La catedral de Girona (segle XVI)

El postcongrés de 1416-17

Com s’explica en el volum Arquitectura I de la present obra, en realitzar-se la consulta o congrés de la catedral de Girona dels anys 1416-17 la volta de la gran nau única era encara tota per fer. Des que es va acabar la capçalera completament, poc més enllà de mitjan segle XIV, només s’havia avançat en la construcció de les capelles laterals.

La convocatòria de l’esmentada reunió del 1416 i la decisió del bisbe Dalmau de Mur l’any següent d’escollir finalment el projecte de nau única van tancar la llarga polèmica que s’arrossegava des d’abans de la primera consulta del 1386, en què el capítol de la seu gironina, amb una forta oposició interna, va optar per la traça de tres naus. Adoptada la decisió definitiva, el 18 de març de l’any 1417, el bisbe i el capítol van encarregar a Antoni Canet el projecte de la nau única després de nomenar-lo mestre major de la seu. Durant el període en què Canet va assumir la direcció dels treballs i fins el 1426 aquest destacat arquitecte i escultor barceloní, o potser mallorquí, va dur a terme la construcció dels dos primers trams de la gran nau, la meitat de les tramades, amb la col·laboració inestimable de Guillem Bofill, el qual, bon coneixedor de tota la problemàtica des que l’any 1378 havia entrat a treballar a la seu en feines menors, va conservar també la condició de mestre major. Això explica que Canet pogués absentar-se tan sovint de Girona mentre va durar l’aixecament de la polèmica nau, per bé que va tenir temps de tallar la clau de volta del primer tram amb la imatge de la Mare de Déu amb el Nen i dos àngels, i de fer altres obres a la ciutat.

La construcció de mitja nau

Des de la redacció del projecte fins a l’acabament del primer tram de la nau, els treballs devien anar molt ràpid. També hi va haver activitat en obres de manteniment i de preparació per a la nova traça. Notícies dels anys 1420 i 1421 i uns pagaments fets l’any 1423 a Gispert per la compra de pedra destinada a “les agulles dels pilars de la teulada dessús la volta nova” indiquen ben clarament que el gros de l’aixecament del primer tram de la gran nau es va fer entre els anys 1420 i 1423. A més a més, la talla de la Mare de Déu amb l’Infant i dos àngels que, com s’ha dit, va realitzar el mestre major Antoni Canet per a decorar la clau de volta, era ja enllestida, pintada i col·locada el mateix any 1423. Una anotació del 2 de maig de 1424 referent al corder de Girona Antoni Biure acredita que la clau havia estat alçada amb cordes fins al seu lloc, i que s’havien fet servir dos perns de ferro adquirits el 1421 “que aguanten la image de la Verge Maria de la clau”. El pedrer Ramon Boet va tallar les “fulles” de la clau, i el pintor Ramon Solà I va ser l’encarregat de policromar-la amb vistosos colors verds, vermells i blaus. Els darrers treballs per a completar el primer tram es van dur a terme durant el segon semestre del 1424: al juliol es van comprar noranta-dues bigues per a la teulada damunt la volta, i al novembre l’obra de la seu va adquirir al fuster Antoni Vila vuit “cimals” per a “los canals de la volta”.

Devia causar un impacte visual considerable el començament del primer tram de la gran volta de creueria embolcallant espectacularment l’edifici romànic devia feia exteriorment uns 15 m d’amplada i poc més de 20 m d’alçada. La nova nau cobria un espai que representava, ni més ni menys, el doble de la seu romànica i, a banda dels evidents problemes de funcionalitat del nou edifici gòtic en procés de construcció per a adaptar-lo al vell romànic que progressivament s’enderrocava, les dificultats més grans d’aquesta diferència de volums es trobaven en la provisionalitat dels tancaments i en l’aïllament de l’exterior. Les al·lusions a les penúries causades pel vent, la pluja i el fred són constants en la documentació d’aquestes primeres dècades del segle XV.

El període que va dels anys 1420-24 al 1440 va ser el de més activitat constructiva en el llarg i difícil procés que havia arrencat feia més d’un segle amb l’aixecament de la nova capçalera gòtica. D’entrada, el capítol va destinar 10 000 sous a accelerar les obres i cobrir al més ràpidament possible el primer tram de la volta que Antoni Canet havia dissenyat sobre pergamí a partir del seu nomenament com a mestre major l’any 1417 i que, com hem vist, era acabat del tot entre els anys 1423 i 1424. En aquest primer tram, Canet va haver d’adaptar-se necessàriament a les preexistències, als murs i a algunes de les capelles laterals que s’havien anat bastint durant la segona meitat del segle XIV. Va haver de mantenir el gran finestral del mur nord tapat a causa de la presència de la torre romànica de Carlemany que actua de contrafort i amb una sola capella lateral, i va haver de respectar també l’estructura del mur sud, on ja eren operatius el passadís de comunicació amb el palau episcopal a través de l’antiga capella dels Quatre Evangelistes, i les dues capelles de Sant Miquel i de Santa Helena, aquesta darrera desdoblada en dues capelles sobreposades a partir de l’any 1509 pel llavors mestre major Francesc Gomis. Canet i Bofill van codirigir les obres fins que aquest darrer va deixar de treballar a la seu, sembla que l’any 1424.

Gairebé simultàniament al primer tram de la nau s’anava alçant el segon, les obres del qual devien avançar d’una manera força paral·lela perquè cap a mitjan 1424 el capítol ja havia adquirit fusta per al bastiment de la clau de volta de la segona crugia. També sota la direcció d’Antoni Canet es va bastir una bona part d’aquesta segona crugia de la nau, que ja mostra una distribució igual de plens i buits als murs laterals, amb el mateix nombre de capelles allotjades entre els potents contraforts. Les capelles d’aquesta segona crugia ja estaven construïdes des del segle XIV.

Les motllures dels arcs creuers i de les pilastres tenen idèntic perfil que al primer tram i la decoració de les impostes és semblant. En alçat, els registres ja eren donats en part per la traça anterior de tres naus: capelles laterals al primer, trifori i tribuna modestos al segon, seguint la mateixa traça que a la capçalera, i claristori de grans finestrals al tercer.

Es desconeix el moment exacte entre el 1427 i el 1429 en què Antoni Canet va deixar el càrrec de mestre major. També entre aquests anys s’esdevingué la mort de Guillem Bofill, ja en edat molt avançada. Sembla que el 1427 Rotllí Gautier va substituir tots dos mestres, després que Canet hagués enllestit pràcticament el segon tram de la volta.

No hi ha cap referència prou precisa sobre la feina feta a la seu gironina entre el 1427 i el 1430 per Rotllí Gautier, un arquitecte i escultor d’origen incert, que potser va arribar procedent de Lorena, de Normandia o del Llenguadoc, de la ciutat de Besiers. Cap al 1410 havia col·laborat amb Pere de Santjoan i Guillem Sagrera a la catedral de Perpinyà. Ell mateix o, més versemblantment, un altre mestre de cognom semblant apareix documentat, juntament amb altres dos artífexs alemanys, l’1 d’octubre de l’any 1380 als llibres d’obra de la seu gironina (Domenge, 1997b). Durant el poc temps que Gautier va residir a Girona, de ben segur que no va tenir l’oportunitat de dur a terme cap obra remarcable dins o fora de la seu. Molt aviat se’n va anar a dirigir les obres de la Seu Vella de Lleida.

L’alentiment de les obres

Un cop cobert el segon tram de la gran nau, les obres es van alentir i gairebé pesa més el capítol de reformes que no pas el d’obra nova. A la direcció de Rotllí Gautier va seguir el quadrienni de Pere Ciprés, des del 1430 fins al 1434, en què la construcció dels murs dels dos darrers trams de la gran nau arribà, amb intermitències i discontinuïtats, a l’alçada dels finestrals. En concret, Ciprés va ocupar-se de dirigir, amb la col·laboració del reconegut picapedrer Bernat Escuder, la construcció d’alguna de les darreres capelles laterals, el trifori i els finestrals esmentats, al mateix temps que rebé també l’encàrrec de començar a aixecar el “portal major”, una referència no pas a l’accés de la façana principal –que no es va construir fins al segle XVIII–, sinó a la nova porta de Sant Miquel que havia de connectar amb el claustre i les dependències canonicals de la banda nord de la seu. Pere Ciprés devia tenir, a més a més, tota la confiança del capítol perquè va ser l’encarregat a mitjan segle de dirigir les importants reformes del palau episcopal, després que el terratrèmol del 1427 hi hagués causat seriosos danys.

Un “dels pus femosos de Gerona”, un arquitecte també de casa, Berenguer Cervià, pertanyent a una nombrosa família gironina de pedrers i mestres de cases, va assumir el càrrec de mestre major des que el va deixar Pere Ciprés, l’any 1434, fins al 1470, poc abans de l’acabament de la guerra civil. Creiem que, en realitat, va ser Berenguer Cervià qui va construir la façana interior del portal de Sant Miquel, davant per davant la porta lateral nord de la seu romànica i que comunicava aquesta amb el claustre. Essent mestre major, entre els anys 1444 i 1451 sovintegen els pagaments fets al mestre major i les notícies relatives a aquest portal de Sant Miquel. A Berenguer Cervià, el qual sembla que va emparentar amb el reconegut escultor barceloní Antoni Claperós –autor dels dotze apòstols de terracuita, dels quals només s’han conservat dos, de la porta dels Apòstols, a la façana de migdia–, es deu també la direcció de l’inici de les obres de la capella del bisbe Bernat de Pau, la darrera del costat nord que completava tot aquest mur lateral.

Cap a l’any 1450 es treballava a un ritme acceptable en les dues darreres crugies de la nau, però la guerra civil catalana va paralitzar-ne les obres a partir del 1462. En concret, s’alçaven els murs laterals per fora de la seu romànica, inclosos els grans finestrals, i es bastien algunes de les capelles de més a tocar els peus, la qual cosa no vol dir necessàriament que la resta de capelles, fins i tot algunes de les més pròximes a l’altar, fossin acabades del tot, com veurem més endavant.

El nou impuls del mestre Julià Julià

Del mestratge de Joan Agustí, entre els anys 1471 i 1479, només sabem que, força anys després de la mort del bisbe Bernat de Pau (1457), va continuar bastint la capella de Sant Honorat (1473) i que, essent a més d’arquitecte especialista en l’art de la rellotgeria, va contractar el 21 de juliol de l’any 1479 un rellotge per a ser instal·lat a la torre del Sepulcre, el qual encara es conserva, notablement modificat, al Museu d’Història de la Ciutat de Girona. El va realitzar conjuntament amb el seu gendre Julià Julià –membre de la destacada nissaga dels Julià, fusters, pedrers i mestres de cases de Girona–, el qual el va rellevar al capdavant de les obres de la catedral entre l’any 1479 i la darreria del 1490. El mateix Julià Julià també es va fer càrrec d’acabar el temple veí de Sant Feliu.

Durant poc més de la dècada en què va dirigir les obres de la seu, Julià Julià va fer obra nova i en va reparar molta de vella. La primera obra important va ser el reforçament de la torre del Sepulcre, que, iniciada per Pere Sacoma l’any 1379 i acabada de construir vers el 1400, patia ja seriosos problemes estructurals, segurament per estar suportada per la galilea, els arcs de la qual Julià també va haver d’enfortir. A més, va dirigir diverses obres de reparació de la torre romànica de Carlemany, de la porta dels Apòstols i de la capella de Sant Esteve.

En el capítol d’obra nova Julià va començar cobrint altra vegada, entre els anys 1479 i 1480, la capella de Sant Josep, l’antiga capella de Sant Pere i Sant Pau –o potser aquesta capella no havia tingut mai sostre, tot i trobar-se al segon tram de la nau, tancada des de feia ja quaranta anys–, mentre que en 1482-84 va supervisar la construcció de la capella de Tots els Sants, de la qual és autor de la clau de volta i que constitueix l’única obra d’escultura coneguda de la seva mà. Les imatges i els nimbes que omplen tot el camp de la clau i que representen tots els sants van ser pintats i policromats pel pintor gironí Bernat Vicenç (1483).

Cal fer notar també que la capella de Tots els Sants es construeix ara de nou en l’antic passatge de comunicació entre les capelles de la nau i el claustre i no pas entre el temple romànic i el claustre, la comunicació dels quals coincidia davant mateix de l’actual porta de Sant Miquel. En aquest passatge hi havia un altar des dels anys 1369-73, que va caldre enderrocar.

La situació d’aquesta capella al costat de la porta de Sant Miquel, acabada entorn de l’any 1484, és una demostració, d’una banda, de la paralització dels treballs que havia sofert l’obra a causa de la guerra civil catalana –tot just en aquests anys finals del segle XV s’estaven acabant les capelles del tercer tram de la volta– i, de l’altra, de l’aparent desordre amb què avançaven les obres de la gran nau en els nivells inferiors de les capelles, el trifori i els finestrals.

La façana provisional del 1513

A l’inici del segle XVI les obres de la catedral estaven totalment aturades. La guerra civil catalana del 1462 al 1472 i les dificultats econòmiques afegides a causa del conflicte remença van frenar i van fer endarrerir notablement l’acabament de la fàbrica, que no es va concloure fins al començament del segle XVII. A l’entremig va caldre superar força entrebancs i moments de dubtes, i prendre una decisió contundent que semblava que havia de ser definitiva per a impedir que es completessin els quatre trams de la nau única: la construcció d’un mur que tancava la nau gòtica a l’alçada del segon tram i que voltava l’edifici romànic.

Alguns dels paràgrafs d’un informe del capítol emès el dia 10 de juny de l’any 1513 són prou explícits de l’estat de deixadesa de les obres aquell moment: “…stant la dita sglésia ab tanta desproporció e defformitat és la més dolenta sglésia cathedral que sia en tot lo Principat de Cathalunya.” El capítol era ben conscient de la situació deplorable que vivia el temple de la seu des de feia molts anys, amb la nau gòtica a mig fer i la vella seu romànica a mig enderrocar.

Al bisbe i als canonges del capítol els feia patir especialment les incomoditats i la llarga convivència d’un temple en obres amb la vella nau romànica, molt més baixa i estreta, la qual cosa donava als ulls de tothom la imatge d’una construcció provisional, gens funcional i estèticament “…molt lege e disproporcionada…”, segons anota el capítol. L’informe, esmentat de manera reiterada en el Llibre d’obra, símptoma eloqüent de la transcendència del tema, segueix precisant que la nau gòtica es trobava aturada en aquell any 1513 i que era “…una obra nova e molt bella la qual comensa en lo cap de la sglésia e se extén fins a mige sglésia poch més o mancho e pren tot lo cor de la dita sglésia”. El mateix informe suggereix, també, que des de la col·locació de la segona clau de volta –més de cinquanta anys enrere– hi havia dificultats per a continuar l’obra. S’havia anat relativament ràpid a cobrir la meitat de l’espai del projecte d’Antoni Canet per a la gran nau, però pel que fa als dos trams restants és evident que el capítol no veia clar quin ritme podrien seguir les obres en el futur i, fins i tot, si s’aconseguiria de completar el projecte o haurien de conviure per sempre més els dos edificis, el romànic i el gòtic.

El cert és que un seguit de complicacions de tota mena, en particular l’enormitat de la despesa, van alentir els treballs, de la qual cosa era conscient el capítol, que el mateix any 1513 expressa “…que per acabar la dita sglésia ha moltes grans despeses, tant per quant la pedre de aquesta ciutat és molt fort e és de mal obrar, e per ço molt com encare per la obra ésser gran e seria tantes les despesas que montarien molt més de vint milia liures”. Tot plegat, una suma ingent de recursos encara per invertir, juntament amb el que acabem de relatar, com ara la situació de provisionalitat i d’incomoditats a causa de la llarga aturada de les obres, la feixuga coexistència i la diferència d’alçada entre un edifici i l’altre, cosa que implicava perills i obligava a fer despeses força oneroses de manteniment i a improvisar tancaments temporals, va fer encendre el llum vermell que va alertar seriosament el capítol.

En un altre apartat de l’esmentat informe resta clar que s’havia arribat a l’acord de no continuar l’obra de la nau i tancar tot l’espai que restava entre la diferència d’alçades dels dos edificis. El capítol ho certifica quan diu que la nau romànica encara dempeus “…és una obra molt antigua feta ab uns archs e molt pus baxa que la obra nova, de manere que per cloure la disparitat qui ere en la altitud de la una obra a l’altre han hagut fer una paret sobra la obre vella qui monte fins a la obra nova, es clou amb aquella, la qual paret té més de vuit canes de alt e és quasi en lo mig de la sglésia…”. D’aquest mur de tancament, en conservem un esplèndid testimoni en la taula de la Pietat de Pere Mates, el paisatge de la qual mostra la seu en construcció i, amb una precisió més pròpia del naturalisme vuitcentista que no pas de la pintura del primer Renaixement, el mur de tancament entre les construccions romànica i gòtica, amb una rosassa i dos finestrals, prova inequívoca que la decisió presa de bastir aquest mur obligava a deixar definitivament la nau de la seu a mig construir (vegeu el volum Arquitectura I de la present obra, pàg. 321).

Mestres majors de la catedral de Girona (segle XVI)
MESTRE	ANYS
Francesc Gomis	(1490-1511)
Julià Pujades	(1512-1518)
Gabriel Cabot	(1518-1521)
Pere Nadal	(1521-1524)
Joan de Belljoc	(1526-1533)
vacant	(1534-1536)
desconeguts	(1537-1576)
Joan Balcells	(1577-1586)
Antoni Grimalt o Grimau	(1586-1593)
Guerau Bonai o Bonalt	(…-1598)
Josep Ferrer	(1599-1607)

De Gomis a Balcells, un parèntesi de seixanta anys

Francesc Gomis va ocupar la direcció de la seu del 1490 al 1511. En el canvi de segle, l’obra més remarcable que va fer va ser una capella damunt la de Santa Helena contractada el 2 de novembre de 1509. La pèrdua dels llibres de comptes de la seu entre els anys 1498 i 1511 impedeix, però, de conèixer l’abast real del treball fet durant el seu mestratge i el de Joan Fermí, substitut de Gomis mentre aquest es va absentar per participar en la construcció del castell de Salses. Malgrat això, l’angoixa i el patiment que mostra el capítol l’any 1513 és un testimoni ben viu de l’esllanguiment de les obres de la catedral entrat ja el segle XVI. Després de començar aquest segle amb un ritme intens de treball, la bona marxa de les obres s’havia anat frenant. Encara el 23 de juliol de 1505 es va contractar una obra nova singular amb els mestres d’obres Miquel Canut i Julià Pujades. Es tractava de refer la capella dels Quatre Evangelistes que havia servit de passatge per a comunicar la seu i el palau episcopal. S’hi va fer una escala de cargol, una portada, una finestra, un “arxiu” o estança per a guardar-hi objectes litúrgics i dues claus de volta.

A l’octubre de l’any 1512 Francesc Gomis era ja difunt i l’havia substituït Julià Pujades, mestre de cases de Girona, el qual es va dedicar preferentment a feines de manteniment. Les reparacions de les teulades eren les que requerien una atenció gairebé permanent i, en tot cas, indefectiblement cada any, era una despesa fixa i també la més costosa. Durant el mestratge de Julià Pujades, que es va allargar fins el 1518, el capítol va decidir aturar les obres de la nau amb un mur de tancament que havia estat concebut com una segona façana, com acabem de veure, darrere la galilea romànica, per bé que el mateix any 1518 el mestre Gabriel Cabot, successor de Pujades fins el 1521 en la responsabilitat de dirigir les obres de la seu, havia encarregat al fuster Sebastià Gual de “…pujar calç i morter a la volta major… e una post de albre blanc per fer lo mollo per fer una clau…”. Sota la direcció de Gabriel Cabot, l’any 1519 es va iniciar la construcció d’un portal nou –creiem que es tracta de la façana exterior de la porta de Sant Miquel, on encara es treballava el 1530– en el qual van participar l’esmentat Sebastià Gual, molt actiu en nombroses obres i molt diverses però que mai no va assolir el títol de mestre major, el mestre Guillem Girau i Pere Nadal, futur responsable de l’obra de la seu. Aquest arquitecte, documentat com a director de les obres entre els anys 1521 i 1524, tenia establerta una societat amb el mestre de cases Joan Fermí i Sebastià Gual. Una societat que l’any 1521 va contractar per a la seu l’acabament de la capella dels Sants Doctors, “…ja gran temps començada…”, la segona capella lateral situada a l’esquerra de la nau, per la xifra de 700 lliures. El model a seguir havia de ser, com de fet així es va bastir, la capella del davant, l’actual del Baptisteri i antiga de Sant Julià, però, en canvi, l’alçada havia de ser igual de la del costat, la del bisbe Bernat de Pau. Paral·lelament, la societat Nadal-Fermí-Gual havia de refer també el 1521 la volta de la capella veïna de l’altre costat, la de Santa Elisabet, perquè s’havia esfondrat no sabem per quina raó. Per a tenir una idea aproximada de la lentitud dels treballs a la seu en aquests anys només cal fixar-se en la durada de la construcció de la capella dels Sants Doctors, l’acabament de la qual no va tenir lloc fins el 1525, en què s’hi instal·laren els marcs de ferro per a les vidrieres del finestral. Hi va participar juntament amb Pere Nadal l’arquitecte d’origen francès Joan de Belljoc, futur director de les obres de la seu. L’any 1527 encara es col·locaven les lloses del nou paviment.

Amb les obres de la nau aturades, el capítol destinà en aquest temps els pocs recursos de què disposava a acabar obres començades i en tasques de manteniment. L’obra més important que es va dur a terme durant la segona dècada del cinc-cents va ser la construcció d’una nova font i la renovació total de l’aqüeducte, conegut com “la canonada de preycadors”, que des del portal de la Mina conduïa l’aigua fins a una cisterna sota la porta dels Apòstols. Se n’encarregaren Sebastià Gual, com a home de confiança del mestre major Pere Nadal, i el mestre de cases francès especialista en fonts Gabriel Força. En aquesta important obra per a la seu i que des de temps antic nodria d’aigua la gran cisterna van participar també Joan de Belljoc, que en prengué la direcció a partir del 1526, any en què assumí el càrrec de mestre major, i el mestre Pau Mateu, responsable “de la font” de Barcelona. El mateix Joan de Belljoc va encarregar l’any 1527 els blocs d’alabastre de Beuda que havien de servir per a obrar l’escultura de la Mare de Déu amb l’Infant de la nova font. Va dirigir la seu almenys fins el 1533, moment a partir del qual desconeixem quina activitat va tenir fins a l’arribada del bisbe Benet de Tocco (1572-83). Des d’aleshores, i fins al moment en què Joan Balcells assumí la responsabilitat de reprendre la construcció de la nau, cal pensar en una dinàmica semblant d’atenció principalment al manteniment, a l’acabament de capelles començades i a obres secundàries.

L’acabament definitiu de la nau

L’arribada a la mitra del bisbe Benet de Tocco coincidí amb la represa efectiva i ràpida dels treballs de la nau. Amb ell al capdavant de la diòcesi se’n va tancar el tercer tram. L’arquitecte Joan Balcells va ocupar el càrrec de mestre major entre el 1577 i el 1582, a excepció d’un temps de l’any 1580, en què per absència va ser substituït en el càrrec de primer responsable de les obres pel mestre de cases Antoni Grimalt o Grimau, el qual dirigí la reparació i “allargament” de la teulada de la nau. Es cobrí amb la teulada de dos vessants les golfes del tercer tram de la volta de la nau, la clau de la qual, amb la imatge de sant Pere, tallada en fusta per l’actiu escultor de Maçanet de la Selva Joan Ballester el 1579, havia estat policromada pel seu cunyat, el pintor gironí Damià Mates i clavada el mateix any “al cercle de la clau” pel ferrer Montserrat Soler. Per la seva banda, la compra de més de mil quarteres de calç entre el setembre del 1579 i el gener del 1580 avala la celeritat dels treballs d’aquesta tercera tramada. El 14 de novembre de 1579 l’obra de la seu va assumir la despesa d’un sopar ofert al mestre major Joan Balcells i a tots els treballadors per a celebrar la col·locació de “la darrera pedra de la volta”, tot un detall que acredita la culminació d’un procés, la consecució de la fita esperada: haver enllestit el penúltim tram de la gran nau.

Paral·lelament, Joan Balcells dirigia els treballs del quart i darrer tram, i també va fer entre el desembre del 1581 i el juny del 1582 un “modello” o maqueta per a l’actual campanar, del qual, tot i que va iniciar-ne la fonamentació pel juliol del 1580, només va arribar a aixecar el cos inferior. Els anys següents l’activitat se centrà en la base del campanar, com ara un pilar aixecat entre el 1586 i el 1587 a la capella de Sant Isidre, de la família Raset, la qual es pavimentà de nou. En 1586-93 Antoni Grimalt va dirigir les obres de la seu. No es va dedicar, però, al darrer tram de la volta sinó al campanar, on va arribar a cobrir el primer cos; a més, va fer tapar per seguretat els dos portals de la galilea romànica i va “…posar cayrats y fer los forats de la berana…”.

El tancament de la nau va arribar més tard. Va ser el bisbe Arévalo Zuazo (1598-1611) qui va donar-ne l’impuls definitiu al quart i darrer tram, la darrera pedra del qual es va col·locar l’any 1604 sota la direcció del mestre major Josep Ferrer (1599-1607). El mateix any de l’arribada d’Arévalo Zuazo, es treballava de valent a la volta. El mestre de cases Guerau Bonai o Bonalt, potser aleshores mestre major, va cobrar jornals per la seva dedicació a la nau i arriben a Girona arquitectes de Barcelona per a reconèixer l’obra de la seu. El mestre major barceloní Josep Ferrer és citat per primera vegada l’any 1599 amb un nou estatus laboral, atès que cobra a preu fet 132 lliures al mes, sou que abraça tota la seva dedicació a la seu i també la seva responsabilitat davant qualsevulla contingència. Aquest segon punt es palesà l’any 1607 quan, mentre els mestres Perpinyà i Coll enllestien la rosassa del mur de ponent, un cop tancada la nau, i s’enderrocava la nau romànica, l’espai relativament estret entre l’exterior del mur romànic i les capelles laterals va fer que algun carreu s’escapés i caigués on no devia, tot provocant danys a les capelles, entre les quals la dels Raset. En una carta adreçada al capítol el 22 de desembre de 1607, Cecília de Raset i Descoll, vídua de Miquel de Raset i d’Escales, en nom de la família que era propietària dels beneficis de la capella i hi tenia el dret de sepultura, va reclamar que el mestre major Josep Ferrer “pague, satisfassa y smene tots los danys per ell donats y causats en dita capella…”, atès que, com a responsable de la direcció de les obres, ell, i no pas el capítol, havia d’assumir les conseqüències del fet denunciat, que no era altre que “…l’enderroc de la obra vella ha romput la peanya del altar, les caxes y scons, y la retxa de dita capella, la qual stava ab moltes carxofes dorades…”.

La nau gòtica més ampla del món

Com s’ha exposat ja al volum Arquitectura I, pàg. 323-324, tothom admira avui el resultat d’aquesta llarga i complexa història de la construcció de la nau única de la seu de Girona, un espai concebut sobre la tradició més immediata dels temples dels ordes mendicants. Representa, sens dubte, l’exponent més emblemàtic dels trets essencials de l’arquitectura gòtica catalana, expressats amb una harmonia mai assolida fins aleshores. La predilecció pels espais únics té a Girona la seva aplicació més clara. L’interior té un sentit unitari, similar a les esglésies saló, i té també un component classicitzant en la concepció d’un espai que s’estén horitzontalment més que no pas verticalment. Aquesta nau de gairebé 23 m d’amplada i 36 m d’alçada fa més humà i proper l’espai i l’oposa a la sensació de túnel i la verticalitat dels edificis gòtics de l’Europa septentrional.

Exteriorment la fàbrica gòtica s’expressa sobretot pels contraforts gegantins. L’austeritat estructural i la senzillesa ornamental en són els trets definitoris. L’austeritat de l’enorme massa pètria es trenca només pel ritme dels grans contraforts que sostenen la volta única i aixopluguen les capelles laterals, tret present també en nombroses altres esglésies d’una i tres naus com ara l’església del Pi i la catedral de Barcelona o Santa Maria de Castelló d’Empúries. Entre els quatre contraforts del costat meridional, un dels quals es troba adossat al campanar barroc, se situen tres grans finestrals. La presència omnipresent del mur, només alterada per la porta dels Apòstols, té el contrapunt en aquests finestrals i en les estretes obertures inferiors de les capelles.

L’interior de la seu de Girona colpeix per la seva grandiositat i ens fa adonar que es tracta d’un espai únic en el gòtic català i en tota l’arquitectura gòtica europea meridional. En penetrar a l’interior, tant des de l’accés lateral sud, per la porta dels Apòstols, com des de la porta principal, es veuen de seguida el gran arc triomfal de la capçalera que embolcalla l’espai central del presbiteri i els accessos al deambulatori, i l’enorme buit de la gran nau, maculat només per la caixa de l’orgue. El ritme horitzontal s’imposa totalment, tot seguint una composició geomètrica que empra el model ad quadratum, que es troba en molts edificis del gòtic mediterrani. Aquest ritme es basa en el mateix principi unitari de l’espai, un immens buit quadrejat, definit exclusivament per la presència massiva del mur. Els petits buits de les capelles, irregulars i de dimensions reduïdes, no fan més que accentuar el mateix principi, enfasitzat per l’esquifida galeria amb senzills finestrells que ressegueix tot el perímetre interior de la nau.

En el seu perímetre s’obren set capelles a la banda nord i la porta de Sant Miquel d’accés al claustre, i vuit capelles al costat sud i la porta dels Apòstols. Situades arítmicament entre els massissos contraforts, les capelles es distribueixen de manera desigual en alçada i en amplada, amb diferències en el motlluratge de les pilastres i els basaments, visible tant a les capelles com als murs de la nau, la qual cosa palesa la manca de regularitat que comportà necessàriament una construcció feta amb canvis i sota la direcció d’un nodrit grup d’arquitectes de procedències diverses, per bé que la traça fos una de sola.

Finalment, cal remarcar que les voltes de creueria ofereixen una espectacular demostració de la tècnica gòtica, amb les no menys admirables claus de volta: quatre enormes cèrcols invertits de forma troncocònica i amb un tap de fusta esculpit al seu interior sostenen la pressió lateral dels grans arcs creuers de les quatre crugies de més amplària de l’arquitectura gòtica.

La nau de la catedral de Girona representa, en síntesi, la culminació d’un llarguíssim procés que havia començat pels 11 m de la nau també única de la seu romànica. Les dues naus hagueren de conviure durant molt de temps mentre l’una embolcallava lentament l’altra, cosa que va permetre tenir la seu en ús durant els més de 200 anys que es va tardar a concloure la nau gòtica. La coexistència forçada va ser profitosa per a la seva construcció. És fàcil imaginar de quina manera l’edifici romànic devia ser utilitzat d’enorme bastida sobre la qual es van fonamentar les operacions per a aplegar i pujar els materials necessaris fins al punt més alt de la clau de la nau gòtica. La volta romànica devia ser emprada també com a camp base sobre el qual es van muntar les bastides per a arribar amb facilitat a cobrir la volta de la nau única.

Bibliografia consultada

Calzada, 1975; Freixas, 1981, pàg. 118; Domenge, 1997b, pàg. 112; Victor, 1998; Diversos autors, 2000c; Domènech, 2001, pàg. 131-132 i 276.