El poblat de l'Oral

Situat a Sant Fulgenci, al Baix Segura, el poblat ibèric de l'Oral té poc més d'una hectàrea d'extensió, i és a 40 m d'altitud sobre el nivell del mar, en un dels últims contraforts de la serra del Molar, al sud de la província d'Alacant. Domina una àmplia zona que a l'antiguitat estava ocupada pel mar, formant una entrada que es va convertir en albufera, la dessecació de la qual, al llarg del segle XVIII, fou l'origen d'alguns dels pobles actuals. Encara avui les grans avingudes del riu Segura inunden periòdicament gran part d'aquesta superfície. Els poblats situats als voltants, tant a la mateixa ribera (La Escuera —Sant Fulgenci, Baix Segura—), com a la contrària (Cabezo del Estaño, Cabezo Lucero —Guardamar, Baix Vinalopó—), devien vorejar aquesta entrada marina, la qual constituïa, per tant, una via de comunicació de primer ordre. L'Oral i també La Escuera, el poblat que el va substituir, no foren sinó entitats dependents de l'Alcúdia d'Elx (Baix Vinalopó), sense cap dubte el principal centre de poder del que després fou la Contestània meridional, i amb el qual estaven directament comunicades.

El poblat de l'Oral presenta una estructura urbanística força complexa per a la seva època. Una muralla vorejava l'altiplà en el qual s'assentava, reforçada als llocs per on era més accessible per mitjà de torrasses de planta quadrangular. S'hi adossaven una sèrie d'estructures amb dues o tres habitacions de fons que s'obrien a carrers perimetrals. Pel que es pot saber, en aquestes estructures s'ubicaven les instal·lacions artesanals (forns, premses, ferreries) que podien ocasionar molèsties i que necessitaven tenir desguassos de deixalles, les quals s'abocaven directament a l'exterior de la muralla per mitjà de canals que la travessaven.

El nucli interior del poblat, delimitat per aquests carrers perimetrals, estava subdividit per altres vies més o menys perpendiculars en una sèrie d'illes, la més ben coneguda de les quals és la número III. Aquesta té planta de trapezi i s'articula a partir d'un conjunt de cases que tanquen una àrea central, oberta, de forma aproximadament pentagonal. L'estudi de les estructures demostra que, almenys aquí, va existir una planificació conscient dels edificis, ja que molts d'ells comparteixen parets mitgeres, presenten mòduls constructius de dimensions similars i el sistema de juntures dels murs testimonia la contemporaneïtat de la seva construcció. La unitat bàsica és la casa de dues habitacions, una de més gran, gairebé sempre amb una llar de foc, i una altra de més petita situada a l'interior. De vegades es construïren unitats més complexes, formades per diverses cases independents de dos departaments cadascuna, integrades en un mateix conjunt i obertes a un espai comú. Això no obstant, a les cases més grans les habitacions es fan més independents i no se segueix estrictament aquest esquema. Encara que no existeix una superposició d'estructures a cap zona del poblat, es poden observar remodelacions parcials i concretes, com el tapat de diferents obertures i l'obertura d'altres que, en alguns casos, obliga a pensar en la independització d'habitacions i la incorporació d'estructures a cases diferents de les originals. Cases i muralles tenien sòcols de pedra —no sempre de la mateixa alçada— i alçat de toves. Tan sols a la campanya d'excavació del 1994 s'hi detectà un mur en el qual les toves arrencaven directament de terra.

L'estudi i l'anàlisi de totes les mesures del poblat han permès establir una unitat bàsica formada per un peu de 36,35 cm, que sembla que és la base metrològica de bona part de les estructures. En total s'han identificat fins al moment més de vint cases, les dimensions de les quals oscil·len entre 17 i 130 m², amb les habitacions que fan entre 6 i 16 m² i els espais oberts que serveixen d'entrada o pati que superen, generalment, els 20 m².

Les estructures més interessants del poblat són, sens dubte, les llars, presents a més del 40% de les cases. Es troben a l'habitació principal, construïdes sobre el paviment, i presenten diverses formes. La més senzilla és la formada per una simple capa d'argila revestida, a la vegada, per una o més capes més fines. Les més complexes tenen diverses capes d'argila, o bé de toves, formant una espècie de capsa i, al seu interior, capes d'argila, còdols i fragments ceràmics. La superfície, també d'argila, està endurida per l'acció del foc i, en alguns casos, presenta una decoració de cercles, disposats de manera més o menys regular, realitzada per mitjà de la impressió d'un objecte cilíndric quan l'argila estava encara fresca. En un cas s'ha documentat la impressió d'una estora d'espart sobre aquesta mateixa superfície. Així mateix és interessant la utilització de petxines, documentada a l'avantllindar o l'esplanada d'accés a una habitació i al revestiment d'un canal de desguàs descobert.

Pel que fa als materials, l'Oral no ha estat gaire generós, tot i que ha permès datar la vida del poblat entre el final del segle VI i mitjan segle V aC. L'abandonament, que es va realitzar de manera voluntària, va fer que els seus habitants s'enduguessin tots els objectes que encara tenien valor, i que només restessin in situ els ja inservibles. L'única excepció coneguda és un gerro de bronze, un olpe de tipus etrusc, que fou ocultat deliberadament prop d'un banc de tova, l'intent de recuperació del qual, perfectament documentat, va resultar infructuós. Potser el conjunt de material més interessant és la col·lecció d'àmfores, tant locals com importades, que inclou materials massaliotes, grecs orientals, de l'Estret i, sobretot, del tipus Mañá-Pascual A4. També són freqüents les ceràmiques pintades, entre les quals destaquen les urnes d'orelletes i els vasos tipus Toya. Però sobretot, la característica més destacada és l'abundantíssima presència de la ceràmica grisa, amb una gran quantitat de formes que troben els seus paral·lels més propers al jaciment veí de Penya Negra, a Crevillent (Baix Vinalopó), i que desapareixen gairebé d'arrel a jaciments immediatament posteriors, com els de Santa Pola (Baix Vinalopó) o La Escuera. Tot això és una prova més que l'Oral és un dels jaciments ibèrics més antics del sud-oest, en estreta relació amb els seus precedents fenicis, encara que ja afectat pel comerç grec. En aquest sentit, el conjunt material de l'Oral, encara que poc abundant, presenta testimonis suficients per relacionar-lo amb la ruta comercial Empúries-Cadis, postulada des de fa un temps per alguns autors, i també per veure-hi un cap de pont, per la seva situació costanera, cap a les rutes de l'interior.