El cinema com a propaganda

Filmació d’una escena de guerra, s.d.

ANC-Fons Comissariat de Propaganda

Fracassada la revolta militar del juliol del 1936, el Comité Económico de Cines en Explotación de la CNT s’apropià totes les sales de cinema de Barcelona i València. Veient les transformacions que comportava la nova situació, el 12 de setembre de 1936 es creà el Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya. Naixia el Departament de Cinema del Comissariat de Propaganda de la Generalitat —Jaume Miravitlles en va estar al capdavant—, que va ser batejat amb el nom de Laia Films. L’actuació més valuosa d’aquest departament va ser la creació d’un noticiari setmanal que va tenir tres etapes ben diferenciades: Noticiario Laya Films o Noticiari Laia Films, segons si la versió era en castellà o en català, produït per Laia Films entre el desembre del 1936/ gener del 1937 i el març del 1937; Espanya al dia o España al día, depenent si la versió era en català o en castellà, produït per Laia Films i Film Popular —productora que depenia del PCE i amb seu a València— entre el març i el maig del 1937 i el juny del mateix any; i, finalment, Espanya al dia, producció, de forma independent, de Laia Films entre el maig/juny del 1937 i el gener del 1939. També s’editaren versions en francès i anglès per a la difusió a l’estranger.

Però a més a més de la realització de noticiaris, Laia Films també va produir diversos documentals que reflectien tant la situació militar —Expedición antifascista a las Baleares (1936), Un dia de guerra al front d’Aragó (1936), La toma de Belchite (1937), Catatales en la Alcarria (1937), Jornadas de victoria. Teruel (1938), Catalunya màrtir (1938), etc.—com la vida a la rereguarda —Conmemoración del XIX Aniversario de la Revolución Rusa (1936), L’enterrament de Durruti (1936), Les Corts de la República espanyola prossegueixen la seva tasca legislativa a València (1936), El president d’Euzkadi, hoste d’honor de Catalunya (1937), Delta de l’Ebre (1937), Transformació de la indústria al servei de la guerra (1938), Vall d’Aran (1938), etc.—. El 1938, Laia Films tenia un arxiu propi d’uns 90 000 metres de pel·lícula i més de 130 000 còpies per a la seva distribució.

El Sindicato Único de Espectáculos Públicos (SUEP), controlat per la CNT-FAI, es transformà en el Sindicato de la Industria del Espectáculo (SIE). A partir d’aleshores, les produccions de la CNT-FAI van aparèixer sota la firma SIE Films. Aquesta productora cinematogràfica va ser una de les més actives en la zona republicana, ja que produí diversos curtmetratges de propaganda —Reportaje del movimiento revolucionario en Barcelona (1936), Bajo el signo libertario (1936), El cerco de Huesca (1937), Teruel ha caído (1937), Así vive Cataluña (1938), etc.— i sèries documentals com Los Aguiluchos de la FAI por tierras de Aragón, entre el 1936 i el 1937. SIE Films també produí diverses pel·lícules de ficció. Aurora de esperanza (Antonio Sau, 1937) i Barrios bajos (Pedro Puche, 1937), obres representatives del cinema social dels anarcosindicalistes, van ser els seus llargmetratges més ambiciosos.

El màxim organisme responsable de la producció cinematogràfica del PCE i del PSUC fou Film Popular, instal·lat a València. Film Popular va néixer com a empresa distribuïdora —primer de les pel·lícules importades de l’URSS i, després, de les seves pròpies produccions i també de les d’altres organitzacions—. La seva tasca més important fou l’edició del noticiari España al día —coeditat en un principi amb Laia Films, tal com s’ha apuntat abans—, del qual s’editaren 82 números entre el 1937 i el 1939, un fet insòlit en la cinematografia espanyola fins en aquell moment. Conjuntament amb l’edició d’aquest noticiari, Film Popular produí diversos documentals de temàtica variada: Norteamérica en España (1937), La cerámica de Manises (1937), Tesoro Artístico Nacional (1937), La mujer y la guerra (1938), Con la 43 División (1938), entre d’altres.

El PSUC realitzà poques pel·lícules, perquè a partir de la creació de Film Popular produí i distribuí els seus films a través d’aquest organisme. El documental Quan el camperol és soldat i el soldat és camperol (1937), un dels pocs documentals produïts pel PSUC, va ser realitzat per l’entitat denominada Cameràmans al Servei de la República —els cameràmans en qüestió foren Alfons Gimeno, Albert García Nicolau, Joaquín Lepiani i Rafael Roca—.

La marginació de l’empresa privada en la cinematografia republicana va ser gairebé absoluta durant la Guerra. Solament algunes petites empreses desenvoluparen alguna activitat cinematogràfica com Cifesa Consejo Obrero a València o Ediciones Antifascistas Films a Barcelona.

Cifesa (Compañía Industrial Films Española S.A.) era una de les poques productores que, abans de la Guerra, destacava dintre de la cinematografia espanyola. La seu central era a València i tenia sucursals a Madrid, Barcelona, Sevilla. Amb l’esclat de la Guerra Civil es produí una dualitat: la seu central de València va quedar al servei dels republicans, mentre que algunes sucursals, com la de Sevilla, eren en mans dels revoltats. L’empresa valenciana passà a regir-se per un consell obrer integrat pels mateixos treballadors i presidit per Empar Puchades. La Cifesa “republicana” produí una sèrie de documentals —Cuando el soldado es campesino (1937) i La fiesta del niño (1937), entre d’altres— i un noticiari —Noticiario Cifesa—, el primer número del qual fou editat el 1937.

El català Baltasar Abadal, empresari i realitzador cinematogràfic, fou el promotor de la productora Ediciones Antifascistas Films. Abadal, d’ideologia prorepublicana i vinculat a organismes oficials, va poder desenvolupar les seves activitats cinematogràfiques, aparentment, sense problemes. Ediciones Antifascistas Films produí diversos curtmetratges musicals —Sueño musical (Justo Labal, 1937), Cantando y bailando (Albert G. Nicolau, 1938), Orquesta Nacional de Conciertos (Ángel Villatoro, 1938) o La danza (Francisco Rivera, 1938)— i còmics —Un mal negocio (Ángel Villatoro, 1938)—, com també algun documental —aquest fou el cas d’España ante el mundo (Ángel Villatoro, 1938)—.

Una de les coses que va fer el govern de la República Espanyola per tal d’aconseguir el suport internacional va ser subvencionar el film Sierra de Teruel (1938-39), dirigit per l’escriptor francès André Malraux. El Comissariat de Propaganda de la Generalitat cedí un despatx perquè Production A. Malraux disposés d’una oficina a Barcelona. Manuel Berenguer, operador de Laia Films, hi participà com a ajudant de fotografia, i el popular actor Josep Santpere va ser el protagonista de la pel·lícula. El film es rodà a Barcelona, el Prat de Llobregat, Collbató, Cervera i Tarragona. Ocupada Catalunya per les tropes nacionals, la pel·lícula es finalitzà a França gràcies al productor Edouard Corniglion-Molinier, amic de Malraux. Per tant, Sierra de Teruel —on es relataven les precarietats que tenia l’aviació republicana per a bombardejar un camp d’aviació enemic— fou fruit dels organismes oficials republicans espanyols —principalment del govern republicà— i de la solidaritat internacional, amb una finalitat propagandística, tot i que el film no s’estrenà fins el 1945, a França.

Durant els quasi tres anys que va durar el conflicte es projectaren reposicions que, en alguns casos, a causa de la manca de material nou disponible, arribaven a repetir-se de forma quasi cíclica: Tiempos modernos (protagonitzada i dirigida per Charles Chaplin), Una noche en la ópera (comèdia dels germans Marx, realitzada per Sam Wood el 1935), Rebelión a bordo (dirigida per Frank Lloyd el 1935 i amb Charles Laughton i Clark Gable de protagonistes), Los tres hnceros bengalíes (protagonitzada per Gary Cooper i realitzada per Henry Hathaway), etc. Poques van ser les estrenes de cinema anglosaxó —Flor de arrabal (dirigida per J. Walter Ruben, 1936) o Una chica de provincias (William A. Wellman, 1936)—, ja que a partir de mitjan 1937 les distribuïdores nord-americanes van deixar d’enviar films, al·legant que les seves factures no eren pagades. Finalment, s’estrenaren diversos films soviètics de clar sentit polític com Los marinos de Cronstadt (Iefim Dzigam, 1936), Tchapaieff (Sergei i Georgi Vasiliev, 1934), El diputado del Báltico (Josef Heifitz, 1937) i El carnet del partido (Ivan Piziev, 1936).

Així, doncs, a mesura que el conflicte bèl·lic avançava alguns cinemes van anar tancant o reincidint en les programacions, fins que la Comissió Interventora d’Espectacles Públics publicà una nota a “La Vanguardia” el 24 de gener de 1939. S’hi comunicava que des del 23 de gener i “fins que les circumstàncies de la guerra no es modifiquin, queden tancats al públic, i deixaran de funcionar, tots els locals i unitats de treball de la indústria en tot el territori de Catalunya“. La Comissió determinarà en el seu dia i cas els locals que es podran obrir al públic, superada la necessitat del moment”. Malauradament, aquest últim punt no pogué acomplir-se per als republicans catalans, perquè el 10 de febrer l’exèrcit franquista acabà d’ocupar militarment tot el territori català.