Eirick Labonne (1888-1942) va ser nomenat ambaixador de França a la República Espanyola el 8 d’octubre de 1937, en vigílies del trasllat del govern de València a Barcelona. Substituïa Jean Herbette, que havia estat cridat feia algun temps. En el seu primer informe al ministre d’Afers Estrangers Delbos, del 27 d’aquell mateix mes, Labonne explica l’entrevista amb el cap de govern, Juan Negrín, acompanyat del ministre d’Afers Estrangers, José Giral.
El van rebre calorosament, perquè —diu Labonne— “després de la caiguda del front cantàbric i la intensificació del bloqueig del Mediterrani, és evident que les disposicions franceses tenen per al govern republicà una importància considerable, superior a la que mai haguessin pogut tenir”. l’explicació de Negrín va versar sobre tres punts: situació política i militar, relacions amb l’URSS i relacions amb França. Sobre el primer punt, remarcà que només feia pocs mesos [Negrín vol dir d’ençà que ell manava, després dels fets de Maig] que hi havia pròpiament govern. Això era penyora del triomf, ara que s’havia constituït un govern, un exèrcit i un ordre. “Les nostres relacions amb els catalans —continua Negrín— són satisfactòries. He viatjat per tota l’Espanya republicana en companyia del Sr. Companys. Hem proclamat així d’una manera tangible la nostra solidaritat. Es real. Els rumors difosos sobre Catalunya són exagerats. Els catalans accepten ara de bon grat la transformació progressiva en fàbriques de guerra d’una part de la seva poderosa capacitat de producció industrial”. (Documents Diplomatiques Français, 1932-1939, 20 sèrie [1936-1939], toms VIII-XIII.)
Negrín no amagava la seva discrepància amb el ministre de la Guerra, Prieto, que era molt pessimista. Insinuava que hi podia haver canvis al govern. Passant a l’URSS, Negrín deia que al principi de la guerra els va ajudar molt, però que després, sobretot l’estiu anterior, havia afluixat considerablement. Ara, alarmada pel pacte anti-Komintern d’Alemanya, Itàlia i Japó, estava disposada a ajudar-los més que mai, però a causa del bloqueig marítim només podia fer-ho a través de França. Labonne li respongué que, malgrat la simpatia profunda de França per la causa republicana, “cap govern francès, de qualsevol tipus que sigui, no podria admetre, en l’estat present de coses, infraccions formals a les regles de la no-intervenció”.
Ja abans d’anar a Barcelona, Labonne, conscient de la importància de la qüestió, s’havia aturat a Perpinyà per estudiar acuradament el problema dels transports, i pogué dir que mentre de part francesa la circulació per tren i per carretera era ràpida i discreta, a la banda espanyola la desorganització provocava uns embussos que feien semblar més copiós el material enviat i cridaven l’atenció dels nombrosos espies. Negrín ho reconegué i assegurà que es corregiria. Finalment, parlaren de l’actitud de França. “Amb una visible i sincera emoció”, Negrín digué a Labonne: “Ja que França no pot fer per armar-nos el que, a la vista i consciència de tot el món, Alemanya i Itàlia fan per als nostres enemics, ¿quin ajut podem esperar de la vostra simpatia, del vostre interès?” En un llenguatge patètic, Negrín féu presents les víctimes innocents, els hospitals, les cases de maternitat, els asils i en general la població no combatent. “¿No fóra possible d’organitzar a França un vast moviment per ajudar-los, per procurar-los queviures, medicaments?” Acceptaria un control que verifiqués el caràcter i la destinació filantròpica de l’ajut.
L’ambaixador deixà ben clar que un tal projecte coincidia amb els desigs de molts francesos, i amb els seus personals, però que el govern francès no podia prendre’n la iniciativa ni encarregar-se de posar-la en pràctica, per les complicacions previsibles i la dificultat de distingir entre el que és militar i el que és privat, però que si algunes organitzacions privades enviaven queviures i medicaments, aquesta obra es podria fer obertament, potser amb la col·laboració de les creus roges.
El més extens de tots els informes de Labonne, del 16 de febrer de 1938, era dedicat als intents de Negrín de normalitzar el culte públic, pressionat per Irujo i amb la col·laboració de gent d’Unió Democràtica de Catalunya. Irujo i Negrín hagueren volgut restablir immediatament el culte a les catedrals i a Montserrat, i que vingués el cardenal Vidal i Barraquer a celebrar-hi pontificalment, però els d’Unió deien que s’havia de procedir més discretament, començant per edificis sense distintius externs, o només amb una creu, com les capelles protestants.
A Labonne, que era protestant, li agradà aquest tarannà religiós:
“Els catòlics catalans s’inspiren en pensaments i tendències ben diferents [de les dels bascos]. La població més evolucionada, formada principalment d’obrers de fàbriques, molt propera per la cultura, per l’afinitat de raça, per la preferència política, per l’afecció al debat i a la discussió política, a les poblacions meridionals de França, accepta enterament el model i l’exemple del que ells anomenen la nova Església de França. Una Església amarada d’esperit apostòlic, pobra però proba, més aviat allunyada dels privilegiats, lliure però respectada, profundament imbuïda de voluntat de treball, de sacrifici i d’abnegació, propera sobretot a les poblacions pobres i prompta a seguir escrupolosament els preceptes dels mestres d’aquesta Església nova, per exemple els de monsenyor de Solages”.
Preveia que tard o d’hora el culte seria restablert, però
“no serà pas el de l’antiga Espanya. De la tempesta, en sortirà profundament transformat. La sofrença l’haurà depurat i elevat en dignitat. La riquesa insolent, el privilegi indegut, la indolència, deixaran el seu lloc a més pobresa, a més igualtat i a més treball [ ]. Però d’aquesta llarga i sagnant commoció en subsistiran també sens dubte rancors immensos i una llarga memòria. No en va l’Església ha colpit amb l’espasa; i no és tampoc en va que una propaganda acarnissada, durant llargs mesos, haurà infós el menyspreu de les coses religioses en els cervells de milions de joves”.
El 19 d’abril de 1938 informava Labonne que amb l’arribada dels feixistes a Vinaròs, la divisió de l’Espanya republicana en dues zones incomunicades i amb la fixació del front aproximadament als límits de Catalunya, prenia gran importància el problema de la resistència catalana. “En la seva gran majoria, la població catalana està molt cansada de la lluita i en desitja ardentment la fi. A excepció de certs elements de les ciutats, dels ports i dels centres manufacturers, està disposada a acceptar amb un immens alleujament qualsevol règim que asseguri un mínim de garanties a la llibertat i la propietat individuals. Però es troba tan cansada que també toleraria de bon grat tot règim polític, qualsevol que fos, que portés la pau”. Ara bé: la pau no seria per a Catalunya un retorn a la prosperitat d’abans: “El seu futur industrial i comercial s’ha enfosquit […]. Envejada de fa temps per les altres províncies, el seu quasimonopoli industrial corre el perill de ser trencat per una voluntat governamental descentralitzadora”, no inspirada en criteris econòmics sinó en objectius netament polítics i antiautonomistes.
Labonne afirma que els catalans són ètnicament diferents dels refugiats que arriben del centre i del sud, “més marcats de sang africana”. Companys se li ha queixat amargament d’aquesta invasió. “Jo, afirmava, català veritable, reconec a primer cop d’ull, a les assemblees o les masses, els meus compatriotes i els altres”. Els catalans —diu Labonne— eren famosos per la laboriositat i el sentit dels negocis, però mai no havien tingut gran fama com a guerrers. Els acudits espanyols sobre aquest tema eren abundants, i els catalans mai no s’havien preocupat de desmentir-los. El comandament espanyol creia que l’ensorrada del front d’Aragó ho confirmava. Ara els contingents catalans eren repartits per tots els fronts i flanquejats de tropes castellanes o de Brigades Internacionals.
El 9 de novembre de 1938 va ser designat ambaixador Jules Henry, antic cap del gabinet del ministre d’Afers Estrangers. Quasi no va poder fer més que aixecar l’acta de defunció de la República i de la Generalitat.