L’expedició del capità Alberto Bayo a Formentera, Eivissa i Mallorca (agostsetembre del 1936) va donar lloc a una bona quantitat de paperassa: documents oficials, articles de premsa, entrevistes, correspondència, diaris, llibres de memòries, justificacions de tipus històric, novel·les o contes. Dins tot aquest conjunt tan variat, té un especial relleu l’anomenat Diari d’una miliciana, que el 1938 fou resumit en la revista falangista de Palma “Aquí estamos” i publicat íntegrament en el setmanari de Manacor “Arriba”. N’aparegué una traducció italiana completa en el llibre del periodista italià Lamberti Sorrentino, Questa Spagna (Roma 1939), que havia fet una visita a Mallorca el 1937 i que havia rebut el diari a Itàlia mateix per mitjà del famós conde Rossi, és a dir, l’esquadrista Arconovaldo Bonacorsi, senyor de vides i d’hisendes durant uns quants mesos a l’illa, especialment bescantat per Georges Bernanos en la seva obra Les Grands Cimetières sous la lune (1938). Més recentment, Miquel Duran n’ha reproduït el text original, procedent dels papers que havien estat recollits per mossèn Mateu Nebot; una versió millor, procedent de l’arxiu del general Enric Puig Guardiola, ha aparegut en el llibre del qui signa aquestes ratlles, El desembarcament de Bayo a Mallorca (1987).
La miliciana autora del diari de l’expedició a Mallorca entre algunes de les seves companyes, 1936.
Col·l. part. / G.S.
No sabem el nom d’aquesta miliciana, que, d’acord amb les seves anotacions, va sortir de Barcelona el 16 d’agost de 1936, a les 6 de la tarda, rumb a Maó, a bord del vaixell Ciudad de Tarragona, juntament amb altres trenta milicianes i quatre-cents milicians, per tal de “prendre part en les operacions contra els feixistes”, és a dir, per a incorporar-se a les forces de Bayo que aquell mateix dia havien desembarcat a Mallorca, després d’apoderar-se de Formentera i d’Eivissa, i que no pogué reembarcar-se el 3 de setembre juntament amb la resta de l’expedició, sinó que, per algun error de coordinació, remangué a terra amb altres companys i companyes —ella mateixa parla d’una vintena de persones— i fou feta presonera de seguida per les tropes “nacionals”. Ens consta que tant ella com altres quatre infermeres considerades “roges” foren afusellades a Manacor, després d’haver estat repetidament violades per uns metges mallorquins que, en teoria, les haurien hagut d’examinar i de protegir. Aquest fet vergonyós fou molt comentat a Palma i donà lloc a una discussió entre Llorenç Villalonga, que no l’aprovava, i un col·lega que el justificava amb l’excusa que totes aquelles infermeres eren unes prostitutes.
L’autora del nostre dietari era una catalana jove, senzilla, sense gaires estudis, que escrivia un castellà poc acadèmic i amb faltes de tota mena. No podem esbrinar si era una catalanoparlant que no sabia escriure en català, o bé si era una castellanoparlant que s’havia contagiat amb alguns catalanismes (diu, per exemple, “almorzar” per “desayunar” o “granota” per “mono”). Sí que ens consta que treballava a Telègrafs (el 22 d’agost anotava: “Esta tarde me he encontrado con un compañero de Telégrafos de reparto, Vantrago, lo que me ha dado alegría al tener un conocido aquí”). Es tractava sens dubte d’una anarquista de bona fe, plena d’idealisme, que es queixa de la manca d’entesa entre els diversos grups polítics que prenien part en l’expedició de Bayo, del poc esperit de solidaritat que demostraven i de la frivolitat de molts dels seus companys i companyes. Val la pena de transcriure’n alguns fragments. El dia 22 d’agost escrivia: “Vino nuevamente el tocador de tangos y me hizo pasar un rato distraída, pero nos duró poco porque vinieron a avisarle de parte de Gabaldá, resultando que en vez de ir para llamarle la atención por lo que hacíamos, era para distraer a la reunión que se ha formado en el Cuartel General, reunión que parece mentira, están con todos los jefes Teresa y Ramona, las que han resultado ser una buena colección de frescas, eso que tanto criticaban a las demás, pues la Ramona al parecer va con Galvosa y Tere con el médico, pues según un compañero miliciano le llaman el cabaret al Cuartel General. Es un asco que en cuanto haya dos mujeres juntas, nos tenga que pasar algo de estas cosas”. El dia 28 reflexionava, a propòsit de les irregularitats que observava a l’hospital: “¿No es un escarnio poner delante de un enfermo que se ve cual un perro en el suelo sucio y abandonado de todo afecto y cuidado, que es acaso en el que padece casi más necesario que el cuidado material, aquellas camas donde podría encontrar un poco de reposo que le es necesario y aún más del que es acreedor, toda vez que acaba de derramar su sangre por la causa común que ha de redundar en bien de la humanidad? Pero no, es una quimera de mentes calenturientas cual debe ser la mía, que lo miro bajo el prisma de una idealidad el que vendría la igualdad. Mientras existamos en esta vida material sólo veremos lo que impera en todo el mundo, egoísmo, desafecto, injusticias y desigualdad, pues todos los que proclaman la igualdad nos muestran con sus actos que en ellos se albergan tantos y tan malos instintos como los de aquellos a quienes vamos a combatir. ¿Yesta es la idea de libertad por la que tanta sangre se derrama? ¿No asquea ver entre nosotros mismos que hay el deseo de ser igual que los que ponemos de bandera o baluarte al hablar de la canalla que combate al pueblo? Miedo, pavor y rabia me da pensar sea estéril el sacrificio iniciado por tantos hermanos de la causa común, que no reparan en sacrificar sus vidas para que otros que nunca han expuesto nada vengan a recoger el fruto de su cosecha regada con tantas vidas, para que sigan tiranizando al pobre pueblo español el que, ¡bien triste es decirlo!, nunca se redimirá, pues para que ello pudiera ocurrir tendría que no existir lo que el imperio de la humanidad soez y brutal. ¡Egoísmo!”
El mateix 27 d’agost, el dietari feia referència als problemes amb què topaven les dones entremig de tants expedicionaris: “Después de comer vinieron nuestros buenos amigos hermanos los marineros, quienes han puesto en nosotros un afecto tan fraternal que es hasta ahora en la vida de campamento lo único un poco real y verdad que hemos encontrado, pues en nuestra vida honrada vamos viendo palpablemente que ésta, hoy en día, a la mujer le estorba y pone trabas a su camino a seguir. Nos contaron cuanto nos echaban de menos y lo que nos llena de indignación y coraje, que los que habían llegado el día antes eran tan malos o peores que los que estaban en el campamento general, pues ¿es que no puede la mujer olvidar una cosa tan abnegada y tan sublime como es la lucha contra el fascismo? ¿Es que todos han venido aquí en busca de la hembra? ¡¡Malditos sean todos ellos!!” (Cal recordar que el dia 22 hi havia una al·lusió als 2 600 milicians que havien arribat aquell dia, “entre los que vienen bastantes maleantes y temíamos se metieran con nosotras”). El dia 30 encara hi ha unes observacions més dures sobre les baralles entre els diversos partits i organitzacions: “Todos los grupos de UGT, CNTy FAI están divididos, y hablando se ve claramente la equivocación y el absurdo en las ideas de lo que va a ser en lo sucesivo España, que pensando fría, serenamente y sin apasionamiento alguno se siente el terror de lo que se aproxima. Va a ser un caos. Lucha más fratricida que la entablada, puesto que ahora se lucha contra el enemigo del proletario, de la libertad individual, pero la lucha que calladamente se va cerniendo es más fratricida, pues es entre los mismos proletarios sólo por egoísmos partidistas. ¿Cómo no puede haber una comprensión, un momento de lucidez que haga ver, que haga comprender, la insensatez de estar con piques de partidismo cuando se está juntando en la tierra que está en poder de los fascistas la sangre de todos ellos, para lograr el deseo que es también de todos de una victoria definitiva y magnífica que lleve a la clase trabajadora a la epopeya final?”
La miliciana, que durant els primers dies era al campament de sa Coma, en condicions precàries i sense gaires feines concretes, esdevingué infermera a partir del 27 d’agost. Ella mateixa explica que el capità Bayo els va dir que totes les dones havien d’abandonar el campament, “en vista de que hay varias que sólo están en la playa y de bromas”, i aleshores tant ella com algunes companyes foren destinades a un hospital de sang i anaren a Son Carrió o als seus encontorns. Tant al campament com als diversos hospitals més o menys improvisats, va constatar una desorganització extraordinària —documentada igualment per la resta de fonts—, una considerable manca de mitjans, un egoisme profund dels “zánganos y vagos” que omplien els comitès i els hospitals i que prenien el menjar i els bons llits als malalts i als ferits, i una desmoralització progressiva.
Les anotacions de la miliciana permeten de conèixer tot un seguit de petits detalls de la vida quotidiana i de les escasses operacions bèl·liques dels fronts de Mallorca, empantanegats per la manca d’iniciativa del capità Bayo i per la poca capacitat militar de les seves bigarrades milícies. S’hi constata la por i la inseguretat dels expedicionaris, no gens disciplinats, amb armes inadequades, amb municions insuficients, desorganitzats i amb dificultats logístiques de tota mena, sorpresos per la reacció d’un enemic que consideraven inexistent i desitjosos de poder emprendre accions decisives, que només haurien estat possibles amb el suport de l’aviació i amb una col·laboració més eficaç dels responsables de Barcelona i de Madrid. En comptes de millorar, la situació empitjorava amb l’arribada d’hidros i d’avions italians que bombardejaven els milicians de Bayo i els atemorien. Així i tot, els republicans estaven ben informats i sabien que a l’altre camp també hi havia desmoralització i por.
Moltes de les dades ofertes per la miliciana poden ésser comprovades per altres fonts o per la tradició oral: noms que cita (des del mateix Bayo fins als d’algunes de les seves companyes), fets que esmenta (esdeveniments bèl·lics, moviments de tropes, problemes de convivència, manca de queviures...), ambient que descriu, etc. Tot el conjunt, d’altra banda, té un dring d’autenticitat —i en molts casos d’ingenuïtat— que ens el fa perfectament creïble i que permet de considerar-lo com un dels millors testimoniatges escrits durant els tres anys de la Guerra Civil.