Participació obrera en la col·lectivització de Rivière.
Resseguir el procés viscut a l’interior d’una empresa durant la seva trajectòria cap a la col·lectivització permet comprovar com es va produir un paral·lelisme entre els esdeveniments propis de la conjuntura política i el que va succeir en realitats productives concretes. El cas de l’empresa Rivière, anomenada més tard Trefilería Barcelonesa Industria Obrera Colectivizada, és un exemple il·lustrador del conjunt de processos que es van viure en altres centres productius. Malgrat que es circumscriu a una experiència concreta, el conjunt de la informació i la recol·lecció de dades sobre el ritme d’implantació i el caràcter del procés en altres centres i sectors productius han permès determinar que no es tractava d’un cas aïllat.
L’empresa Rivière pertanyia al sector metal·lúrgic. Amb més d’un miler de treballadors, la implantació sindical majoritària era cenatista, i feblement ugetista i del CADCI entre el personal mercantil, tècnic i un sector minoritari de la plantilla manual —els mecànics—.
El 19 de juliol va produir-se l’aturada de la feina, que no es reinicià fins el 30 d’aquell mes. Davant del buit de poder, fruit de la fugida dels propietaris, els treballadors i la militància d’empresa es van reincorporar al treball de manera gradual, sense plantejar un canvi en l’estructura jurídica de l’empresa. Els comitès obrers de control que es van nomenar a les tres fàbriques i el despatx el dia 30 —compostos pels anteriors delegats sindicals— van proposar únicament la intervenció de la marxa de l’empresa. En aquest sentit es va cercar l’acord entre l’antiga jerarquia laboral, els comitès sindicals i el comitè de despatx, per a garantir el funcionament de l’empresa. La mateixa manca de consignes revolucionàries que, per part de la CNT i de la FAI, es va donar en general, es va produir a l’interior de l’empresa a nivell d’organització. Es tractava d’impulsar només d’entrada el control obrer de la gestió industrial: intervenir.
El mes d’agost va situar-se com l’escenari del procés d’adequació de postures ideològiques. Paral·lelament a l’acord de col·laboració política dins del Consell de la Generalitat, es van anar produint a l’empresa una sèrie de reunions que culminaren en la seva confiscació el 13 de setembre. Dies més tard, el 24, la CNT entrava a formar part, finalment, del Consell de la Generalitat.
La confiscació, fruit d’un pacte entre els treballadors manuals i mercantils, tenia com a objectiu garantir el funcionament normalitzat i aconseguir una nova entitat jurídica de l’empresa. Aquesta posició conciliadora va donar més força als sectors mercantils, sectors feblement organitzats amb anterioritat. En definitiva, es va donar fi a l’etapa de provisionalitat mitjançant un principi de consens que garantia la producció per a la guerra i la supervivència econòmica dels treballadors.
Els estatuts que es van aprovar, el 30 de setembre de 1936, van ser un altre exponent del joc de concessions mútues entre la militància de la CNT i els representants del sector mercantil. d’una banda, la necessària eficàcia del sistema productiu va conferir a mercantils i tècnics un paper predominant en el comitè d’empresa i el comitè tècnic. D’una altra, es van arbitrar uns òrgans de control sindical del procés de gestió dins de l’empresa, mitjançant la creació dels comitès sindicals de fàbrica, per a orientar i fiscalitzar el funcionament dels comitès tècnics i d’empresa. Aquest control sindical intern no va establir una coordinació externa amb la resta d’empreses del mateix sector productiu, la qual podria haver estat l’origen d’una coordinació sindical de l’economia col·lectiva a Catalunya.
El Decret de Col·lectivitzacions i Control Obrer de 24 d’octubre va refermar legalment la nova organització consensuada creada a les empreses. A la vegada, va significar la centralització governamental del procés col·lectivista i va impedir el naixement d’un poder sindical institucionalitzat dins de les empreses. Malgrat això, l’adaptació a aquest decret no va tenir oposició i va aplicar-se sense entrebancs.
Tanmateix, a mesura que es va anar deteriorant la correlació de forces dins del Consell de la Generalitat fins a arribar a la crisi definitiva del mes de maig del 1937, es van produir successives crisis a l’interior de l’empresa entre els sectors de la militància confederal més radical, situada als comitès sindicals, i la militància més moderada i els mercantils, propiciadors del pacte inicial. Va ser en aquest període que aquests comitès van voler impulsar de nou el control sindical per a implantar la socialització del sector metal·lúrgic, és a dir, la coordinació de l’economia a partir dels sindicats i no pas les instàncies polítiques. Dies abans dels fets de Maig, el 24 d’abril, una assemblea general de l’empresa en debatia la socialització, debat que va ser truncat per l’aparició dels guàrdies d’assalt, els quals van impedir-ne la celebració. Aquest fet va ser un precedent de l’enfrontament polític que es va produir als carrers de Barcelona, i que va iniciar el període d’hegemonia política comunista al Consell de la Generalitat i també de planificació econòmica centralitzada.
Quin va ser, doncs, el protagonisme dels treballadors en aquest procés col·lectivitzador? Al llarg de la Guerra hi va haver una gran varietat d’actituds i comportaments polítics dels treballadors. Aquesta diversitat va representar un suport desigual al procés col·lectivista. L’anàlisi de les assemblees i les reunions i les entrevistes als treballadors van permetre establir quatre nivells diferents de vinculació a la col·lectivitat definits en funció de la responsabilitat laboral i la participació política en el procés.
Rebut emès a favor del Comité de Trefilería Barcelonesa, Madrid, 3-10-1938.
Col·l. part. / G.S.
Els militants obrers i els treballadors mercantils que van participar activament van ser un sector minoritari de la plantilla —15%— i es van situar en funció de la seva responsabilitat en la producció en els tres àmbits: comitè d’empresa, comitè tècnic i comitès sindicals. El comitè d’empresa es va ocupar de la gestió i l’administració de la casa, i els seus integrants van ser tant militants cenatistes com personal mercantil. El comitè tècnic va aglutinar els antics directors i quadres mitjans, i va dirigir la producció. Els comitès sindicals estaven formats per la militància confederal més radicalitzada, i van mantenir-se marginats de la direcció administrativa i productiva de l’empresa, i es van configurar com un poder sancionador de les decisions que s’anaven adoptant. Al voltant dels dos primers comitès es van definir dos nous càrrecs, els delegats i els distribuïdors de secció, que transmetien a les seccions les orientacions del comitè d’empresa i les disposicions tècniques, respectivament. Tots ells van adoptar una actitud de suport al procés col·lectivista, però per raons qualitativament molt variades, segons la seva relació amb la militància.
El 85% restant de la plantilla va limitar-se a ratificar a les assemblees les decisions adoptades pels comitès, sense intervenir en les discussions generals, i va constituir-se com el sector majoritari. Format per grups molt variats segons el sexe, grau d’alfabetització, ofici, etc., poc se sabia de les seves opinions i actituds. Els aspectes comuns que els caracteritzaven van ser una profunda desinformació sobre el que succeïa a la casa i una desvinculació dels que dirigien el procés col·lectivista. L'allunyament de la majoria respecte als comitès s’explica per la seva manca de compromís ideològic, però també pel caràcter dirigit que va adoptar el procés. Tanmateix hi va haver una coincidència a l’hora de valorar el que implicava la col·lectivització, valoració que també van fer seva els sectors més pròxims a la militància. D’una banda, no canvià substancialment la percepció de la feina, malgrat les millores laborals que es van introduir, a causa de l’exigència productiva pròpia de la Guerra, i d’altra banda, la quotidianitat laboral no va modificar-se perquè els anteriors directius i encarregats continuaven actuant com abans. El procés col·lectivista es va percebre com una adaptació a les condicions de guerra, i la participació de la militància confederal no es va assolir com a pròpia. La majoria dels treballadors, tanmateix, va participar en el procés col·lectivista, com tot grup social immers en un període històric, i la seva participació es va definir per l’absència d’oposició enfront de la col·lectivització i per la seva insubstituïble aportació, mitjançant el seu esforç, a la producció i a la conservació del patrimoni industrial català.