La reexposició acompleix la funció de terminació (forma) en el cas de la forma ternària, de la forma sonata i d’algunes tipologies de la forma binària. Sovint presenta modificacions respecte de la secció inicial. Aquestes modificacions poden suposar expansions, compressions i reajustaments tonals. Aquest darrer aspecte és especialment rellevant en el cas de la forma sonata (que d’altra banda pot incloure una falsa reexposició), ja que la reexposició presenta en la tònica principal aquells temes que en l’exposició s’havien presentat en la tonalitat secundària (generalment la de la dominant). Així mateix, la reexposició també pot suposar una fusió o síntesi de diferents seccions. Per exemple, en gran part dels primers moviments dels concerts de W.A. Mozart, el moment reexpositiu, representat en el tercer solo, inclou no solament el material del primer solo, degudament situat en el to de la tònica, sinó també elements del ritornello inicial que després no han tornat a aparèixer.
Bibliografia
- Stevens, J.R.: Patterns of Recapitulation in the First Movement of Mozart’s Piano Concertos, dins Musical Humanism and Its Legacy: Essays in Honor of Claude Palisca, ed. N. Kovaleff Baker i B. Russano Hanning, Pendragon, Stuyvesant (Nova York) 1992