La catedral de Tortosa (segle XVI)

L’edifici de la catedral de Tortosa és un exemple de la continuïtat que va caracteritzar una part important de l’arquitectura del cinc-cents al Principat. Com encertadament ha estat expressat per Joaquim Garriga, la qualitat i les proporcions de la seva estructura el converteixen en un dels exemples catalans més representatius d’edifici de culte plantejat a l’edat mitjana que és continuat al llarg del cinc-cents. És més, s’hi poden trobar elements propis de la tradició gòtica, com ara la volta de creueria, fins i tot al sector bastit a la primera meitat del segle XVIII.

En iniciar-se el segle XVI la majoria de catedrals catalanes ja eren acabades. L’activitat artística que s’hi portava a terme es referia bàsicament al guarniment interior i, en l’aspecte constructiu, al bastiment de capelles. A Tortosa, contràriament, restava encara molta feina a fer en el cos de naus del temple. Aquest havia estat iniciat cap a la meitat del tres-cents com a ampliació de l’església romànica de Santa Maria, bastida a la segona meitat del segle XII. La primera pedra de l’edifici es va col·locar el 1347, encara que no va ser fins al darrer quart de segle que l’obra de la nova capçalera va prendre l’empenta necessària. El presbiteri actual va ser acabat i consagrat el 1441. Entre aquesta data i l’any 1500 es va bastir el primer tram de nau i part dels nivells baixos del segon.

El plantejament del temple a l’edat moderna

Al llarg del segle XVI es van aixecar al temple tortosí el segon i tercer trams de la nau, fins a arribar a l’actual porta de comunicació amb el claustre. L’existència d’una estructura predeterminada en planta i alçat va condicionar el projecte dels seus arquitectes. Així, es va mantenir el model materialitzat al primer tram de nau pels mestres baixmedievals: tres naus amb capelles laterals entre contraforts, pilars compostos de motlluratge complex en alçat i coberta de volta de creueria. D’acord amb la importància simbòlica de l’edifici, es va mantenir l’ús de la pedra en alçat i coberta, fet que va encarir considerablement l’obra i que en va retardar l’acabament. La construcció en pedra va condicionar també el perfil professional dels mestres majors. Es va haver de contractar sempre arquitectes hàbils en l’estereotomia d’aquest material, la utilització del qual al llarg d’aquell segle cada cop era més reduïda, en l’àmbit de la construcció monumental, a motllures i altres elements puntuals.

Un tercer factor de continuïtat va ser el manteniment dels motlluratges al fust dels pilars, amb impostes esculpides, així com als arcs i als nervis de les voltes. Les claus de volta de les naus van continuar essent treballades amb relleus figurats fins el darrer dels trams, tancat en ple segle XVIII.

Aquesta voluntat de mantenir els elements característics del projecte gòtic va permetre conservar l’equilibri de l’edifici tant a l’interior com a l’exterior. L’interior del temple es converteix en un espai ampli, diàfan i unitari, malgrat l’existència de tres naus, la disposició de capelles perimetrals i el gruix considerable dels pilars. La poca diferència d’alçada de la nau central respecte a les laterals accentua aquesta sensació, que tant agradava als arquitectes renaixentistes. A l’exterior, els arcbotants de l’absis van ser substituïts per contraforts que van esdevenir primes parets als nivells superiors. Reflectien d’aquesta manera la diferència existent a l’interior entre la continuïtat de les capelles absidals i la compartimentació de les de la nau.

Malgrat el respecte per la tradició que es fa evident en tot l’edifici, elements de l’alçat fàcilment observables eren utilitzats com a testimoni de l’esperit renaixentista que inspirava els arquitectes i escultors que van fer avançar l’obra al llarg de l’edat moderna. Es tracta de detalls subtils però no per això menys significatius, com la simplificació de les traceries de les finestres, la tendència a reduir l’apuntament dels arcs fins a arribar a l’arc de mig punt, i els trets formals clàssics dels relleus que omplen impostes, capitells i claus de volta.

Les referències conegudes indiquen que l’estructura administrativa i financera de l’obra de la catedral va canviar molt poc respecte al segle anterior. L’organització del treball possiblement tampoc no havia canviat gaire. El mestre major continuava essent qui controlava l’obra des del punt de vista tècnic. Segons les èpoques, el tall de la pedra era dirigit directament per ell amb pedrapiquers de l’obra o era encarregat a pedrapiquers que realitzaven tasques d’empresari treballant a estall.

Les obres i els mestres majors al segle XVI

La Tortosa del cinc-cents va ser encara durant bona part del segle una ciutat medieval, hereva de l’esplendor comercial que havia caracteritzat els seus ports al darrer quart del segle XIV i gran part del XV. Els mercaders continuaven essent el grup social amb un prestigi més gran, atès que l’activitat comercial del port fluvial mantenia un ritme encara considerable. Formaven la jerarquia civil que governava la ciutat, compartint poder real amb una Església forta que mantenia la seva base de poder patrimonial. Els anys centrals del segle l’escriptor Cristòfor Despuig, en els seus Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, es feia ressò de la devallada econòmica que patia l’urbs respecte a la centúria anterior. Amb tot, demogràficament ocupava encara el cinquè lloc del Principat, fet que, unit a l’esmentada importància del comerç, afavoria la natural renovació de la ciutat i una activitat artística i cultural considerable.

En iniciar-se el segle XVI, l’edifici baixmedieval i el romànic convivien en una relació de vegades difícil, atesa la diferència de proporcions existent entre tots dos. La capçalera i el primer tram de nau del nou temple estaven, com hem indicat, completats, mentre que el segon dels trams d’aquesta darrera es trobava en procés de construcció. Una estructura provisional de fusta que s’anava muntant i desmuntant segons les necessitats de cada moment connectava aquesta obra amb la nau de l’edifici romànic, que s’anava tirant a terra a mesura que es completaven sectors de l’obra nova. De fet, els darrers vestigis de l’edifici del segle XII no van ser enderrocats fins al principi del XVIII.

El primer terç de segle va ser especialment difícil per a l’obra de la seu. La documentació capitular es mostra poc explícita pel que fa a aspectes constructius del temple. El 1505 es pagaven encara les despeses esmerçades els darrers anys de la centúria anterior en l’acabament de la primera navada i la pavimentació del sector. És molt possible que en aquest moment el mestre major de l’obra fos encara el valencià Antoni Queralt. Si això fos cert, combinava el seu mestratge a la seu tortosina amb la direcció de les obres de la catedral de Lleida.

L’any 1514 consta en la documentació capitular un canvi en el mestratge de la fàbrica. Josep Matamoros indica que el mestre escollit va ser Joan Petit, encara que la documentació no ens permet contrastar la notícia. Les obres en aquest moment devien avançar a un ritme lent, centrades en el segon tram de la nau. L’acord signat el 1515 entre el bisbe Lluís Mercader i el capítol, segons el qual les dues parts es comprometien a donar a la fàbrica 400 lliures cadascuna, en degué ser un revulsiu important. Una referència indirecta de l’any 1517 indica que es treballava a la capella de l’Assumpció de la Mare de Déu, segona de la nau al sector de l’evangeli (o esquerre). La seva obra era finançada per l’ardiaca major de la seu, Esteve de Garret, per la qual cosa el capítol el dispensava de l’obligació de pagar la taxa anual que com a dignitat devia a la fàbrica del temple mentre durés l’obra de l’esmentada capella.

És molt possible que la forta epidèmia que la ciutat de Tortosa i el seu territori van patir l’any 1520 suposés una paralització de les obres, que es devien reprendre al sector de l’epístola l’any 1525 amb la capella de les santes màrtirs Justa i Rufina. En aquest moment el mestre major de l’obra era Joan Sarnoto. Ignorem si el seu mestratge a la seu va ser llarg o curt. La següent referència concreta de què disposem data de l’any 1549, moment en el qual va ser escollit mestre major Pere Bessat.

Coincidint amb la dècada dels anys cinquanta s’inicia un període amb informacions més concretes sobre l’evolució de la fàbrica. El 1556 el capítol va decidir, malgrat l’actitud negativa del bisbe Ferran de Lloaces (1553-60) envers la fàbrica, reprendre les obres després d’alguns anys d’excessiu alentiment. Per consell del mestre major es va acordar iniciar la construcció d’un dels pilars centrals que delimiten el tercer i quart trams de nau, i prosseguir a continuació amb l’arc que havia de lligar aquest pilar amb el paral·lel de la nau central. El mestre de l’obra era en aquell moment l’arquitecte d’origen francès Guillem Bruel. Apareix citat com a tal per primer cop el 1554, apadrinant el fill del també arquitecte Miquel Anglès, autor de l’edifici dels Reials Col·legis. Detenia encara el càrrec el 1561, moment en què feu testament. Al llarg del seu mestratge les obres devien anar avançant en el cobriment del segon tram de nau i el paredat del tercer, corresponent aquest darrer a l’actual porta d’accés des del claustre.

L’accés a la mitra del bisbe Martín de Córdoba i Mendoza (1560-74) va facilitar l’avenç de l’obra. L’any 1569 el bisbe donava 500 lliures per a la construcció de la capella del Nom de Jesús, el mur de la qual va ser començat immediatament. Amb l’obra de la capella quedava també definida l’actual porta d’accés a la seu des del claustre. El mestre encarregat de la direcció del sector va ser l’arquitecte Joan de Sobralde, més conegut com a Joan de l’Orrio, documentat com a tal des del 1568 fins al 1581. Tot fa pensar que sota la seva direcció es va concloure l’obra del tercer tram de la nau, acabada de voltar a la dècada dels anys setanta. Un cop completat el sector es va tancar la part corresponent a l’obra nova amb una tàpia que no es va enderrocar fins al principi del segle XVIII. D’aquesta manera el solar on s’havien de situar els dos trams que faltava bastir per a completar l’edifici restava aïllat de la part acabada i es podien dur a terme els oficis divins sense cap destorb.

Les dues darreres dècades del segle XVI la fàbrica tortosina va ser dirigida per un arquitecte de prestigi dintre el context del darrer quart del cinc-cents i primers anys del sis-cents. Es tracta de Martín García, conegut amb el sobrenom de Mendoza. Va dirigir l’obra tortosina entre el 1581 i el 1616. Els seus primers quinze anys de mestratge van estar marcats per la voluntat del bisbe i el capítol de donar per acabat de manera definitiva el sector recentment bastit i de fer fabricar un nou cor que dignifiqués l’edifici i permetés realitzar la consagració definitiva de la nova nau. La confecció i talla dels relleus del cadirat del cor va ser encarregada l’any 1588 a Cristòfor de Salamanca, tallista que treballava aleshores al cor de l’abadia de Montserrat. El mestre i el seu taller van confeccionar el cor de Tortosa, conservat actualment a l’antic dormitori canonical, seguint els preceptes del referent renaixentista imperant. L’obra de fusta es va donar per acabada el 1593. El 8 de juny de 1593, el bisbe Gaspar Punter (1590-1600) consagrava els tres trams bastits de la nau del temple, atès que, com hem vist, la capçalera gòtica ho havia estat el 1441. Amb aquest fet acomplia el desig de moltes generacions que, des del temps del bisbe Berenguer de Prats, havien somniat veure el temple renovat.

Després de la consagració, l’obra de la nau del temple va continuar encara al llarg de molts anys. El 1682 es va acordar construir-ne els dos darrers pilars i no va ser fins vers 1700-50 que se’n van cobrir els dos últims trams. I encara calgué esperar a la segona meitat del segle XVIII, sota el mestratge de l’arquitecte Antoni Ferrer, perquè la façana barroca del temple assolís el seu estat actual. D’altra banda, es va bastir ja dintre els preceptes barrocs la capella de la Mare de Déu de la Cinta, la més representativa de la seu, i la monumental sagristia del segle XVIII. Encara al XIX es va construir, sobre les ruïnes de l’antiga sala capitular, la capella del Santíssim Sagrament, que completà l’ampli ventall d’estils que caracteritzen el conjunt catedralici.

Bibliografia consultada

O’Callaghan, 1886 i 1890; Matamoros, 1932; Muñoz, 1996; Muñoz – Rovira, 1999.