Acte de fe
Cerimònia instituïda pels tribunals de la Inquisició cap al final del segle XV. Consistia en una missa, un àpat lleuger i una processó cap a la plaça pública, on els condemnats abjuraven de l’error de què havien estat acusats i eren rebuts de nou a l’Església, o bé, si no se’n retractaven, eren lliurats al braç secular i executats tot seguit.
Aixa, orde de l’
Orde d’origen llegendari, fundat –suposadament– per Ramon Berenguer IV a l’entorn de l’any 1150 per a honorar les dones tortosines comandades per Marina de Miravall que van salvar la ciutat –tot just conquerida– enfront d’una contraofensiva àrab. El distintiu o símbol d’aquest orde era una aixa de cereals.
Ajuda de costa
Socors en diners –al marge del sou– concedit per a realitzar funcions pròpies de qui exerceix un càrrec.
Albaraner
Funcionari que tenia al seu càrrec el llibre dels albaransi que, per tant, havia d’elaborar i lliurar els albarans corresponents als negocis o impostos de la Generalitat.
Allotjament
Obligació de la població (fonamentalment rural) d’allotjar o albergar els soldats en temps de guerra. Segons les Constitucions catalanes, incloïa el dret gratuït a la sal, el vinagre, el foc, el llit i la taula. Aquesta obligació comportava importants discriminacions socials, econòmiques i territorials, perquè els aristòcrates, els eclesiàstics, els ciutadans rics i, en general, els habitants de les ciutats més importants del país n’estaven exempts. Algunes viles intentaven pagar composicions a les tropes per tal d’evitar els allotjaments. L’allotjament a la llombarda exigia a la població el pagament de la totalitat de les despeses dels soldats allotjats.
Almogàvers
Guerrers professionals que es caracteritzaven per la seva fortalesa física, frugalitat i agilitat en el combat. A mitjan segle XIII, nom dels soldats catalanoaragonesos que vivien i lluitaven a les terres de frontera del País Valencià. Al final d’aquell segle, les companyies d’almogàvers participaren en les campanyes de Sicília iniciades per Pere II el Gran. Poc després protagonitzaren la campanya d’Orient, comandada per Roger de Flor, que lluità al servei de l’emperador de Bizanci contra els turcs. En l’època moderna foren anomenades almogàvers les tropes irregulars (d’infanteria o cavalleria) que van lluitar a favor de la Generalitat en els primers moments de la guerra dels Segadors, encara que –ben aviat– es va generalitzar el terme «miquelets».
Aniversari
Ofici o missa que se celebra en sufragi de l’ànima d’algun difunt el dia que fa l’any de la seva mort. També, lot de béns que el testador deixa assenyalats perquè anualment, i en dates determinades, se celebrin oficis religiosos o misses per la seva ànima.
Arbitri
Exacció, normalment municipal, que tècnicament no té finalitat recaptadora, sinó la d’intentar modificar la conducta de l’obligat al pagament per a adequar-la als interessos generals. En aquest sentit, per exemple, l’arbitri sobre begudes alcohòliques hauria de servir per a restringir-ne el consum.
Artista
Denominació donada a algunes professions artesanals que es consideraven derivades dels estudis universitaris (notaris, cirurgians, etc.). En teoria, aquests «artistes» practicaven una «art liberal», força diferenciada del treball manual o mecànic de la resta dels gremis. L’estament dels artistes existí als municipis catalans des del segle XV fins als decrets de Nova Planta.
Asiento
1.– Contracte pel qual, en canvi d’una contraprestació generalment monetària, la Monarquia hispànica concedia a un particular el monopoli d’una explotació o negoci durant un temps estipulat. Així, per exemple, l’anomenat asiento de negros consistia en el monopoli del tràfic d’esclaus africans a les colònies hispàniques d’Amèrica. 2.– Contracte pel qual, en canvi d’un préstec monetari, la Monarquia hispànica concedia a un prestador els fruits d’una determinada renda pública (generalment castellana) o de carregaments procedents d’Amèrica. Aquests asientos van resultar decisius per a sostenir l’esforç bèl·lic hispànic arreu d’Europa, ja que permetien pagar, alimentar i armar les tropes situades en qualsevol indret. A la llarga, però, van resultar insuportables per la salut financera i tributària de la mateixa Monarquia.
Avaria
Despesa ocasional o imprevista, causada per un incident puntual durant un trajecte marítim o un procés jurídic.
Bagatge, dret de
Prestació d’origen romà, exigida pel senyor feudal –especialment durant l’edat mitjana– a tots els seus vassalls que posseïssin algun mitjà de transport. Consistia en l’obligació de transportar allò que el senyor considerés oportú per a ell o per a les seves tropes.
Batlle
Agent senyorial encarregat de recaptar els censos de parceria o altres prestacions que els pagesos havien de pagar per l’ús de la terra del senyor. Sovint, el batlle compaginava aquesta funció recaptadora amb l’administració de justícia. D’aquesta manera, actuava simultàniament com a responsable econòmic i com a representant personal del senyor.
Batlle general del Principat
Oficial reial encarregat de la gestió administrativa del patrimoni reial. Apareix documentat per primera vegada l’any 1283, en el marc de les reformes polítiques, jurídiques i administratives pactades entre les classes dirigents catalanes i Pere el Gran.
Bolla
Peça de metall o marca que es posava en una mercaderia per indicar-ne l’origen o que havia estat reconeguda o despatxada a la duana.
Bovatge
Impost instaurat per Jaume I que gravava les parelles de bous, però que, en ocasions, també es va imposar sobre altres animals de tir.
Breu
Document pontifici (anomenat també breu pontifici). Era menys solemne que una butlla i tractava d’afers polítics o administratius, com nomenaments, concessions de gràcies o llicències de caràcter individual.
Burgès
Habitant d’un burg, o persona que viu en un poble. A partir del segle XIII designà els membres del patriciat urbà que no excercien treballs mecànics o manuals, sinó que vivien de rendes. Al llarg d’aquell segle, els burgesos consoli-daren el seu domini polític sobre diversos municipis catalans i es constituïren en un dels tres braços que participaven en les corts catalanes, amb el nom de Braç Reial o Popular.
Butlla
Decret o document del papa amb segell de plom, que era utilitzat per a les actes més importants de l’administració pontifícia (convocatòria d’un concili, concessió d’un benefici eclesiàstic, construcció d’un monestir, etc.).
Butlles de la croada
Concessió lliurada en forma de butlla (o sovint de breu) per la Santa Seu, a petició de diversos sobirans hispànics, que atorgava als súbdits del monarca un seguit d’indulgències, indults, dispenses, gràcies i exempcions, en canvi de la seva contribució a les despeses originades per les expedicions militars contra els musulmans.
Cadells
Terme que designava els membres d’un dels dos grans bàndols (nyerros i cadells) que dominaven bona part de la vida social i política del Principat de Catalunyadurant el segle XVI i les primeres dècades del XVII. L’origen del nom d’aquesta bandositat es remunta al segle XIII amb la família Cadell.
Cambrer
1.– Títol de certs dignataris, eclesiàstics o laics, propers a la persona del sant pare. 2.– Als monestirs, les canòniques o els capítols catedrals, persona que s’encarregava de l’administració de les robes i, per extensió, d’altres elements patrimonials dels monjos o dels canonges.
Capbreu
1.– Dret pel qual el senyor eminent (o directe) podia obligar els seus emfiteutes a confessar, reconèixer, renovar o actualitzar les obligacions del pagès respecte al seu senyor. 2.– Document o manual en què s’anotaven les confessions o reconeixements fets pels emfiteutes als senyors eminents (o directes), per tal de conservar memòria o prova de la subsistència dels drets senyorials (o dominicals).
Capítol de cort
Acte legislatiu proposat pels tres braços de les corts –o qualsevol d’ells amb el consentiment dels altres– i acceptat pel rei, on s’establia una resolució o disposició determinada. Tenia la mateixa força imperativa que una constitució, perquè tant l’un com l’altra eren resultat del pacte entre els braços de cort i el monarca.
Capítols de redreç
1.– Nom genèric amb què es designava tots aquells Capítols de cort destinats a reconduir (o redreçar) la situació política i econòmica. Sovint incloïen disposicions econòmiques destinades a protegir i estimular les activitats productives i comercials. 2.– Nom específic amb què es coneix el conjunt de reformes polítiques i econòmiques impulsades per Ferran II de Catalunya i Aragó al darrer terç del segle XV, que comprenien la reforma –amb la introducció del sistema insaculatori– del Consell de Cent de Barcelona i la Diputació del General de Catalunya.
Capsou
Remuneració o premi de gestió que corresponia als «hereus de confiança», als quals era vedada la detracció de la quarta trebel·liànica. Si el testador no fixava l’import de la remuneració, els «hereus de confiança» percebien un deu per cent dels productes líquids d’administració i dels preus de venda.
Censal
Renda obtinguda d’un cens –contracte a través del qual se cedia el domini d’una finca en canvi d’una quantitat periòdica– o en contrapartida a un préstec de capital garantit quasi sempre amb un bé immoble.
Censals morts
Deute o censal encara no redimit per un deutor (o censatari).
Ciutadans honrats
Membres de l’oligarquia urbana. Habitualment, les seves fortunes tenien origen en les activitats comercials i financeres. Posteriorment tendiren a diversificar les seves inversions per mitjà de l’adquisició de propietats immobiliàries i títols de deute públic. En general, monopolitzaven el govern municipal i, des del final del segle XV, disposaven d’una matrícula que els garantia la renovació a través de la cooptació dels seus nous membres.
Clavari de la Generalitat
Tresorer de la Generalitat, responsable de les finances (ingressos i despeses) de la institució. A les Illes i al País Valencià, la paraula «clavari» servia per a designar el cap d’un ofici o d’una confraria.
Collidor (o receptor) dels drets del General
Recaptador o col·lector, encarregat de cobrar els impostos, els censals o altres drets corresponents a la Generalitat o Diputació del General.
Consell d’Aragó (o Consell Suprem d’Aragó)
Organisme administratiu i polític establert a la cort i destinat a assessorar el monarca en qüestions relacionades amb els regnes i territoris de la Corona d’Aragó. Instituït per Ferran II, no assolí un veritable protagonisme fins al principi del regnat de l’emperador Carles V. A la dècada dels anys cinquanta del segle XVI, els regnes de Nàpols i Sicília foren separats del Consell d’Aragó i, conjuntament amb el ducat de Milà, integraren el nou Consell d’Itàlia. Des d’aquell moment, les responsabilitats del Consell d’Aragó quedaren limitades a Catalunya i els regnes d’Aragó, València, Mallorca i Sardenya.
Consell Reial Criminal
Una de les diverses sales de la Reial Audiència, encarregada de fer justícia en els casos criminals (o delictes majors).
Cònsol
Nom amb què es designava les màximes autoritats municipals del país fins a mitjan segle XIII. A partir de les reformes municipals impulsades durant el regnat de Jaume I, apareixen designacions alternatives com conseller, jurat o paer.
Constitució de l’Observança
Constitució, aprovada a la Cort de Barcelona del 1481, en què es retornava a la Generalitat el dret de vetllar pel compliment de les lleis o constitucions. Era una de les Constitucions més importants de Catalunya, perquè reconeixia a la Generalitat la competència de vigilar i denunciar els possibles incompliments constitucionals (contrafaccions) del monarca i dels seus funcionaris. En la pràctica, però, la competència per a jutjar aquestes contrafaccions corresponia als jutges de la Reial Audiència que eren designats pel monarca.
Constitucions de Catalunya
Conjunt de disposicions legislatives de caràcter general i d’àmbit nacional que regien la vida del país. Des de l’aprovació de la Constitució Recognoverunt proceres, durant el regnat de Pere II el Gran (1283), s’establí que havien de ser proposades pel rei i aprovades per les corts.
Constitució «Poc Valria»
«Poc valria» són les dues primeres paraules del text de la Constitució de l’Observança i serveixen per a resumir el concepte, expressat en aquesta Constitució, que de poc serviria que es fessin lleis si aquestes són incomplertes pels mateixos que han de garantir-ne l’aplicació, incloent-hi el monarca i els oficials reials.
Constitució sinodal
Disposició dio-cesana promulgada pel bisbe en un sínode o amb assentiment del Capítol catedral. Com a tal, té força de llei i no pot ser ni derogada ni reformada si no és per un nou decret episcopal, donat in plena synodo. A Catalunya, les constitucions sinodals revestiren molta importància i arribaren a influir finsi tot en col·leccions de dret consuetudinari.
Consulent
Advocat requerit per a assessorar jurídicament una determinada institució en un assumpte concret.
Contrafacció
Acte del rei o d’un oficial reial (més tard, també dels barons o dels seus oficials, com a titulars o administradors d’una jurisdicció patrimonial) contrari a allò que disposen les lleis paccionades de Catalunya.
Conferència dels Tres Comuns
Reunió en què participaven representants de la Diputació del General, del Braç Militar i del Consell de Cent. Les reunions conjuntes d’aquests tres organismes no responien a l’ordenament constitucional català, però al final del segle XVII esdevingueren un instrument polític notable en la direcció del país, omplint en part el buit generat per gairebé un segle de convocatòries de corts inconcluses.
Coronatge, dret de
Dret que pagaven els vassalls de la Corona d’Aragó amb motiu de la coronació dels monarques des del regnat d’Alfons III de Catalunya. El seu import variava en cada ocasió i gravava les localitats tant de jurisdicció reial com senyorial.
Coronela, la
Força armada del municipi barceloní constituïda per artesans i menestrals, organitzats en companyies. El seu origen és medieval i fou suspesa temporalment després de la guerra civil contra Joan II (1462-72). Fou restablerta l’any 1544, per les necessitats derivades de les guerres contra França. El seu oficial en cap (o coronel) era el conseller en cap de Barcelona.
Correu
Persona o servei públic que porta notícies, orals i escrites, d’un lloc a un altre. Els correus podien ser al servei d’un mercader o una altra persona principal, del rei (correu reial) o d’un municipi (correu de la ciutat).
Cort
Reunió del monarca amb els braços d’un dels seus estats. Les Corts Generals de la Corona d’Aragó comportaven la celebració simultània de corts de dos o més estats de la corona catalanoaragonesa. Excepte en l’acte d’obertura (on els representants de tots els estats convocats concorrien conjuntament a la proposició del rei), les corts de cada estat funcionaven sempre per separat, malgrat que haguessin estat convocades simultàniament en forma de Corts Generals.
Credencer
Escrivà encarregat de portar el llibre de credença d’una confraria, de l’administració d’una imposició, d’una taula de canvi, etc. El credencer de la Generalitat era l’oficial encarregat del control comptable de la Casa de la Diputació del General a la ciutat de Barcelona. Atès que el principal ingrés fiscal d’aquesta institució era la bolla, les principals funcions del credencer consistien a atorgar les autoritzacions de càrrega i descàrrega de mercaderies al port de la ciutat i a ordenar el dipòsit a la duana d’aquelles mercaderies que no haguessin pagat els drets corresponents.
Crida
Document emanat d’una autoritat municipal o reial que conté el text destinat a ser proclamat en veu alta. A partir del segle XV i, sobretot, del XVI, disposició legislativa publicada pels lloctinents i virreis de la corona catalanoaragonesa.
Dècima
Nou subsidi exigit a la clerecia per concessió pontifícia el 1632 que gravava les rendes eclesiàstiques.
Defenedor de la mercaderia
Representant de les corporacions de mercaders de les ciutats i viles mercantils encarregat de defensar els privilegis i les prerrogatives de la corporació en qüestions de marques, represàlies, impostos i lleudes, i de recaptar rendes i drets.
Defenedor dels drets de general
Oficial de la Diputació del General encarregat de la inspecció de la Casa de la Bolla i de jutjar els possibles fraus comesos pels oficials.
Delmar
1.– Originalment, i en un sentit genèric, llevar una cosa de cada deu o disminuir en una dècima part. 2.– Acció de recaptar el delme.
Delme
Impost que gravava una dècima part de la collita. Probablement era el més important de les èpoques medieval i moderna. En principi es tractava d’un impost eclesiàstic, però a Catalunya tendí a passar sota control de persones laiques, que l’havien adquirit a l’Església. Delmar en garba significava separar una garba de cada deu en comptar-les després de segar, destinant aquella dècima part al pagament del delme.
Diputat local
Representant local de les antigues diputacions del general o generalitats encarregat de recollir els impostos. De primer no hi hagué restriccions d’estaments, però més endavant quedà restringit en benefici dels militars o els ciutadans. El nomenament depenia dels diputats de la Generalitat i el càrrec, que era remunerat, tenia una durada de tres anys. El qui el detenia no podia tornar a ser elegit fins al cap de tres anys de l’acabament del mandat.
Dissentiment
Declaració de desacord amb un procediment de gràcia o de justícia que podia fer qualsevol membre de les antigues corts catalanes.
Doctor en ambdós drets
Jurista doctorat en dret civil i en dret canònic.
Donatiu
Obsequi voluntari de les corts al monarca, que aviat esdevingué una contribució obligatòria que es pactava durant la celebració de cada convocatòria de corts.
Donzell
Membre de la petita aristocràcia, situat en un nivell jeràrquic inferior al dels nobles.
Drets del General o generalitats
Nom que designava el conjunt d’impostos de la Diputació del General:
Dret d’entrades i eixides
Impost de la Diputació que gravava les importacions i les exportacions, a excepció del gra.
Dret de la bolla de plom
Impost indirecte que constituïa la principal base financera de la Diputació del General i que gravava la importació i l’exportació de teixits.
Dret del segell de cera
Impost que gravava la compravenda de robes i de joies.
Escrivà
Persona que tenia al seu càrrec la redacció i l’autenticació d’actes i contractes posats en pública forma i de les actuacions judicials, governatives i administratives. L’escrivà major de la Diputació del General era el responsable de la secretaria de la Diputació del General, integrada –a més– per tres ajudants i un escrivent i encarregada de la redacció i autenticació de les actes i contractes de la Generalitat. S’encarregava també d’expedir els documents relatius a l’arrendament dels drets del General i a la venda i lluïció dels censals del General i a la supervisió de certs aspectes de la gestió financera dels oficials.
Esperó d’Or, orde de l’
Orde instituït pel papa Pius IV el 1559 per a recompensar el mèrit civil. Gregori XVI el substituí (1841) per l’orde de Sant Silvestre.
Estadoria
Càrrec de stator, és a dir, de canonge capellà d’algunes parròquies, que en cobrava les rendes. Aquest càrrec era inferior al de degà.
Exactor
Oficial de la Generalitat encarregat de cobrar i liquidar els deutes contrets per altres persones físiques o jurídiques a favor d’aquesta institució.
Executar els béns
Vendre públicament els béns d’un deutor per pagar el creditor.
Factor
Persona que fa una acció. En època medieval i moderna, procurador mercantil o persona encarregada de realitzar operacions comercials per compte d’altri.
Familiar del Sant Ofici (o familiar de la Inquisició)
Persona encarregada de col·laborar amb la Inquisició, que gaudia de diferents drets i privilegis. Amb el temps, la condició de familiar esdevingué un element de distinció social, que era adquirida en canvi de diners per persones benestants.
Feu honrat (o feu honorat)
Benefici, possessió o feu que no implicava cap tipus de pagament, ni en moneda ni en espècie del feudatari a favor del senyor feudal. Aquest només podia exigir l’acte d’homenatge i de jurament de fidelitat del seu vassall, el qual podia gravar, cedir o dividir lliurament la cosa infeudada, sense que el senyor pogués negar-se a signar la ferma.
Fogatge
Impost que gravava cada foc (llar o casa) del país.
Gaudint
Doctor en dret i medicina, que disposava o gaudia d’algun privilegi característic de la noblesa.
Gorretes (o Barretines), revolta dels
Revolta popular contra el govern de Carles II ocorreguda arran de la declaració de guerra amb França, per les exaccions i els abusos que causaven els allotjaments de tropes castellanes al Principat.
Guarda ordinari o mosqueta
Oficial de la Generalitat de Catalunya encarregat de reconèixer les robes que entraven i sortien pels portals de la ciutat de Barcelona.
Guiatge, dret de
Salconduit o carta de seguretat que protegia una persona o unes mercaderies.
Host i cavalcada
Deure que, entre els segles XII i XV, tenien les persones establertes al terme d’un castell d’armar-se i de participar en les accions de guerra del seu senyor. Si l’expedició durava més d’un dia, el baró havia d’atendre el forniment de queviures per a la host. (Quan l’expedició era de menys d’un dia de durada rebia el nom de cavalcada.)
Immunitats
Privilegis personals o estamentals pels quals una persona física o jurídica quedava deslliurada de determinades obligacions.
Insaculació
Procediment d’elecció, anomenat de sac, o de sac i sort, implantat a les corporacions públiques –municipis, generalitats, gremis– de la corona catalanoaragonesa al segle XV, a partir dels Capítols de redreç de Ferran II. El rei aprovava una llista de persones idònies per als càrrecs, el nom de les quals era col·locat, en rodolins, en unes bosses corresponents als diversos càrrecs o oficis de la corporació. El dia de l’elecció, un nen de menys de deu anys extreia a sort els rodolins i es llegien públicament els noms.
Instruments d’àpoca
Rebuts (o qualsevol document o carta de pagament) pels quals un creditor reconeixia el pagament d’un deute per part d’un deutor.
Intima
Acte de notificar o requerir a alguna persona, per raó d’una causa, un plet, un acte administratiu o governatiu, o bé a instància d’un particular. Era practicada per mitjà dels porters o nuncis de les cúries o autoritats, tant reials com baronials, per mitjà d’escrit i amb intervenció de l’escrivà.
Joc de canyes
Espectacle d’inspiració cavalleresca que tenia com a finalitat el lluïment de les festes i l’entrenament o exercici militar.
Junta de Braços
Reunió extraordinària de braços que era convocada pels diputats i oïdors de comptes de la Diputació del General de Catalunya per afrontar circumstàncies excepcionals. No tenia capacitat legislativa, i la convocatòria es dirigia únicament als membres dels braços que vivien a Barcelona o que s’hi trobaven accidentalment.
Junta de Guerra, de Justícia, d’Hisenda
Recurs institucional a través del qual els braços o estaments de les corts (la diputació permanent dels quals era la Diputació del General) constituïen comissions estamentals, destinades a l’estudi, seguiment o direcció d’un afer concret.
Junta dels Tres Braços (1713)
Representació dels tres estaments de la ciutat de Barcelona que decidí de continuar la lluita contra Felip V, malgrat la invitació del monarca a rendir-se.
Junta General de Braços (1640)
Junta de Braços convocada per Pau Claris durant el procés revolucionari del 1640, amb un fort increment de la presència del Braç Reial.
Llibre de Ferran paga
Llibre en què s’anotaven els deutors al General i la quantitat deguda. També s’hi apuntaven les quantitats que els deutors giraven en el Banc de Barcelona als diputats en descàrrec dels seus deutes. Des de la Cort de Tortosa del 1420, s’acordà que la seva responsabilitat corresponia a l’exactor del General.
Llibre de l’Ànima
Llibre de la matrícula en què es registraven les persones insaculades.
Llibre dels Quatre Senyals
Llibre que contenia ordinacions, privilegis i cartes reials referents a la Generalitat. En particular, recollia les ordinacions sobre l’import de les robes i mercaderies que entraven a la Casa del General.
Llotja
1.– Plaça o edifici públicon es reunien els mercaders per a realitzar transaccions comercials. 2.– A Barcelona, centre de la vida comercial de la ciutat. Els mercaders que hi eren inscrits formaven una «bossa», de la qual eren escollides les persones destinades a controlar el comerç de la ciutat.
Lluir
1.– Pagar l’emfiteuta al senyor directe el dret anomenat lluïsme. 2.– Reduir o redimir un censo una altra obligació de caràcterreal.
Lluïsme
Dret del propietari (senyor directe) a rebre una part del valor de la cosa emfitèutica que es transmet a una tercera persona.
Marca
Represàlia comercial imposada per les autoritats en temps de pau per a reparar un greuge comès contra un mercader individual per alguna persona física o jurídica estrangera que es negava a una reparació per justícia, sense arribar a hostilitats generals entre els estats als quals pertanyien ambdues parts.
Maridatge
Impost directe i per quota (a tant per foc) sol·licitat pel monarca per a sufragar les despeses dels matrimonis de les infantes.
Matrícula de ciutadans honrats
Llista oficial creada per Ferran II, en el marc de la seva política de redreç, per a enregistrar els noms d’unes cent famílies de ciutadans honrats de Barcelona, que en constituïen l’oligarquia comercial i financera, i que a partir d’aquell moment gaudiren d’un accés privilegiat als càrrecs del govern municipal. La renovació dels membres d’aquesta matriculava es realitzava per cooptació.
Memorial de greuges
Conjunt de demandes fetes davant les corts per totes les violacions del dret i els abusos judicials o extrajudicials comesos pel rei, els seus oficials o delegats o pel senyor feudal o els seus funcionaris. Els greuges recollits eren aquells que no podien rectificar-se per procediments ordinaris i la reparació dels quals no implicava l’interès de tercers.
Mer i mixt imperi
La plena jurisdicció civil i criminal que posseïen certs barons catalans als seus dominis.
Mestrescolia
Títol i dignitat de mestrescola, canonge dels capítols catedrals que progressivament esdevingué responsable d’una escola separada de la catedral.
Nous vectigals
1.– Nom genèric amb què es designava qualsevol innovació en l’àmbit fiscal 2.– Impostos creats l’any 1638 per a cobrir les despeses de fortificació davant l’amenaça d’invasió francesa. Foren origen de greus protestes en un ambient previ a la guerra dels Segadors.
Nova ampra
Conjunt de càrrecs i recàrrecs impositius, establerts el 1640 per a finançar l’esforç bèl·lic de les institucions catalanes, que gravava el dret d’entrades i eixides, el tabac, les robes de seda, els barrets i les cartes de joc. També era anomenat «Dret del General de guerra».
Novena/divuitena/vint-i-quatrena/trenta-sisena...
Comissions interestamentals formades per representants dels tres braços amb presència a les corts (Eclesiàstic, Militar i Reial). Per aquesta raó, el nombre dels seus integrants sempre resulta un múltiple de tres i dóna nom a la respectiva comissió (novena si són tres representants per braç, divuitena si són sis, vint-i-quatrena si són vuit, etc.). Aquestes comissions es constituïen amb l’objectiu d’analitzar o resoldre una qüestió concreta.
Nyerro
Membre d’un dels dos bàndols (nyerros i cadells) en què era dividida bona part de la societat catalana al final del segle XVI i principi del XVII. L’origen del nom d’aquesta bandositat deriva de la seva suposada vinculació original a la senyoria de Nyer (Cerdanya).
Parlament General
Reunió dels membres dels braços, cridats pel rei, el seu representant habilitato el seu substitut, per a donar, personalment o mitjançant els seus representants, consell i ajuda en matèries concretes, relatives alsinteressos de la Corona o de lacosa pública del Principat.
Pedrenyal
Arma de foc dels segles XVI i XVII, del tipus escopeta curta, que disparava mitjançant una pedra foguera.
Pensió
Renda o cànon anual generat per un bé immoble. Així, per exemple, la pensió emfitèutica era la quantitat que el possessor (o senyor útil) pagava al propietari (o senyor eminent o directe) per raó d’una propietat emfitèutica.
Pontatge, dret de
Dret destinat a contribuir a les despeses de construcció d’un pont determinat. Solia consistir en un diner per atzembla o un nombre reduït de bestiar menut, o un òbol per persona que hi volia passar.
Portantveus del governador general
Al Principat de Catalunya, als regnes de València i Mallorca i a Sardenya, títol oficial donat al governador general com a representant, a l’origen, del governador general de la Corona, càrrec vinculat al primogènit. En època moderna, la seva funció era especialment rellevant quan assumia les funcions de vice regia entre la mort d’un monarca i el jurament del seu successor.
Porter del General
Ofici de porter ordinari de la Diputació del General al Palau de la Diputació de Barcelona i a la Casa del General de Perpinyà. La seva obligació principal consistia a mantenir en bones condicions de neteja i habitabilitat els immobles de la Diputació. En el cas de Barcelona, els porters ordinaris disposaven d’habitacions per a residir de forma permanent al Palau i s’ocupaven de la seguretat i el control de l’edifici. En representar la imatge externa de la institució, el seu abillament tenia molta importància, si es té en compte que cada porter acompanyava un dels tres diputats en tots els trajectes entre el Palau i el seu domicili. També havien d’arrestar els deutors del General i aquells qui pertorbessin l’exercici de l’exacció dels drets de la Generalitat o els qui ofenguessin o danyessin els seus funcionaris.
Pragmàtica
Ordre donada pel rei al marge de les corts i que tenia força de llei, sempre que no entrés en conflicte amb les Constitucions.
Procés de cort
Acta en què es recull el desenvolupament de les sessions de les corts. La redacció, realitzada pel protonotari en nom de la Corona, és el procés de cort, mentre que el document corresponent a cadascun dels tres braços s’anomena, respectivament, procés familiar del Braç Eclesiàstic, del Braç Militar i del Braç Reial.
Prohom
A la Catalunya del segle XII, persona notable o principal d’una localitat que assessorava el senyor jurisdiccional o representant. En alguns municipis formava part del Consell Municipal, i era anomenat també cònsol, jurat, con-seller o paer.
Protector del Braç
Persona que excercia com a portaveu del seu respectiu Braç durant la celebració de les corts.
Protonotari
En època moderna, funcionari del Consell d’Aragó encarregat d’informar i assessorar el monarca sobre el conjunt de la Corona d’Aragó.
Quint
Cinquena part dels ingressos municipals que algunes ciutats havien de pagar a la Reial Tresoreria i que aquesta pretenia estendre sobre el conjunt dels municipis catalans.
Quitar
Redimir o alliberar algú d’una obligació.
Racional
Oficial de la Generalitat o d’alguna institució municipal encarregat de diverses competències financeres i que podia disposar de diversos ajudants.
Regalia
Prerrogativa corresponent al sobirà als seus dominis. Podia anar lligada indissolublement a la Corona o ser cedida per privilegi o prescripció.
Regent de la Cancelleria
President de la segona sala de la Reial Audiència.
Regent dels comptes
Funcionari responsable de dirigir i comprovar la comptabilitat de la Generalitat.
Reial Audiència
Tribunal suprem de justícia, creat per Ferran el Catòlic el 1494 i que es va mantenir vigent fins el regnat de Felip V. Dividida en diverses sales, era el màxim òrgan del poder reial a Catalunya en matèria de justícia i, a més, en la seva funció de Reial Consell, havia d’orientar i supervisar l’actuació del virrei.
Reial Consell
Organisme consultiu regi en matèria de govern, integrat per jutges de la Reial Audiència i destinat a assessorar el virrei i supervisar-ne l’actuació.
Responsió
Pagament periòdic o tribut, que s’havia de pagar a una determinada corporació pública.
Rova
Mesura de pes equivalent a 26 lliures o 1/4 de quintar. En termes actuals correspon a un pes aproximat de 10,4 kg.
Sentència d’excomunió
Privar temporalment algú de la comunió amb l’Església. Representava, per tant, la seva exclusió de les cerimònies sagrades i de la recepció dels sants sagraments. En prendre possessió del seu càrrec, diputats i oïdors feien «sentència d’excomunió», la qual cosa comportava que, en el cas d’incompliment del jurament fet en acceptar-lo, la persona quedava automàticament excomunicada.
Sometent
Contingent armat mobilitzat per pobles, viles i ciutats en casos de necessitat, especialment pel que respecte a l’ordre públic.
Talla (o tall)
1.– Repartiment d’un impost o contribució, de manera proporcional als béns, entre els qui l’han de pagar. 2.– Dret de la Generalitat de València que gravava la fabricació dels teixits. Es correspon amb el dret de la bolla de la Generalitat de Catalunya. 3.– Tall, o taig, designava també el dret del senyor a procedir a tallades de bosc en terres pageses.
Taula de Canvi
1.– En un sentit genèric, lloc on els canviadors feien el canvi manual d’unes monedes per altres i que, en part, constitueix un dels antecedents de la banca moderna. 2.– En el cas de Barcelona, màxima institució monetària de la ciutat –i, per extensió, de Catalunya–, creada l’any 1609 en el context d’una intensa crisi monetària i destinada a evitar fraus i a garantir l’estabilitat de la moneda.
Tercio (o terç)
Nom amb què es designa cadascun dels regiments d’infanteria de la Monarquia hispànica. Durant la primera meitat del segle XVI era format per uns 3.000 homes, nombre que tendí a disminuir significativament al llarg del segle XVII, a mesura que augmentava la potència de foc i la complexitat dels moviment de les línies de tir. Molt sovint, eren constituïts per mercenaris d’arreu d’Europa (especialment catòlics).
Tractador
Representant d’un dels braços de les corts o del monarca, encarregat de defensar el punt de vista respectiu amb vista a assolir l’acord més favorable possible, que sempre exigia el consens de cadascun dels tres braços i de la Corona.
Tres gràcies
Ingressos fiscals més o menys regulars derivats de concessions papals a la Corona:
Croada
Ingrés procedent de la venda anual de butlles d’indulgència.
Subsidi o quarta
Una part proporcional dels ingressos de l’Església lliurada a la Corona per a la defensa de la fe.
Excusat
Quantitat corresponent al delme de la casa principal de cada parròquia lliurat per l’Església a la Corona (en el cas de Catalunya, però, tingué una escassa incidència, perquè el delme corresponia molt sovint a senyors laics).
Tribunal de Contrafaccions
Organisme mixt, amb representants de la Corona i dels braços, que hauria d’haver exercit les seves competències en matèria de contrafaccions (o actes contraris a les Constitucions, els Capítols i les Actes de Cort, els privilegis, els costums, les lleis generals o particulars i altres normes assimilades a les lleis paccionades de Catalunya) protagonitzades per qualsevol persona o institució (inclosos la Corona i els oficials reials). Aquest tribunal fou reclamat reiteradament per les institucions catalanes des que les mesures de redreç de Ferran II confiaren aquestes funcions a la Reial Audiència, en una aplicació força discutida de la Constitució de l’Observança, especialment tenint en compte que els jutges de l’Audiència encarregats de jutjar les possibles contrafaccions eren nomenats pel mateix monarca.
Tribunal del Breu (Tribunal del Comissari del Breu Apostòlic)
Tribunal creat l’any 1525 pel papa Climent VII a petició de l’emperador Carles V, destinat a eclesiàstics i a persones exemptes de la justícia civil, residents als bisbats de Barcelona i de Girona, que haguessin comès gravíssims delictes –els anomenats delictes atroços– o que no fossin degudament condemnats pels tribunals ordinaris. El Jutge del Breu era el màxim responsable del Tribunal del Breu. Per un breu de Pau III, aquesta funció esdevingué consubstancial amb el bisbe de Girona.
Universitat
Des del principi del segle XIII, col·lectivitat d’habitants d’una ciutat o vila, revestida d’una certa personalitat pública, premunicipal, a la qual eren reconeguts uns privilegis i una certa representació davant el poder reial o senyorial o davant tercers, personificada en els seus membres més destacats o prohoms.
Usatge
Del segle X al XIII, prestació personal o real que un vassall o emfiteuta feia al seu senyor, segons costum de la terra, tant en ser-veis com en pagament de diner, fruits, participacions en bestiar o altres servituds.
Usatge Princeps namque
Norma jurídica o usatge que regulava la contribució militar dels catalans a la Corona i que atorgava al comte de Barcelona la potestat de convocar tots els homes útils per a la defensa del Principat només en cas de guerra defensiva, amb presència reial i sense la possibilitat defer sortir els catalans fora del territori.
Usatges de Barcelona
Conjunt de normes jurídiques de diferents procedències recollides des del segle XII la redacció definitiva de les quals sembla que fou feta durant el regnat de Jaume I. Constitueixen la base inicial del dret català.
Veedor
1.– Inspector públic encarregat de vetllar pel compliment de les normes gremials i d’inspeccionar les diverses oficines i obradors. 2.– En un sentit genèric, persona encarregada de supervisar, en nom d’alguna institució, algun procediment administratiu, jurídic o legal.
Veguer
Funcionari reial encarregat d’una vegueria. A Catalunya i a Mallorca, autoritat delegada de la Corona o d’un baró en funcions governatives, judicials i administratives. El càrrec tingué l’origen en el vicari, i fou suprimit pels decrets de Nova Planta (1716).
Vegueria
Cadascuna de les unitats administratives en què es dividia Catalunya. A la fi del segle XII hi havia un total de dotze vegueries, nombre que anà augmentant progressivament al llarg dels segles XIII i XIV.
Vice regia
Forma de govern per la qual el governador general del Principat assumia les funcions del virrei en morir el monarca fins que el futur sobirà realitzés el jurament pertinent de les Constitucions catalanes, que li permetria realitzar actes de jurisdicció. En aquest lapse, Catalunya no podia tenir cap virrei, perquè la jurisdicció virregnal era una delegació personal –mentre no hi hagués un nou rei, no podia haver-hi un virrei–. Per la mateixa raó, cada vegada que el monarca era a Catalunya la funció virregnal quedava automàticament suspesa, perquè el rei només podia delegar la seva jurisdicció quan era fora del territori català.
Violari
Contracte que atorga la facultat de percebre periòdicament una pensió en diners en canvi del lliurament d’un capital. El beneficiarid’aquesta pensió acostumava a assegurar el seu crèdit a través de l’establiment d’una hipoteca. En contrapartida, el qui devia o prestava la pensió podia redimir anticipadament el capital rebut. Els violaris es regien per les mateixes regles que els censals; però, mentre que aquests darrers eren indefinits, els primers només s’establien per la vida d’una o dues persones, tal com s’havia fixat en la Cort de Barcelona del 1432.
Visita
Procediment normal d’investigació de la conducta dels funcionaris reials als dominis del sobirà d’Espanya. L’encarregat de fer-la era un visitador nomenat per la Corona, i des del punt de vista tècnic es feia en secret, diferint de la residència, que era portada a terme en públic a la fi del temps de govern d’un funcionari. D’acord amb una decisió de les Corts del 1599, la visita de l’administració reial a Catalunya havia de tenir lloc cada sis anys, però en realitat no tingué una periodicitat freqüent ni regular. Els mateixos catalans recorregueren contra el procediment de la visita per a investigar el comportament dels diputats i oïdors quan acabava el seu mandat.