Les roques metamòrfiques i les bandes milonítiques del cap de Creus com a exemples de la geologia herciniana

Mapa geològic del cap de Creus. La intensitat del metamorfisme regional augmenta progressivament de sud a nord i va des d’un grau baix o molt baix a la zona perianatèctica i, fins i tot, assoleix, en una àrea molt reduïda, la zona migmatítica. Des del punt de vista estructural, destaquen les zones de cisalla, amb espectaculars bandes milonítiques.

Ricardo Génova, original de Jordi Carreras.

A la península del cap de Creus hi ha dues unitats litològiques ben delimitades: una sèrie de roques metasedimentàries que inclou algunes intercalacions d’origen igni, també metamorfitzades, i uns granitoides intrusius, fonamentalment granodiorites, hetereogèniament deformats —gneisificats i milonititzats— que formen els dos petits massissos de Roses i Rodes. La sèrie metasedimentària, que té una potència d’uns 2000 m, és atribuïda al Cambroordovicià i es troba afectada per un metamorfisme de grau variable que dona lloc a una successió de zones metamòrfiques, des de les pròpies del grau molt baix, a la part meridional de la península, fins a les anatèctiques, a la zona septentrional. La sèrie cambroordoviciana del cap de Creus es pot dividir en dos trams: el superior, que aflora predominantment al sector sudoriental de la península, en particular en el cap de Norfeu (sèrie del Cap Norfeu), es caracteritza per l’abundància de nivells de calcàries marmoritzades en diferents graus i nivells detrítics grollers —gresos i, localment, conglomerats— i hi és freqüent la presència de calcàries gresoses. Localment, en aquest tram es troben llentilles de roques d’origen volcànic o subvolcànic àcides, com les que afloren al coll de l’Alzeda, a l’E de Roses. Aquest tram superior de la sèrie, al cap de Creus, té un gruix màxim d’uns pocs centenars de metres, i hi són característics els canvis laterals sobtats, tant de fàcies com de gruix dels diferents nivells que l’integren.

Els materials descrits se situen damunt d’una sèrie potent, constituïda essencialment per alternances de capes de gruix decimètric de metagrauvaques i metagresos amb capes més primes de metapelites. En aquesta sèrie també són freqüents els nivells de gruix centimètric de roques d’origen vulcanosedimentari de composició intermèdia. És l’anomenada sèrie de Cadaqués-cap de Creus. A la part més alta d’aquestes alternances, i per sota del tram calcareodetrític superior ja descrit, es troba un nivell on predominen les metapelites fosques o negres —ampelítiques— que han estat anomenades fil·lites negres de Montjoi, ja que afloren en molt bones condicions a la cala d’aquest nom. La sèrie Cadaqués-cap de Creus constitueix la major part dels afloraments dels terrenys cambroordovicians del cap de Creus i, a més dels tipus litològics ja esmentats, s’hi troben intercalacions de gruix mètric a decamètric de marbres, que hom pot observar als voltants de la Birba, d’amfibolites, que afloren, per exemple, al mas d’Alfares, i de quarsites, un bon exemple de les quals és el nivell que aflora a Rabassers de Dalt. També inclou cossos de dimensions hectomètriques a quilomètriques de roques d’origen igni emplaçades en la sèrie i posteriorment metamorfitzades, com són els gneis del Port de la Selva i les amfibolites de la Montanha Negra i puig Alt Petit.

El metamorfisme

La sèrie cambroordoviciana és afectada per un metamorfisme regional, la intensitat del qual augmenta progressivament cap al N. La major part dels terrenys metasedimentaris que afloren a la península del cap de Creus han estat metamorfitzats en condicions de grau baix o molt baix, però al N d’una línia imaginària que uneixi el Port de la Selva amb Cadaqués, el grau metamòrfic augmenta progressivament, fet que es pot detectar per les variacions mineralògiques de les metapelites i per l’increment gradual de la cristal·linitat dels esquistos. Les variacions mineralògiques de les metapelites permeten de definir la successió de les zones metamòrfiques següents: zona de la clorita-moscovita; zona de la biotita; zona de la cordierita-andalusita; zona de la sil·limanita; i zona migmatítica.

Dics de pegmatita de la zona perianatèctica, a la cala de sa Caixa, entre el cap de Creus i el Port de la Selva. A les zones de metamorfisme més intens, a partir de la zona de la cordieritaandalusita, són molt abundants els dics i els filons, de formes irregulars, de pegmatites (blanc), que destaquen entre els micasquistos (gris fosc). Les pegmatites provenen de la zona de fusió parcial o anatèctica, i s’han emplaçat en les roques migmatítiques i en els esquistos circumdants.

Jordi Vidal

A les zones de metamorfisme més intens, a partir de la zona de la cordierita-andalusita, són molt abundants els dics i els filons, de formes irregulars, de pegmatites que, pel seu color blanquinós i la seva major resistència a l’erosió, destaquen sobre els micasquistos de colors foscos. Aquesta associació litològica és la responsable del pintoresc paisatge del litoral septentrional de la península del cap de Creus, un bon exemple del qual és el que hom pot admirar en el paratge de Tudela. Aquestes pegmatites, constituïdes essencialment per quars i feldspat alcalí i, en una menor quantitat i proporció variable, per moscovita, turmalina i granat, han estat interpretades com a derivades de materials fosos —anatèctics— que provenen de la zona de fusió parcial o anatèctica i que s’han emplaçat en les roques migmatítiques i en els esquistos circumdants. La zona amb els dics de pegmatites és l’anomenada zona perianatèctica. La zona migmatítica aflora en una àrea molt reduïda: les migmatites pràcticament només són presents en els sortints més septentrionals del litoral N, a les zones del puig Gros i de cala Serena, punta dels Farallons i cala Sardina. A les zones migmatítiques són abundants els cossos de reduïdes dimensions de tonalites, que, sovint, contenen granat.

L’estructura: les bandes milonítiques i les zones de cisalla

Els terrenys hercinians del cap de Creus, com els d’altres indrets de la Serralada Herciniana, es caracteritzen per una estructura complexa deguda a una tectònica polifàsica que, d’una manera simplificada, es pot desglossar en dos grans episodis de deformació principals, separats en el temps pel clímax metamòrfic.

El primer episodi inclou la gènesi de totes aquelles estructures anteriors al clímax metamòrfic i es caracteritza per la formació de plecs amb foliació ben desenvolupada paral·lela a llur pla axial i que és present en tots els materials de la sèrie cambroordoviciana. Aquesta foliació regional fou plegada, durant l’episodi de deformació posterior al clímax metamòrfic, anomenat episodi tardà, i donà lloc a plecs de totes les dimensions, la direcció de la traça axial dels quals varia entre NW-SE i W-E. Són precisament aquests plecs els que condicionen l’alineació de les estructures representades a la cartografia.

Zones de cisalla a l’àrea perianatèctica del cap de Creus, a la cala Prona. Una zona de cisalla és una zona plana d’intensa deformació, produïda pel moviment paral·lel a aquesta dels blocs de roques situats a ambdós costats de la zona, però sense que hi hagi truncament ni pèrdua de coherència de les roques. En resulten bandes constituïdes per roques coherents, de gra fi, amb una foliació molt ben desenvolupada, anomenades milonites. A la fotografia superior se’n veu una de grans dimensions que afecta els micasquistos subverticals i un dic de pegmatita (blanc) que és cisallat per la banda milonítica (que cabussa cap a l’esquerra), tot adoptant una disposició paral·lela a la foliació milonítica. La fotografia inferior mostra dues zones de cisalla menors, on es pot apreciar bé la deformació de la foliació dels micasquistos que, de vertical, passa progressivament a la foliació milonítica pràcticament paral·lela a les cisalles.

Jordi Carreras i Josep M. Casas.

Durant l’episodi de deformació tardà, les roques més cristal·lines tingueren un comportament menys plàstic i foren, per tant, de més mal plegar. Es deformaren mitjançant la formació d’una xarxa de zones de cisalla o falles dúctils. Cada zona de cisaila es correspon amb una zona planar d’intensa deformació, produïda pel moviment paral·lel a la zona de cisalla dels blocs de roques situats a ambdós costats de la zona, però sense que hi hagi trencament ni pèrdua de la coherència de les roques. La conseqüència d’aquest tipus de deformació és la gènesi de bandes constituïdes per roques coherents, de gra fi amb una foliació molt ben desenvolupada: són les roques anomenades milonites. El conjunt de les zones de cisalla formen xarxes anastomòtiques que, al cap de Creus, es localitzen en dues feixes de direcció aproximada NW-SE. Una, al S, afecta les granodiorites de Roses i Rodes i és la responsable de la deformació heterogènia d’aquests dos massissos. A la zona litoral, entre el far de Roses i la cala Canyelles, és ben visible el desenvolupament heterogeni de la foliació milonítica en aquestes granodiorites. L’altra, al N, es localitza en els esquistos amb pegmatites que afloren a la zona litoral septentrional de la península del cap de Creus. En aquesta feixa hom pot observar exemples excepcionals d’aquest tipus d’estructura en excel·lents condicions d’aflorament. Les bandes milonítiques dels voltants de cala Serena i de cala Prona, i les de l’istme situat entre les cales de Culip i Jugadora a les rodalies del far del cap de Creus, en constitueixen alguns dels millors exemples.