El drama de Lluís Lúcia i Lúcia

La figura de Lluís Lúcia i Lúcia representa com poques el drama de molts dretistes espanyols que van patir en la seva pròpia carn els enfrontaments i els sectarismes de la societat dels anys trenta. Avui es pot afirmar que Lúcia va ser víctima d’una República que, en plena guerra, era presa de tensions internes, de dobles poders, de lluites entre fraccions, d’urgències bèl·liques, una República que no va saber què fer amb un home solitari que en aquells moments no tenia cap organització política al darrere. Igualment, el règim franquista, amb el rigor que el va caracteritzar, va voler aplicar a Lúcia el càstig exemplar que considerava que mereixien els qui s’havien mantingut fidels al poder republicà constituït i no havien prestat, des del principi, aquella adhesió incondicional que el Movimiento exigia. Incòmode per a uns i altres, el líder de les dretes valencianes va acabar la seva vida enmig del silenci i de l’oblit oficial.

Iniciat políticament en el carlisme valencià, Lluís Lúcia havia revelat els seus dots polítics quan va impulsar la creació de l’Agrupación Regional de Acción Católica, la primera experiència democratacristiana que va aconseguir col·locar un diputat propi a les Corts del 1923, les últimes de la monarquia alfonsina. Però el salt al lideratge de les masses catòliques i dretistes el donà, sobretot, amb la creació, al gener del 1930, de la Derecha Regional Valenciana, partit que en pocs anys aconseguí una forta implantació a València, Castelló i Alacant. Encara que inicialment donava suport a la desprestigiada monarquia alfonsina, Lúcia no va tenir inconvenient a incloure entre els principis ideològics del partit l’"accidentalitat de les formes de govern”, que ben aviat tingué ocasió de posar en pràctica.

Després de les eleccions municipals de l’abril del 1931 i del triomf de la voluntat popular republicana, Lúcia es va incorporar lleialment al nou marc de lluita política que establia el règim republicà. La claredat amb què Lúcia va veure des del principi l’"accidentalitat” del nou règim per als catòlics va fer que se situés al costat de les figures més destacades de l’Església espanyola del moment, que van acceptar la legalitat com la millor forma d’influir activament en la nova situació, i així poder defensar, des de dins, els interessos de l’Església. Com a líder d’un partit potent, s’ha de considerar Lúcia responsable que les masses seguidores de la Dreta Regional Valenciana acceptessin canalitzar les seves demandes socials i interessos econòmics a través del marc democràtic definit per la República, fet pel qual es va haver d’enfrontar —especialment després de l’intent colpista de Sanjurjo— amb els grups que havien optat per la violència extralegal. En aquesta mateixa línia, el paper de Lúcia va ser decisiu per tal que la CEDA acceptés formalment la República. Després de la seva curta experiència com a ministre (maig-desembre del 1935), el seu tarannà moderat i dialogant va quedar de manifest en la picabaralla de Gil-Robles amb Alcalá Zamora en la crisi del desembre del 1935. Fou aquest mateix tarannà el que el va fer aparèixer com un dels homes pont entre la dreta i l’esquerra quan a l’abril de l’any següent es va pensar a constituir un govern de coalició, en el qual Lúcia hauria de figurar com a representant del sector més avançat de la CEDA.

Amb els precedents anteriors i, sobretot, seguint les manifestacions de Lúcia a través dels seus editorials al “Diario de Valencia” —periòdic del qual era director— no resulta estrany el telegrama que envià al ministre de la Governació el migdia del 18 de juliol de 1936: “Como ex ministro de La· República, como jefe de la Derecha Regional Valenciana, como diputado y como español levanto en esta hora grave mi corazón por encima de las diferencias políticas para ponerme al lado de la autoridad que es, frente a la violencia y la rebeldía, la encarnación de la República y de la Patria”. Amb aquesta presa de posició pública a les primeres hores de la revolta militar, Lúcia es manifestava coherent amb la seva concepció teològica de l’autoritat procedent de Déu i amb el seu instintiu recel envers tot el que vingués dels militars. Encara que alguns dirigents del seu partit havien estat col·laborant en la conspiració a València, Lúcia no dubtà de desmarcar-se del cop i adherir-se al govern legítim en aquests decisius moments inicials.

Però la València dels dies següents a la revolta militar estava en mans de les organitzacions obreres, que havien organitzat uns òrgans de control policíac, judicial, administratiu, etc. Aquestes no eren les millors condicions per a un dirigent de dretes, i més encara si una part del seu partit estava sent detinguda i executada, ja fos per implicació en la conspiració, o simplement per ser elements de la dreta clerical. Lúcia s’amagà en diferents masies del Maestrat i de Terol fins al final de febrer del 1937, data en què fou detingut i traslladat a València per una patrulla anarquista. La situació de Lúcia a partir d’aleshores va quedar sotmesa a totes les oscil·lacions de política interior i exterior sofertes pel govern republicà. Tan aviat se li proposava ocupar un lloc a la Societat de Nacions o a l’ambaixada de Londres (estiu del 1937) o se l’invitava a participar en una operació d’imatge del govern republicà a l’estranger (estiu del 1938), com la seva vida corria gravíssim perill per l’ofensiva de les tropes rebels a l’Est (primavera del 1938), o per la revenja d’uns incontrolats (tardor del 1938).

Com remarca el mateix Indalecio Prieto, difícilment podia cometre la República una injustícia més gran amb un home que els havia estat lleial. Traslladat pres a Barcelona quan el govern s’instal·là en aquesta ciutat, la Comissió de Suplicatoris de les Corts emeté dictamen afirmant que “no comete ni directa ni indirectamente el delito de conspiración a la rebelión militar”, i que, per tant, no procedeia la concessió del suplicatori al diputat Lúcia. Així i tot, la Diputació Permanent de les Corts rebé pressions en sentit contrari per part de Negrín, aleshores cap de Govern. Les raons del president del Consell de Ministres són una clara mostra de la situació política que es vivia: si no es concedia el suplicatori per a jutjar Lúcia, “se producirían disgustos en los sectores extremistas, y, además, se le creaba un problema, ya que teniendo que poner en libertad al Sr. Lucia no le podía dar pasaporte para el extranjero y tampoco podía garantizar su seguridad, aun cuando le Gobierno le pusiera agentes de vigilancia”. Els grups polítics —amb l’excepció del Partit Nacionalista Basc, a través de Jáuregui— van acabar sotmetent-se a l’opinió de Negrín, contravenint allò que ells mateixos havien aprovat a la Comissió de Suplicatoris. d’aquesta manera, la República autoritzà el processament de Lucia. Era el 31 de desembre de 1937.

El judici contra Lúcia no va arribar a celebrar-se. Tot i que el sumari ja estava acabat l’estiu del 1938, i que a l’octubre el fiscal ja tenia formulades les seves conclusions, per les quals se l’acusava de rebel·lió militar i es demanava per ell la pena de “treinta años de separación de la convivencia social”, la data fixada per al judici republicà —el 25 de gener de 1939— trobà les tropes de Franco a les portes de Barcelona. Davant aquesta eventualitat, el govern i les altres autoritats republicanes havien sortit cap a la frontera i, enmig del descontrol general, Lúcia i altres companys aconseguiren escapar-se de la presó barcelonina. En la precipitada fugida governamental, el sumari judicial de Lúcia havia quedat abandonat a la taula d’un dels despatxos, i allí fou trobat per les tropes franquistes.

Sense haver passat ni tan sols quinze dies en llibertat, Lúcia fou requerit a través de la premsa per les autoritats franquistes que ocupaven Barcelona i, després de prestar declaració, fou empresonat novament a la Cel·lular. Pocs dies després es presentà a la presó el nou instructor portant el mateix sumari republicà, única base acusatòria en el procés sumaríssim que s’inicià contra ell. Allò que en aquell sumari s’havia presentat per a la defensa davant el tribunal republicà, ara es prenia com a prova determinant per a acusar-lo. El 26 febrer de 1939 ja estava jutjat i condemnat a mort. No va ser citat cap testimoni; no li van fer ni una sola pregunta ni el fiscal ni el defensor d’ofici. l’autenticitat del telegrama i el seu contingut de clar suport al poder republicà —que no li havien servit per a ser posat en llibertat pels republicans— esdevingué ara la prova més valuosa per al tribunal franquista, que, en un dels considerandos, interpretà el telegrama en congruència amb l’ideari de Lúcia, és a dir, “enemigo de todo procedimiento de violencia, defensor de la democracia y de las vías legales, de respeto absoluto al Poder constituido”. En conseqüència, la sentència del tribunal militar l’assenyala, paradoxalment, “como autor del delito de adhesión a la rebelión”, i el condemna a la pena de mort. Amb tot, una ràpida intervenció de l’arquebisbe de València, Prudencio Melo, prop de Franco, aconseguí que aquest li commutés la pena per la de trenta anys de presó.

De nou a la Model de Barcelona, Lúcia va viure el seu empresonament alternant l’espera angoixosa d’un canvi en la seva situació amb reflexions de profund creient. Les diverses gestions d’amics i de personalitats davant el general Franco van assolir un relatiu èxit quan, el 18 de juliol de 1941, se li va commutar la pena de presó per la de desterrament a Palma de Mallorca, d’on va ser autoritzat a marxar poc més d’un any després per tal de ser operat a València, on morí el 5 de gener de 1943.