a l’entorn de l’APD, els quals exigiren a l’exèrcit sufocar definitivament la rebel·lió. Davant la situació de desordre generalitzat, molts estats desaconsellaren viatjar a Tailàndia i, al mateix temps, les Nacions Unides intentaren mitjançar entre ambdós bàndols.
Al maig, l’exèrcit reprimí durament la insurgència, amb més d’una trentena de morts i un gran nombre d’opositors empresonats. Tot i l’aparent retorn de l’ordre, continuà latent l’esperit de rebel·lió. La situació econòmica, a més, empitjorà paral·lelament al cop d’estat de l’any 2006 i la inestabilitat subsegüent. La inflació, en particular, esdevingué una preocupació de primer ordre tant per a la població com per als inversors. El bloqueig polític semblà desfer-se en part amb les eleccions legislatives del juny del 2011, en les quals emergí com el partit més votat el Pheu Thai (‘per als tailandesos’), amb 265 dels 500 escons contra només 160 del Partit Demòcrata de Vejjajiva.
Fundat el 2008, el Pheu Thai era, de fet, una continuació dels dos partits dissolts de Shinawatra, el TRT i el PPP. La nova primera ministra Yingluck Shinawatra (la primera dona a ocupar el càrrec al país), tot i ser germana de l’antic primer ministre, admeté com a màxima prioritat la necessitat d’una reconciliació nacional, a més d’afrontar l’estat de l’economia. Tanmateix, les protestes no tardaren a reaparèixer amb el projecte de reconciliació del govern, que l’oposició interpretà com un intent encobert d’amnistiar Thaksin Shinawatra i permetre’n el retorn. En les controvèrsies hi tenia també un pes destacat la política de subsidis del govern al conreu de l’arròs, que l’oposició considerava un instrument per a mantenir captiu el vot rural. El conflicte pujà un grau més en la tensió quan, al juny del 2013, el Tribunal Constitucional bloquejà l’intent del govern d’esmenar la constitució posterior al cop del 2007. La resposta de la presidenta a la creixent contestació i a l’exigència de dimissió fou la convocatòria d’eleccions anticipades. En una atmosfera de gran confusió i de crides al boicot dels opositors, Shinawatra declarà l’estat d’emergència al gener del 2014 i mantingué la celebració de les eleccions per al 4 de febrer. Tanmateix, abans de conèixer-se’n els resultats, el Tribunal Constitucional acceptà a tràmit la petició dels opositors per a l’anul·lació dels comicis. La mateixa institució ordenà al maig la destitució de la primera ministra i poc més d’una setmana després l’exèrcit prengué el control efectiu del poder i declarà la llei marcial.
Al juny, el rei Bhumibol Adulyadej concedí poders executius i legislatius als militars, els quals proclamaren una constitució provisional. Al mes d’agost, el líder del cop, el general Prayut Chan-o-cha, esdevingué primer ministre. Bé que al març del 2015 revocà la llei marcial, Chan-o-cha continuà governant per decret. A l’agost de l’any següent fou aprovada en referèndum una constitució que donava als militars un pes decisiu al govern i al parlament, després de les eleccions que la junta s’havia compromès a celebrar al final del 2017 en cas que la constitució fos aprovada. Malgrat tot, les crítiques per irregularitats en aquests comicis foren nombroses, tant de l’oposició com d’organitzacions internacionals. El 15 d’octubre de 2016 morí, als vuitanta-vuit anys, el rei Bhumibol Abdulyadej, després d’un regnat de setanta anys. L’u de desembre el príncep hereu Maha Vajiralongkorn fou proclamat nou rei de Tailàndia, com a Rama X.
D’altra banda, l’any 2009 Tailàndia endurí les mesures contra les minories refugiades en el seu territori: al juliol, l’exèrcit reforçà les fronteres amb Myanmar després d’una allau de milers de fugitius karen que provocà una ofensiva militar massiva d’aquest país, i al novembre el govern tailandès ordenà deportar uns 4.000 refugiats de l’ètnia hmong a Laos on, enfrontats al govern des del 1975, eren perseguits, iniciativa que suscità les protestes dels EUA i de les Nacions Unides. A l’agost del 2015 moriren vint persones per l’explosió d’una bomba al temple hindú d’Erawan. L’atemptat, un dels pitjors en la història del país no fou reivindicat.
Aquests anys també tingueren lloc diversos conflictes, tant diplomàtics com territorials, amb Cambodja: l’any 2009, la incorporació de Shinawatra com a assessor econòmic del govern cambodjà provocà fortes tensions fins a l’agost del 2010, que l’ex-primer ministre tailandès fou cessat. El conflicte, però, tornà a rebrotar al gener del 2011 quan dos ciutadans tailandesos foren acusats d’espionatge en creuar la frontera cambodjana, incident que degenerà en un enfrontament armat discontinu els mesos següents. La disputa tenia com a motiu de fons la sobirania sobre els temples hinduistes de Ta Moan i Preah Vihear, a la zona fronterera.