La transició democràtica

El 20 de novembre de 1975, Franco moria després d’una llarga agonia i es produïa el fet successori: Joan Carles de Borbó era proclamat rei d’Espanya dos dies després. S’iniciava així una etapa extraordinàriament dinàmica de la vida política espanyola.

La transició de la dictadura franquista a la democràcia parlamentària constitueix un procés complex que moltes vegades ha estat explicat amb simplificacions extraordinàries, no exemptes d’intencionalitat política. Així, alguns autors han presentat la transició com a obra del rei Joan Carles —caracteritzat com el motor segons José María de Areilza y Martínez de Rodas, o el pilot del canvi segons Charles T. Powell— i dels polítics reformistes del franquisme —amb Adolfo Suárez González i Torcuato Fernández Miranda al capdavant—, i només amb una discreta col·laboració al final del procés dels dirigents d’una oposició dèbil i poc cohesionada, sense suports d’una població absolutament passiva. Altres autors han explicat la transició espanyola com la culminació del procés de modernització econòmica i social de la societat espanyola, com una conseqüència última i gairebé mecànica de les transformacions iniciades els anys seixanta. Però ambdues interpretacions deixen de banda aspectes essencials del procés de transició, fins i tot el mateix procés quan es posa especial èmfasi en els factors de naturalesa estructural.

Dibuixos contra la pena de mort, OPS, mitjan anys setanta, col·l. part.

Per contra, cal destacar, en primer lloc, la irreversible crisi del règim franquista —analitzada en treballs com els de Raymond Carr i Juan Pablo Fusi o els de Paul Preston— ja abans de la mort del dictador. El 1975, el simple continuisme havia esdevingut inviable per a importants sectors que havien donat suport al franquisme. La creixent conflictivitat social i l’acció de l’oposició havien portat la dictadura a incrementar l’acció repressiva i això va fer augmentar el dissens, alhora que provocà condemnes internacionals, especialment intenses el 1970 davant les penes de mort dictades pel consell de guerra de Burgos, el 1973 arran del procés contra els dirigents de les CCOO, o el 1975 per les execucions del mes de setembre, condemnes que amenaçaven de nou amb un aïllament internacional. Per als sectors burgesos que creien indispensable que Espanya participés en el procés d’integració europea aquesta perspectiva era catastròfica. Tampoc els era gens atractiva la idea d’una ascendent conflictivitat social en una situació de crisi econòmica que la feblesa política impedia encarar. D’altra banda, les fractures internes en la classe política franquista havien esdevingut també irreversibles. Finalment, però no menys important, des de l’entorn de la Corona es considerava, encertadament, que la reinstauració amb èxit de la monarquia a Espanya només podia assolir-se si la institució s’identificava amb les aspiracions de la majoria dels espanyols i contribuïa a fer-les realitat.

Tanmateix, en els aparells de l’Estat, particularment en les forces armades i en les institucions de la dictadura —corts, consell del regne i d’altres— la força dels sectors ultres era molt apreciable. Però que s’iniciava un canvi polític era palès als ulls de la majoria de la població des del mateix discurs de Joan Carles en la cerimònia de coronació, en el qual es va comprometre a promoure la reconciliació nacional. Però, quin canvi?, quins serien els seus límits? El primer govern de la monarquia, dirigit per Arias Navarro, però amb un gran protagonisme de Manuel Fraga y José María de Areilza, va prometre una reforma democratitzadora molt imprecisa que no podia convèncer l’oposició democràtica, però que, en canvi, va provocar el rebuig dels continuistes. Així, els primers mesos del 1976 van caracteritzar-se per una notable mobilització popular en favor de l’amnistia i la democràcia, particularment intensa a Catalunya amb la reivindicació de l’Estatut d’Autonomia, i notable també al País Valencià. En un context de protesta política i d’intensa conflictivitat laboral, les violentes actuacions policíaques van provocar moments de forta tensió política —per exemple, la vaga general de Sabadell al final del gener, els fets d’Elda al febrer o els de Vitòria al març—.

L’oposició democràtica, que pel març va unificar la Junta i la Plataforma en la Coordinació Democràtica, defensava com a alternativa al continuisme i a la reforma la ruptura democràtica, és a dir, la instauració d’un règim democràtic ple i sense limitacions, mitjançant la formació d’un govern provisional d’àmplia representació que procedís a la convocatòria d’unes eleccions constituents, tot garantint alhora l’exercici dels drets civils bàsics i promulgant una completa amnistia. El gran pes de l’oposició catalana al si de l’oposició democràtica espanyola va determinar que Coordinación Democrática reivindiqués, després d’una reunió amb una delegació de l’Assemblea de Catalunya el mes de maig, el restabliment provisional de l’Estatut del 1932 i la formació d’un govern provisional de la Generalitat, tot plegat en el marc del reconeixement dels drets i les llibertats de tots el pobles de l’Estat espanyol. Paral·lelament, es consolidaren organismes unitaris i es manifestaren amb més força reivindicacions autonomistes al País Valencià i a les Illes.

Les forces democràtiques no van aconseguir d’imposar la ruptura, però van influir decisivament en els projectes reformistes forçant-los a avançar més i més ràpidament. Al final del mes de juny va ser cessat el govern Arias, com a conseqüència de les seves contradiccions internes i incapacitats, que van forçar Joan Carles a donar un nou impuls als encallats projectes reformadors, però també perquè calia oferir una resposta a la pressió des de baix —segons l’expressió de José María Maravall— i, alhora, trencar les resistències al canvi dels franquistes immobilistes. Amb l’ascens d’Adolf o Suárez a la presidència del govern s’inicià des del poder una segona temptativa reformista més audaç, tot i que indefinida en els seus límits: la declaració del nou govern proclamà l’acceptació de la sobirania popular, es comprometé a obrir un diàleg amb les forces polítiques sobre la reforma i anuncià la convocatòria d’unes eleccions legislatives. Però és difícilment sostenible que l’acció governamental de Suárez respongués a un pla elaborat i tancat que havia de ser gradualment aplicat; per contra, la reforma dirigida per Suárez va ser contínuament eixamplada per a ajustar-la a la realitat social.

La peça clau de l’acció del nou govern va ser la Llei per a la reforma política. Redactada per Torcuato Fernández Miranda, feia una proclamació de fe democràtica i modificava la composició de les Corts, que tindrien dues cambres, congrés i senat, elegides per sufragi universal, i, juntament amb el govern, la iniciativa de la reforma constitucional. Aprovada per les Corts al novembre —després d’una laboriosa tasca de persuasió feta pel govern— i per la majoria dels espanyols en el referèndum celebrat el 14 de desembre, que va ser precedit d’una aclaparadora propaganda governamental per tal de neutralitzar la consigna abstencionista de l’oposició democràtica, va significar l’inici de la ruptura des de les institucions i, aparentment —ja que es tractava clarament d’un cas de contrafur—, des de la legalitat amb el règim franquista. El govern, que també havia aconseguit neutralitzar la vaga general convocada per les organitzacions sindicals pel 12 de novembre, va conduir definitivament la iniciativa política, és clar que només en la mesura que assumís cada vegada més els objectius de les forces democràtiques.

El procés de Burgos

Cartell en contra del procés de Burgos, 1970.

FCG-CONC

El 3 de desembre de 1970 s’inicià a Burgos el consell de guerra contra setze militants d’ETA acusats de l’assassinat del cap de la Brigada d’Investigació Social de Sant Sebastià, Melitón Manzanas, i d’altres actes de violència. El fiscal demanà sis penes de mort. Les autoritats franquistes volien un acte de repressió exemplar en un moment en què augmentava la conflictivitat social i política, però el judici —sense cap garantia efectiva per als acusats— es va convertir en un procés a la dictadura. Durant tot el mes de desembre es produí una protesta interior i internacional de magnitud desconeguda. ETA, a més, va segrestar el cònsol de la República Federal d’Alemanya a Sant Sebastià. El dia 28 el tribunal militar va fer públiques les condemnes, més altes del que havia demanat el fiscal: nou penes de mort per a sis acusats. Tanmateix, el dia 31 Franco, sotmès a múltiples pressions però també conscient de la força del règim, commutava totes les penes de mort. Per a la premsa espanyola el dictador s’havia convertit en “Franco, el Magnánimo”.

La llei per a la Reforma Política

Pintada contra el referèndum sobre la reforma política en una tanca publicitària, 1976.

FCG-CONC

El 18 de novembre de 1976 les Corts van aprovar la llei per a la Reforma Política amb 425 vots a favor, 59 en contra, 13 abstencions i 34 absències, en un acte que va ser qualificat d’autèntic suïcidi de la institució franquista. El 15 de desembre es va celebrar el referèndum després d’un gran desplegament propagandístic del govern, amb els eslògans “Habla pueblo. Para que nadie decida por ti” i “Ocupa tu lugar en la democracia: vota sí”, i sense cap possibilitat de propagar altres posicions. L’oposició democràtica va optar per promoure l’abstenció com a conseqüència de la desconfiança que mantenia envers el govern Suárez, la reforma que aquest impulsava, i les condicions en què es va realitzar la consulta. Tanmateix el referèndum va ser un èxit per al govern; segons les dades oficials la participació arribà al 77,7%, amb un 94,2% de vots afirmatius i un 2,6% de vots negatius.

Cap a la democràcia i l’autonomia

Tanmateix es mantenien moltes incerteses —per exemple, podria participar tothom en les eleccions?—, i a més creixia la tensió provocada per un seguit d’atemptats terroristes iniciats des de les posicions més extremistes. Però des dels primers mesos del 1977 va quedar clar que el procés de canvi depenia sobretot de les condicions de celebració de les eleccions i dels seus resultats. Finalment, la legalització del PCE i la negociació del govern amb les forces democràtiques, amb l’assoliment d’un acord mínim sobre la normativa electoral, va desbrossar el camí cap a les eleccions; alhora el govern inicià el desmuntatge d’algunes de les institucions més característiques de la dictadura.

L’efervescència de la societat catalana va portar els dos primers governs de la monarquia a cercar una proposta que, com a mínim, desactivés parcialment la mobilització ciutadana que reivindicava l’Estatut i la Generalitat. Els treballs de la Comissió per a l’estudi d’un règim administratiu especial per a les províncies catalanes van desenvolupar-se des del febrer fins al desembre del 1976, i van concloure amb la proposta de crear immediatament una mancomunitat de serveis de les diputacions i, més endavant, un Consell General de Catalunya. Però, com en d’altres aspectes, la dinàmica política posterior va desbordar àmpliament els límits del reformisme governamental.

Les eleccions del 15 de juny de 1977 van donar la majoria relativa a la coalició Unión de Centro Democrático, liderada per Suárez i integrada per sectors moderats procedents del franquisme i de l’oposició; el PSOE esdevingué la segona gran força, seguit ja a notable distància pel PCE i per Aliança Popular. La singularitat de la realitat sociopolítica catalana i les diferències entre els territoris que conformen els Països Catalans van quedar clares amb els resultats electorals: a Catalunya va aparèixer un sistema de partits diferent de l’espanyol, amb una clara majoria d’esquerra encapçalada per la coalició Socialistes de Catalunya, però amb un notable pes dels comunistes del PSUC, un centreesquerra nacionalista i un centredreta governamental igualats, i una dreta espanyolista i neofranquista marginal. A més, en les eleccions al senat, la coalició Entesa dels Catalans, formada per socialistes, comunistes, republicans i independents procedents de l’Assemblea de Catalunya, va imposar-se àmpliament, i convertiren Josep Benet i Morell en el senador més votat de tot Espanya. Al País Valencià i a les Illes, en canvi, el sistema de partits coincidia amb el general espanyol, amb una majoria d’esquerra al País Valencià i de dreta a les Illes.

Els resultats electorals del 15 de juny van decidir el caràcter constituent de les corts elegides i, per tant, la ruptura definitiva amb el règim franquista, i, alhora, van forçar una solució provisional per a les reivindicacions d’autogovern de Catalunya i del País Basc. A Catalunya, la constitució de l’Assemblea de Parlamentaris amb majoria socialista i comunista per tal d’assolir la restauració de l’Estatut va forçar el govern Suárez a buscar una alternativa per a neutralitzar-la: l’inici de converses amb el president de la Generalitat a l’exili, Josep Tarradellas i Joan. Però el cost de l’operació fou elevat per Suárez, ja que implicà el reconeixement de la legitimitat republicana. D’altra banda, la jornada de l’Onze de Setembre va constituir una inequívoca manifestació de la potència de la mobilització catalana. Així, a l’octubre un decret llei restablí provisionalment la Generalitat de Catalunya, i es formà un govern de concentració presidit per Tarradellas.

La restauració d’òrgans d’autogovern a Catalunya i al País Basc va estimular les reivindicacions autonomistes a tot Espanya; així, al llarg del 1978 es van crear diverses institucions preautonòmiques a partir dels diputats i els senadors elegits l’any anterior. Al País Valencià es va formar un consell general presidit successivament pel socialista Josep Lluís Albiñana i Olmos (1978-79) i pel centrista Enric Monsonís (1979-82), al mateix temps que sectors dretans anticatalanistes assolien un notable protagonisme públic en qüestionar la unitat de la llengua i de la cultura catalanes. A les illes Balears es formaren tres consells insulars i un Consell General Interinsular presidit fins el 1982 pel centrista Jeroni Albertí i Picornell. A l’estiu del 1978 s’inicià l’elaboració de l’Estatut d’Autonomia per a Catalunya en el marc de la Constitució Espanyola, també en procés d’elaboració.

Aprovada en referèndum el 6 de desembre de 1978, la Constitució va ser producte d’un ampli acord polític i va establir una democràcia parlamentària amb formulacions notablement progressistes en el terreny socioeconòmic; alhora, reconeixia el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions, i fixava un procediment especial per a Catalunya, el País Basc i Galícia. Gairebé un any més tard —en el referèndum del 28 d’octubre— era aprovat, amb una elevada abstenció, l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, i la primavera del 1980 es van celebrar les primeres eleccions al Parlament, que van donar una majoria relativa a la coalició Convergència i Unió, fet que portà Jordi Pujol a la presidència de la Generalitat. Els estatuts d’autonomia del País Valencià i de les illes Balears hagueren d’esperar el 1982, després dels acords autonòmics entre la UCD i el PSOE.

No hi ha dubte que el canvi polític fou l’aspecte més rellevant del període 1975-80, però cal destacar també els creixents efectes de la crisi econòmica internacional i les seves conseqüències socials, especialment l’augment de la desocupació, sobretot en economies amb un pes determinant dels sectors secundari i terciari com les dels Països Catalans. La gravetat de la situació econòmica va portar, a l’octubre del 1977, als denominats pactes de la Moncloa, signats per les principals forces polítiques amb l’objectiu d’iniciar una política d’austeritat acompanyada de reformes econòmiques i socials, que confirmava així l’ús de la via del consens per tal de resoldre les grans qüestions que afectaven el país.