La consolidació de la societat civil

La societat catalana de les primeres dècades de segle es movia per interessos bàsics: manutenció, treball, salut, fam cultural, educació, seguretat i defensa contra els infortunis i la malaltia, etc. Els estrategues polítics ho tenien en compte, però, en general, la població no esperava que els polítics o els quadres sindicals els “traguessin les castanyes del foc” per millorar la duresa de les condicions de vida i treball.

Cartell del segon Congrés d’Ateneus i Societats de Cultura, Vilanova i la Geltrú, 1912.

BC

La facilitat i el profit amb què la població barcelonina —i catalana en general— s’associà va ser remarcada per diversos observadors estrangers. Així, l’economista francès E. Escarrà va fer el comentari següent, al final del primer decenni del segle: “Tot i que les Societats de resistència, els vertaders òrgans d’acció i defensa de la classe obrera, tenen a Catalunya una importància relativa, és evident que les cooperatives de consum, les societats d’ajuda i de socors mutus, les associacions d’educació i esbarjo, etc., són força nombroses i gaudeixen, en general, d’una estimable prosperitat. Val a dir, certament, que no es tracta d’institucions purament obreres, atès que l’element patronal o burgès s’hi barreja, i molt sovint, amb l’element obrer”. I després de posar com a exemple “els nombrosos ateneus obrers de la regió”, assenyalava: “Són molt nombroses les cooperatives de consum. Només a Barcelona n’hi ha unes cinquanta, sobretot pel que fa a ultramarins i fleques. Però sembla, tal com passa també amb els sindicats, que aquestes cooperatives es complauen en el «misteri». I és que, de veritat, resulta gairebé impossible de conèixer els detalls del seu funcionament, i això fins i tot per als mateixos catalans (…). A part d’això, és digne de ser remarcat que els catalans s’associen amb gran facilitat, si no per raons purament econòmiques, sí almenys amb finalitats polítiques, musicals, literàries, etc… Quant a això, és just de reconèixer que Catalunya no té res a envejar a França, ans al contrari”.

Membres del Hogar Obrero, J. Pujades. Terrassa, 1901.

AT

Uns anys després, una estadística oficial confirmava la primacia barcelonina en matèria d’associacionisme. De 18 986 associacions de tota mena censades l’any 1916 a tot l’Estat, 2 451 eren a Barcelona i la seva província, i només 699 a Madrid. Clar que aquí també s’hi compten moltes associacions gremials, mixtes o patronals. Però si s’agafen les societats obreres, veiem que de 7 070 considerades, 677 són de Barcelona, per 388 de Biscaia, i 366 de Madrid. I, com es distribuïen aquestes quasi setcentes societats obreres de la província de Barcelona? Doncs bé: 493 eren considerades sindicats professionals —en la terminologia de l’Instituto de Reformas Sociales—, 63 eren cooperatives, 90 societats de socors mutus, 3 societats polítiques, 17 societats instructivo-recreatives i 11 federacions de societats. Cal pensar, d’altra banda, en l’existència de moltíssimes societats més de socors mutu no conceptuades per l’administració com a obreres, però que eren clarament obreres o menestrals. Evidentment, aquestes xifres s’han d’interpretar amb certes precaucions, perquè segurament molts dels centres més compromesos socialment i políticament anaven fent la viu-viu a la normativa legal sobre inscripció d’associacions, en moments d’aguda conflictivitat social. De tota manera, són prou reveladores.

El marc legal formalment democràtic (cal recordar la llei de 17 de juny de 1887, breu però transcendental pel que fa al model associatiu popular de l’Estat espanyol contemporani) obrí nombroses possibilitats a les entitats ciutadanes, tot i la freqüentíssima interpretació repressiva de què fou objecte fins al 1930 i després. Segons la llei del 87, les societats podien ser dissoltes, o bé per l’autoritat governativa o bé perla judicial. El poder polític local tenia la facultat de dissoldre o clausurar centres, sempre que cregués que aquests faltaven a la llei. L’autoritat governativa, però, ho havia de notificar a la judicial en un termini prudencial, i si aquesta no confirmava la sanció, el centre o l’entitat podia tornar a rutllar com si res no hagués passat al cap de vint dies. Per tant, qui en últim terme tenia la paraula era l’autoritat judicial. Un cop decretada la dissolució, però, els socis del centre en qüestió no podien refer-lo. Fins i tot en el cas que l’objecte o la finalitat de l’entitat no hagués estat declarat il·lícit, els membres sancionats no podien formar part d’una altra societat que tingués les mateixes finalitats. I, pel que fa a la suspensió, l’article 16 diu ben clarament: “producirá el efecto de impedir que se constituya otra asociación con la misma denominación u objeto de que formen parte individuos de la sociedad suspensa, e incapacitará a los asociados de ésta para reunirse en el local de sus sesiones, o en otro que adoptaren para ello, durante el tiempo que la suspensión deba subsistir”.

De fet, el mecanisme de suspensió va ser una de les armes governatives preferides contra diverses societats populars i sindicats al llarg de les primeres dècades del segle XX. Finalment, i per la seva transcendència en els protocols de tancament de les societats, és de gran importància el breu article 18 de la llei, el qual establia que les associacions quedaven subjectes, quant a l’adquisició, la possessió i la disposició dels seus béns, a allò que disposessin les lleis civils respecte de la propietat col·lectiva.

La normativa sobre associacions

Durant aquests primers decennis de segle, els poders públics no van parar de legislar en aspectes molt concrets i variats del dret d’associació i del règim que el posava en solfa. Es tractava, en qualsevol cas, de retocs més o menys importants, com ara les lleis sobre percepció de béns de la riquesa mobiliària i sobre transmissió de béns (primavera del 1900), o la del 16 de novembre de 1901 sobre l’exempció de l’impost del timbre a les societats obreres. També cal destacar l’ordre del 18 de novembre de 1903 sobre les societats cooperatives. Hi va haver aleshores un seguit de mesures tendents a afavorir el cooperativisme rural i el mutualisme, de les quals són una mostra l’ordre de 17 de setembre de 1905 sobre l’exempció d’impostos a favor de les caixes rurals agrícoles de crèdit o estalvi, i la llei de 28 de gener de 1906, que considerava sindicats agraris totes les societats i cambres agrícoles constituïdes d’acord amb algun dels fins que la mateixa llei establia. D’altra banda, una nova ordre reial de 1906 declarava que tant les caixes del sistema Raiffeisen (basat en el cooperativisme de crèdit agrícola i en l’organització de bancs cooperatius a nivell local, regional i nacional), com les institucions anàlogues de crèdit agrícola havien de gaudir d’exempció d’impostos, d’acord amb els requisits de l’esmentada llei de 28 de gener de 1906. Durant els anys següents l’administració continuà afavorint les caixes i els sindicats agraris, mentre que la conflictivitat social provocava, en canvi, que les societats obreres fossin vistes amb enorme prevenció. Ara bé, els governants de la monarquia volien saber amb exactitud els efectius associatius populars que hi havia a l’Estat, i en aquest sentit el decret de 13 de juny de 1911 regulava la inscripció de les associacions en un registre especial de l’Instituto de Reformas Sociales. Una de les puntes de llança de la tímida política social dels governs de la Restauració fou l’acció de l’Instituto de Reformas Sociales. Sota la seva pressió el 1913 es van dictar regles i terminis per a inscriure les societats que desitgessin ser incloses en el cens de societats i associacions, encomanat a l’Instituto. Només les entitats que estaven censades en aquest organisme podrien participar en les eleccions parcials d’aquesta institució i de les juntes de reformes socials. Però aquest tipus de representativitat orgànica de les societats en un organisme paraoficial no va funcionar en absolut.

En conjunt, va ser en l’àmbit dels sindicats agrícoles on es legislà segurament amb més intensitat. Cap a la fi del 1914 es reconeixia als pòsits existents (caixes locals) i als que es poguessin crear el dret de formar federacions provincials, amb l’objecte d’unificar i d’intensificar la seva acció per a concedir crèdits agrícoles. Per la seva banda, una ordre del 1915 invitava el Banc d’Espanya a comunicar a l’administració les normes que dictés per a la concessió de crèdits als sindicats agrícoles i els beneficis que acordés per a aquells que actuessin com a intermediaris de les operacions. Aquell any, dues ordres més concerniren encara el mutualisme agrari.

Però la principal llei que regulava l’associacionisme laboral més dinàmic i conflictiu, l’associacionisme i sindicalisme obrers, va trigar encara alguns anys a sortir a la llum. Va caldre esperar fins a la República, i, aleshores, aquesta legislació va topar amb l’oposició del sindicalisme anarquista.

El Casino Llagosterenc

Casino Llagosterenc.

R.M.

El Casino Llagosterenc va néixer el 19 d’octubre de 1888. No era pas el primer, però recollia la torxa d’anteriors centres similars, de finalitat instructiva i recreativa. Ben aviat va esdevenir una institució insubstituïble, amb una clientela petitburgesa, menestral i obrera abundant: la vigília de la Guerra Civil tenia gairebé 500 socis d’una població de poc més de 4 000 habitants. Entitat d’afiliació exclusivament masculina, com la totalitat dels casinos tradicionals, es va constituir amb l’aportació dels socis. Estava dotat de biblioteca, de sala de teatre i d’un espaiós saló de cafè, i va promoure, de manera constant, vetllades i activitats de ball. L’any 1928 va iniciar-se la gran reforma arquitectònica de l’edifici.

Des del 1929 el mateix casino s’encarregà d’organitzar la Festa Major local. En acabar la guerra, les noves institucions li imposaren, de moment, el nom de Casino España. Durant els anys quaranta, malgrat la repressió política i ideològica, continuà exercint un paper d’animador de l’esbarjo local.

Associacionisme i civisme

Cooperativa La Equitativa, Palamós, c. 1920.

MCCBP

L’associacionisme urbà va ser considerat per alguns intel·lectuals, com ara Miguel de Unamuno o Joaquín Costa, com un baròmetre de la vigoria del cos social. Un dels obstacles, causa i efecte alhora de l’encallament del que hom anomenava “l’esperit d’associació”, va ser, sens dubte, la incultura, l’analfabetisme rural i urbà. Però aquesta mateixa incultura —denunciada des de posicions elitistes per Eugeni d’Ors i Rovira i els seus corifeus noucentistes—, incidia a la vegada en la baixa qualitat de l’associacionisme cívic català, de la qual tants sectors s’exclamaven en to planyívol.

Des de la perspectiva actual no és fàcil d’entendre aquest deler d’associacionisme de tota mena i de culturització, deler desordenat i passablement caòtic, però intens. En els darrers temps de la Restauració, l’Estat no controlava —senzillament perquè no era prou fort— molts sectors de l’activitat social, en especial als grans nuclis urbans com Barcelona. D’altra banda, el nivell de desenvolupament del capitalisme tampoc no era prou sòlid, la qual cosa, per exemple, explicaria la vigència de les formes de cooperació i de socors mutu. En fi, el mateix estat donava suport —teòricament— a aquest associacionisme amb finalitats més o menys directament culturals i de promoció comunitària. Hi havia una hipotètica confiança oficial tant a nivell d’Estat com municipal en la tasca subsidiària dels centres populars i de barri. La idea era que allà on no arribés l’acció del municipi o de l’Estat, hi arribarien les escoles dels ateneus populars i dels patronats, o l’obra social de les germandats (per indicar el camp de la instrucció i el de l’ajut mutu).

No queda clar si aquesta confiança teòrica en la iniciativa privada era una mera retòrica més o menys electoral, o bé una manifestació d’irresponsabilitat dels estaments públics oficials. O potser les dues coses alhora. En qualsevol cas, foren corrents les manifestacions com les dels responsables municipals barcelonins, a propòsit de la disminució de l’analfabetisme popular a la ciutat: “Si el análisis estadístico se extendiese al tiempo de residencia de los analfabetos, veríamos que el coeficiente de los que no saben leer bajaría muchísimo por lo que respecta a los que han tenido ocasión de instruirse en las Escuelas de esta ciudad y que el gran contingente de analfabetos son procedentes de otras localidades que han venido aquí en circunstancias difíciles para instruirse y que por sus edades, sólo asistiendo a las Escuelas nocturnas después de la jornada de trabajo y a las Escuelas dominicales, podrían aprender a leer”.

Les oligarquies espanyoles havien desatès extraordinàriament la instrucció elemental. Abans del 1868, hom pot dir que l’havien combatuda. Així, la dècada moderada de mitjan segle XIX, a més d’aprovar la constitució del 1845, crear la Guàrdia Civil i restringir el vot, havia declarat il·legals les societats on es llegissin periòdics i on es discutissin qüestions socials. Aquesta pressió havia fet que, llavors i després, el moviment obrer (reformista, socialista, anarquista) invertís una gran quantitat d’esforços i d’esperances en la cultura com a eina alliberadora. Els obrers més conscients veien la instrucció elemental racional i desproveïda de prejudicis religiosos i de classe com un complement bàsic del seu alliberament econòmic, social i moral.

Tot plegat ajuda a entendre el prestigi de l’ateneisme (associacionisme cultural autònom) entre la classe treballadora, com també el seu pes en la formació extraescolar, al marge de la institució escolar. I un dels camps on l’ateneisme català —i barceloní— va acomplir una funció important fou el de la formació professional elemental. Mentre la burgesia catalana no disposà de prou força per crear una xarxa de formació tècnica i professional (lligada a la diputació de Barcelona i després a la Mancomunitat), va afavorir els ateneus obrers. Amb Prat de la Riba, però, es va revisar la política de subvencions de la diputació de Barcelona a entitats populars.

En general, els ajuts oficials eren de vital importància per a la quantitat d’associacions que els demanaven. Els anarquistes barcelonins i els sindicalistes sovint els eren hostils, però en canvi no ho eren els centres republicans federals, lerrouxistes, etc. Francesc Ferrer i Guàrdia no parà de fer veure la trampa en què, deia, queien les escoles de centres avançats que pidolaven subvencions oficials. I l’evolució d’algunes d’aquestes institucions populars, geloses fins a un cert moment de la seva independència i neutralitat, li donà la raó: el mateix Ateneu Obrer de Barcelona (fundat el 1882 i especialitzat en la formació professional en diverses branques), per bé que molt moderat socialment des de gairebé els seus orígens, esdevingué un feu catòlico-conservador en començar la segona dècada del segle.

Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès.

R.M.

El gir de l’Ateneu Obrer de Barcelona cap a posicions conservadores es consumà entre el 1912 i el 1913, en què molts adeptes conspicus del catolicisme social barceloní —com ara Ramon Albó i Martí o Narcís Pla i Deniel— hi entraren. Aquest destacà per les seves activitats d’instrucció professional elemental, amb cursos nocturns i diürns, amb una població escolar que arribà a ser molt nombrosa, fins al punt de superar les mil matrícules per any. Amb els anys esdevingué un exemple del que s’ha definit com a projecte de cultura obrera dependent, és a dir, guiat o, si més no, fortament controlat per la burgesia.

Cultura i política

Ateneu Igualadí de la Classe Obrera, excursió de socis, Parc Güell, 23-6-1908.

AHCI

En l’enrarit i explosiu clima social de la Barcelona del principi de segle, els ateneus moderats, vinculats o no a partits republicans, van procurar desmarcarse de les opcions revolucionàries dels sindicalistes llibertaris. A partir d’un cert moment, cercaren l’acostament al moviment d’extensió universitària promogut per gent de la Institución Libre de Enseñanza a diversos punts de l’Estat espanyol, sense gaires resultats positius. Alguns d’ells (l’Ateneu Obrer de Barcelona, per exemple), van donar suport en diverses ocasions a les campanyes de la burgesia proteccionista catalana. I al començament del 1910, quan la repressió popular que seguí la Setmana Tràgica va atènyer molts centres, un polític nacionalista republicà va argumentar per demanar la reobertura de les escoles dels ateneus (republicans) que, essent governador Ángel Ossorio y Gallardo, la Unió d’Ateneus Obrers de Catalunya havia presentat tres vegades oferiments al governador per ajudar-lo a posar fi al terrorisme.

Precisament l’excusa del terrorisme va ser la que permeté la persecució d’una cultura obrera no reformista vinculada al sindicalisme revolucionari. Però la repressió va acréixer el prestigi d’aquest corrent. La vitalitat cultural àcrata a la Barcelona dels primers vint anys del segle és inqüestionable, atesos el predicament i l’extensió que tingué entre les classes treballadores catalanes. En són prova fefaent diverses revistes, centres d’estudis socials, alguna companyia de teatre, etc. L’Ateneu Sindicalista de Barcelona va ser un reconegut focus de formació de militants anarcosindicalistes. En els medis anarquistes s’exaltava la solidaritat dels oprimits, la rebel·lia, l’antimilitarisme, l’anticlericalisme, els valors participatius, el comunisme fraternal. Alguns d’aquests temes eren comuns amb els dels centres i les entitats republicanes, molt abundants a la ciutat. Tothom estava al cas de l’anticlericalisme dels republicans radicals, que al llarg de la primera dècada de segle havien creat una xarxa assistencial, escolar i d’esbarjo als barris, que sens dubte havia contribuït a fer-los populars.

Pel que fa als grups socialistes organitzats (adeptes a la Segona Internacional), no aconseguien augmentar la seva influència. Durant la primera i segona dècada del segle la penetració de la seva ideologia i dels seus esquemes de cultura obrera quedà en segona fila. En un moment determinat, i en l’afany d’arribar als sectors més radicalitzats i desesperats del proletariat barceloní i català, incorporaren fins i tot a la seva propaganda temes fonamentalment anarcosindicalistes (antipoliticisme, anticlericalisme, valoració positiva de les tàctiques del sindicalisme revolucionari, exaltació del mite culturalista de Ferrer i Guàrdia, etc.). És significativa, en aquest sentit, la tasca del grup socialista “Acción”, que començà a publicar cap al 1910 una biblioteca que reflectia, segons l’historiador Xavier Quadrat, “la continuidad del ‘pacto’ socialista-sindicalista, iniciado con Solidaridad Obrera. Pretender reunir a Comaposada y Pouget, a Kropotkin y Melià (Almela Melià), etc., es un buen indicador de la misma apertura, tolerancia y pragmatismo que hicieron posible la Solidaridad”.

Per la seva banda, el republicanisme nacionalista exaltava des dels seus òrgans de premsa una cultura popular laica i impregnada de catalanitat. L’advocat Francesc Layret i Foix podria ser el símbol perfecte d’aquest corrent. Aquest polític barceloní havia participat l’any 1902 en la creació de l’Extensió Universitària. També havia fundat l’Associació Escolar Republicana, de la qual va ser el primer president, i l’any 1905 va presidir l’Ateneu Enciclopèdic Popular, del qual havia estat fundador.

“La Ilustración Obrera”, Barcelona, 11-6-1904.

IMHB

El moviment d’Extensió Universitària del districte de Barcelona no va tenir gaires repercussions. Pel que fa a la difusió de la cultura popular, el món universitari barceloní generà algunes propostes més ben intencionades que eficaces des del final del segle passat. L’Associació Escolar Republicana, animada per estudiants com Francesc Layret, i que tingué la col·laboració d’algun professor progressista, va ser un projecte de politització crítica, culturitzada. Més endavant, el que s’anomenà Extensió Universitària, propulsada per un grup de catedràtics d’universitat (Rafael Rodríguez Méndez, Andrés Martínez Vargas, Ignasi Valentí i Vivó o el professor Murua Valerdi) va tenir un feble ressò a Barcelona. Entre el 1904 i el 1905 va aparèixer “La Ilustración Obrera”, que vingué a ser l’òrgan de la Unió d’Ateneus Obrers, i entre els anys 1904 i 1909 es va publicar “La Cultura Popular”, revista mensual de les anomenades Juntes d’Extensió Universitària del Districte de Barcelona que l’any 1907 era dirigida pel doctor Rafael Rodríguez Méndez.

L’horitzó de tots aquests intents era marcadament moderat o reformista. En el curs d’una conferència al Foment Regional barceloní l’any 1901, Ignasi Valentí i Vivó presentà un projecte d’aquestes característiques a la classe obrera, per tal d’anar millorant a poc a poc la societat. Un altre intel·lectual preocupat pel que més tard hom anomenà la “ciència cívica” va ser Cebrià de Montoliu i de Togores, profundament interessat en el que qualificà d’”institucions de cultura social”. Al darrer trimestre del 1902 va fer un curs a l’Institut Obrer Català sobre aquest tema, tot analitzant l’Extensió Universitària anglosaxona. Montoliu no admetia l’existència d’una cultura de primera (per als privilegiats), al costat d’una de segona, secundària, per al poble: només hi havia, segons Montoliu, una cultura veritable, la humana, l’única, la que eleva al seu punt més alt el nivell intel·lectual i moral, i desvetlla la consciència ensopida.

De fet, tots aquests esforços ben intencionats de culturització popular van derivar cap a formes més adaptades a la realitat social del moment. En una situació de polarització social com la que es vivia a Barcelona i a Catalunya a les dues primeres dècades de segle, semblava que només hi hagués la possibilitat de fer dues menes de cultura popular: l’una al servei dels designis de la burgesia i sota el seu control (més endavant aparegué l’Educació General Social de la Mancomunitat), i l’altra al servei, i sota el control, dels sectors genuïnament populars. Més concretament, cada una d’aquestes posicions pot subdividir-se en dues. La primera podria ser o bé de caire catàlico-conservador (dirigida per elements fortament tradicionalistes) o bé liberal-civilitzadora (com ara el projecte de modernització noucentista en què es basà hàbilment Prat de la Riba). La segona oferia dos vessants: un de relativament majoritari o hegemònic aleshores (el projecte anarcosindicalista) i un altre de minoritari, més lligat al reformisme socialista i republicà i a la intel·lectualitat progressista petitburgesa.

Amb tot, es va produir un greu allunyament entre els sectors obreristes hegemònics i la intel·lectualitat. Els intellectuals no van ser, en general, escoltats per la militància obrera catalana i barcelonina. No es pot pas dir, de tota manera, que fracassessin del tot, ja que força d’ells es van integrar en projectes posteriors més arrelats en les condicions reals. L’Extensió Universitària, intent voluntarista de culturitzar la societat des de la universitat, va ser un bluff o un somni sense possibilitats de materialització. Però, en canvi, l’Ateneu Enciclopèdic Popular, no vinculat directament a les esferes acadèmiques, reeixí com a projecte imaginatiu i original, basat en la vulgarització de l’alta cultura. Tot i així, el model d’intervenció cultural que representava no es va estendre. Va ser imitat en molts altres llocs de la geografia barcelonina, catalana i espanyola, però amb una eficàcia limitada. Si la mena d’iniciatives reformistes que representava, fetes des d’una esquerra socialitzant, no van guanyar-se el cor de la classe obrera barcelonina ni dels seus sectors més militants, va ser en part a causa del radicalisme d’aquests, guanyats a la idea revolucionària. Però tampoc no s’ha de menystenir la influència del catolicisme social i del sindicalisme groc en la separació entre els intel·lectuals i el poble. Al capdavall els lligams tradicionals, atàvics, pesaven i ajudaven a configurar una ideologia paternalista que tenia al darrere una organització social i institucional poderosa: l’Església diocesana, les parròquies, tot l’entramat d’extensió pastoral dels ordes religiosos. Les velles estructures eclesiàstiques maldaven per adaptar-se a una modernització de costums de caire secularitzador, que lentament i inexorablement anava guanyant terreny.

Francesc Ferrer i Guàrdia

F. Ferrer i Guàrdia, s.d.

Col·l. part. / G.S.

Francesc Ferrer i Guàrdia (Alella, Maresme, 1854-Barcelona, 1909) fou pedagog i editor. Autodidacte, aviat es declarà lliurepensador i, el 1884, ingressà a la lògia maçònica Verdad. Dos anys més tard participà en una revolta republicana i s’hagué d’exiliar a França. Gràcies al testament rebut d’una rica alumna seva, el 1901 va poder obrir a Barcelona la primera Escola Moderna. Es tractava d’una experiència lligada al moviment educatiu racionalista, influït pel pensament de Fourier i de Kropotkin, i molt lligat al món popular i obrer català des de final del vuitcents. El 1907, Ferrer arribà a fundar, a París, la Lliga Internacional per a l’Educació Racionalista dels Infants. L’Escola Moderna aplegà, sobretot, alumnes de classe mitjana i, el 1906, en el moment de màxim apogeu, tingué uns 1 000 alumnes distribuïts en 34 centres per Catalunya i alguns punts de la resta de l’Estat. L’Escola tenia una impremta annexa, que publicà un butlletí, textos pedagògics i llibres anarquistes. El 1906 Ferrer fou acusat de complicitat en l’atemptat contra Alfons XIII. En sortí absolt, però les escoles van ser clausurades i no s’obriren fins el 1908. L’any 1909 va ser acusat d’instigar i dirigir els fets de la Setmana Tràgica. Fou condemnat a mort i executat el 13 d’octubre del mateix any. El procés i l’execució aixecaren grans protestes i manifestacions en contra, tant a l’interior de l’Estat com en l’àmbit internacional. El pensament pedagògic de Ferrer quedà recollit en l’obra La Escuela Modema (1912).

El mutualisme i l’estalvi: en busca de seguretat

Però no era només l’Església l’única estructura del segle XIX que estava en crisi els anys vint, sinó que la xarxa d’ajuda mútua també entrà en crisi. Paradoxalment, el moviment mutualista barceloní i català va tenir el punt més alt d’activitat durant els anys de la Dictadura, tot i que, precisament, aquesta reforçava la tendència de l’Estat a intervenir en certs aspectes de protecció social. La forma associativa més típica de la societat urbana del segle XIX i les primeres dècades del XX va ser, possiblement, la de les societats de socors mutus, institucions que tenien per objecte la cooperació entre els associats amb finalitats de previsió, com eren l’estalvi i l’assegurança. Aquestes entitats, que no tenien afany de lucre, no quedaven incloses dintre de les que regulava el codi de comerç. Basaven la seva raó de ser en l’assegurança mútua, entesa com un contracte mitjançant el qual diverses persones es comprometien a indemnitzar-se mútuament en cas d’accident o d’infortuni, i foren decisives en l’organització de la vida de la gent menuda. La contribució de cada soci solia consistir en una quota periòdica fixa, tot i que el marge de maniobra quant a modalitats i combinacions d’ajut mutu era prou ampli. La tradició de mutualisme de vegades cristal·litzà en associacions molt més específiques: de disminuïts físics (per exemple cecs, o sord-muts), de jubilats, de damnificats per qualsevol motiu, i fins de mutilats de guerra. Les organitzacions d’invidents van ser un dels exemples més notoris d’aquesta mena d’entitat. De tota manera, les societats d’ajut mutu estaven vinculades sobretot a les organitzacions laborals i associacions professionals, moltes d’aquestes creades en època de l’antic règim, o bé que derivaven d’altres existents a l’època de les confraries i dels gremis.

D’altra banda, aquesta tradició d’assistència mútua no era constituïda només per les entitats de socors, sinó també per les formes diverses de caixa popular d’estalvi: les caixes d’estalvi, en els seus orígens, no tenien finalitat lucrativa, ja que estaven destinades a l’administració de dipòsits d’estalvis. A la segona meitat del segle passat va sorgir una petita tendència a formar caixes en centres obrers, com la de l’Ateneu Obrer de Sant Feliu de Guíxols, la Caixa Rural de Santa Coloma de Queralt, la Caixa d’Estalvis de Mataró, etc.). Entre el 1853 i el 1880, les caixes havien quedat supeditades als monts de pietat. Després d’aquesta darrera data, la seva expansió va ser enorme. Se’n crearen moltes de vinculades a les associacions populars controlades pel clergat, com la que el sacerdot Ramon Balcells i Masó impulsà a Barcelona, lligada al Patronat Social-Escolar d’Obreres del Poblet. La ideologia conservadora amb què, des de les escoles i els centres obrers populars, hom intentà difondre la necessitat de l’estalvi (creació de caixes d’estalvi als centres escolars, etc.) fou denunciada pels ideòlegs d’esquerra, com ara Francesc Ferrer i Guàrdia.

De fet, com han indicat els historiadors Jordi Nadal i Carles Sudrià, hi havia una evident vinculació entre la feblesa de l’estalvi obrer, la inhibició estatal pel que fa a la millora de la qualitat de vida popular en aspectes de previsió, i l’augment inqüestionable de les societats populars de socors mutu al començament d’aquest segle: “La debilitat de l’estalvi (per causa d’uns salaris especialment baixos), la nul·la incidència de les assegurances lliures (per les mateixes raons) i la inexistència de les assegurances obligatòries (per la inhibició de l’estat), van conferir un relleu extraordinari, dins l’Espanya vuitcentista, a les societats de socors mutus. A falta d’altra cosa, l’antiga confraria acabà de desprendre’s del primitiu caràcter religiós i s’afermà exclusivament com a germandat al servei material dels seus socis. La florida d’associacions mutuals és sobretot ufanosa a Catalunya, la nació que ha introduït la indústria moderna a la Península. De tota manera, els recursos disponibles són sempre molt precaris, acoten amb excés el camp d’actuació: la malaltia, la mort, rarament la vellesa o la maternitat. Com ja ho diu el nom, les societats de socors mutus socorren, però no preveuen. En canvi, les mútues catalanes tenen sovint un paper primordial dins el moviment obrer: actuen de caixes de resistència en moments de vaga; supleixen les organitzacions reivindicatives en moments de persecució. Per això mateix, llur història, poc estudiada, forma un capítol important de la història a seques. El camp de la previsió social era gairebé un ermot a la Catalunya de principis del segle vint”. La confrontació entre les societats mutualistes catalanes i l’Estat, per la política intervencionista d’aquest en el camp de la seguretat social, fou una característica de les tres primeres dècades del segle. El tema de fons era el monopoli de les assegurances populars per un organisme oficial estatal, l’Instituto Nacional de Previsión creat el 1908-1909. Aquest monopoli atemptava contra les formes d’assegurança “de primer grau” que afavorien les innombrables germandats de dimensions quasi familiars existents a Catalunya, i que les grans companyies d’assegurances o l’Instituto Nacional de Previsión pretenien de cobrir.

La pervivència del model cooperatiu

Verema, Martorell, J. Salvany, 1911.

BC

La cooperació agrícola als territoris de parla catalana tingué uns precedents vacil·lants fins el 1887, any en què prengué cos oficial, a partir de la llei d’Associacions. Se sap, això no obstant, que existien societats, tot i que no tenien una legislació efectiva. A Catalunya, i més concretament a Tarragona, les agrupacions de caràcter agrícola aparegueren el 1887. Les cooperatives creades llavors —Lliga de Propietaris del Partit de Tortosa, 1887; Centre Agrícola i Progrés Agrícola del Vendrell, 1887 i 1889, respectivament; Unió de Propietaris del Partit de Gandesa, 1889; Lliga de Propietaris del Pinell de Brai, 1891, i d’altres— només ho van ser nominalment, i van tenir poc a veure amb el cooperativisme de base que vingué posteriorment. El 1888 va néixer el cooperativisme agrari, on els components eren jornalers, mitgers i petits propietaris. La primera cooperativa que es va censar va ser la Societat Agrícola dels Garidells, a l’Alt Camp, el 1888, tot i que la primera que va funcionar, el mateix any, fou la de Valls, que prengué inicialment el nom de Societat de Treballadors del Camp, també del 1888.

La Societat Agrícola de Valls

Aspectes de diverses seccions de la Cooperativa Agrícola de Valls, 1930.

CAV

La Societat Agrícola de Valls, creada el 1888, ben aviat disposà de diverses seccions que tenien com a objectiu ajudar els socis necessitats, que sovint havien de malvendre les collites per a afrontar les despeses. Una de les primeres que es va posar en funcionament va ser la de compra i venda de mercaderies, centrada, sobretot, en el proveïment de guano per a la vinya i els cereals.

Aviat s’ampliaren les seccions amb la compra i venda de sulfat de coure i de sofre, de fruits secs, de cànem, de gra i de palla, de remolatxa sucrera, de faves valencianes i de patates de sembra. Fins i tot s’organitzà la venda del porc de la matança. Altres serveis comunals que la societat posà en funcionament foren el lloguer d’estris agrícoles, com les màquines de sulfatar, les d’ensofrar, la d’arrencar ceps, el carro de trabuc o el graduador del vi. Foren tres, però, les seccions que van trasbalsar el corrent individualista que primava: les que organitzaren la vinificació del raïm en comú, el trull de l’oli i la compra de la màquina de batre. Els carros que esperaven per descarregar o el tràfec de bocois van esdevenir usuals a les dependències de la cooperativa. La societat eixamplà el radi d’acció a la barberia comunal, la secció recreativa, els serveis culturals de la biblioteca i l’escola i, pel que fa a l’aspecte monetari, a la secció de crèdit i la caixa d’invalidesa, que fou una avançada del que, anys després, seria la seguretat social.

Les cooperatives agrícoles i les de consum

La llei de Sindicats del 1906 va afavorir que sorgissin la major part de cooperatives. En aquest moment la burgesia agrària, a Catalunya, optava per la unió en sindicats o en cambres. La Mancomunitat de Catalunya afavoria un creixement basat en una xarxa d’ajuts en forma d’assessoraments per a construir cellers i trulls, sobretot, i de difusió dels avenços tècnico-mecànics que tenien una aplicació per a la millora de l’agricultura i la ramaderia. El fet més visible fou, en força poblacions de la demarcació de Tarragona, l’existència de dos sindicats, anomenats per la gent el “dels pobres” i el “dels rics”, d’acord amb els components que els integraven, la gestació de la seva naixença i, òbviament, el seu pensament. Mentrestant, durant el segon quinquenni de la segona dècada s’afermà el moviment de cooperativisme catòlic al País Valencià —Federació Agrària Valenciana— i a Catalunya —Federació de l’Ebre, Federació Catòlica-Agrària de Barcelona, Federació de Vic, Federació de Tarragona, Federació de Girona, Federació de Lleida—, a partir d’una sèrie d’organitzacions, algunes de les quals existien anteriorment, bé que de forma no estructurada.

Les cooperatives de consum als Països Catalans van començar el seu camí molt abans que les cooperatives agrícoles. A mitjan segle XIX hi ha constància que alguna cooperativa de producció tenia una secció dedicada a cooperativa de consum. Entre les més antigues, a Catalunya, hi figuren La Cooperación (Barcelona, 1840), La Obrera Mataronense (Mataró, 1864) i La Económica Palafrugellense (Palafrugell, 1865). Al País Valencià consten, entre d’altres, El Movimiento (1851-60), La Proletaria (1856), El Campesino (1856), La Tradición (1870), El Compañerismo (1870), entre d’altres, totes de la ciutat de València. Dues característiques de les primeres cooperatives de consum valencianes i catalanes van ser la limitació del nombre de socis, la qual cosa obligà a realitzar torns d’associats per a vendre els gèneres. Durant els primers anys del segle XX la situació ja havia variat i se n’admeteren de nous.

A partir del Primer Congrés Obrer Espanyol, celebrat a Barcelona el 1870, es creà la Federació Espanyola de l’AIT (Associació Internacional de Treballadors), i les organitzacions començaren a separar-se per àmbits, bé el de les mutualitats, bé el de les societats de resistència i cooperatives. Les cooperatives de consum es configuraren en dues modalitats diferents. L’una, basada en l’adquisició de primeres matèries, consistent en la compra de grans estocs per a les indústries o en activitats privades dels associats. L’altra, consistia en la compra de productes de primera necessitat.

A Barcelona, la primera assemblea de cooperatives de què es té notícia és la que se celebrà als locals de la cooperativa La Bienhechora, a Badalona, el 1898. L’any següent se celebrà el Primer Congrés Català de la Cooperació, en el qual les entitats representades al Congrés movien un volum de 2 755 000 pessetes anuals. Aquest fet demostra fins a quin punt era estesa la cooperació de consum. Un dels acords que s’hi prengué va ser el de crear la Cambra Regional de Cooperatives Catalano-Balear. El 1899 també sorgí la “Revista Cooperativa Catalana”, rebatejada posteriorment amb d’altres noms. El 1902 se celebrà, novament a Barcelona, el Segon Congrés, i se sap que hi participaren 81 cooperatives amb un total de 178 delegats. Pel que es desprèn dels temes tractats, es tocaren punts com les relacions entre les cooperatives i els sindicats obrers, sobre la necessitat o no que hi hagués més d’una cooperativa a cada població, o si les cooperatives de consum havien de limitar-se a la compra-venda de queviures.

Primer Congrés Nacional de Cooperatives d’Espanya, “Ilustració Catalana”, 14-12-1913.

AC / G.S.

Els anys 1906, 1907 i 1911 se celebraren assemblees de cooperatives de Catalunya i Balears a Barcelona. Aquest darrer any es constituí la Federació Cooperativa Valenciana. El 1912, només a Barcelona, hi havia 72 cooperatives censades. El 1913, a Barcelona, se celebrà el Primer Congrés Nacional de Cooperatives d’Espanya. Hi participaren les cooperatives obreres catalanes, les cooperatives confessionals, les de funcionaris i algunes de pageses, fins a un total de 255. El 1920, en celebrar-se el Quart Congrés de la Cooperació Catalana, a Catalunya hi havia més de 400 cooperatives. Al Congrés n’hi participaren 125, gairebé totes catalanes. El mateix any començà a publicar-se “Acción Cooperativista” com a òrgan de la Federació Regional de Cooperatives, organisme federatiu que havia substituït la primitiva Cambra Regional de Cooperatives Catalano-Balears. El 1926 tenia 4 800 famílies associades i un moviment anual de cinc milions de pessetes. Durant aquests anys, el moviment cooperatiu s’estengué a les Illes, concretament a Maó, Ciutadella i Artà. Al País Valencià, d’altra banda, l’organització que agrupà les cooperatives va ser la Federació de Cooperatives Valencianes, la qual tingué el seu punt àlgid entre els anys 1913 i 1921.

El 1923 s’instituí la Diada Internacional de la Cooperació, a la qual s’adherí el cooperativisme català. Durant aquells anys algunes cooperatives de consum es fusionaren i esdevingueren molt més potents. En són exemple La Flor de Maig, de Barcelona, o la Unió de Cooperadors de Mataró. El 1927 les quatre cooperatives més potents de Catalunya eren: La Equitativa, de Palamós, que tenia 2 028 socis i un consum de 1 200 000 ptes. anuals, elaborava 2 300 kgs de pa diaris i tenia 28 empleats; La Flor de Maig, de 1 560 socis i un volum de vendes anual de 2 731 000 ptes; La Unió Cooperativista Barcelonesa, que tenia 779 socis i elaborava 14 000 kgs. de pa setmanals, i, finalment, El Model del Segle XX, de 550 socis i un consum de 1 240 000 ptes.

El 1928 es constituí la Federación Nacional de Cooperativas, el primer president de la qual fou el català Joan Ventosa i Roig. El fenomen de les cooperatives de consum destacà a Catalunya i al País Basc.

1929 Cooperatives Socis Vendes en ptes.
Barcelona 110 8 158 27 700 000
Tarragona 14 1 819 1 800 000
Girona 23 8 386 5 646 000
Biscaia 32 11230 22 519 000
Guipúscoa 30 7 267 9 240 000

La millora de vida dels associats: l’objectiu de les cooperatives

Cooperativa Obrera de Consum La Flor de Maig, Barcelona, 1915, AC.

G.S.

Un dels punts del Segon Congrés de la Cooperació Catalana celebrat el 1902 tractà de si les cooperatives de consum havien de limitar-se a la compra-venda de queviures i si calia enfocar o no, i de quina manera, el comerç a l’engròs. Aquest va ser, sens dubte, el cavall de batalla d’aquest període. Quan aparegueren les cooperatives de consum dins dels sindicats agrícoles la situació varià, ja que aquestes proveïren els pagesos de tota mena de productes.

El consum de les persones, al començament de segle, consistía, inevitablement, en l’aprofitament dels productes de la terra, i la compra de la resta de productes. Inicialment, l’intercanvi era una cosa usual. Quan aparegué la llei d’Associacions del 1887 moltes cooperatives de consum s’hi van acollir per a regularitzar els estatuts, mentre que per a les transaccions econòmiques es regien pel Codi de Comerç. En una primera etapa les cooperatives de consum reeixiren, gràcies al treball personal dels socis, fora de l’horari laboral, que gestionaven directament la compra i la venda dels gèneres. Després vingué el lloguer d’un local i posteriorment comprar-lo o bé construir-lo, en alguns dels casos per aportació personal.

En algunes de les cooperatives de consum catalanes de què es té constància els fundadors que començaren el moviment van ser obrers, quasi sempre del mateix ram, cosa que indica que les converses de treball ajudaren a crearles. El cas dels obrers de la indústria del suro a La Económica Palafrugellense n’és un exemple, com també ho és l’agrupació de paletes a La Andresense.

En els seus inicis, les cooperatives de consum no tenien reglament, raó per la qual només era obligatori comprar-hi els gèneres que oferia cada una. També era usual que al final d’any es distribuïssin proporcionalment els guanys generats, qüestió que implicava un fort individualisme, ja que no es preveia un fons de reserva. Així, doncs, no va ser fins al començament de segle que les cooperatives de consum van establir que una part del que es percebia o dels guanys anuals revertissin en millores de locals i d’infrastructura per a les cooperatives. Un dels problemes que patiren les cooperatives de consum va ser l’oposició dels botiguers i els intermediaris, els primers dels quals arribaren a exercir tota mena d’atacs verbals i d’obra contra els cooperativistes.

La compra-venda en cooperativa dels productes alimentaris bàsics, entre els quals el bacallà, les arengades, la tonyina, l’arròs i les pastes, entre els productes amb més demanda, millorava la vida dels associats. Avançat el segle, les societats de consum acabaren venent de tot. Les cooperatives agrícoles potents també començaren a obrir la seva secció de consum, i seguidament ho feren les petites. El cas de la de Valls va ser excepcional, ja que des del 1895 havia obert portes amb la finalitat de “vendre-hi totes les mercaderies adequades al nostre estil, sigui per la terra que posseïm o pels animals”. Aquesta primera activitat es diversificà i aparegué l’organització d’atenció al soci amb seccions que a tot arreu foren semblants, segons la potència cooperativa. Així, es formaren seccions com el cafè, la barberia comunal, el magatzem —on es venia guano, sulfat de coure, sofre, gra i palla…—, i d’altres com la que organitzava la matança del porc.

L’alimentació bàsica de l’obrer i del pagès diferia ben poc. El pagès gaudia de productes d’horta que li omplien l’estómac, i ambdós acostumaven a menjar molt de pa i patates, i bastant d’arròs, bacallà i embotits. La carn, per descomptat, en quedava exclosa i el complement exquisit de les menges pobres eren els menuts i la sang. Els ous, obtinguts a casa, la carn —pollastres i conills— i tota mena d’embotits —provinents de la matança dels porcs— milloraven sensiblement els nivells d’alimentació. La llet, bàsicament de cabra en comarques sense bestiar de vacum, ajudava en aquesta dieta poc equilibrada.

Obrers menjant, J. Brangulí, s.d.

ANC

A València sembla que l’alimentació dels xiquets consistia sobretot en entrepans, mentre que els adults, si l’home treballava al camp, menjaven pa i embotits, i la dona, a casa, qualsevol cosa que trobava al rebost. Al vespre es feia el menjar fort, que podia consistir en paella d’arròs amb bacallà o patates estofades amb el mateix peix. Les verdures, en terrenys d’horta, tampoc no hi faltaven. A Catalunya, la dieta era si fa no fa del mateix estil, però el plat fort es basava en els bullits de verdura i sobretot els fregits —de fesols o de carbassa— amb un tros de botifarra o de cansalada. Això s’amania amb una sopa d’all o amb pa torrat ben sucat d’oli per acabar de mitigar la gana. El vi de la terra, per norma, no hi faltava pas.

Que la dieta no era excessivament grassa ho demostren diverses circumstàncies: els xiquets, en primer lloc, començaven a treballar entre els 8 i els 12 anys, bé fent feines al camp, bé tenint cura dels ramats, o bé a les fàbriques allà on n’hi havia. Anaven a la plaça per a oferir-se en qualsevol feina que sortís. Força xiquetes es guanyaven el pa fent de minyona a les cases, o “posant-se en amo” al País Valencià. També era normal que fessin de “passejadores”, és a dir, passejar el nen o la nena de les treballadores, duent les criatures a la fàbrica perquè les mares els donessin el pit. En alguns casos, el treball només arribava a “barata el menjar”, és a dir, a canvi de dinar i berenar, o fins i tot només d’un sol àpat. Al País Valencià una altra feina per a xiquetes era fer-se llogar de triadores de fruita i d’ajudant de triadores de les caixes de fruita que les dones envasaven. D’altra banda, el pagès, als llocs on hi havia terrenys parcellats, practicava una agricultura d’autoconsum. Els productes sobrers eren transportats i venuts per les dones, a les cases o a la cooperativa. Si la venda es feia a casa, la mestressa tenia cura de posar el cistell de manera ben visible per tal d’atreure les possibles compradores. Finalment, encara avui són recordats els crits de baladrer dels passavolants que anaven de poble en poble, els uns per vendre al detall productes de la terra, com per exemple taronges macades, d’altres que bescanviaven productes com era el cas de les pellaires, que compraven les pells de conill, seques i cendroses, en canvi d’agulles de cosir. Tots aquests fets demostren la migradesa dels mitjans de subsistència.

Cap a la qualitat i la comercialització dels productes

Durant els primers trenta anys de segle les cooperatives de consum, tant les agrícoles com les dels pobles grans, van ser un factor de regulació de la qualitat dels productes i també de control que la quantitat que es vengués fos la correcta. A les botigues privades s’estilava que, als productes, els faltés qualitat, però sobretot quantitat, la qual cosa motivava la queixa de les compradores per una suposada estafa de pes i de preu.

Així que començaren a funcionar, les cooperatives de consum van proveir-se d’estris adequats per a evitar la usura. La compra de balances de precisió per a mesurar lliures, terces, unces, i de romanes o bàscules per pesar les roves i els quintars ho demostren a bastament. També, no cal dir-ho, adquiriren altres aparells per a vendre oli, vi, llet. La fabricació de determinats productes per part de les mateixes cooperatives va ajudar també a la millora de la qualitat. Així, en les seccions del magatzem, per exemple, en fer-se el guano s’evitava de posar-hi guix, es revisava la composició de les matèries que es compraven, es contractaven enòlegs o es feien analitzar mostres de vi i d’oli a fi d’estudiarne les característiques i tractar d’evitar que el vi no es piqués o de revisar el grau de l’acidesa de l’oli a comercialitzar, tot per tal de donar productes d’origen, bons i de qualitat.

La comercialització, inicialment, va ser feta pels mateixos obrers o pagesos, però ben aviat, vist el volum de la compra-venda, s’instituí un servei amb treballadors fixos que se n’ocupaven, després que les cooperatives respectives haguessin fixat el preu dels gèneres.

Els productes peribles —com ara l’enciam, les cols, els préssecs, les cireres, les taronges, etc.— eren comprats als pagesos del sobrant que aquests tenien, productes que ells mateixos s’encarregaven de dur a la cooperativa. La modalitat de cobrament consistia a pagar només el producte venut, de manera que el gènere que es malmetia anava a càrree de l’agricultor. Al cap dels anys les cooperatives pagaren i, al comptat, tot el volum de gènere que adquirien al pagès, inclòs aquell que s’hagués fet malbé en el transport o l’emmagatzematge. La resta de productes era comprada a intermediaris, a magatzems, o a cooperatives. Hi hagué també cooperatives de consum que s’ajuntaren per fer comandes de més envergadura —com ara de sofre i sulfat, cigrons, bacallà…— a les cooperatives pageses o bé a magatzems a l’engròs que venien els productes a preus més econòmics que al mercat. Un dels aspectes que afavorí els obrers o els pagesos afiliats a les cooperatives de consum fou que en casos comprovats de recessió econòmica tenien un romanent que se’ls fiava. També es donà el cas que en moments de locaut patronal, en els quals els obrers estaven sense feina i sense cobrar, la cooperativa els fiava, aconsellant, això sí, que restringissin el consum al més bàsic. N’és un exemple el cas de La Andresense, que l’any 1921 va aconseguir que els socis no passessin privacions durant el temps que els obrers van estar en l’atur. En conjunt, la cooperació agrícola i de consum, durant els trenta primers anys de segle, fixà els fonaments per a un futur que s’endevinava pròsper. L’època de la Segona República donà força a la raó.

La joventut, un nou sector social

Entre el 1900 i el 1930 el moviment juvenil prengué cos a partir de diverses finalitats: polítiques, culturals, religioses, recreatives i esportives, etc. De vegades semblà com si la capacitat d’associació de les noves generacions urbanes no s’hagués canalitzat cap a la creació formal d’institucions, sinó més aviat cap a moviments molt mediatitzats per les estratègies ideològiques, polítiques i religioses. S’ha dit algun cop que cal cercar darrere de l’associacionisme juvenil una trama civil associativa adulta. Aquesta afirmació és ben vàlida pel que fa a l’associacionisme institucionalitzat, però matisable i de vegades falsa pel que fa a l’associacionisme espontani, incidental, de moviment conjuntural.

Com s’agrupaven els joves catalans durant les primeres dècades del segle? Si bé sovintejaven els grups polítics, el jovent s’associava també d’acord amb interessos esportius, excursionistes i d’esbarjo en el sentit més ampli, com ara les organitzacions confessionals, i les institucions d’ensenyament que solien donar lloc a agrupacions juvenils d’antics alumnes, sovint de notable poder cohesionador. Era freqüent que les organitzacions fossin confessionals. Entre les organitzacions polítiques abundaven les republicanes i les nacionalistes, però també hi havia societats juvenils de partits dretans. Pel que fa a les seccions juvenils dels grans partits en lliça, cal suposar que actuaven dintre del marc orgànic d’aquests, raó per la qual no solament solien mancar d’una base organitzativa autònoma, sinó que dequeien precisament per causa d’aquesta falta d’autonomia. Això és exactament el que passà a les organitzacions juvenils republicanes després del 1910, ja que l’estratègia centrista dels adults dels partits no casava amb el radicalisme que demanava tant l’ambient social com la mateixa condició juvenil. Per la mateixa raó es produí la crisi de les joventuts lerrouxistes.

D’altra banda, les entitats polítiques populars, i molts dels casinos de qualsevol color polític, acostumaven a ser marcadament interclassistes. Aquestes associacions de barriada o de poble no eren, en general, nuclis especialitzats en política ni ideològicament tancats. Eren, sovint, centres de trobada i de consum del temps lliure, com expressen bé aquests mots d’un jove protagonista d’una novel·la curta de Josep Maria Folch i Torres, al principi del 1924, quan afirma que per “causes alienes a la meva voluntat (…) em trobo privat d’anar a passar la vetlla, com era el meu costum, al Centre. Fa cosa d’uns quinze dies, per ordre superior, el nostre local social ha estat clausurat”. A través del text, Folch evocava la repressió duta a terme per la Dictadura de Primo de Rivera. Nombrosos indicis del Registre d’Associacions governatiu de Barcelona mostren l’abast d’aquesta repressió: la clausura de centres —sobretot nacionalistes o independentistes— i l’obligació d’espanyolitzar els noms foren el pa de cada dia fins al final de la dècada. La repressió política va ser selectiva: només afectà els centres de l’esquerra obrerista i els nacionalistes. Hi ha molts elements que fan pensar que els efectes d’ aquesta via repressiva sobre la ciutadania, i en particular sobre els sectors juvenils, van ser limitats. Nombrosos textos de Folch i Torres, però, denoten fins a quin punt els casals polítics dels anys vint acomplien una funció d’esbarjo a l’abast de l’economia del jove.

Tanmateix, l’escriptor no esmentà l’altre miratge que fascinà el jovent dels anys vint: l’esport, activitat que tingué una expansió espectacular a la primera dècada del segle i, sobretot, a la segona. La popularització de l’esport era aleshores un fenomen relativament nou. Un fenomen impensable a la fi del segle passat, quan es començà a introduir en els costums urbans. En aquell moment l’esport fou sobretot una ocupació chic practicada només per l’alta burgesia.

En canvi, el moviment dels Pomells de Joventut, fundat per l’escriptor el 1920, estava estretament vinculat a la popularíssima pràctica de l’excursionisme. Moltes vegades, les activitats esportives es realitzaven al si d’entitats dedicades en part o totalment a l’excursionisme. Cap al final de la Dictadura, en els centres excursionistes es desenvolupà un important debat cívic, que activà l’important fenomen de les agrupacions escoltes, sovint lligades a una mística nacionalista, humanitària i religiosa. Aquesta va ser una de les formes d’expressió del voluntarisme cívic juvenil, que tanta importància tingué durant la Segona República i la Guerra Civil.

Pel que fa al centre-dreta català, l’acció política anà molt lligada a una acció confessional que volia refermar una presència activa dels valors religiosos. Cal situar la creació d’associacions professionals d’estudiants catòlics en aquesta mateixa línia de proselitisme religiós i ideològic. Pel que fa a la constitució de xarxes d’entitats de joves, cal constatar el paper aglutinant o identificador dels centres d’ensenyament. Moltes organitzacions juvenils provenien d’agrupaments o reagrupaments d’alumnes i ex-alumnes d’escoles, sobretot de caire confessional privat, maristes, lassallians, jesuïtes, etc.

Entitats juvenils de Barcelona.

L’Acció Catòlica va ser la punta de llança associativa de l’Església en el món civil urbà. Aquesta organització dedicada a l’apostolat no va perdre de vista, però, la plataforma que oferien totes les altres associacions d’esbarjo, de pietat o de beneficència que gravitaven entorn de les parròquies urbanes. I és que, en l’àmbit parroquial, hi havia altres menes d’associacions que segons el dret canònic vigent podien pertànyer a tres categories: els tercers ordes, franciscans, dominics i carmelitans; les confraries per a l’increment del culte públic, entre les quals s’estengué per Catalunya la confraria del Roser; i, en darrer lloc, les pies unions, entre les quals cal situar les congregacions marianes.

L’associacionisme juvenil catòlic a les primeres dècades de segle no s’entendria sense considerar el conjunt de les estructures d’església, en especial les diocesanes, a la ciutat de Barcelona, i a tot el Principat. Seria un error menystenir la importància sociològica de l’associacionisme catòlic: hi havia una important capa de menestrals i de classe mitjana baixa molt influïda pel clergat i, d’altra banda, un fort control clerical del jovent rural. L’associacionisme catòlic s’organitzava sobretot entorn de la vida parroquial tradicional i assolia un grau notable d’estructuració. El Centre Social de Santa Madrona, un centre parroquial del Poble Sec, n’és un exemple. Aquest tenia cinc grans comissions, regides per una junta directiva que nomenava el president de cada comissió. Hi havia també un reverend censor que intervenia en cada comissió com a moderador i n’ocupava la presidència d’honor. Les comissions s’ocuparen, respectivament, de foment de religió i pietat; d’acció catòlica; d’obres socials; de cultura i, finalment, de l’esbargiment. Les activitats que organitzaven i controlaven les comissions anaven des de sessions de cinema, orfeó, excursions familiars i esports (bàsquet i futbol); estudis de tota mena (des dels catequètics fins als de tall i confecció o d’art dramàtic); el mutualisme i l’ajut als malalts (passant per l’orientació als socis davant de conflictes socials) fins a activitats pròpiament pastorals dedicades al foment de la religió i la pietat.

Aquest model organitzatiu es reproduí en altres centres parroquials de barriada, i perdurà més enllà de la Guerra Civil. És representatiu de l’evolució dels estrategues de l’apostolat, que s’adaptaren a les noves inquietuds de la joventut, tant les que feien referència als esports o altres aspectes del lleure, com les relacionades amb la cultura o els conflictes socials del moment.

L’esport com a fet social

Clausura del camp del FC Barcelona, “L’Esquella de la Torratxa”, 3-7-1925.

BC

El gran desenvolupament de l’esport com a fet social massiu es produí als anys vint, marcats per la Dictadura de Primo de Rivera. Aquesta coincidència va provocar que algunes entitats esportives assumissin un paper social propi d’altres institucions que foren prohibides pel govern. Aquest és el cas, sens dubte, del Futbol Club Barcelona, que tingué el suport visible de la joventut i que va anar adquirint connotacions extraesportives de caire catalanista i democràtic. Alguns fets puntuals van actuar-hi com a autèntics revulsius. El més significatiu va ser el que va tenir lloc el 14 de juny de 1925, pocs mesos després que el Directori hagués dissolt la Mancomunitat de Catalunya. El Barcelona i el Júpiter disputaren al nou estadi de les Corts un partit d’homenatge a l’Orfeó Català, entitat d’una significació ciutadana molt clara. A l’estadi féu acte de presència una banda musical britànica, que va interpretar els himnes d’Espanya i de la Gran Bretanya. El públic va rebre les notes del primer himne amb xiulets generalitzats, mentre que aplaudí l’himne britànic. El Directori no va deixar passar l’ocasió: el Barcelona va ser clausurat durant sis mesos i l’Orfeó Català a perpetuïtat, represàlies que després foren suavitzades. El governador civil, el general Milans del Bosch, expressà ben clar en la seva ordre de prohibició del club l’associació que es produïa entre aquest i una part important de la societat catalana: ”Considerando que… en la citada Sociedad hay individuos que comulgan en ideas contrarias al bien de la patria” i remarcava que, el dia del partit, els socis barcelonistes “no promovieron acto alguno contrario a esa manifestación de desafecto de que se viene haciendo mérito, ni la contrarrestaron de modo que afirmara su patriotismo”.