Primer pensador històric del taoisme, la seva obra és una de les millors de la prosa xinesa, tot i la seva dificultat d’interpretació. Exposà el seu pensament a través de conceptes i, sobretot, d’exemples, mites i al·legories. Proposà una saviesa basada en la connaturalitat: la veritable virtut, incompatible amb qualsevol esforç, és espontània i s’identifica amb la natura de les coses i amb el tao. El coneixement d’aquest principi universal, etern i indefinit, comporta la desaparició de totes les distincions, el menyspreu del raonament lògic i la relativització del judici moral. Contràriament a Confuci, atorgà més importància a l’individu que a la comunitat, i afirmà que els objectes tenen una autonomia pròpia que cal respectar. Concebé la natura com una força purificadora de les imperfeccions de la civilització, per la qual el savi pot atènyer l’èxtasi que supera el plaer i el dolor. Al costat de les aportacions filosòfiques, el pensament de Zhuangzi conserva un fons xamànic que ha influït en el taoisme.