El cicle juràssic al domini beticobalear

El Juràssic del domini beticobalear corresponent a l’àmbit dels Països Catalans, en columnes estratigràfiques correlacionades a través del fons endurit que marca la ruptura de la plataforma liàsica. Els materials de plataforma s’han representat amb blau; els de talús amb marró; i els pelàgics amb groc.

Servei de Fotografia/S.P.G., original de Joan Fornós i Antonio Rodríguez-Perea

A la part més oriental de les zones externes bètiques i al promontori balear els terrenys juràssics afloren força àmpliament. Els afloraments més complets de l’illa de Menorca es troben a la regió de Tramuntana, entre el cap de Cavalleria i Fornells. També n’hi ha a la zona central de l’illa, a la plana d’Alaior i al Mont Toro, format per dolomies, calcàries i calcàries margoses; i a l’W, a la plataforma d’Alundaina, constituïda essencialment per dolomies. A Mallorca, els terrenys del Juràssic també hi són ben representats i se’n pot estudiar la sèrie en la seva totalitat. Els materials juràssics constitueixen la major part dels relleus de l’illa, tant a la serra de Tramuntana com a les serres de Llevant i a l’illa de Cabrera. També n’afloren als turons del centre de l’illa. A Eivissa es presenta en nombrosos afloraments, molt dispersos, amb poca continuïtat i estratigràficament incomplets. Les comarques meridionals dels Països Catalans se situen majoritàriament sobre el Prebètic. El Juràssic, llevat del Lias, aflora a les serres de Mariola, Cabecicos, Carxe, Salines, Cabeçó de l’Or, Puigcampana, Mitjana, Fontcalent i al barranc del Vidre a la serra del Sit. Només a l’extrem S del nostre país afloren materials pertanyents al Subbètic (serra de Crevillent).

En tots aquests sectors la superseqüència del juràssic pot subdividir-se en dues grans unitats estratigràfiques: la inferior coincideix pràcticament amb el Lias, i la superior comprèn el Dogger, el Malm i la part inferior del Neocomià. Al Lias més superior se situa una important discontinuïtat, que separa ambdues unitats de significació sedimentològica ben diferent.

Les formacions del Juràssic inferior o Lias

Els afloraments menorquins

A Menorca, dels materials del Triàsic superior es passa insensiblement als del cicle juràssic, sense que entre ambdós cicles hagi estat descrita cap discontinuïtat sedimentària. Per damunt dels terrenys del Toarcià superior hi ha una clara ruptura sedimentària que permet distingir el Lias del Juràssic mitjà i superior (Dogger i Malm), ruptura que es pot correlacionar amb la que, a la península, limita superiorment la seqüència del Toarcià-Aalenià.

Bàsicament, el Lias és constituït per dolomies que poden assolir més de 300 m de potència i que es poden estendre, segons els sectors, al Juràssic superior. Són el resultat de processos de substitució, especialment pel que fa als nivells superiors, més que no pas de processos deposicionals. El trànsit des del Triàsic superior es fa mitjançant carnioles i dolomies finament estratificades, i el límit inferior del Lias és totalment imprecís a l’interior d’aquestes dolomies. Cap a la part superior d’aquesta sèrie de 300 m de dolomies s’intercalen nivells calcaris amb estratificació encreuada. Segueixen calcàries margoses amb abundant fauna epicontinental, especialment braquiòpodes i bivalves, i també alguns ammonits, del Toarcià. Aquesta sèrie acaba amb una superfície ferruginosa, localment un fons endurit, que com ja hem dit representaria la discontinuïtat sedimentària menor que separa el Lias del Dogger.

Dolomies liàsiques inclinades, recobertes discordantment per terrenys més tendres del Miocè, al cap de Cavalleria, a la costa de Tramuntana de Menorca. Les dolomies fan un gruix d’uns 300 m i el límit entre el Lias i el Trias és totalment imprecís al seu interior. Cap a la part superior passen a calcàries margoses.

Jordi Vidal

La sèrie més representativa del Lias menorquí es troba al cap de Fornells, on els nivells més baixos que afloren són de dolomies mesocristal·lines. Segueixen dolomies, també mesocristal·lines, però amb granoclassificació, que a la part superior mostren restes de fauna, crinoïdeus i bivalves. Damunt d’aquests nivells té lloc un canvi sobtat de litologia. Apareixen margues i calcàries margoses amb crinoïdeus, lamel·libranquis, braquiòpodes (Stolmorhynchia bouchardi) i ammonits (Hildaites serpentinum), que daten aquestes capes del Toarcià inferior. Els nivells més alts de la sèrie són margues grises que contenen braquiòpodes molt més grossos (Homoeorhynchia meridionalis), seguides de capes de dolomies grises amb ammonits (Crassiceras, entre d’altres) que permeten d’atribuir aquestes dolomies al Toarcià superior. Aquesta sedimentació margocalcària de zona nerítica resta interrompuda per una superfície ferruginosa que és localment endurida. Es tracta del fons endurit que assenyala la fi del Lias. Per damunt d’aquesta discontinuïtat la sèrie reprèn amb capes de dolomies amb abundant presència de grans de quars i de fantasmes d’oòlits.

De manera progressiva, des de les fàcies lacunars litorals del Triàsic superior es passa a les pròpies d’una mar epicontinental (plataforma). Durant el Lias inferior es tracta d’una mar oberta, agitada per forts corrents que al Toarcià esdevé molt més litoral i costanera. Aquesta àrea, durant el Toarcià, rep l’influx d’aportacions detrítiques provinents del continent i permet l’acumulació de grans quantitats de lamel·libranquis i braquiòpodes. Ja al final del Toarcià es torna a instal·lar en aquest àmbit una àmplia plataforma amb aigües agitades.

Els afloraments mallorquins i cabrerencs

A Mallorca, el Triàsic acaba amb el tram carbonàtic que ja hem descrit. A la serra de Tramuntana el Lias comença amb una potent sèrie de bretxes intraformacionals que ultrapassa els 150 m (sèrie de sa Calobra), que donen un aspecte molt massís al paisatge, sobretot allà on són apilades sobre elles mateixes a causa de l’escatament tectònic. Són formades per dolomies cristal·lines, principalment a la base, i dolmicrites; cap al sostre presenten unes intercalacions de calcàries margoses i margodolomies. Aquestes bretxes han estat afectades per processos de carstificació, que es tradueixen en rebliments de fissures i en rebretxificació per col·lapse. En general, aquesta unitat no té fauna, encara que s’hi poden observar alguns gasteròpodes, i textures algals estromatolítiques a la part superior. Gradualment es passa a una formació carbonàtica formada per calcàries amb oòlits i d’altres components bioclàstics, conglomerats amb oncòlits i nombroses estructures estromatolítiques de caràcter algal. Aquestes capes es disposen normalment en petites seqüències que indiquen una disminució de la profunditat, de manera que, al sostre, acostuma a haver-hi senyals d’exposició subaèria, com ara esquerdes de dessecació o motlles d’evaporites. La fauna recollida en aquests nivells (Orbitopsella) indica una edat de Lias inferior-mitjà.

La part superior del Lias és una mica variable al llarg de la serra de Tramuntana. És formada per margues amb abundant fauna nerítica, de braquiòpodes principalment, encara que també s’hi troben mol·luscs, ammonits, etc; o bé per nivells encrinítics de potència variable constituïts per fragments de crinoïdeus que es troben usualment en bosses i que contenen grans belemnits (zona des Cosconar). De tota manera, allò que marca el sostre d’aquesta unitat és un nivell de gresos quarsífers (sa Moleta, es Cosconar) que es troba, més o menys desenvolupat, a tot el Juràssic de l’illa, fet pel qual des de sempre ha estat utilitzat com un bon nivell guia. És format per microconglomerats i gresos quarsífers amb ciment calcari, amb els grans de quars molt polits i lluents. Aquests gresos no utrapassen mai els 10 m de gruix i, en alguns afloraments, presenten estratificació encreuada, ocasionalment, i mostren bidireccionalitat.

Sobre aquests gresos quarsífers es desenvolupa un fons endurit ("hard ground"), amb crostes ferruginoses amb algunes bandes de fosfats i amb abundants ammonits ferruginitzats, els quals, prop de Lloseta, han permès de datar el Toarcià mitjà. Aquest fons endurit acostuma a anar associat a un nivell calcari bioclàstic molt ric en crinoïdeus.

A la serres de Llevant les fàcies inferiors del cicle juràssic corresponen a unes dolomies laminades que en nombrosos indrets presenten porositat fenestral i són azoiques. Inferiorment passen de manera gradual al tram calcari superior del supercicle triàsic. La seva potència supera de llarg el centenar de metres. Aflora extensament a la Marina de Llevant de Mallorca, especialment a les rodalies de Felanitx. L’aspecte que més destaca d’aquesta unitat és la intensa fracturació que presenta, característica que la fa fàcilment explotable com a àrid. Per sobre d’aquestes "dolomies triturades" es troben uns 200 m de dolomies laminades que alternen amb nivells de bretxes intraformacionals. Presenten porositat fenestral atribuïda a motlles d’evaporites.

Localment, i quan la dolomitització és menys intensa, cap al sostre de la sèrie es poden observar calcàries oolítiques i laminacions estromatolítiques. Ja, pràcticament, sense indicis de dolomitització es pot definir una unitat constituïda per calcàries oolítiques i estromatolítiques algals, que, a més, contenen, com a components bioclàstics, fauna abundant (dasicladàcies, foraminífers, lamel·libranquis, algues rodofícies, macroforaminífers aglutinats, etc. S’hi poden observar laminacions encreuades de petita i mitjana escala.

Igual que a la serra de Tramuntana, el Lias acaba amb la irrupció de gresos i microconglomerats de quars, amb matriu carbonaticolutítica. Sobre aquests materials, que atenyen un desenvolupament molt menor que a la serra de Tramuntana, s’implanta un fons endurit d’edat toarciana que tot i presentar-se de forma irregular, és força constant. El Lias aflora extensament i és ben desenvolupat a la serra de So Na Moixa i a la part meridional de les serres.

A l’illa de Cabrera el Lias té una potència de 240 m i aflora en es cap Ventós, la punta de ses Bledes, la punta Imperial, Na Picamosques, el cap de Llebeig i el cap Xoriguer. Presenta una sèrie del mateix tipus que a les serres de Llevant, amb calcàries algals, micrítiques i oolítiques, part de les quals foren dolomititzades posteriorment. El nivell amb grans de quars detrítics ha estat datat del Carixià inferior. Al fons endurit que limita el Lias hi han estat recollits ammonits de la base del Domerià i els primers nivells del cicle superior contenen ammonits del Bajocià. Així doncs, aquesta discontinuïtat, localment discordança angular, representa una llacuna estratigràfica que comprèn des del Domerià fins al Bajocià mitjà. A l’àrea de Mallorca i Cabrera, el Triàsic acaba amb fàcies intermareals, sobre les quals, durant el Juràssic inferior o Lias, s’implantà, amb un gran desenvolupament, una plataforma carbonàtica amb la mar oberta cap al SE. Aquestes condicions es mantenen amb més o menys continuïtat des de l’Hettangià fins al Pliensbaquià. Durant el Carixià aquesta plataforma rep una important aportació detrítica de procedència NW. Aquest influx detrític és molt més important a l’àmbit de la serra de Tramuntana, on les potències són superiors, que no pas a les serres de Llevant i Cabrera, on l’influx detrític, encara que també constant, mai no assoleix les potències de la serra de Tramuntana i, a més, és força irregular. En el Lias superior (Domerià-Toarcià) la plataforma es fractura i s’enfonsa, fets que condueixen a la formació de conques relativament profundes on s’instal·larà una sedimentació hemipelàgica característica del Juràssic mitjà i superior.

Els afloraments eivissencs

A Eivissa sembla que hi ha sedimentació contínua des del Triàsic, i els carbonats del Triàsic superior enllacen sense discontinuïtats majors amb els del Lias. Aquesta sèrie carbonàtica —que fa uns 100 m de gruix— comença amb dolomies massisses i dolomies grises cristal·lines que intercalen petits nivells de margues sense fòssils. A la base d’aquesta sèrie hi ha mineralitzacions de galena argentífera (puig de s’Argentera). Aquesta sedimentació queda interrompuda per un fons endurit ferruginós, que es pot observar a la punta Grossa i que comprèn des del Lias superior fins a l’Oxfordià (Juràssic superior).

A Eivissa, després de la sedimentació margosa amb guixos del Keuper, s’intal·là una sedimentació nerítica de plataforma epicontinental habitat preferentment per equinoderms i foraminífers bentònics.

Els afloraments subbètics

A l’extrem meridional del nostre país, en els petits retalls de materials subbètics que afloren a les serres de Crevillent, Ors i l’Ofra, hi són representats els terrenys del Lias. A les serres d’Ors i l’Ofra el Lias és format per calcàries micrítiques massisses en bancs —150 m de potència— en les quals s’ha pogut datar des del Sinemurià fins al Pliensbaquià, i per unes calcàries algals glauconítiques amb cefalòpodes i braquiòpodes. Els dipòsits del Toarcià-Aalenià amb què culmina el cicle liàsic són calcàries margoses i calcàries argiloses. En el vessant meridional de la serra de Crevillent el Lias comença amb dolomies massisses grises amb Palaeodasycladus mediterraneus i comprèn l’Hettangià i el Sinemurià (potència aproximada de 150 m). Fins al Pliensbaquià segueixen calcàries massisses grises amb restes d’oòlits i amb nivells glauconítics a la part superior, i abundants nivells de sílex. Aquests nivells són coronats per un fons endurit. El Toarcià-Aalenià, pràcticament no representat, és format per calcàries oolítiques ferruginitzades amb nombrosos fons endurits situats a diferents nivells, amb els quals acaba el cicle del Juràssic inferior.

Les formacions del Dogger i del Malm

Els afloraments menorquins

A Menorca el Juràssic mitjà i superior es disposa sobre la superfície de discontinuïtat que ja hem descrit i s’inicia amb calcàries oolítiques amb molta influència de quars detrític, normalment dolomititzades, que contenen Meyendorffina cayeuxi. Segueixen calcàries que intercalen capes fines de sílex i capes amb fragments de crinoïdeus i lamel·libranquis, juntament amb restes de plantes amb espores i pol·len, que pertanyen al Juràssic mitjà o Dogger. El Juràssic superior o Malm és compost per calcàries amb alguns foraminífers, algues, ostràcodes, gasteròpodes i Protopeneroplis striata, així com nombrosos intraclastos. Alternen amb calcàries microcristal·lines sense fauna i calcàries amb Favreina. La majoria d’aquests nivells són dolomititzats. El límit superior del Juràssic, i per tant les relacions del Malm amb el Neocomià, és poc clar, tant a causa de la manca de bons afloraments com dels fenòmens de dolomitització presents i a la manca de fauna característica.

La sèrie més representativa del Dogger i el Malm de Menorca és a la Talaia de Fornells (Na Ponsa). Comença amb un potent tram de dolomies grises amb fantasmes d’oòlits. Segueixen calcàries grises amb benes de calcita que passen, cap amunt, a dolomies amb fantasmes d’oòlits i amb quars detrític. Cap al sostre, un d’aquests nivells de calcàries oolítiques amb quars detrític i fragments de lamel·libranquis, gasteròpodes i algues, conté Meyendorffina. S’intercalen calcàries oolítiques amb quars detrític associades a dolomies finament estratificades. Damunt de tot aquest conjunt calcareodolomític descrit, segueix un tram que s’inicia amb calcàries margoses amb Aeolisaccus dummingtonni i continua amb calcàries verdoses amb grans de quars i gasteròpodes. A sobre s’observen altre cop dolomies grises massisses amb alguns oòlits i amb restes de textulàrids i lituòlids (Valvulinella), seguides de calcàries microcristal·lines amb fragments de crinoïdeus, i margues grogues. La sèrie juràssica acaba amb un paquet gruixut de calcàries grises pseudo-oolítiques amb Cayeuxia i restes de gasteròpodes, al qual segueixen calcàries oolítiques parcialment dolomititzades amb nombrosos agregats i fragments d’algues que corresponen ja el Juràssic superior.

En resum, els dipòsits del Dogger i del Malm es dipositaren en un ambient poc agitat, però dins del qual hi havia episòdicament forts corrents. Es deuria tractar d’una zona infranerítica influïda episòdicament per la zona epinerítica. Els dipòsits basals del Dogger representen un ambient relativament inestable, com ho mostra l’alternança contínua entre els dipòsits de plataforma i els litorals acompanyats d’una important presència de sedimentació detrítica, caracteritzada pel quars i els nombrosos fragments de plantes, espores i pol·len, els quals testimonien la proximitat de les terres emergides. Els dipòsits superiors, del Malm, són característics d’una sedimentació en una àrea relativament confinada, on es dipositen fangs calcaris, de vegades biotorbats, i on hi ha poques poblacions d’organismes, quasi sempre monospecífiques. Així doncs, la sedimentació de mar oberta i agitada del Dogger inferior evoluciona cap a fàcies confinades, de manera que els sediments del Juràssic superior corresponen a una àrea poc profunda, confinada i poc oxigenada on només vivien faunes rares, en general monospecífiques. Aquestes condicions canviaran sobtadament amb el Neocomià: s’hi establirà altre cop una mar epicontinental.

Els afloraments prebètics

Al Prebètic alacantí els afloraments de Dogger i Malm són espaiats i no a tots es troba el Juràssic mitjà i superior complet. En general, els termes inferiors de la sèrie falten a les unitats més externes. Així a la serra de Mariola, la sèrie comença amb dolomies grises cristal·lines del Kimmeridgià superior (Malm mitjà). El Portlandià comprèn, a la base, calcàries dolomítiques amb abundant fauna de miliòlids, algues, Actinoporella podolica, Anchispirocyclina lusitanica, etc. Segueixen prop de 180 m de calcàries massisses grisoblavoses amb Trocholina alpina, Actinoporella, etc., sobre les quals es troben 150 m de calcàries en bancs amb intercalacions més noduloses amb Trocholina alpina, miliòlids, etc. Aquest conjunt calcari és recobert per gresos i calcàries oolítiques i calcàries sublitogràfiques amb la mateixa fauna i, a més, lituòlids, radiolaris i equinoderms. El Portlandià acaba amb uns 40 m de margues grogues amb fauna de lamel·libranquis, gasteròpodes i textulàrids. El Berriasià i el Valanginià inferior comencen amb un tram prim de calcàries amb Salpingopporella, i segueixen uns 50 m de margues amb Laevithania sautieri. La sèrie continua amb calcàries blanques bioclàstiques amb Trocholina i nombrosos oncòlits i finalitza aquí amb un tram potent, amb influències detrítiques, que comença amb calcàries margoses arenoses amb Loriolithyris valdensis i una alternança de gresos calcaris i calcàries zoògenes de més de 70 m de potència, i uns 60 m de gresos que, al sostre, presenten una superfície d’erosió important que marca la fi de la superseqüència del Juràssic. Al damunt hi ha margues i calcàries margoses amb ammonits del Valanginià superior.

A la serra de Biar la sèrie es correspon amb el tram superior de la serra de Mariola i, a la serra de Carxe, igual que a la serra de Mariola, comença al Kimmeridgià. Aquí, amb 75 m de calcarenites oolítiques i calcàries paraesculloses amb molta fauna de lamel·libranquis, lituòlids, esporangis, briozous, etc. La sèrie acaba amb 5 m de gresos i calcàries bioclàstiques amb equínids, briozous, Cayeuxia, i Cladocoropsis mirabilis. Al damunt ja hi reposen les sorres virolades de les fàcies wealdianes.

Al Prebètic intern més meridional o Prebètic d’Alacant en sentit estricte, la sèrie hi és més completa, com per exemple a les serres Mitjana i Fontcalent. A la serra Mitjana la sèrie comença amb dolomies massisses i calcàries dolomítiques grises amb sílex i filaments les quals, al sostre, passen a calcàries finament estratificades amb ammonits, que donen una edat de Lias superior-Dogger. En alguna localitat, com a la serra de Fontcalent, a la base de la sèrie hi ha calcàries oolítiques, probablement atribuïbles al Lias mitjà. La sèrie continua amb calcàries noduloses amb molts ammonits i protoglobigerines, amb Globochaeta alpina que permeten atribuir aquests materials a l’Oxfordià superior-Kimmeridgià inferior. El Kimmeridgià superior-Portlandià és representat per calcàries grises finament estratificades amb saccocòmids, Calpionella alpina i altres tintínids, amb una potència que pot arribar als 100 m. El Berriasià és format per un tram prim de calcàries grises margoses amb ammonits (Berriasella) i microfauna de calpionel·les i Nannoconus. Per sobre d’aquest tram, i assenyalant la fi de la superseqüència del Juràssic, es troben les margues i les calcàries margoses del Neocomià.

A les serres del Cabeçó de l’Or i al Puigcampana, també en posició meridional, afloren sèries de caràcter més septentrional: només hi aflora Juràssic superior. Els nivells inferiors —més de 250 m de potència— són de calcàries massisses, amb oòlits, Trocholina, Clypeina jurassica, Bacinella i fragments de mol·luscs i d’equinoderms, datats del Portlandià. Per sobre hi ha uns 30 m de gresos calcaris que a la base i al sostre presenten bancs calcaris amb restes d’algues, equinoderms, mol·luscs i Pseudocyclammina lituus, als quals hom atribueix una edat entre Portlandià i Neocomià.

El Juràssic superior de les parts més externes (serra de Mariola) representa un ambient nerític costaner, mentre que el del Prebètic d’Alacant presenta unes fàcies de calcàries taulajades amb fauna de calpionel·les i tintinopsel·les que indiquen un ambient pelàgic molt més semblant al del Subbètic. Anàlogament succeeix durant el Berriasià-Valanginià inferior. A la serra de Mariola és format essencialment per gresos i calcarenites típiques d’un ambient nerític, mentre que a les serres Mitjana i Fontcalent, el formen margues amb ammonits i tintínids típics d’un ambient pelàgic. Cal indicar que els afloraments de les serres del Cabeçó de l’Or i del Puigcampana, situats al Prebètic d’Alacant, mostren fàcies, tant litològiques com faunístiques, pròpies d’ambients nerítics, com les zones més externes. Constitueixen un alt paleogeogràfic a l’interior del Prebètic d’Alacant que es mantindrà durant la resta dels temps mesozoics.

Els afloraments mallorquins i cabrerencs

Perfils estratigràfics del Juràssic de la serra de So Na Moixa, a les serres de Llevant de Mallorca. Destaquen les calcàries oolítiques, resedimentades en un medi pelàgic durant el Juràssic mitjà (Dogger), després de las ruptura de la plataforma liàsica.

Servei de Fotografia/S.P.G., original de Joan Fornós i col·laboradors

A la serra de Tramuntana de Mallorca el cicle del Dogger es diposita sobre el fons endurit ja descrit, d’edat toarciana. Comença amb un nivell de calcàries noduloses d’aspecte vermellós, poc potents, amb fauna d’ammonits que permeten atribuir-li una edat de Toarcià mitjà. Al damunt es troba una alternança rítmica de capes de margues i capes de calcàries d’ordre decimètric, amb molts nòduls de sílex que, de vegades, també es disposen en forma de capes. Contenen una abundant fauna de filaments de Posidonomya, radiolaris i ammonits que, a les seccions d’Alfàbia, Cúber i a la pedrera de Lloseta, donen una edat de Bajocià inferior. Segueix una unitat d’aspecte conglomeràtic, de falses bretxes, molt poc potent i amb intercalacions de nivells argilosos vermells. Aquestes calcàries noduloses, molt bioclàstiques (amb lumaquel·les d’Eothrix), han pogut ésser datades com a Bathonià. Al damunt ve una unitat de potència molt variable. Es tracta de calcàries margoses en bancs decimètrics amb algunes intercalacions margoses que poden arribar a tenir 60 m (a Cúber) o, fins i tot, ésser pràcticament inexistents (a son Vidal). Contenen una fauna abundant de radiolaris, protoglobigerines, Saccocoma, Spirillina, Eothrix, etc. que donen una edat kimmeridgiana. Per sobre d’aquests nivells trobem un tram de calcàries noduloses vermelles molt riques en ammonits i braquiòpodes i amb Calpionella alpina i C. elliptica, que permeten d’atribuir-lo al Portlandià (Titonià). Aquests nivells intercalen capes decimètriques de calcàries bioclàstiques, els components de les quals són resedimentats a partir de la plataforma (oòlits, foraminífers, mol·luscs, etc.).

El límit superior d’aquesta unitat, que ja marca la fi del cicle del Juràssic, és constituït per les margues i calcàries micrítiques blanques amb Nannoconus, calpionel·les, foraminífers en general, miliòlids, etc., que ja pertanyen al Cretaci inferior. Són les típiques fàcies blanquinoses anomenades maiòlica.

A les serres de Llevant de Mallorca, sobre el fons endurit ferruginitzat, la sèrie del Juràssic mitjà comença amb margues i calcomargues amb abundants nòduls de sílex i ocasionalment de ferro, amb fauna abundant d’espícules d’esponja, lamel·libranquis pelàgics (Posidonomya), radiolaris i icnites (Cancellophycus). Cap a la part superior d’aquesta unitat són freqüents els lliscaments sinsedimentaris ("slumps"). Aquesta primera unitat acaba amb nivells laminats i calcàries noduloses amb ammonits que indiquen una edat del Dogger (Aalenià-Cal·lovià inferior). Entre els sediments pelàgics descrits, s’intercalen, amb base erosiva, un seguit de cossos tabulars formats per calcàries oolítiques, lutites i nivells amb filaments, radiolaris i capes amb nombrosos bioclastos. A la base d’aquests cossos són freqüents les bretxes intraformacionals amb belemnits, les quals evolucionen cap a les calcàries oolítiques. Aquests cossos afloren per totes les serres de Llevant i donen els ressalts topogràfics. Hi ha estat trobada Trocholina, que indica una edat de Dogger (probablement Bathonià).

Damunt de la primera unitat pelágica amb els materials resedimentats, segueix una alternança de capes finament estratificades de calcàries micrítiques amb radiolaris i laminació paral·lela i capes de sílex d’origen diagenètic. Localment intercalen nivells prims de materials resedimentats amb pelòides i tota mena de components esquelètics. La potència d’aquesta unitat oscil·la entre 30 i 130 m. La unitat superior del cicle juràssic és formada per una alternança de nivells tabulars decimètrics de calcàries micrítiques amb radiolaris i espícules d’esponja, i calcàries bioclàstiques constituïdes essencialment per pelòides, fragments d’equínids i foraminífers textulàrids. A la part superior de la unitat hi ha una gran quantitat de tintínids que permeten atribuir-la al Portlandià. La seva potència és variable, però no ultrapassa mai els 150 m. El límit superior, com a la serra de Tramuntana, ve marcat per les calcolutites blanques del Cretaci inferior, que afloren extensament prop de Son Macià, a prop de Manacor.

A l’illa de Cabrera, la sèrie és molt semblant, però les unitats resedimentades a l’interior de les fàcies pelàgiques del Dogger tenen un caràcter diferent. A Cabrera constitueixen autèntics olistòlits. Es tracta d’esllavissades de grans blocs de "grainstones" oolítics procedents de la plataforma. Igual que a Mallorca, la sèrie juràssica és limitada superiorment per les calcàries margoses i les margues blanques del Cretaci inferior que, a Cabrera, a la seva base se situarien probablement en el trànsit Berriasià-Valanginià.

Esquema de l’evolució durant el Juràssic a les serres de Llevant de Mallorca. Es remarca la ruptura de la plataforma al final del Lias, amb la formació de fons endurits, la resedimentació de calcàries oolítiques durant el Dogger (Oxfordià), en un medi pelàgic, la progradació de fàcies de talús durant el Malm (regressió finijuràssica) i la instal·lació, novament, d’una sedimentació pelàgica a començament del Cretaci.

Servei de Fotografia/C. B.M., original de Joan Fornós i Antonio Rodríguez-Perea

Tant a l’àrea de Mallorca com a la de Cabrera, el trencament i l’enfonsament de la plataforma liàsica a final del Lias, marcada pel fons endurit, dona pas a la formació de conques relativament profundes amb sedimentació hemipelàgica i amb alts topogràfics relatius. Tot plegat delimita dominis amb sedimentació un poc distinta. Així, a la serra de Tramuntana té lloc una sedimentació eminentment hemipelàgica, mentre que a les serres de Llevant i Cabrera la sedimentació té les característiques de la d’un talús carbonàtic. Aquesta situació es manté al llarg de tot el Dogger. És en aquesta situació que a l’àmbit de les serres de Llevant irrompen bruscament els materials procedents de la plataforma en forma de turbidites oolítiques i que l’àmbit de Cabrera rep els grans olistòlits de "grainstones" oolítics. Durant l’Oxfordià segueix l’aprofundiment de les conques als àmbits de les serres de Llevant i Cabrera, mentre que a la serra de Tramuntana hi ha una certa somerització. Des de l’Oxfordià superior fins al Valanginià, la sedimentació manté el seu caràcter de conca i de talús progradant en el cas de les serres de Llevant. Finalment acaben tots els processos de resedimentació i el cicle de Cretaci inferior comença amb una sedimentació uniforme a tot l’àmbit mallorquí de margues i calcàries margoses blanques: les fàcies maiòlica.

Els afloraments eivissencs

A Eivissa, després de la interrupció sedimentària que durà fins a l’Oxfordià, la sèrie continua amb calcàries bretxoses i noduloses riques en ammonits i altres cefalòpodes, braquiòpodes i equinoderms, a més de foraminífers i radiolaris. Al damunt es troben 50 m de calcàries compactes fosques en capes decimètriques i amb intercalacions de margues i calcàries margoses amb ammonits kimmeridgians. A més, aquests nivells contenen foraminífers, radiolaris i espícules d’esponges; a la base abunden els ostràcodes i al sostre els crinoïdeus pelàgics, potser ja portlandians.

A partir del Kimmeridgià, a Eivissa, es diferencien tres sèries estratigràfiques que corresponen a les tres grans unitats estructurals, que de NW a SE (cosa que equival a dir, també, de mes extern a intern des d’un punt de vista estructural) són: la sèrie d’Aubarca, la sèrie de Sant Josep i la sèrie d’Eivissa. A la sèrie d’Aubarca, sobre les calcàries kimmeridgianes se superposen calcàries zoogèniques (calcarenites) amb algues dasicladàcies, foraminífers i algunes calpionel·les i radiolaris. A la sèrie de Sant Josep, intermèdia entre la d’Aubarca i la d’Eivissa, també s’hi troben calcàries amb abundants mol·luscs, equinoderms, anèl·lids i coralls. Aquestes calcàries intercalen nivells de dolomies cristal·lines. Els foraminífers del sostre d’aquesta unitat donen una edat de Valanginià. A la sèrie d’Eivissa, sobre les calcàries kimmeridgianes, reposen margues arenoses grogues i calcàries llimoses amb quars detrític i moscovita.

Les calcàries noduloses i bretxoses de l’Oxfordià superior foren formades en un ambient marí som, afectat per forts corrents. La coexistència en aquests nivells d’organismes costaners i foraminífers bentònics, juntament amb organismes pelàgics, fa pensar que durant l’Oxfordià la sedimentació tingué lloc en un alt fons d’una mar oberta. En canvi, la sedimentació calcària fina del Kimmeridgià fa pensar en un ambient molt més profund en el qual abundarien els organismes pelàgics. Durant el Portlandià es poden diferenciar dos dominis paleogeogràfics diferents. A les unitats més externes (Aubarca i Sant Josep) hi hauria hagut un domini de plataforma soma i turbulenta amb predomini d’algues verdes (dasicladàcies). La presència de coralls en aquest domini ens indica una mar soma i càlida. Aquesta poca profunditat ve remarcada per l’existència en el puig de s’Empenyo de calcàries lacustres d’aigües dolces o salobres amb oogonis de carofícies i gasteròpodes d’aigua dolça, d’edat portlandiana. A la unitat més interna (Eivissa) s’hauria estès una mar més profunda amb una sedimentació margosa amb influències terrígenes (quars i miques) procedents de l’erosió de continents propers.

Els afloraments subbètics

El Dogger i el Malm subbètics són representats a la serra de Crevillent. En el flanc N d’aquesta serra el Dogger comença amb un nivell poc potent de margues grogues amb belemnits i crinoïdeus de l’Aalenià. Segueixen calcàries micrítiques i margoses amb nombrosos nòduls de sílex, que, en sentit ampli, hom pot considerar que pertanyen al Dogger. El Malm hi és representat per 90 m de calcàries margoses que, al sostre, presenten un nivell margocalcari nodulós amb abundants ammonits que indiquen el Portlandià. Al damunt afloren ja els dipòsits calcaris margosos del Neocomià.

Al flanc meridional de la serra de Crevillent, el Juràssic mitjà comença amb calcàries compactes que alternen amb calcàries noduloses amb Stephanoceras, entre d’altres, del Bajocià-Bathonià. El Cal·lovià és representat per calcàries un xic noduloses amb protoglobigerines i Macrocephalites i, l’Oxfordià, per capes noduloses vermelloses amb molts ammonits i protoglobigerines. El Kimmeridgià és compost per calcàries grises amb sílex i saccocòmids i Globochaeta alpina. El Portlandià és representat, si bé escassament, per unes calcàries grises. El Juràssic queda tancat amb les margues i calcàries margoses amb molts ammonits i calpionel·les que daten el Berriasià i el Valanginià.