Algunes traduccions proposades com a ’tòpic’ o ’tòpic estilístic’ són discutibles per les importants diferències denotatives entre topic, en anglès, i ’tòpic', en català, però poden ser solucions vàlides per la seva simplicitat. Pel fet d’implicar l’existència de trets estandarditzats en el llenguatge i l’estructura d’una composició, l’ús del concepte de topic és més útil per a l’anàlisi de música dels períodes barroc o clàssic que del romàntic o del modern, en els quals l’originalitat i individualitat del llenguatge del compositor són una categoria central.
Com a exemple de la utilització de diferents topics, poden comparar-se les fugues del primer llibre d'El clavicèmbal ben temprat, de J.S. Bach, en do♯ m, BWV 849 (especialment la seva primera secció), i en re M, BWV 850. Mentre que la primera de les dues peces imita l’estil d’un motet o d’un ricercare i, per tant, fa ús del topic de l'stile antico, en la segona el topic dominant és el de l’obertura en estil francès, amb els seus característics ritmes puntejats. L’al·lusió a un topic està naturalment vinculada amb l''afecte’ —representen en bona part dues perspectives sobre una mateixa cosa (teoria dels afectes)—. En la música en què predomina la unitat d’afectes, el normal és que un topic es mantingui al llarg de tota una peça o moviment, o, si més no, al llarg d’una secció completa. Vegeu, per exemple, He shall feed his flock d'El Messies de G.F. Händel, peça en què el topic de la música pastoral és present en tot moment, fent-se adequat per a il·lustrar la metàfora de Crist com a pastor i els cristians com al seu ramat d’ovelles.
La música de la darrera part del segle XVIII, i molt especialment el Classicisme vienès, es caracteritza per la capacitat d’integrar en un mateix moviment —com a parts d’un mateix discurs musical— diferents topics. Això pot correspondre al contrast entre seccions diferents: així, en la Sonata, KV 576, de W.A. Mozart, la frase inicial de l'Adagio té l’estil cantabile d’una ària, mentre que la secció central adopta la manera de l'empfindsamer stil. Del mateix Mozart (utilitzant, com en la major part d’aquest article, les distincions establertes per L. Ratner en el seu Classic Music. Expression, Form, and Style, Nova York, 1980) pot assenyalar-se l’ús de topics diferents en passatges del Concert per a piano, KV 488: l’estil d'allegro cantante del tema inicial dona pas a l’ús d’altres topics, entre els quals poden destacar-se el de l’estil brillant (compassos 114 i següents, especialment a partir del 129) i el de l’estil estricte (el tema polifònic dels compassos 143 i següents). Però sovint els canvis de topic poden trobar-se en ràpida successió: vegeu l’inici de la Sonata, KV 332: allegro cantante al compàs 1, estil estricte al compàs 5, música militar (amb imitació de les ’quintes de trompa’ pròpies de les parelles d’instruments de metall naturals) al compàs 13 i estil Sturm und Drang al compàs 23.
La presència d’un topic no exclou la d’un altre: n’és un exemple l’humorístic Andante scherzoso quasi Allegretto del Quartet, opus 18, núm. 4, de L. van Beethoven, en el qual l’estil estricte, representat per les entrades fugades dels instruments, dona lloc a una música que imita (de nou en expressió de Ratner) ’elements mecànics', en un joc en què les parts del quartet esdevenen quelcom semblant a autòmats musicals. Els topics poden usar-se també de manera simultània i contradictòria: en el Finale del segon acte de Don Giovanni, de Mozart, es pot veure el terrible efecte que el topic de l'ombra (expressió d’allò sobrenatural i terrorífic) assoleix gràcies al contrast que, sobre el diàleg del Commendatore i Don Giovanni, estableix Leporello cantant en el llenguatge de l'opera buffa (La terzana d’avere mi sembra...). El joc conscient amb els topics dona al passatge una multiplicitat de nivells que creen una profunditat de perspectiva d’un gran efecte dramàtic.