Exposició del Llibre Català, Madrid, “D’Ací i d’Allà”, gener del 1928.
AC / G.S.
Com que la Dictadura es va imposar, segons declaracions de Primo de Rivera, per acabar amb el descrèdit i la corrupció política generalitzada i amb la llavor separatista que es manifestava cada dia amb més força a Catalunya, la conseqüència immediata va ser la proscripció i prohibició dels vells polítics i el desmantellament de les institucions, associacions, partits i grups d’àmbit estatal i també, i encara més, dels específicament catalans.
Impedida, per tant, tota activitat política pública (de fet es va aconseguir anul·lar-la amb una certa facilitat), els sectors actius a Catalunya es van refugiar en la defensa de la llengua i de la cultura. Com més hostil va ser l’actitud de la Dictadura, més va estimular el tancament de files entorn de les activitats culturals més o menys tolerades. Va ser aquest un fenomen que van protagonitzar un bon nombre d’intel·lectuals, però que tingué també el recolzament d’un sector ampli de la població. D’aquesta manera, el suport a una llengua i a una cultura va esdevenir una forma d’actuació i d’afirmació política.
Primo de Rivera va sentir sempre un cert menyspreu o incomprensió pels intel·lectuals, i la seva reacció enfront d’ells va vacil·lar entre aquest desdeny i l’enfrontament obert. Aquesta actitud va abocar-los a una politització i a una oposició oberta, encara més perquè a Catalunya la Dictadura no es va limitar a reprimir sinó que va intentar agredir i desvertebrar els pilars culturals amb els quals s’identificava la societat catalana.
Les activitats i el protagonisme dels intel·lectuals quedaven en conseqüència no solament justificades sinó fins i tot estimulades, i el seu apropament a la vida pública va comportar una sensibilització cívica i política nova. En certa manera, es podria dir que van ser ells l’única oposició a la Dictadura, i tot i que es van centrar en les seves activitats pròpies, es van mostrar eficaços, deslegitimitzant les accions del règim dictatorial i assumint una responsabilitat política que poques vegades s’havien plantejat abans tan obertament. Val a dir que aquest compromís, al costat d’una generalitzada actitud d’oposició a la Dictadura, va ser més compartit entre els intel·lectuals catalans que no pas entre els de la resta de l’Estat. I és que els primers, a diferència d’aquests últims, veien perillar no solament les seves llibertats sinó també la seva llengua i la seva cultura. Difícilment fou possible trobar a Catalunya intel·lectuals de prestigi que lloessin la Dictadura o col·laborant en alguna de les seves institucions.
I molt probablement va ser el seu mateix tarannà i el fet que la seva acció fos en favor dels drets culturals i lingüístics, sense connotacions polítiques partidistes, allò que els va convertir en una plataforma oberta, democràtica i no discriminatòria. Aquesta imatge va possibilitar unes relacions noves i infreqüents entre els intel·lectuals catalans i castellans al llarg d’aquest període, concretades principalment en tres accions testimonials de desigual ressonància.
La primera, pel març del 1924, va consistir en un escrit dirigit a Primo de Rivera i signat per 118 escriptors destacats en llengua castellana. Hi expressaven l’admiració i el respecte per l’idioma català i protestaven per les mesures preses pel Directori limitant-ne l’ús, considerant-les una decisió política injusta i que podria crear “un abismo de rencores imposible de salvar”. La seva solidaritat va provocar un moviment de simpatia i d’agraïment a Catalunya compartit per diversos grups i institucions, reflectit en els missatges de resposta de diferents personalitats del món de la cultura, i també de la Reial Acadèmia de Bones Lletres i del consell directiu dels Jocs Florals, entre d’altres.
Més endavant, el 1927, a més de les paraules i dels manifestos, hi va haver un acte de repercussions més visibles. Es tracta de l’Exposició del Llibre Català a Madrid, organitzada per “La Gaceta Literaria” de la capital, amb la col·laboració des de Barcelona de Joan Estelrich i altres. S’hi van aplegar prop de sis mil llibres en català i va anar acompanyada d’un cicle de conferències que pretenien donar notícia de la cultura feta als Països Catalans. En aquest cicle van intervenir estudiosos dels diferents camps de la ciència i de la literatura, que van parlar de les aportacions de Catalunya, València, Mallorca i el Rosselló al renaixement de la cultura catalana.
Tres dades es poden constatar d’aquesta trobada: la qualitat i varietat de les publicacions, la ferma i decidida voluntat de lluita i el protagonisme dels intel·lectuals catalans, i la profunda ignorància que existia entre els sectors cultes castellans entorn dels llibres i, en general, del món cultural català. A més, era una confirmació ben visible que el català era útil per a alguna cosa més que per a les expressions casolanes o poètiques, i desmentia així rotundament les afirmacions i els propòsits dels homes de la Dictadura. Fins a tal punt era una resposta contundent als arguments en els quals el Directori militar basava la seva política (la reducció de l’ús de la llengua als àmbits folklòrics i familiars) que, posteriorment, quan aquesta exposició es va voler repetir a València, no va ser autoritzada.
Just després de la dimissió de Primo de Rivera, pel març del 1930, molts dels intel·lectuals castellans que havien firmat el manifest en favor de la llengua catalana van ser invitats a venir a Barcelona, com a mostra de gratitud per la seva solidaritat en temps difícils i probablement també perquè, caiguda la Dictadura, es volia endegar una entesa de cara a una alternativa més democràtica i més respectuosa que la que s’acabava de superar.
De cara endins, l’activitat dels homes de lletres catalans es va caracteritzar per la seva voluntat de connectar amb un públic ampli i de contrarestar les decisions preses pel Directori. La signatura a la premsa periòdica dels autors de més prestigi era un fet habitual, amb el qual es tractava de crear estats d’opinió i d’influir en l’opinió pública. I davant de la política de descatalanització duta a terme per la Dictadura, es va reaccionar sempre de manera creadora i positiva: a l’intent de bandejar el català es va respondre amb la proliferació de cursets, conferències, creació de premis literaris…; al tancament de centres es reaccionà amb la creació d’altres de semblants; als estralls de la censura es respongué amb l’aparició de noves publicacions periòdiques, etc. Es va saber aprofitar qualsevol ocasió per a transformar-la en un acte d’oposició política i d’afirmació col·lectiva. Els enterraments d’Ignasi Iglésias, Antoni Gaudí o Àngel Guimerà en van ser una bona mostra, i els aniversaris eren aprofitats per a organitzar conferències, exposicions i altres activitats sempre intencionades i poc protocolàries.
L’autoritarisme imperant va crear un fort sentiment d’unitat i de solidaritat, tal com es posà en evidència en l’expulsió del professor George Dwelshauvers del Laboratori de Psicologia Experimental, vinculat a l’Institut d’Estudis Catalans, fet que va provocar la destitució de més de 150 professors de les institucions culturals dependents de la Mancomunitat per haver manifestat la seva adhesió al científic belga. Les intervencions i les decisions de Darius Rumeu i Torrents, baró de Viver, i d’Alfons Sala i Argemí, reflecteixen una ignorància i un menyspreu envers els professors i la seva tasca més que notable, per això no és estrany constatar que aquest conflicte fos aprofitat per desmantellar tota l’obra cultural i pedagògica de l’antiga Mancomunitat.
Però la nova política es va caracteritzar també per la retirada de subvencions als organismes promotors de la cultura catalana, la qual cosa va donar lloc a un moviment que va implicar, a més dels intel·lectuals, altres sectors de la població. Així, cal esmentar el mecenatge en un doble vessant: el popular, reflectit en l’adquisició de llibres i publicacions en català, i el protagonitzat per prohoms enriquits de la burgesia catalana. Aquest comportament es va traduir en l’aparició de noves editorials, en l’increment de l’oferta de títols en català i en el tiratge creixent de les obres. Per tant, és lícit parlar, malgrat tot, d’una etapa creadora important i que va experimentar un impuls ascendent remarcable.
Poques vegades els intel·lectuals i els fets culturals en general han tingut un paper tan remarcable en el terreny social i cívic com el que van assumir en aquesta època. Precisament per aquest fet, es va incórrer en el risc d’atorgar a la llengua i a la cultura un valor essencialista més enllà del que li era propi. Tanmateix, sense aquest ferm compromís polític dels no polítics, segurament els costos i les conseqüències de la Dictadura a Catalunya haurien estat molt superiors als que en realitat van ser.