La Cadena Ibèrica

Dins l’àmbit dels Països Catalans, la regió compresa entre els Pirineus i la Serralada Bètica va ésser sotmesa, durant la compressió alpina, a una deformació menor que l’experimentada per les dues unitats geològiques anteriors, que la voregen al N i al S; aquesta regió és el marge oriental d’Ibèria. A l’interior, s’hi troben àrees que han estat poc o gens deformades durant l’orogènia alpina (com la Conca de l’Ebre, la Conca del Tajo i la Manxa) i àrees que han experimentat deformacions d’una certa importància (la Cadena Ibèrica i la Cadena Costanera catalana).

La Cadena Ibérica, en el sentit geològic, reuneix el que geogràficament és coneix com a Cadena Ibèrica i Cadena Costanera catalana. Ambdues cadenes es formaren durant el període de compressió alpina per deformació dels materials mesozoics i terciaris (i el sòcol hercinià infrajacent). Les estructures formades són sistemes d’encavalcament orientats NW-SE, NE-SW o E-W, que entronquen amb un encavalcament basal, subhoritzontal, dins el sòcol hercinià, a diversos quilòmetres de profunditat; els orientats NF-SW i NW-SE tenen també components de desplaçament direccional sinistre i destre, respectivament. La figura mostra, a dalt, el mapa estructural i d’edats dels materials de la Cadena Ibèrica i el mapa de situació de les unitats geològiques de la placa ibèrica (unitats de la Cadena Ibèrica: A Cadena Costanera catalana, B Zona d’Enllaç, C Branca Aragonesa, D unitat de la Demanda - Los Cameros, E Branca Castellanovalenciana, F Conca d’AImazán, G unitat de la Sierra de Altomira-conca de Loranca; altres unitats de la placa ibèrica: H àrea tabular de la Manxa, I conca del Tajo, J Conca de l’Ebre, K unitat de la Sierra de Guadarrama; serralades alpines: L Pirineus, M Serralada Bètica). A baix, secció X-X’, el traç de la qual s’indica en el mapa anterior.

Biopunt, a partir d’un original de J. Guimerà i M. Álvaro

Sota el nom de Cadena Ibèrica s’agrupa en aquesta obra el conjunt del que ha estat tradicionalment anomenat Cadena Ibèrica i Cadena Costanera catalana (o els Catalànids), denominacions que usem en el sentit d’unitats geològiques i no d’unitats orogràfiques, que és com s’entenen més comunament; cal dir que, com a unitats geològiques i, sobretot, pel que fa al límit entre elles, han estat tradicionalment poc o mal definides, en aquest últim cas perquè es feia més per criteris orogràfics que no geològics. El conjunt del que tradicionalment els geòlegs han entès com a Cadena Ibèrica i Cadena Costanera catalana forma una unitat geològica i tectònica indestriable, com a mínim des que, en el Juràssic inferior (cap al Pliensbaquià o Charmouthià, fa uns 195 milions d’anys), es va formar el marge oriental d’Ibèria com un marge continental de l’W de la mar de Tetis. L’evolució posterior, sobretot durant l’orogènia alpina, ha refermat, des del punt de vista tectònic, aquesta unitat. Ampliar el significat de Cadena Ibèrica fent-hi cabre la unitat formada pel que tradicionalment s’ha anomenat Cadena Ibèrica (en sentit estricte) i Cadena Costanera catalana és justificat pel fet que la major part de la Cadena Ibèrica (en sentit ampli) ha rebut aquest nom en sentit estricte, i que, històricament, Ibèria era la part oriental d’Hispània.

Així, doncs, s’anomenarà Cadena Ibèrica la regió que conté el conjunt de les estructures desenvolupades durant la compressió terciària a l’interior de la petita placa ibèrica (Ibèria), estructures que afecten els materials mesozoics (i els materials hercinians subjacents) que van formar part de la plataforma continental del marge oriental d’Ibèria. Aquesta regió és situada entre la Conca de l’Ebre —al S dels Pirineus—, la Serralada Bètica i les àrees poc o gens deformades durant l’orogènia alpina, i amb poca o cap cobertora mesozoica, de l’interior d’Ibèria.

L’estructura

Estructura de la Cadena Ibèrica il·lustrada en diversos talls geològics, fets a través de les unitats tectòniques principals. S’observa la cobertora mesozoica deformada per sistemes d’encavalcaments imbricats que tenen un encavalcament basal (nivell de desenganxament) dins els materials triàsics mitjans i superiors, i l’existència d’un únic gran encavalcament al N de la unitat de la Demanda-Los Cameros.

Biopunt, originals de J. Guimerà i M. Alvaro

Un dels trets més característics de la Cadena Ibèrica i que més importància ha tingut per determinar-ne l’estructura és la composició de la successió estratigràfica dels materials dipositats abans de l’estructuració cenozoica. En la major part de la seva extensió, s’hi diferencien tres grans unitats estratigràfiques: en primer lloc, un sòcol hercinià, format per roques paleozoiques deformades durant l’orogènia herciniana; segonament, el Triàsic, en el qual pot distingir-se una part inferior de naturalesa detrítica continental (Buntsandstein) i una part superior constituïda per materials evaporítics que alternen amb trams carbonàtics marins (Muschelkalk i Keuper); i, finalment, una cobertora juràssico-cretàcia formada per dipòsits essencialment carbonàtics i de gruix molt variable. Aquesta divisió en tres nivells estructurals de les roques que afloren a la Cadena Ibèrica s’observa en la major part de la seva extensió. Solament on els materials lutítico-evaporítics triàsics tenen un gruix reduït o no existeixen no pot fer-se’n la diferenciació; això succeeix a una part important de la Cadena Costanera catalana, però només localment a la resta de la Cadena Ibèrica.

El Triàsic evaporític és un nivell amb un comportament mecànic poc competent pel que fa als dos grans paquets litològies que separa; això ha fet que, durant l’estructuració alpina, aquest nivell evaporític hagi actuat com un nivell que separa dos nivells més que es deformen més o menys independentment (nivell de desenganxament). Com a conseqüència, hom hi pot diferenciar tres nivells estructurals. El nivell estructural inferior inclou el sòcol hercinià i els dipòsits continentals i carbonàtics del Triàsic inferior (respectivament, del Buntsandstein i el Muschelkalk inferior); des del punt de vista estructural, es caracteritza, tal com pot constatar-se al N de Xelva o més clarament a la serra d’Espadà, pel desenvolupament de plecs de gran amplitud, limitats per encavalcaments, falles de cabussament elevat o falles direccionals paral·leles. El nivell estructural mitjà és el nivell de desenganxament desenvolupat en els materials lutítico-evaporítics del Triàsic. Aquest nivell, generat pel comportament mecànic incompetent de les successions margoses i evaporítiques del Muschelkalk mitjà i el Keuper respecte de les litologies que conformen les unitats subjacents i suprajacents, presenta una estructuració molt complexa. Aquesta complexitat és deguda, principalment, al comportament dúctil i incompetent d’aquestes litologies i a la presència de les calcàries i dolomies del Muschelkalk superior (de caràcter molt més competent) intercalades en aquesta sèrie; un bon exemple en són els afloraments triàsics de l’àrea de Llucena-Villahermosa i els que envolten la serra d’Espadà. D’altra banda, el caràcter evaporític de gran part d’aquests materials ha fet que, en relació amb l’evolució dinàmica posterior de l’àrea, localment (per exemple en l’àrea de Xelva-Tuéjar), en aquests nivells s’hagin format estructures diapíriques que han reactivat i deformat l’estructura ibèrica preexistent. Malgrat aquestes deformacions posteriors, es reconeix que aquest conjunt litològic es va estructurar internament, durant l’edificació ibèrica, en un sistema complex de lentícules d’encavalcament (dúplexs). El nivell estructural superior es desenvolupà en la sèrie essencialment carbonàtica i margosa del Juràssic i del Cretaci i, localment, en els dipòsits paleògens pretectònics i sintectònics; és format per una sèrie de làmines d’encavalcament que presenten a les parts frontals una estructura relativament complexa de plecs i escates petites.

Les unitats tectòniques

Dins la Cadena Ibèrica es distingeixen diverses unitats amb trets estructurals diferenciats: la Cadena Costanera catalana, la Zona d’Enllaç, la Branca Aragonesa, la unitat de la Sierra de la Demanda i Sierras de Los Cameros, la conca d’Almazán, la Branca Castellano-valenciana i la unitat de la Sierra de Altomira i conca de Loranca.

A la Cadena Costanera catalana (o Branca Catalana de la Cadena Ibèrica) aflora el sòcol hercinià recobert per la cobertora sedimentària d’edat principalment triàsica, però també juràssica i cretàcia. El nivell de desenganxament té poca importància o no existeix: se situa als materials del Keuper, que falten per erosió preterciària a la part NW de la cadena. Les estructures dominants d’aquesta unitat són falles d’orientació NE-SW, d’escala pluriquilomètrica, aproximadament verticals, que afecten el sòcol. Les direccions varien entre N 070 E i N 030 E (de NE a SW) i es disposen esglaonadament, de manera que les més septentrionals són, també, les més orientals. Durant el Paleogen van tenir un moviment direccional sinistre (els dos llavis de la falla es van moure l’un respecte a l’altre horitzontalment, amb un moviment de sentit oposat al de les busques d’un rellotge) mentre els dos llavis de la falla s’acostaven entre ells, i es produïa, doncs, un moviment sinistre convergent. Com a conseqüència d’aquest moviment es van formar plecs monoclinals al sòcol i encavalcaments paral·lels a les falles seguint el seu traçat. Les estructures de la cobertora són totalment similars a les del sòcol: falles direccionals sinistres, plecs i encavalcaments d’orientació NE-SW i desenvolupats seguint les grans falles del sòcol.

A la Branca Aragonesa aflora també el sòcol hercinià recobert pels materials triàsics, juràssics i del Cretaci superior; el Cretaci inferior no hi és representat o té un gruix molt reduït. Les estructures dominants són falles subverticals i encavalcaments d’orientació NW-SE, escala pluriquilomètrica i vergència majoritària cap al NE, que afecten el sòcol hercinià. Paral·leles als encavalcaments hi ha algunes falles direccionals destres (amb un moviment dels dos llavis de la falla de sentit igual al de les busques d’un rellotge) amb convergència entre els dos llavis, que va fer que aquestes falles tinguessin un component invers important. Conjuntament amb aquests dos tipus de falles, al sòcol també hi ha plecs d’escala pluriquilomètrica paral·lels a les falles. El nivell de desenganxament de la cobertora se situa al Keuper. La cobertora juràssico-cretàcia que es troba per damunt és deformada per encavalcaments i plecs de la mateixa orientació que al sòcol.

La Zona d’Enllaç és una unitat de forma triangular situada per sobre de l’àrea d’intersecció de les grans falles de sòcol d’orientació NE-SW i NW-SE tot just descrites. Només hi aflora la cobertora mesozoica, que arriba a tenir 6000 m de gruix a la part central (a l’àrea de la Salzedella i de Sant Mateu), principalment per l’existència d’un Cretaci inferior molt gruixut (més de 3000 m), que minva progressivament cap a les vores. L’estructura de la vora septentrional de la Zona d’Enllaç és un feix d’encavalcaments i de plecs, d’orientació aproximadament E-W (amb dues virgacions, o inflexions, on l’orientació tendeix a ser NE-SW), que s’estén des de Portalrubio (a l’Aragó, al N de Terol) fins a la costa mediterrània, a Vandellòs. Per l’acció d’aquests encavalcaments la cobertora mesozoica es va desplaçar cap al N durant el Paleogen, de manera que els materials que conformen la Zona d’Enllaç es van col·locar damunt els materials i les estructures de la Branca Aragonesa, de la Conca de l’Ebre i de la Cadena Costanera catalana. Cap al S del feix d’encavalcaments i plecs, aquests s’esmorteeixen progressivament i donen pas a una àrea molt poc deformada, on les capes romanen aproximadament horitzontals, només de tant en tant afectades per algun plec. Les estructures que hi ha al límit SW de la Zona d’Enllaç són plecs d’orientació NW-SE, com a la Branca Aragonesa i a la Branca Castellano-valenciana; la transició entre aquesta darrera i la Zona d’Enllaç és gradual, sense que, en superfície, pugui precisar-se’n un límit net.

La Branca Castellano-valenciana de la Cadena Ibèrica es troba al S de la Branca Aragonesa i de la Zona d’Enllaç. Hi afloren, predominantment, els materials de la cobertora mesozoica, però també hi ha afloraments del sòcol hercinià, tant a l’àrea castellana (per exemple a la regió d’Albarracín o de Molina de Aragón) com a la valenciana (a la serra d’Espadà i a Xelva). Les estructures tenen una orientació dominant NW-SE. Són encavalcaments i plecs que s’observen tant al sòcol com a la cobertora. La vergència d’aquestes estructures és cap al NE a la part NE de la unitat i cap al SW a la part SE; aquest canvi de vergència es produeix, en superfície, seguint un banda d’orientació NW-SE que es troba al SW dels petits massissos hercinians (Albarracín) de la zona castellana i a l’àrea de transició amb la Zona d’Enllaç a la zona valenciana. Com a conseqüència del moviment dels encavalcaments, la cobertora mesozoica s’ha desplaçat cap al NE i cap al SW, respectivament, a cada part d’aquesta banda; un desplaçament semblant pot postular-se al sòcol. En superfície, sembla que el plegament de la cobertora és més important que la deformació per encavalcaments; cal considerar però, l’existència d’encavalcaments cecs, que no afloren en superfície.

La unitat de la Sierra de Altomira i conca de Loranca és una prolongació cap al SW de la Branca Castellano-valenciana. Només hi aflora la cobertora mesozoica que, a la conca de Loranca, es troba coberta de materials terciaris. El sòcol hercinià subjacent no està deformat. L’estructura és formada per encavalcaments i plecs amb unes orientacions que varien des d’aproximadament N-S a la Sierra de Altomira a NW-SE al S de la conca de Loranca; les estructures que tenen aquestes dues direccions s’enllacen mitjançant una inflexió (virgació), de manera que hi ha una variació contínua de l’orientació de les estructures entre els dos extrems esmentats. La direcció de desplaçament produïda en la cobertora pel moviment dels encavalcaments és la mateixa que a la Branca Castellano-valenciana, és a dir, cap al SW. Això fa que a la Sierra de Altomira el sentit de desplaçament dels encavalcaments sigui oblic a l’orientació (que és N-S), mentre que, on les estructures tenen una orientació NW-SE, el sentit de desplaçament és perpendicular. Quan el sentit de desplaçament d’un encavalcament és oblic a l’orientació del seu pla, es diu que l’encavalcament es troba en una situació de rampa obliqua.

Finalment, la unitat de la Sierra de la Demanda-Sierras de los Cameros es troba en la posició més septentrional de la Cadena Ibèrica, separada de la Branca Castellano-valenciana per la conca terciària d’Almazán. Hi aflora el sòcol paleozoic i la cobertora mesozoica, que arriba a atènyer un gruix de 6000 m, principalment a causa de l’existència, com a la Zona d’Enllaç, d’un Cretaci inferior molt gruixut. L’estructura més important que afecta els materials d’aquesta unitat és un encavalcament d’orientació pròxima a E-W, que limita la unitat pel N i fa que s’encavalqui als materials terciaris de la Conca de l’Ebre; el salt d’aquest encavalcament arriba a ésser, al seu punt màxim, de 30 km i afecta tant el sòcol (a la Sierra de la Demanda) com la cobertora (a les Sierras de Los Cameros). A l’interior i a la part meridional hi ha plecs d’orientació des d’E-W a WNW-ESE, que enllacen progressivament amb les estructures NW-SE de la Branca Aragonesa.