Els estudis zoològics

L’àmbit d’estudi de la zoologia és tan ampli que no hi ha gens d’unitat en el desenvolupament dels diferents camps d’investigació. D’una banda, hi ha una primera gran divisió entre els estudis dels grups zoològics de l’hàbitat marí, els de les aigües continentals, els terrestres i, encara, els de vida paràsita. Al nostre país, els estudis zoològics en cadascun d’aquests camps han estat duts a terme per equips diferents i sovint també en centres diferents. A continuació presentem una síntesi general de l’evolució històrica d’aquests estudis al nostre país, i després, concretament, la manera com han avançat en cadascun dels grups d’animals que tractem aquí; vegeu en les altres parts d’aquesta mateixa obra els aspectes històrics de l’estudi dels aràcnids, els crustacis, els miriàpodes, els artròpodes, els peixos, els ocells, els amfibis, els rèptils i els mamífers.

El desenvolupament de la zoologia als Països Catalans

L’estudi de la zoologia als Països Catalans es desenvolupa, de fet, des de la Il·lustració fins als nostres dies. La història natural, igual que moltes altres disciplines científiques, no sorgí a Europa en la seva concepció moderna fins al segle XVII, època de la denominada revolució científica. Si durant gairebé un mil·lenni la península Ibèrica «figurà —com ha dit J.M. López Piñero— entre els escenaris centrals del desenvolupament del saber científic a Europa», ara que aquests començaven a madurar en el món modern, n’havia quedat desconnectada. Només alguns grups del moviment innovador, reunits entorn de ciutats com Saragossa o València, actuaren des del primer moment (convencionalment s’accepta la data del 1687 com la de l’inici d’aquell moviment) per a no perdre contacte amb la renovació.

Ja al segle XVIII, fou l’ordenació dels sistemes de classificació (sistemàtica i taxonomia), impulsada pel suec Carl von Linné (Rashult 1707 - Uppsala 1778), allò que atorgà racionalitat a la història natural dels animals i de les plantes, que s’ocupà des d’aleshores d’estudiar-ne les formes i les estructures i de classificar-les. D’una manera inexorable, que no fou però advertida per aquells primers taxonomistes, l’aprofundiment d’aquells estudis menà la història natural al punt d’exigir la inclusió del temps i de la contingència en el seu sistema conceptual. La incorporació d’aquests dos conceptes suposà la modernitat definitiva de la història natural tal com la coneixem avui dia, i fou l’obra, principalment, de dos naturalistes: el francès Lamarck (Bazentin, Picardia 1744 - París 1829), pel que fa al temps, i l’anglès Charles Robert Darwin (Shrewsbury 1809 - Downe, Kent 1882), celebèrrims autors de sistemes transformistes o evolutius.

Els antecedents remots

Tanmateix, com és lògic, les arrels de la zoologia tenen una antiguitat molt superior. Tal vegada les primeres referències zoològiques puntuals, en ocasions inconnexes, relatives al nostre territori es troben en la «Història Natural», en 37 volums, de Plini el Vell (23 aC - 79 dC). Aquesta obra fou, en la seva matèria, la més llegida durant quinze segles, i exercí una notabilíssima influència en el panorama literari de l’antiguitat a l’edat mitjana. No obstant les fabulacions que conté, avui per avui continua essent un dels primers testimonis disponibles per a l’estudi del món antic i els seus costums (i, és clar, també de la Tarraconense).

Els bestiaris medievals eren obres de teologia moral que cercaven una finalitat alliçonadora a partir de la interpretació al·legòrica d’exemples provinents del món animal. Inspirats en una tradició antiquíssima, les versions en llengües romàniques aparegueren a partir del segle XII. La fotografia recull la primera pàgina de l’edició del «Bestiari Català» denominat de Pere Pascual, que es conserva a la Biblioteca Universitària de Barcelona.

Jordi Vidal / Biblioteca Universitària de Barcelona

Els bestiaris catalans

Malgrat el seu caràcter acientífic, s’han d’esmentar els bestiaris (tractats didàctics que descrivien animals) de l’edat mitjana, si més no perquè han donat origen a un cert gènere literari (amb obres recents al nostre país, com, per exemple, les de Josep Carner o Pere Quart). De fet, els bestiaris eren obres de teologia moral que prenien exemples del món animal i els interpretaven al·legòricament i amb finalitat alliçonadora. La tradició vol ferlos derivar d’un llibre, el «Physiologus», escrit pel «Naturalista» cap al segle II dC, una obra i un autor que ens són desconeguts. De fet, els bestiaris recullen tota la tradició grecoromana, que en bona part es troba en l’obra de Plini el Vell, i també en la d’Aristòtil, Juvenal, Elià, etc. El que els és particular és la preocupació moral (que ja es troba en Esop i en Fedre), derivada de la preocupació dels estoics per l’home assenyat. Amb el cristianisme, aquella interpretació al·legòrica fou fàcilment capgirada segons els postulats de l’economia de la redempció. Al principi, els bestiaris foren escrits en llatí, però cap al segle XII n’aparegueren versions en llengües romàniques.

Els diferents manuscrits coneguts dels bestiaris catalans, del segle XV, són molt semblants entre ells i estan emparentats amb el bestiari toscà. El que tenen de més destacable, en definitiva, si prescindim d’aquell candor moralitzant, és l’aparell interpretatiu de la conducta animal que, en el que avui dia qualifiquem de visió antropocèntrica, subjau encara parcialment en la nostra tradició cultural. Sens dubte, i per la seva implantació literària, és aquest un element històric i culte de la divisió entre les dues cultures. Molt menor encara és el valor naturalista del «Llibre de les Bèsties», de Ramon Llull, que, inclòs dins del seu «Llibre de Meravelles», no és altra cosa que una apologia en la qual, amb el pretext de la caracterització humana dels animals, s’analitzen els defectes o les limitacions de la conducta personal i social de l’home.

Les primeres històries naturals: la Il·lustració

Entre les primeres històries naturals que amb una concepció encara ben antiga s’ocupen, però sense tanta al·legoria, de la descripció del medi físic i dels seus habitants, cal esmentar-ne algunes, com la «Història natural de Catalunya» (1600) del jesuïta Pere Gil i Estalella (Reus, Baix Camp 1551 - Barcelona 1622), els «Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa» (1557) de Cristòfor Despuig i Pinyol (Tortosa 1510 - 1561/80), o la «Historia Geográfica y Natural de Cataluña» (1767), en castellà, del també jesuïta Mateu Aymerich o Aimeric (Bordils, Gironès 1715 - Ferrara 1799), publicada dins del nostre segle; la «Crònica universal del Principat de Catalunya» (1606) de Jeroni Pujades (Barcelona 1568 - Castelló d’Empúries, Alt Empordà 1635); la «Descripció de la grandesa i antiquitats de la ciutat de Manresa (1685)», de Magí Canyelles (Manresa 1622 - 1685), o, ja en el segle XVIII, les «Singularidades de la historia natural del principado de Cataluña», de Tomàs Clarassó i Vilar.

Ja en el segle XVIII, mereix destacar-se l’activitat d’alguns naturalistes que s’ocuparen específicament dels invertebrats no artròpodes. Entre aquests cal esmentar la família dels Salvador, que, malgrat el seu interès central per la botànica, s’ocuparen de reunir algunes col·leccions d’invertebrats en el seu museu. Així mateix, Francesc Xavier de Bolòs (Olot 1773 - 1844) redactà (1801) un catàleg faunístic en el qual aplegava tant vertebrats com invertebrats. El mallorquí Cristòfol Vilella (Palma de Mallorca 1742 - 1803) s’ocupà també de malacologia. En fi, el monjo montserratí Maur Ametller (Palafrugell, Baix Empordà 1749 - Sant Benet de Bages 1833) organitzà un museu de la història natural de Montserrat, a les darreries del segle XVIII.

Una de les primeres faunes locals que, als Països Catalans, incorporaren el sistema i la nomenclatura de Linné fou la del menorquí Joan Ramis i Ramis (Maó, Menorca 1746 - 1819), el qual, l’any 1814, publicà el petit opuscle «Specimen animalium, vegetabilium et mineralium in insula Minorica frequentiorum ad normam Linnaeani sistemati exaratum», que té, a més, la virtut d’incorporar abundants noms populars («accedunt nomina vernacula in quantum fierii potuit», segons que manifesta el mateix autor).

Com veurem més endavant, la segona meitat del segle XIX i l’inici del XX foren per al desenvolupament de la zoologia catalana una época crucial. Ja s’ha dit en d’altres ocasions dins d’aquesta mateixa obra que alguns dels esdeveniments més importants foren la creació del Museu Martorell i la Junta de Ciències, la fundació de la Institució Catalana d’Història Natural o la creació a la Universitat de Barcelona de la secció de ciències naturals. Les institucions científfiques del país portaven, ja entrat el segle XIX, una vida lánguida; efectivament, la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, que havia estat fundada el 1764 amb el nom de Conferència Físico-Matemàtica Experimental, i en la qual havien destacat, en disciplines diferents de la zoologia, figures com Francesc Salvà i Campillo (Barcelona 1751 - 1828), Antoni de Martí i Franquès (Altafulla, Tarragonès 1750 - Tarragona 1832) o Francesc Sanponts (Barcelona 1756 - 1821) vegetava, com ja s’ha dit, per manca de mitjans de treball i d’esperit d’investigació. Els mateixos homes de l’Acadèmia, com Frederic Trèmols (Cadaqués, Alt Empordà 1831 - Barcelona 1900), creien, com ha estat destacat pels historiadors, que el país vivia, pel que feia al conreu de les ciències experimentals i naturals, i, en paraules d’Oriol de Bolòs, «un període de vertadera postració i decaïment».

La Renaixença i l’excursionisme científic

La informació continguda en la «Zoologia popular catalana» de Cels Gomis i Mestres. publicada el 1910, és a hores d’ara gairebé insubstituïble, ja que ès el fruit d’una vastissima tasca de recopilació folklòrica duta a terme quan el país tradicional encara no havia estat desballestat pels grans moviments migratoris moderns i l’ensulsiada de la cultura rural.

Jordi Vidal

De fet, fou el moviment cultural i patriòtic de la Renaixença el que impulsà l’interès per les ciències naturals, per les quals es preocupà molt particularment. Fruit del positivisme romàntic de l’epoca és la creació de les societats d’excursionisme científic, entre les quals l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques, creada el 1876, i l’Associació d’Excursions Catalana (escindida de l’anterior dos anys més tard), que finalment es fongueren, el 1891, en el Centre Excursionist; de Catalunya. És menester en aquest sentit esmentar la figura de Cels Gomis i Mestres (Reus, Baix Camp 1841 - Barcelona 1915), membre de l’Associació d’Excursions i del Centre Excursionista, que, aprofitant la gran mobilitat a què l’obligava la seva feina d’enginyer d’obres públiques, aplegà una vastíssima informació de primera mà sobre la cultura popular del país i, molt notablement també, de molts altres indrets de l’estat espanyol. La gran recopilació folklòrica que féu (especialment en els carnps clàssics de la història natural: zoologia, botànica, meteorologia i climatologia), abans que els grans moviments migratoris moderns i l’ensulsiada de la cultura rural desballestessin el país tradicional, és insubstituïble. Ma-Iauradament, aquesta línia d’actuació no va ésser seguida, en el cas de les ciències naturals, d’un estudi en profunditat ni sembla haver gaudit, per part dels professionals d’aquestes ciències, de la suficient atenció. A part «Lo llamp i els temporals» (1884), «Meteorologia i agricultura popular» (1888) I «Botànica popular» (1891), reeditada recentment, cal destacar, entre l’obra de Gomis, «Zoologia popular catalana» (1910).

El naixement del Museu Martorell i la Junta de Ciències

Dins aquest ambient d’efervescència catalanista i d’interès creixent per dur a terme l’inventari de la flora, la fauna i els materials geològics del país, fou fonamental el llegat, el 1878, de Francesc Martorell i Peña (Barcelona 1822 - 1878), que originà la creació del Museu Martorell. Martorell fou un burgès benestant que en vida havia aplegat, impulsat pel seu afany col·leccionista, importants col·leccions zoològiques i arqueològiques, principalment. En el seu testament llegà les col·leccions a la ciutat, juntament amb 125 000 pessetes per a bastir un edifici on exhibir-les. L’any 1882, essent alcalde Rius i Taulet, s’inaugurà l’esmentat Museu, que, des d’aleshores, porta el nom del seu inspirador i que es convertí en el principal museu de ciències naturals del país; aquest museu, gradualment, anà originant, per segregació, els embrions dels actuals museus d’arqueologia, zoologia i botànica, a més del de geologia, que roman encara a la seu original. En aquell primitiu museu de ciències naturals destacaren ben aviat les col·leccions malacològiques (el llegat de Martorell n’incloïa més de 6000 exemplars), especialment des que Artur Bofill i Poch (Barcelona 1846 - 1929), un advocat apassionat per les ciències naturals, en fou nomenat director, l’any 1891.

D’una manera quasi simultània, un altre fet, la creació, el 1893, de la Junta Tècnica dels Museus de Ciències Naturals, el Parc Zoològic i el Jardí Botànic, suposà una de les decisions político-administratives més trascendental dutes a terme en aquest país per tal d’incorporar les ciències naturals a l’ambient cultural. Aquella Junta es convertí després en la Junta Municipal de Ciències Naturals (1906) i posteriorment en la Junta de Ciències Naturals de Barcelona (1916), abans de decaure definitivament.

Com veurem més endavant, el progrés de la zoologia catalana segueix el fil conductor del desenvolupament de la Institució Catalana d’Història Natural i de la secció de ciències naturals a la Universitat de Barcelona, al si de l’ambient cultural del Principat, agrupat a Barcelona, dels últims decennis del segle XIX i el principi del XX. Ara bé, algunes figures heterogènies, poc o molt aïllades d’aquell corrent, portaren a terme tasques valuoses. En molts casos, però no d’una manera exclusiva, és clar, els escauria tal vegada el qualificatiu d’eminències que segons P. Font i Quer abundaren tant entre els naturalistes d’aquest país.

L’obra de Francesc Darder i Llimona

Una figura destacada, sens dubte, en la història de la zoologia catalana és la de Francesc Darder i Llimona (Barcelona 1851 - 1918), sovint oblidat. Darder, que no era naturalista de formació, sinó veterinari, fou professor de zoologia a l’Escola Superior d’Agricultura i el primer director del Parc Zoològic, com també dels laboratoris Zootècnic i d’Ictiologia de Barcelona i del laboratori d’Ictiologia de Banyoles. Darder posà el 1886 el primer comerç d’història natural de Catalunya (primer al carrer de Jaume I, a Barcelona, i des del 1890, al número 125 de la Diagonal), i portà a terme multitud d’iniciatives, algunes de ben pintoresques, sempre empès per una gran curiositat («era un savi i admirador tafaner de la vida dels animals», escriví Ramon Turró). Fruit d’aquesta activitat són les revistes «El Zookeryx» i «El Naturalista», en les quals s’inclogueren treballs de zoologia de vertebrats i d’invertebrats. Malgrat tot, Darder s’incomodava especialment amb els naturalistes taxònoms («no m’hi puc entendre, amb els savis!»), i, sia per motius de salut o per la bona acollida que hi trobà, tot plegat el portà a centrar la seva activitat entorn de la ciutat de Banyoles, on fundà el Museu Municipal Darder d’Història Natural (1916), que continua essent el segon museu d’història natural del país, si ens guiem pel nombre de visitants. Tal vegada, tot sigui dit, algunes de les morbositats que s’hi exposen (moltes de les quals, cal reconèixer-ho, no són atribuïbles al mateix Darder) n’hi atrauen uns quants. Potser no recordem que l’extravagància i la monstruositat han cridat durant segles l’atenció de la gent, en general, i dels mateixos naturalistes, en particular, que ompliren les vitrines dels gabinets i dels museus de curiositats d’aquella mena perquè reconeixien encara valor al pensament dels antics segons el qual,—en paraules de Sant Isidor de Sevilla— «els monstres no són contraris a la naturalesa sinó fets per voluntat divina i s’anomenen portents perquè «portendunt» anuncien; ostents perquè «ostendunt», manifesten; monstres, perquè «monstrant», és a dir, mostren, i prodigis, perquè «praedicunt», és a dir, prediuen el futur». Succeeix, però, que els canvis que les revolucions científiques introdueixen no acostumen a deixar rastre en les obres de finalitat pedagògica, destacadament eis llibres de text i els museus, perquè són compendis normatius destinats a difondre l’actual sistema de pensament. Així, museus com el de Banyoles, o el Museu Bíblic de Ciències Naturals de Montserrat (que aplegà el pare Ubach i que actualment no és accessible al públic), o alguns altres museus locals més apartats dels corrents renovadors, esdevingueren, en no haver procedit a la seva actualització, testimonis d’una cultura i d’una època pretèrites.

El desenvolupament de la zoologia fora del Principat

Mentrestant, a Menorca, l’eclesiàstic Francesc Cardona i Orfila (Maó 1833 - 1892) impulsà el coneixement dels invertebrats i destacà per les seves publicacions sobre la fauna de coleòpters de l’illa i per les col·leccions que aplegà —notablement, de mol·luscs—, algunes mostres de les quals romanen dipositades a l’Ateneu Científic, Literari i Artístic de Maó.

Uns anys més tard i d’una manera aïllada, tingué lloc la creació dels laboratoris i instituts d’oceanografia que, amb el temps, tindrien una transcendència especial en el progrés de l’estudi de nombrosos grups zoològics. El Laboratori Aragó de Banyuls de la Marenda, creat l’any 1882 per Joseph Henri de Lacaze-Duthiers (Montpesat, Gascunya 1821 - Las Fonts, Dordonya 1901), fou el primer laboratori oceonogràfic en territori català i el centre d’irradiació a partir del qual sorgiren, per emulació, altres iniciatives. Així, el 1908, fruit de l’interès d’Odón de Buen, catedràtic de la Universitat de Barcelona, de qui parlarem en tractar d’aquesta institució, fou creat el Laboratori de Biologia Marina de Portopí, a Mallorca, que s’integrà més tard a l’acabat de crear Instituto Español de Oceanografía, dirigit per de Buen.

Per part seva, Celso Arévalo (Ponferrada, Lleó 1885 - Madrid 1944) fundà a València, després de passar per l’Institut de Maó, el Laboratori d’Hidrobiologia, que portà a terme, entre 1912 i 1924, estudis limnològics, principalment de l’Albufera valenciana, que foren publicats, juntament amb alguns interessants reculls de zoologia popular, en els «Anales» de l’institut de batxillerat de València. A Barcelona, durant aquell període, Josep Maluquer i Nicolau (Barcelona 1883 - 1960) aconseguia crear la Secció d’Oceanografia en el si del Museu de Catalunya.

La fundació de la Institució Catalana d’Història Natural

Retornant al fil principal de la història de la zoologia catalana, cal esmentar un fet capital: la fundació de la Institució Catalana d’Història Natural. En el si del moviment cultural del final de segle, preocupat pelredreçament del país i, com ja hem esmentat, molt especialment, pel conreu de les ciències naturals, tres estudiants, Salvador Maluquer i Nicolau (Barcelona 1881 - 1955), Antoni Novellas i Roig (Barcelona 1879 - ?) i Josep M. Mas de Xarxars i Palet fundaren, el desembre de 1899, l’esmentada societat que, l’any 1901, començà a publicar un «Butlletí». El primer article dels seus estatuts proclamava que «L’Institució Catalana d’Història Natural té per objecte el conreu de les Ciències Naturals, y son estudi y propagació, entre l’element jove de Catalunya, per contribuir a la formació de l’Història Natural d’aqueixa terra». Un d’aquells fundadors, Maluquer, ha recordat l’ambient entusiasta d’aquells fets: «La febre catalanista dominava arreu (…) grans onades d’optimisme ho invadien tot i en tots els ordres de la vida es notava un desig, una ànsia de treball i d’estudi…»

Com ja hem dit, el nivell inicial d’aquell cenacle, que creixé, no obstant, ràpidament, era baix. Tanmateix, es féu molt en molt poc temps, tal i com ho demostren els butlletins i els volums de la revista «Treballs» d’aquella primera època. En tot cas, el que mancava era amplitud de mires. Durant molts d’aquells primers anys, la Institució (que l’any 1917 s’aixoplugà sota el paraigua de l’Institut d’Estudis Catalans), mantingué com a Iema, en forma d’afegitó a l’article segon dels seus estatuts, que «no hi pot haver dissensió veritable entre la ciència i la fe». Això significà una acceptació desconfiada, per no dir clarament negativa, de l’evolucionisme. En realitat, repetia el recel que, en un ambient més elitista com era el de la Reial Acadèmia de Ciències, ja manifestava el botànic Antoni Cebrià Costa quan, l’any 1880, a propòsit de l’ingrés del canonge Almera en aquella societat, proclamava que «mai la veritable ciència no ha estat ni estarà renyida amb la religió». En realitat, hi havia un mateix espantall: el transformisme de Darwin i Haeckel que circulava en els ambients obrers progressistes. El cert és que la cultura catalana fou principalment antievolucionista (només sectors polítics minoritaris i més d’esquerres, que potser podrien exemplificarse en la figura de Valentí Almirall, mostraren una actitud oberta).

Precisament aquest fou un dels principals motius de fricció entre els naturalistes del país: entre, d’una banda, una gran majoria d’afeccionats, aplegats entorn de la Institució i, de l’altra, els professors de la Universitat, en bona part vinguts de fora i poc o gens integrats en la cultura del país, però intel·lectualment més oberts a les idees renovadores, i que, pel que fa a l’organització s’aplegaven a la secció barcelonina de la Real Sociedad Española de Historia Natural.

La Secció de Ciències Naturals de la Universitat de Barcelona

Fou a començament de segle, concretament l’any 1910, que s’iniciaren, en crear-se la secció corresponent a la Universitat de Barcelona, els estudis de Ciències Naturals de Catalunya. La creació de la Secció de Ciències Naturais influí notablement en el desenvolupament de la història natural durant aquells primers decennis de segle, fonamentalment perquè en poc més de dos anys (1910-1912) es crearen i dotaren una diversitat de càtedres que aplegaren per primera vegada en aquella institució un bon nombre de naturalistes professionals i, sobretot, és clar, perquè començaren a sortir generacions (primer ben reduïdes) de naturalistes de formació universitaria.

Una de les persones que més féu per aconseguir per a Barcelona la Secció de Ciències fou el zoòleg aragonès Odón de Buen i del Cos (Zuera, Aragó 1863 - Mèxic 1945), que ocupava des del 1889 l’única càtedra d’història natural, la de Mineralogía i Botànica, de la Facultat de Ciències de la Universitat de Barcelona. De Buen fou un personatge polèmic; polític republicà d’idees avançades a més de professor, participà en determinades activitats públiques, com les confèrencies dominicals de l’Escuela Moderna de Ferrer i Guàrdia, que li crearen poderoses enemistats. Bon publicista, dotat d’ardor, i persona combativa, emprengué una creuada en pro de la difusió del darwinisme, especialment a través de conferències i dels seus llibres de text, d’un gran abast; tot plegat, juntament amb alguna facècia, originà una veritable malvolença en determinats sectors conservadors, especialment els eclesiàstics, que després de l’intent fallit, l’any 1895, de desposseir-lo de la seva càtedra, l’encalçaren fins a aconseguir el seu trasllat a la universitat de Madrid, l’any 1911. Posteriorment, i ja fora de Catalunya, de Buen es destacà com a impulsor de l’oceanografia, i aconseguí, l’any 1914, la creació del corresponent Instituto Español de Oceanografía. Exiliat després de la guerra civil del 1936-39, morí a Mèxic.

Creada la Secció de Ciències Naturals i cobertes un mínim nombre de places docents, s’inicià entre alguns d’aquells professors joves vinguts de fora un començament de dedicació a la investigació. Excepte algun cas aïllat, fins aleshores la recerca universitària no havia existit. Els professors es dedicaven a dictar les seves classes, quan ho feien, i poca cosa més. En aquest sentit, es produí un canvi clar d’orientació, tot i que d’efectes molt minsos. Diversos factors hi contribuïren negativament. En primer lloc, la ja esmentada poca integració cultural d’aquells professionals, molts dels quals maldaven per aconseguir algun tipus de trasllat i marxar. D’altra banda, la poca tradició de recerca a la universitat, on, sense cap vestigi d’organització en equip, l’individu es trobava gairebé absolutament mancat d’estímul per a la investigació. Malgrat tot, com es pot veure sobretot en les pàgines dels «Anales de la Real Sociedad de Historia Natural», aquells professors, i notablement els seus deixebles, constituïren un bon nucli original de recerca.

L’etapa moderna

La guerra civil de 1936-39 trasbalsà completament aquella situació. La Universitat Autònoma en sortí anul·lada, com també la Institució Catalana d’Història Natural i la Junta de Ciències. A la universitat, els supervivents dels desastres de la política i de la guerra ho heretaren tot, i es beneficiaren de la creació del Consejo Superior de Investigaciones Científicas, CSIC (1939), fundat a Madrid pels vencedors com a contrapunt de la Junta de Ampliación de Estudios que, en el règim anterior, els homes de la Institución Libre de Enseñanza havien ideat per a la formació del personal investigador i del professorat universitari, i també com a eina d’estímul a la recerca. Durant aquells primers anys, el Consejo funcionà d’acord amb una planificació tal vegada més descentralitzada que la que havia tingut la Junta, i d’això se’n beneficià la Facultat de Ciències de la Universitat de Barcelona. Sorgiren, així, als anys quaranta, diverses seccions agregades als departaments universitaris, que aquells catedràtics més actius aprofitaren per a donar una empenta a la seva activitat (remunerant econòmicament secretàries, mossos i personal divers, subvencionant-se l’assistència a congressos i estades d’estudi a l’estranger o la creació de biblioteques i revistes especialitzades, etc.). Malgrat que beneficià, si exceptuem els fons bibliogràfics aplegats i algun altre aspecte concret, numèricament molt poques persones, aquells estímuls augmentaren l’interès per la recerca en els laboratoris universitaris, que «se extendían como manchas de aceite», en paraules de l’espantat rector, i donaren lloc a la creació d’algunes institucions fonamentals per a la recerca, com l’Instituto de Investigaciones Pesqueras (actualment, Institut de Ciències del Mar), creat pel CSIC l’any 1951, alhora que feren possible la futura formació de l’estol de candidats no ja a naturalistes sinó a biòlegs i geòlegs que, d’acord amb el desenvolupament econòmic del país, començaren cap als anys seixanta a arribar a centenars a la universitat. I és que tal vegada el final de l’època «històrica» i l’inici de l’actual, pel que fa a la història natural catalana, té com a data significativa la del 1953, any en què es procedí a dividir l’antiga llicenciatura de Ciències Naturals en dues, la de Ciències Biològiques i la de Ciències Geològiques (les primeres promocions de les quals es llicenciaren el juny del 1957).

L’estudi de diferents grups d’invertebrats

El desenvolupament del coneixement històric dels diferents grups zoològics als Països Catalans és molt desigual, i la història dels estudis dels múltiples fílums o classes d’invertebrats forma part (quan es coneix) de les pàgines que segueixen, on reben un tractament sistemàtic. En molts casos, principalment en aquells grups menys populars, els estudis han estat duts a terme només en èpoques molt recents —els darrers decennis— i encara, en ocasions, d’una manera fragmentària. En canvi, en grups més convencionals —els dels mol·luscs n’és un bon paradigma—, la història dels estudis zoològics específics, indissolublement lligada al col·leccionisme, se superposa a la història general que acabem d’apuntar.

El Museu de Zoologia de Barcelona fou instituït com a entitat autònoma l’any 1920, en segregar-se les seves col·leccions i els laboratoris de recerca zoològics de la Junta de Ciències Naturals. Ultra la recerca i les col·leccions, entre les quals excel·leix l’entomològica i la biblioteca, amb un fons antic molt valuós, destaca en l’activitat del museu l’atenció pedagògica i el servei de publicacions, que edita «Miscel·lània zoològica» i «Treballs».

Jordi Vidal

Per a la fauna marina, el Laboratori Aragó de Banyuls de la Marenda ha exercit històricament una influència notable. Per a molts grups diferents d’invertebrats marins, Banyuls ha estat, en l’àmbit dels Països Catalans, pioner en les primeres citacions i, posteriorment, en l’aprofundiment en els estudis. Dins el mateix context, l’atractiu i la posició de les Balears ha captat un bon nombre d’investigadors estrangers, que han impulsat els coneixements zoològics de grups taxonòmics ben diversos. Al Principat, el ja esmentat J. Maluquer intentà, en el transcurs dels anys deu, un enfocament bionòmic de les comunitats bentòniques litorals. En conseqüència, el coneixement de diversos grups d’invertebrats marins també se’n veié afectat positivament.

En general, la zoologia més antiga revela un gran interès per la sistemàtica, francament arbitrària en ocasions i recolzada en l’anatomia comparada en les revisions més serioses, que han dominat el panorama zoològic fins ben bé a començament dels anys seixanta. Només recentment han començat a agafar una certa volada els estudis zoogeogràfics (amb un enfocament modern de la corologia) i els relatius a la dinàmica dels organismes, les espècies i les comunitats.

Actualment cal destacar l’activitat investigadora de diversos equips, especialment pel que fa a la fauna d’invertebrats marins, que se sumen a la pionera i ja esmentada del Laboratori Aragó. D’una banda, l’Institut de Ciències del Mar, els departaments de Zoologia i Ecologia de les universitats de Barcelona (la central, amb el seu equip d’estudi del bentos marí), el laboratori de Blanes, i el de Biologia Marina de Balears, per a l’estudi dels invertebrats marins i de vida lliure; de l’altra, els departaments de Parasitología de les universitats catalanes de Barcelona i València, per a l’estudi dels verms paràsits. Per a l’elaboració del catàleg de la fauna d’invertebrats de les nostres costes i aigües dolces no hi ha dubte que hi ha alguns treballs que han tingut una gran importància. En primer lloc, els treballs faunístics antics, d’autors estrangers (G. Pruvot) o catalans, com el de J. Maluquer (1916) «Treballs oceanogràfics de la costa de l’Empordà», o els de Margalef (per exemple, els fets a les illes), que donen citacions nombroses i que moltes vegades són les primeres al país; i posteriorment l’aparició del llibre «Los organismos indicadores en la limnología» (1955), de Margalef, que marcà un capgirament en el panorama del coneixement de la fauna invertebrada d’aigües dolces. Després, la sèrie de treballs sobre les comunitats bentòniques de substrat dur del nostre litoral, publicats entre 1972 i 1980, elaborats per l’equip d’estudi del bentos marí que inicià Joan Domènec Ros al departament d’Ecologia (Universitat de Barcelona), gràcies a una borsa d’estudi de la fundació March, donaren un pas gegantí en el coneixement dels nostres invertebrats marins; el volum sobre «Els sistemes naturals de les illes Medes» (1984), prové de la mateixa base. Paral·lelament, a partir dels anys setanta s’han anat acumulant treballs faunístics, la majoria tesis doctorals, dedicats a la recopilació d’informació sobre grups concrets a la nostra mar (esponges, celenterats, sipúnculs, briozous, equinoderms, etc.).

L’estudi dels metazous radiats

Les primeres citacions d’esponges als Països Catalans corresponen al treball de Ferrer Hernández (1916), on s’estudien algunes espècies de la mar balear, i a mencions esparses contingudes en obres d’autors estrangers (E. Topsent, W. Lackschewitz, G. Pruvot, etc.). L’estudi ordenat d’aquest grup no s’inicià fins a la dècada dels setanta, en què es publicaren diversos treballs faunístics o de base ecològica, com els de M. Rubió, C. Arroyo, I. Olivella, M.A. Bibiloni i M.J. Uriz.

L’estudi dels celenterats, d’una manera semblant, fa un salt des dels primers treballs fets per S. Motz-Kossowska a començament de segle i els de J. Picard dels anys cinquanta, als estudis empresos a la dècada dels vuitanta per J.M. Gili, i per I. Olivella, J.M. Garcia, G. Castelló, I. Llobet i altres, en el context de l’equip d’estudi del bentos marí de la Universitat de Barcelona.

L’estudi dels verms

La situació no és gaire diferent entre els grups de verms acelomats, i els canvis esdevinguts no han fet millorar les coses en tots els grups per igual. En referència als platihelmints paràsits, destaca el coneixement relatiu als trematodes i els monogenis, fruit, en primer lloc, de les investigacions dutes a terme a Perpinyà per C. Combes i el seu equip des de la dècada dels seixanta, i, posteriorment, de les de S. Mas i Coma i els seus equips de les universitats de Barcelona i València. Pel que fa als turbel·laris, el primer estudi metòdic que afectà una part d’aquest grup és el de M. Gieysztor (1931) sobre els neorabdocels del llevant peninsular. A part citacions esparses en catàlegs faunístics i llistes d’espècies de diferents ecosistemes, els primers treballs comprehensius sobre turbel·laris als Països Catalans són els de J. Baguñà i els seus col·laboradors, fets ja a la dècada dels vuitanta, que versen sobre sistemàtica i biogeografia de turbel·laris tríclades, i el cens peninsular de García i Mas i Jiménez, del 1984.

Els abans considerants amb el nom d’asquihelmints, és a dir, els verms pseudocelomats, han estat poc estudiats al nostre país. De fet, alguns dels grups, considerats ara amb categoria de fílum, encara no han estat reconeguts en el nostre àmbit territorial. Els treballs faunístics de R. Margalef dels anys cinquanta registren, també en aquest cas per primera vegada, nombroses espècies. Destaquen els treballs de C. Combes fets a la dècada dels setanta sobre helmintofauna paràsita, o, posteriorment, els d’helmintofauna paràsita de micromamífers fets pels equips de Barcelona i València que inicià S. Mas i Coma. En el camp d’estudi dels nematodes ha estat quantitativament important l’aportació d’E. Gadea, per a les espècies de vida lliure continentals, i la d’A. Palomo i el seu equip, per a les espècies marines i fitoparàsites. El grup dels rotífers, referit en citacions esparses en un escàs nombre de treballs científics, va comptar amb l’aportació de D. Selga (1952) i posteriorment amb la que comportà l’estudi dels embassaments espanyols, dirigit per R. Margalef, que dugué a terme un equip de limnòlegs del departament d’Ecologia de la Universitat de Barcelona.

També en el cas dels anèl·lids, i més concretament de la classe dels poliquets, els primers treballs, de J. Maluquer, publicats durant els primers decennis del segle, no han esta continuats d’una manera més sistemàtica fins al final dels anys cinquanta (hi hagué només l’aportació d’E. Rioja, als anys trenta), per L. Laubier, que prospectà la zona de Banyuls de la Marenda i les regions del voltant. El primer estudi efectuat a les costes catalanes és el de J. Camp (1976), que recull per primera vegada les espècies de substrat dur, però a partir d’aquest moment han proliferat els estudis faunístics i ecològies a diferents punts de la costa (cap de Creus i illes Medes, zones pròximes a Barcelona, delta de l’Ebre, Balears i València), duts a terme especialment per investigadors de la Universitat de Barcelona. En el cas dels oligoquets, que a l’estat espanyol han comptat amb la dedicació de J. Álvarez durant els anys seixanta i setanta, el coneixement dels que integren la fauna dels Països Catalans augmentà a partir dels anys setanta, amb les aportacions faunístiques d’A. de Haro; el primer catàleg comprehensiu d’oligoquets de la península, però, és el de D.J. Díaz Cosín i els seus col·laboradors (1980). L’equivalent catàleg d’hirudinis és de J.M. Jiménez i I. García i Mas, del 1981. La fauna de sipúnculs de les costes catalanes ha estat estudiada per J. Isern, a la dècada dels setanta.

L’estudi dels mol·luscs

Sense cap mena de dubte, el fílum més estudiat, en moltes ocasions des d’una perspectiva molt afí al col·leccionisme, ha estat aquí el dels mol·luscs. La malacologia, àmpliament conreada als Països Catalans des de l’època de la Renaixença, amb aportacions com, entre d’altres, les de L. Companyó («Histoire Naturelle des Pyrénees-Orientales» de 1879); de F. Barceló, que publicà l’any 1873 un catàleg dels mol·luscs balears; de J.M. Salvañà, autor, entre d’altres opuscles sobre el tema, d’una «Zoografía del género Helix» (1884), i, sobretot, les del ja esmentat Artur Bofill i Poch, que impulsà la malacologia a Catalunya des del començament de segle. Bofill fou director del Museu de Ciències Naturals de Barcelona i publicà nombrosos treballs de recerca de camp en les publicacions d’aquell museu i de la Institució Catalana d’Història Natural. Mereixen també menció, en aquest mateix àmbit, les obres sobre amfineures i solenogastres publicades, respectivament, el 1915 i el 1917, del ja esmentat J. Maluquer, i l’obra «Malacologia de les Valls Pirenaiques», que escriví, en col·laboració amb A. Bofill, l’alemany afincat a Catalunya, Fritz Hass. D’aquest és també una valuosa «Fauna malacológica terrestre y de agua dulce de Cataluña» (1929). Joan Baptista d’Aguilar-Amat (1882-1936) fou el continuador de Bofill al Museu de Ciències Naturals, i col·laborà, entre d’altres iniciatives, en la «Malacologia de les Valls Pirenaiques» des del seu lloc de director del museu, fins al 1936, any de l’inici de la guerra. Acabada aquesta, la malacologia comptà amb d’altres figures entusiastes, com Caries Altimira, Lluís Gasull, Guillem Colom o també Jaume Bot, que aplegà a la seva vila natal (Vilassar de Dalt) una importantíssima col·lecció («Cau del Cargol»), amb més de 18 000 espècies d’arreu del món. En el cas dels mol·luscs, la història dels estudis fets als Països Catalans ha estat compendiada en l’article de C.R. Altaba i A. Travesset, «La malacologia als Països Catalans», al qual remetem el lector.

L’estudi dels lofoforats

L’estudi de molts grups d’invertebrats ha estat dut a terme en époques molt recents, llevat d’aquell sobre grups tan populars com el dels insectes o els mol·luscs. En el cas dels briozous, l’obra que il·lustra la fotografia, publicada el 1986 per la Institució Catalana d’Història Natural, és, ara per ara, l’obra de consulta obligada sobre els representants d’aquests organismes a les nostres costes.

Jordi Vidal

Encara és més recent el coneixement d’alguns grups de lofoforats. La primera citació d’un foroni als Països Catalans data del 1964 i la segona del 1980, bé que recentment, amb la introducció de l’escafandrisme autònom, s’han multiplicat els estudis dels fons sorrencs i dels alguers de fanerògames marines, que han donat un bon coneixement del grup. Pel que fa als briozous, el coneixement és igualment fragmentari i amb un nombre molt reduït de treballs publicats. S’inicia l’any 1985, data de publicació del treball de G. Pruvot (1895) relatiu a les costes de Banyuls, i posteriorment s’hi afegeixen els de G. Barroso (1915 i 1935) sobre les costes valencianes i balears, i els de Calvet (1927) i Gautier (1962), aquest darrer una veritable aportació al coneixement dels briozous mediterranis. Posteriorment destaquen els treballs de Medioni (1970) i especialment la revisió de la fauna briozoològica catalana de M. Zabala (1986), l’obra de consulta obligada sobre els brizous de les nostres costes. En canvi, no hi ha cap tradició d’estudi dels braquiòpodes dels Països Catalans, i les úniques citacions que hi ha són barrejades en treballs dedicats a estudis malacològics: l’únic article publicat és el de Ll. Gasull (1971), que refereix la presència de cinc espècies a les Balears. Una situació semblant és la de l’estudi dels endoproctes; en aquest cas, la literatura científica es limita a citacions ocasionals d’espècies epizoiques (per exemple, les de M. Wahl, o les de X. Turón), i la fauna de França, a la qual Bobin i G. Prenant (1956) recullen les citacions antigues de G. Pruvot a les costes de Banyuls (1895), que constitueixen la millor referència actual, atesa la proximitat geogràfica i la tendència al cosmopolitisme dels entoproctes.

L’estudi dels deuterostomats

Força tradició han tingut igualment els estudis sobre els equinoderms als Països Catalans. Començant per les primeres citacions, de Braun (1885) o de G. Pruvot (1895) del final del segle passat, ja trobem una primera relació d’espècies presents en l’obra de F. Aranda (1908), la de J. Maluquer (1916) o la de V. Rivera (1932 i altres). A partir dels anys cinquanta proliferen els treballs d’especialistes estrangers, com G. Cherbonnier, A. Guille o Reyss, fins als anys vuitanta, en què, al voltant de l’equip d’estudi de bentos marí del departament d’Ecologia (Universitat de Barcelona), apareixen abundants publicacions, d’E. Ballesteros, J. Camp, J.D. Ros, J. Martinell, A. Montserrat i V. Alvà.

Els hemicordats, pterobranquis i enteropneusts, no han estat estudiats fins ara a la nostra mar, fins al punt que la seva presència ens és gairebé desconeguda. Els quetògnats, en canvi, han rebut més atenció: estudiats en d’altres punts de la península Ibèrica, es coneixen bé a les costes atlàntiques, gràcies als treballs d’A. Alvariño (1969) i P. Andreu, i fins i tot hom n’ha publicat una clau de determinació, d’I. Moreno (1970). A les nostres costes, encara que no s’hi du a terme un estudi continuat, s’han referit específicament en alguns treballs d’ençà dels de M. Massutí dels anys cinquanta, i és comú que hom els trobi en les mostres de zooplàncton epiplanctònic.

L’estudi de la fauna de procordats de la nostra mar s’inicia al laboratori Aragó, per tant, amb citacions d’espècies a l’àrea de Banyuls de la Marenda fetes per diversos investigadors francesos (F. Lahille, a finals del segle passat, i H. Harant, P. Vernieres, als anys trenta) i paral·lelament a les costes menorquines, amb l’aportació d’H. Heiden (1894) i Rodríguez (1922), des del laboratori oceanogràfic de Balears. Els anys cinquanta reberen les aportacions importants de J.M. Peres sobre la fauna d’ascidis de les costes balears. Al Principat, J. Maluquer (1916), precursor dels estudis bionòmics del bentos marí, ja havia preparat una llista d’ascidis de l’Empordà, i no fou fins els anys setanta que es remprengué aquesta línia (M. Rubió, a l’àrea de Blanes). Per a les costes valencianes, E. Rodríguez (1922) i E. Rioja (1926) citen les primeres espècies, i a continuació es produeix un buit, que no s’omple fins als anys setanta, en què comencen a aparèixer la sèrie de treballs dels investigadors actuals (A. Ramos, T. Trepat, X. Turón), que contribueixen a l’actualització del coneixement dels procordats, especialment els ascidiacis, de les costes alacantines i dels Columbrets, les Medes, el cap de Creus, etc.